De què parlem quan parlem de desigualtats en la vida cultural?

Tothom té capacitats culturals. Tothom participa, d’alguna manera o altra, en la cultura. Però l’exercici del dret a participar en la vida cultural està marcat per profundes desigualtats. Les condicions en què participen les persones, i sobretot els recursos públics que tenen a l’abast, són desiguals. La teva classe social, el barri on vius, el teu origen o fins i tot el teu gènere són factors que condicionen el teu dret a participar en la vida cultural. Com també ho fan les polítiques culturals. No només parlem de la possibilitat d’accedir a la cultura que altres generen, sinó també de contribuir-hi. Parlem del dret a formar part d’entitats o col·lectius on construïm (i critiquem) les nostres identitats. Parlem també del dret a participar en les decisions públiques que afecten la vida cultural de les nostres ciutats, territoris i comunitats.

El codi postal, determinant en l’accés a la vida cultural

Així doncs, ens trobem que moltes activitats i espais culturals acaben sent llocs de privilegi. Espais i activitats intensament segregades, on es troben persones socialment i culturalment poc diverses; poc representatives del que és la nostra societat. Així doncs, es perpetuen desigualtats que, lluny de ser naturals, són resultats de relacions de poder. Les dades de l’Enquesta de drets culturals de Barcelona evidencien aquestes desigualtats. Una de les conclusions més importants de l’enquesta és que per al teu dret a participar en la vida cultural, el teu codi postal és més important que el teu codi genètic. Sobre el barri on vius s’acumulen factors o bé de privilegi o bé de desigualtat. I això condiciona (entre d’altres coses) la teva vida cultural.

D’altra banda, cal recordar que els drets culturals són indissociables dels drets humans, és a dir, indispensables per a la dignitat de les persones. L’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans deixa clar que “tota persona té dret a participar lliurement de la vida cultural de la comunitat”. És molt interessant que la Declaració parli de participació i no d’accés. També, que parli de participar lliurement i que, per tant, tingui en compte les condicions en què es participa. A més a més, és molt rellevant que es faci referència a participar en la vida cultural de la comunitat, i no en la cultura amb majúscules. Ho és perquè si la desigualtat és un problema central per a les nostres vides culturals, l’homogeneïtzació és l’altra cara del mateix problema. Molts discursos i polítiques que busquen promoure la participació cultural ho fan sense reconèixer la diversitat de capacitats culturals de les persones, expressades en formes molt diferents de viure la cultura. Aquestes expressions culturals no legitimades, i per tant no reconegudes com a tal, són moltes vegades ignorades i d’altres estigmatitzades. La idea d’“una mateixa cultura per tothom”, administrada i subministrada per les mateixes institucions, no només no afavoreix el dret a participar lliurement en la vida cultural, sinó que perpetua les desigualtats. 

Com fer front a la desigualtat a través de les polítiques de drets culturals?

En definitiva, per fer front al fenomen de la desigualtat (cultural), cal evitar estigmatitzar les persones en la seva vida cultural. Hi ha molta vida cultural més enllà de les institucions i organitzacions formals. Això també s’evidencia a les dades de l’enquesta. El barri és font de vida cultural, moltes vegades no legitimada per aquestes institucions i organitzacions. Una política de drets culturals implica reconèixer aquesta diversitat, negociar amb ella (i amb els conflictes que puguin existir) i imaginar què poden fer les institucions per connectar-hi. Perquè el contrari de l’estigmatització no hauria de ser la segregació. Una política del “cadascú amb la seva cultura, però ben separats” tampoc afavoreix la llibertat i la igualtat en l’exercici dels drets culturals. 

És en aquest àmbit on hem iniciat una recerca (DEPART) que busca entendre quins factors condicionen el dret a participar en la vida cultural i com es configuren les polítiques per donar-hi resposta. Entenem que la cultura és només una peça en la discussió sobre el rumb d’aquest món cada vegada més desigual i segregat. Però una important. Perquè si bé determinats discursos i polítiques culturals reprodueixen les desigualtats, la manca d’acció (pública i comunitària) també ho fa.