La música com a catalitzador de la transformació social

La música, sovint considerada com el llenguatge més universal de la humanitat, té el poder de transcendir les barreres culturals i socials, convertint-se en una eina vital per a la transformació social. Aquest va ser el tema central de la II Jornada de la Càtedra Pau Casals “Música i transformació social”, un esdeveniment que, el passat 26 d’octubre, va reunir pensadors, músics i acadèmics per explorar el paper de la música més enllà del seu valor estètic i d’entreteniment.

Organitzada per la Fundació Pau Casals i la UOC, la jornada va explorar el paper de la música en la transformació social, un tema de creixent rellevància en el nostre món actual. A través de diverses ponències i taules rodones, els participants van compartir les seves visions i experiències, destacant el poder de la música com a eina de canvi i cohesió social.

Vehicle de comprensió i resposta humana

La filòsofa Marina Garcés, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, va participar en la jornada amb una intervenció centrada en la transformació social des d’una perspectiva introspectiva i provocadora. Segons Garcés, la transformació social ha de ser entesa com “allò que vehicula el que som i el que aprenem”, una visió que implica una comprensió més profunda de la música, més enllà d’una simple disciplina artística, i posa l’accent en les persones que la creen i la viuen.

Garcés va convidar a replantejar el que entenem per música, suggerint que “quan parlem de valors, no és alguna cosa que floti a l’aire, sinó que està en les persones i són elles les que els fan realitat”, i va plantejar preguntes crucials sobre la naturalesa de la música i la seva capacitat de vehicular canvis socials significatius.

Seguint el fil d’aquest argument, era imprescindible esmentar l’extraordinari Pau Casals, el llegat del qual inspira el nom d’aquesta Càtedra. La figura de Casals, aclamat no només com un gran compositor, sinó també per la seva profunda empatia i reacció davant del seu entorn, es presenta com una icona de com la música pot ser una resposta valenta i significativa davant dels reptes socials i polítics. Garcés va destacar que Casals no només es va distingir com a músic excepcional; també va ser una persona que va oferir una “resposta singular al seu món”, una decisió audaç que va dur-lo a suspendre la seva activitat musical com a forma de protesta contra la dictadura de Franco.

Aquest enfocament de la música com una forma de comprensió i compromís social planteja preguntes importants sobre com formem les persones en el nostre entorn. Garcés va argumentar que l’educació musical hauria d’implicar no només habilitats tècniques, sinó també el desenvolupament d’una capacitat per comprendre i actuar en el món.

Amb la seva reflexió sobre la música, Garcés no deixa de banda el paper fonamental de la cultura en la nostra societat. Amb una claredat plausible, afirma: “La cultura és antifórmula, però és necessari plantejar-se com cultivar-la”. Aquesta perspectiva, proposada com un clam per comunicar els nostres desitjos més íntims a través de l’art i la música, ens ofereix una revelació profunda: “Crear és la possibilitat de desitjar. No existeix un buit de desig, és una manca de comunicar aquest desig”.

Tendències en l’acció musical i transformació social

La jornada també va acollir un grup de debat com a forma de reflexió i discussió sobre el paper crucial de la música en la transformació social. La taula rodona, titulada “Tendències i perspectives de l’acció musical en els processos de transformació social” i moderada per moderada per Joan Fuster Sobrepere, director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, va oferir un espai per a l’intercanvi d’idees i experiències en què van participar Hugo Cruz, creador, programador cultural i investigador; José Luis Rivero, director artístic de l’Auditori de Tenerife i Núria Sempere, directora de l’ESMUC.

Cruz va obrir el diàleg destacant la complexitat del tema: “Aquesta jornada és un acte de coratge, és abordar aquesta qüestió des de la complexitat i no des de la simplificació” i va subratllar la importància de comprendre com les pràctiques culturals i artístiques impacten en l’àmbit comunitari, social i polític, desafiant la tendència a simplificar aquestes dinàmiques.

Una de les problemàtiques assenyalades per Cruz va ser la “gran confusió que hi ha utilitzant les mateixes paraules, però parlant de processos totalment diferents”. Aquesta observació porta a la necessitat d’establir un llenguatge comú, divers i heterogeni, que faciliti el diàleg i la connexió entre diferents actors en el camp de la música i la transformació social.

Cruz també va centrar l’atenció en la natura dual de l’impacte de les pràctiques artístiques, tant en termes socials com artístics. Per aquest motiu, va destacar que “és important entendre que l’impacte cultural i artístic és idiosincràtic, perquè és llavors quan podrem parlar d’impacte social”.

José Luis Rivero va oferir la seva perspectiva des del punt de vista d’una organització cultural. Rivero va descriure la feina de l’auditori com un equilibri entre activisme i formalitat, destacant la necessitat d’enfrontar les desigualtats socials a través de la presa de decisions comunitària i la resolució de dinàmiques desafiants.

Rivero va expressar que la transformació és un signe d’insatisfacció i va remarcar la humanitat inherent a la música: “La música és un fet humà i cal compartir-lo amb altres éssers humans”. També va mencionar que, tot i que les organitzacions culturals disposen d’eines, encara no s’han aprofitat al màxim per innovar en els seus enfocaments.

En aquest context, Núria Sempere va reflexionar sobre la formació musical i el seu propòsit: “Hem de preguntar-nos a qui estem formant i en què estem formant”. Aquesta reflexió porta a qüestionar el sistema educatiu actual i la seva alineació amb els valors necessaris per fomentar un canvi social significatiu.

La participació comunitària en les pràctiques artístiques va ser un altre tema central. Cruz va voler destacar que “les pràctiques artístiques contribueixen a generar un nosaltres” i, per això, aposta que s’han d’aprofitar com una “oportunitat per celebrar la diversitat” perquè aquestes activitats permeten que les persones “siguin lliures, autònomes i creatives”.

En aquesta línia, Rivero va destacar la capacitat d’empoderament que tenen les pràctiques artístiques: “No és acció social a través de l’art, és una acció cultural que genera valor i empodera les persones que hi participen”. Va subratllar la necessitat d’un canvi en la percepció i l’enfocament de les organitzacions culturals, destacant que “l’organització cultural no fa cultura, el poder no genera cultura, el poder el generen les persones i la ciutadania”.

Precisament perquè generar aquest poder està en mans de les persones, Sempere va subratllar la importància de construir un imaginari inclusiu que ofereixi el dret “a tots els estudiants, independentment del seu origen econòmic o social, a sentir que la música també és per a ells” i va recordar la importància de crear un “sistema real” en què escoles de música i conservatoris es comprometin amb els mateixos valors.

La idea d’inclusió i compromís defensada per Sempere és grosso modo el resum de les principals conclusions a les quals van arribar tots els participants en la II Jornada de la Càtedra Pau Casals. Les reflexions dels experts i expertes van subratllar la capacitat de la música per connectar, desafiar i expressar les nostres lluites més profundes, convidant-nos a percebre en cada nota musical alguna cosa més que una simple melodia: una oportunitat per a la transformació i la connexió humana.