Adriana Camarena: “L’art pot exercir com una eina per mitigar la fatiga que patim com a societat”

24 maig, 2024
Arte - Adriana Camarena Adriana Camarena

L’estudiant de LATAM del màster d’Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies proposa una reflexió sobre l’art com a mecanisme per afrontar la societat actual, que es titula Rasgar la realidad: Las prácticas artísticas como una posibilidad para enfrentar a la fatiga contemporánea i el va presentar en el marc del V Trobada dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Adriana Camarena Buenrostro ens atén des del seu despatx a Guadalajara, Mèxic. Amb estudis de disseny integral, Camarena ha tingut moltes professions al llarg de la seva vida, “gairebé sempre envoltades d’artistes”, afegeix. Ara és professora en dues universitats, treballa en l’organització de la Fira del Llibre de Mèxic i, a més, fa més d’una dècada que practica flamenc. També ha estat vinculada al món editorial juntament amb en Daniel, la seva parella, amb qui comparteixen el gust per les arts. De fet, des de la pantalla de l’ordinador, com si es tractés d’una relíquia, s’aprecia una impremta restaurada en un dels costats de la sala. L’Adriana acaba de començar el dia, i la llum que s’irradia a través de la pantalla contrasta amb el capvespre que encara s’ha d’iniciar a Barcelona. Però és el que té l’educació en línia; l’alumna pot començar el seu dia, i la universitat gairebé acabar-lo. El que importa és l’aprenentatge com a resultat. En aquest cas, el pas de l’Adriana Camarena per la UOC va culminar amb el seu treball final de màster (TFM): Rasgar la realidad. Algunas posibilidades para oponerse a la fatiga provocada por el capitalismo, utilizando las prácticas artísticas como mecanismo de ruptura, dins del màster d’Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies.

De la vivència pròpia al TFM

Una tesi o tota una declaració d’intencions que, com remarca l’Adriana, es va produir gairebé de manera involuntària: “Soc com el pacient 0, l’arrel del problema.” A parer seu, el treball es va basar en el fet de deixar anar una sèrie de reflexions i qüestions que feia temps que es formulava al seu cap i que just enllaçaven amb el temari del màster. Això va ser tot un punt d’inflexió per a ella, ja que, com incideix aquesta estudiant, “vaig sentir que aquestes mateixes preguntes o frustracions no tan sols les percebia jo, sinó que més artistes s’ho preguntaven. Va ser reconfortant i, alhora, em va fer venir ganes d’anar més enllà del tema”.

Per a l’Adriana, l’art, en totes les seves expressions, pot exercir com una eina per “sanar” o, si no, “mitigar” la “fatiga” que patim com a societat. El concepte fatiga parteix de llibres com La societat del cansament, o altres assajos que teoritzen sobre el que es denomina La Gran Dimissió i que han inspirat el context del TFM, de la mateixa manera que l’obra de la professora i investigadora de la UOC Marina Garcés. Al principi del treball, i segons explica aquesta estudiant, el focus estava a conèixer què provocava aquest cansament. Tanmateix, amb el transcurs de la recerca, l’Adriana es va adonar que aquesta premissa no li valia, ja que “necessitava mostrar una visió més constructiva sobre el tema, allunyar-me de les teories, de la utopia, anar a les coses quotidianes, preguntar-me sobre quins mitjans ens allunyen del sistema”. I va ser així com, de manera intuïtiva, va pensar en l’art, el seu propi manual de resistència.

L’art com a mecanisme de ruptura

Per a l’Adriana l’art “dota qualsevol persona de la possibilitat de crear mons alternatius imaginaris que ens relaxen i ens connecten”. El seu discurs s’allunya de la “concepció formal del que es denomina ser artista” i propugna aquest art més primari i personal que tots podem desenvolupar.

Per exemplificar aquest tipus d’art com a eina i la seva pràctica com a antídot del sistema, l’Adriana posa d’exemple la seva pròpia classe de ball. “En qualsevol classe de qualsevol hàbit que desenvolupem, sempre hi ha algú que diu això de: ‘No hi vaig perquè aquesta setmana he estat molt atrafegada i estic cansada.’ Però, en canvi, no he sentit mai a ningú que digui: ‘No vaig a la feina perquè tinc flamenc.’ Òbviament, això no es produiria perquè acabaria en acomiadament, però em preocupa la facilitat amb què deixem de banda els nostres plaers creatius. Per això, veig com un acte de rebel·lia entendre que guardar-me temps i energia per anar a la classe de ball és vital, gairebé una obligació que m’imposo. Perquè serà aquesta activitat l’eina que em mitigarà la fatiga i que em permetrà desconnectar per un moment del sistema”, incideix.

A part d’aquest art més personal, el TFM posa com a estudi de cas col·lectius artístics que han sabut reconvertir el seu art en tot un baluard de resistència anticapitalista. Un dels que apareixen en el treball són LASTESIS, un col·lectiu feminista que a través de la performance en grup tracten temes de denúncia com les violacions, l’assetjament al carrer o la mala praxi política. No va ser fàcil trobar exemples que s’emmarquessin dins d’aquest treball, ja que, com assenyala l’Adriana, “en l’actualitat i fruit del sistema capitalista, és difícil trobar espais d’art o cultura on no hi hagi una monetització pel mig”. Segons l’Adriana, els únics espais que preveuen un enriquiment cultural per al ciutadà, sense cap transacció econòmica pel mig, “són les biblioteques”, encara que, com afegeix, “pot ser que n’hi hagi més, però són els únics que em venen al cap. És gairebé impossible”.

La UOC com a experiència: “La tornaria a repetir”

L’Adriana comenta que el treball, en realitat, més que una prova acadèmica, l’ha sentit com si fos un entreteniment. “El feia als matins del cap de setmana, i era un plaer per a mi. Vaig començar aquest màster en un moment en què m’avorria el que m’envoltava i necessitava un estímul”, recorda.

I quan va trobar la UOC per internet es pensava que era fake. “No m’ho vaig creure. Vaig pensar: tot això és cert i per aquest preu?”, fa broma, ja que a Mèxic l’educació més especialitzada és majoritàriament privada i “és molt cara”. Tot i això, la pública, com recorda aquesta estudiant, no acaba sent la millor opció si es vol cursar algun postgrau amb més flexibilitat. “S’emmarca en un model molt tradicional, poc digital”, comenta l’Adriana. Per això, quan va trobar un pla acadèmic que s’adaptava als seus plans, en va desconfiar per complet. Però, a tall d’esperança, en va demanar referències. “I un amic meu que viu a Madrid em va confirmar que realment la UOC existia, i fins ara”, explica l’Adriana.

Un dels avantatges que destaca l’Adriana sobre el màster de la UOC és no haver tingut límit de temps per cursar-lo. “Passa molt aquí, i jo tenia clar que volia una cosa pausada, per combinar amb la meva altra vida. Vaig estar quatre anys fent aquest màster, que, més que una tasca, l’he sentit com el meu temps a part. Ha estat un plaer i, sense cap dubte, el tornaria a repetir”, conclou.

 

 

 

(Visited 38 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari