Postveritat i desafecció (o com sense compromís no hi ha veritat)

Des de la perspectiva sociològica –també des de la psicologia–, podem afirmar que els éssers humans necessitem certeses, seguretat. De fet, sempre naixem en un món que se’ns mostra com acabat, és el món donat per descomptat de la vida quotidiana. Aquesta condició antropològica té un efecte no desitjat, afavoreix la postveritat

En un món, el món modern i contemporani, en què vivim com a individus autònoms i sense referents transcendentals (o incondicionals), se’ns fan cada vegada més necessàries narracions sobre el món i sobre les pròpies vides que siguin coherents, que produeixin satisfacció i emocions positives que redueixin el sentiment d’inseguretat i evacuïn preocupacions.

La postveritat, els discursos que podem qualificar així, té l’art d’oferir versions del món que són reconfortants. Les coses són així i ens agrada, ens reconforta i tranquil·litza, que siguin així. I encara podem creure que són realment així.

La postveritat té un poder sanador, apaivaga el món i ens el fa amable, és com volem que sigui. A més, el món que se’ns mostra així no ens exigeix, per norma general, cap mena de compromís. Se’ns mostra de la manera com volem que sigui sense cap esforç. Les formes de vida i de relació (amb el món i amb els altres) intermediades per les pantalles, plenes d’abundant informació, permeten una vida (còmoda i plaent) i una comprensió del món sense cap implicació.

A la conversa del dia 26 de gener Posveritat i desafecció (o com sense compromís no hi ha veritat), reflexionarem sobre com la desafecció és el context que permet la postveritat. Sense compromís, sense la necessitat de “posar el cos” com a forma d’implicació al món, no és possible parlar amb veritat.

El 1846, fa més d’un segle i mig, cosa que no deixa de ser sorprenent i admirable, Kierkegaard escriu en una revista literària una reflexió titulada L’època present on adverteix que la seva època es caracteritza per una reflexió i una curiositat desinteressada i desapassionada que iguala qualsevol diferència d’estat i de valor

Dit provocativament, no hi ha res prou important pel que hom estigui disposat a morir. No hi ha res en el qual ens sentim implicats o apassionats de manera que s’estigui disposat a córrer algun risc. L’aparició del que Kierkegaard va anomenar l’esfera pública, de la qual la premsa n’és el millor representant, va permetre el sorgiment d’un observador-subjecte desituat i desaferrat per al qual no hi havia res prou important per implicar-se vitalment.

A aquest estil de distanciament, de desimplicació amb el món que ens circumda, Nietzsche, que també va ser molt crític amb aquesta època, el va anomenar Nihilisme.

Tanmateix, estem en una època “sensata i rica de coneixements”, “reflexiva i desapassionadament curiosa”. La distribució massiva i immediata de tota mena d’informació disponible per a tothom acaba produint un espectador, el públic, desituat i desaferrat. Certament, el que passa no els concerneix.

A l’esfera pública així configurada (com sol denunciar-se de les tertúlies de molts mitjans de comunicació en la nostra actual era) tothom té opinió i és capaç de fer tota mena de comentaris sense (haver d’assumir cap mena de) responsabilitat.

De fet, el que així opina a l’esfera pública no sol tenir cap tipus d’experiència de primera mà, no ha estat allà on ha tingut o té lloc allò sobre el que opina i parla. Els opinadors-tertulians estan desvinculats de les pràctiques locals on es donen els problemes específics i desconeixen els termes en què s’haurien de resoldre mitjançant algun tipus d’acció compromesa. Sense experiència i sense implicació difícilment es pot oferir cap tipus de “saviesa” que sigui útil per a ningú.

Sense experiència de la vida, allò que Aristòtil anomenaria prudència (sofrosine), no és possible actuar amb exemplaritat i proposar un model d’acció i de transformació. No es corren riscos i, per això mateix, tampoc hi ha saviesa amb què contribuir. Internet podria considerar-se el súmmum de la premsa i els cafès, un espai de circulació d’“opinions” sense certeses ni saviesa. Un espai de fàcil desconnexió. A més, el més trivial i el més important apareixen junts, fins i tot es donen de la mà.

Amb la reflexió que durem a terme no es pretén mostrar com seria possible el compromís incondicional que Kierkegaard lamenta que en la seva època s’ha perdut. Ens limitarem a mostrar algunes de les condicions, en el context present, per poder parlar amb veritat a conseqüència d’estar implicat en i amb el món.

Per a aquesta anàlisi recuperarem algunes de les reflexions foucaultianes sobre la parresia. No es tracta, com Foucault reconeix, d’una preocupació per accedir a la veritat, al coneixement científic i veritable (episteme) tan característic de la nostra tradició filosòfica occidental, ens situarem més aviat al costat crític d’aquesta tradició.

La preocupació que amb Foucault ens proposem recuperar és la de la importància per a l’individu i també per a la societat de dir la veritat, de poder conèixer amb veritat, de tenir persones que diuen i poden dir la veritat, a més de reconèixer-les. Això és el que s’anomena Parresia, parlar amb veritat.

Davant la xerrameca pròpia de l’esfera pública a què es referia Kierkegaard i que tan bé caracteritzaria l’esfera electrònica, en què la mediació de les relacions i els discursos a través de les pantalles ens posa a distància (desimplicació) del món, la parresia proposa un tipus de relació diferent entre el parlant i el que diu: “presència, en qui parla, de la seva pròpia forma de vida feta manifesta, present, sensible i activa com a model en el discurs que manté”.  Dir allò que es pensa, pensar allò que es diu, fer que el parlar estigui d’acord amb la conducta. Aquesta forma diferent de relació entre el parlant i el que diu suposa, com veurem, el compromís-implicació del qui parla amb el seu estar al món, amb el món-circumstància en què està.

El professor de la UOC Francesc Núñez Mosteo participa en la tercera sessió del cicle Postveritat, organitzat pel Màster d’Humanitats: art, literatura cultures contemporànies de la UOC i el Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC, juntament amb la llibreria Documenta, que tindrà lloc el 26 de gener a l’espai cultural Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2).