Xavier Ortells: “A finals del segle XIX i principis del XX hi havia molta presència d’espanyols a la Xina i també de la cultura xinesa en la cultura i societat espanyoles”

En el país de los chinos. Relaciones sino-españolas y cosmopolitismo periférico. 1850-1950 ofereix una panoràmica de les relacions entre Espanya i la Xina en els segles XIX i la primera meitat del XX. Es tracta d’una recopilació d’investigacions recents del grup de recerca ALTER dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que permet il·luminar un període molt poc transitat per la historiografia.

Als capítols del llibre es reviuen les activitats de diplomàtics, comerciants i missioners espanyols a la Xina de l’època, reforçades amb biografies breus d’alguns dels personatges més destacats i representatius del moment. A més, també mostren com es rebia i representava la realitat xinesa a la premsa i la literatura espanyola de l’època. Tot il·lustrat amb un important material fotogràfic, que també té vida fora de les pàgines del llibre amb diferents itineraris virtuals al Archivo España-China, especialment dissenyats per acompanyar cada capítol. En aquesta entrevista, Xavier Ortells-Nicolau, investigador del grup de recerca ALTER i editor del volum, aprofundeix en alguns dels resultats més destacats de les recerques que es presenten al llibre, així com el valor de l’obra com “una invitació a noves i necessàries investigacions”.

Com va sorgir el teu interès pels estudis orientals i en concret per la Xina?

El meu primer viatge a la Xina va ser l’any 2001, que va coincidir amb un moment on començava a desenvolupar-se l’interès a escala econòmica, social, però també acadèmica, per aquest país. La Xina portava 20 anys creixent i estaven havent-hi molts canvis importants. En aquest sentit, això que va passar a principis de segle XXI és similar al període que toquem en el llibre, on la Xina també era un important centre comercial i de negocis, especialment la ciutat de Xangai. I quan també Espanya no va saber o poder aprofitar les oportunitats que oferia aquest creixement.

Per què vau decidir explorar les relacions sinó-espanyoles en aquest període específic?

Les relacions entre la Xina i Espanya han estat bastant estudiades perquè tant Espanya com Portugal són pioners des del segle XVI en els contactes amb aquest país, principalment pels missioners, però també amb activitat diplomàtica i pel que fa a la generació de coneixement, ja que els primers llibres – en llatí i en llengües europees – que circulen a Europa sobre la Xina estan escrits per missioners peninsulars. Sense oblidar la proximitat de les Filipines que aleshores era colònia espanyola.

Hi ha acadèmics, com per exemple la professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Anna Busquets, que han tractat molt la història d’aquestes relacions durant els segles XVI, XVII i, fins i tot, XVIII, però vam detectar que no hi havia molts estudis sobre la presència espanyola a finals del segle XIX i principis del XX. Hi ha alguns treballs, com per exemple els de l’investigador de la Universidad Nacional de Taiwán José Eugenio Borau, però són l’excepció. Ens vam plantejar inclús que la pèrdua de les Filipines a finals del segle XIX potser havia fet desaparèixer els interessos espanyols en la zona i, per tant, la historiografia reflectia un buit real, però hem comprovat que no és així. Ens hem trobat que hi havia molta presència d’espanyols a la Xina i també de la cultura xinesa en la cultura, la premsa i la societat espanyoles. Aquest llibre recull tota la feina que els membres del grup de recerca ALTER hem fet sobre aquest període i sobre aquests actors des de diferents disciplines: història dels estudis literaris, visuals, i econòmics.

La introducció comença amb la foto d’un esdeveniment històric clau que va tenir lloc al saló de la legació d’Espanya a Pequín: la firma del protocol Bòxer, que estipulava les compensacions que la cort imperial xinesa havia de donar als països occidentals afectats per la rebel·lió de Yihetuan. Quina era la influència d’Espanya a la Xina a finals del segle XIX i principis del XX? 

Vam triar aquesta imatge perquè és molt representativa del que nosaltres volíem explicar. D’una banda, és cert que Espanya no estava evidentment al nivell de força i influència de les grans potències del moment, com el Regne Unit, els Estats Units, l’Imperi Austrohongarès o fins i tot el Japó, que tenien interessos comercials, militars i geoestratègics a la Xina i que varen rebre el gruix de les compensacions econòmiques que va establir el protocol. Ara bé, això no vol dir que Espanya no tingués el seu paper i que aquesta presència no tingués la seva influència també en la cultura i la societat espanyoles.  Les negociacions van tenir lloc a la Legació espanyola i el ministre espanyol les va dirigir. Com ara, que Espanya és presidenta de torn del Consell de la UE, això suposo certa influència.  Diríem que Espanya es troba a la segona fila d’aquesta presència estrangera i forma part del que hem anomenat cosmopolitisme perifèric, en el sentit que la Xina d’aquesta època és molt cosmopolita, amb gent de tots aquests països, amb una gran riquesa lingüística i cultural, que entren en contacte amb el món oriental. Espanya participa en aquest context cosmopolita des de la perifèria occidental, ja que no es considera, ni és considerada pels altres, per raons òbvies, un país central d’Europa i, per tant, tampoc és un país central a la Xina.

El llibre s’estructura en tres parts, la primera parla de la presència d’Espanya a la Xina. Quins eren els contingents més destacats al país xinès?

Les fonts de l’època, com els articles de premsa estrangers, associen la presència espanyola a la Xina amb els missioners de diferents ordes (dominics, franciscans, jesuïtes i agustins), que són el contingent més gran d’espanyols a les ciutats, però també a l’interior.  A les ciutats, especialment a Xangai, també trobem empresaris, gent que es dedica a la importació o l’exportació, advocats, diplomàtics. Es tracta, però, d’una colònia molt petita, com a molt una o dues desenes de famílies. Als anys 30 i 40 destaca el contingent dels jugadors de pilota basca, perquè a Xangai, com a altres ciutats del món, s’obre un frontó i l’esport es torna molt popular i es comencen a importar pelotaris. Eren com els futbolistes actuals, que cobraven molts diners i que invertien en restaurants, negocis, etc.

També parleu d’altres contingents d’espanyols que normalment s’han quedat al marge de la historiografia…

Hi ha altres grups que, com no són els més privilegiats, no deixen empremta documental i és difícil estudiar-los. Ens referim, en primer lloc a les dones, ja que molts d’aquests professionals, empresaris i diplomàtics van acompanyats de les seves dones i tenen fills, que en molts casos es crien a la Xina. Aquestes dones no solien tenir activitat econòmica i llavors és difícil tenir dades sobre la seva activitat.

L’altre contingent espanyol important, que també queda una mica fora del radar i que numèricament era el més important, són els filipins. Tot i que tenen la nacionalitat espanyola, ja que van néixer quan Espanya era la metròpoli colonial, no són reconeguts com a ciutadans espanyols en la mateixa mesura que els peninsulars. Ara bé, a Xangai n’hi ha centenars treballant en el sector serveis i en feines assistencials com a les calderes dels vaixells o als restaurants, però també com a músics, en aquest Xangai dels music halls i dels balls.

La segona part es titula ‘España y China en un mundo global’. Com d’important eren les relacions comercials amb la Xina?

Durant el segle XIX hi ha una sèrie de conflictes militars i diplomàtics entre l’Imperi Qing i les potències estrangeres (el Regne Unit, França, Rússia, Estats Units) que volen penetrar econòmicament a la Xina. Els empresaris catalans i espanyols no hi participen en el mateix nivell que els d’aquestes potències. En aquest moment, Espanya no està preparada per recolzar els seus empresaris amb la importació o l’exportació a la Xina, principalment perquè prou feina tenia amb tot el seu convuls segle XIX: amb les llargues Guerres Carlines i amb la pèrdua de les colònies. La queixa sobre aquesta situació la veiem en molts dels actors que apareixen al llibre.

En aquesta part recolliu una de les biografies més sorprenents del llibre, la de Juan Mencarini. Podries explicar breument la seva rellevància?

Juan Mencarini mereix un llibre per a ell sol. És una persona sobre qui personalment he treballat molt, tot i que ja era coneguda per la historiografia. Se sabia que havia estat un empleat de les duanes imperials xineses, que havia tingut relació amb els consolats espanyols i que s’havia dedicat també uns anys a la importació i exportació. En paral·lel va ser una persona molt activa com historiador amateur, que té llibres i articles sobre història de Taiwan, d’Indonèsia o de la província xinesa de Fujian. El que potser hem tret més a la llum és la magnitud de la seva producció fotogràfica: hem trobat vora d’un parell de centenars de fotografies diferents i va ser un dels grans impulsors de la fotografia amateur a la Xina entre els estrangers. 

Mencarini també és un bon exemple d’aquest cosmopolitisme perifèric de què parlava abans: nascut a l’Egipte i criat a Singapur i a les Filipines, la seva família era d’origen italià, tot i que nacionalitzada espanyola. Professionalment, es desenvolupa a la Xina, però no abandona mai els contactes amb Europa, amb Barcelona, i es retira a les Filipines – en el context de l’elit cultural espanyola de les Filipines. És una figura molt interessant per entendre aquestes carreres transnacionals, persones poliglotes, amb un peu a la cultura i un altre als negocis, que van ser un tipus de personatge molt important en les relacions amb la Xina en aquest període històric. Al Regne Unit, a França i també a Itàlia, trobem moltes figures com aquestes. A Espanya en trobem pocs i un d’ells, segurament el més important, és Juan Mencarini.

En la tercera part del llibre, els capítols se centren en la representació de la Xina a Espanya. Quina era la visió que es tenia d’aquest territori?

El buidatge de la premsa històrica ens ha aportat una de les grans sorpreses de la nostra recerca. I és que la Xina és una presència constant a la premsa de l’època, el públic lector i culte podia tenir un coneixement força ampli i actualitzat de la realitat política, cultural, etc. de la Xina. Això també es fa palès en la presència de l’imaginari xinès en la producció cultural i artística. Són molts els autors que activen aquest imaginari en les seves produccions.

En paral·lel, però, es manté una visió de la Xina com a país estrany, distant, aliè, etc., amb moltes similituds amb el que passa avui dia: cada cop ens coneixem més i estem més a prop, però perviuen una sèrie d’estereotips que fan cas omís a aquest coneixement.

Un dels elements més interessants de l’obra és l’itinerari virtual que acompanya al llibre la base del qual és l’Arxiu ‘China- España’. Cóm surt aquest arxiu i què es pot trobar en aquest itinerari? 

L’arxiu és un dels resultats de la recerca del grup sobre aquest període, un repositori que pretén mostrar les evidències dels contactes entre la Xina i Espanya d’aquesta època. Actualment, tenim més de 1200 entrades de materials que documenten aquestes interaccions, com ara notícies de la premsa espanyola sobre la Xina, anuncis d’empreses espanyoles i moltíssimes fotografies. 

En el llibre mostrem alguns d’aquests documents per donar context, però com no podem posar totes les imatges, ho completem amb itineraris amb moltíssima documentació afegida que van en paral·lel als capítols del llibre i als que es pot accedir a través d’un codi QR. Pensem que permet multiplicar l’abast de l’obra i fa que no sigui una monografia tancada.

Quins altres recursos poden trobar els futurs investigadors?

Amb el llibre hem volgut ajudar en la mesura del possible a tots aquells investigadors, especialment estudiants de màster, joves investigadors o futurs doctorands d’Europa o de la Xina, que busquin temes de recerca. Hem identificat una sèrie de temes sobre els quals hi ha molta feina a fer encara i hem ofert molt material, com ara fonts que es poden consultar o bibliografia. Aquest llibre està pensat com una invitació a noves i necessàries investigacions i creiem que pot ser molt útil a les aules de les universitats.

En aquest sentit, quins creus que són els reptes per a l’estudi de la relació entre Xina i Espanya?

El títol, En el país de los chinos, vol tenir un punt de provocació. L’hem pres d’un article de Mencarini de 1903 perquè reflecteix la fascinació que generava la Xina a principis del XX, però també els estereotips, fins i tot els prejudicis racistes que emmarcaven, i en gran manera emmarquen, el procés d’acostar-se a la Xina. Sona a cosa exòtica, a país d’excepció, però també a lloc primitiu, que no forma part del nostre món. En portar el títol al present volíem apuntar que per a tractar amb la Xina (i, en general, amb l’alteritat cultural —d’aquí el nom del nostre grup, ALTER)— cal certa distància crítica amb les nostres pròpies assumpcions culturals, amb uns marcs cognitius sovint inconscients que, per això mateix, afecten molt la manera com fem aquesta aproximació. En el procés de conèixer la Xina ens coneixem a nosaltres mateixos.