El monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre des de i a través de l’art

Aida Martí Pago és alumna del grau d’Arts que imparteix la UOC, un ensenyament que va començar a cursar mentre desenvolupava un projecte personal i professional com a freelance. En aquest temps, ha treballat diferents llenguatges i tècniques, i ha creat una simbiosi entre la formació i la pràctica. Dos camins que, segons el que reconeix, s’han retroalimentat. N’és una bona mostra el seu projecte final de grau (TFG) Monument 24 que analitza i ens explica més enllà d’una perspectiva artística. Actualment, també treballa com a docent de dibuix en l’ensenyament secundari. A la formació acadèmica, hi suma la seva trajectòria com a estudiant de projecció i direcció d’obres.

Per què vas decidir que el teu TFG versés sobre el monument commemoratiu de la batalla de l’Ebre, situat a Tortosa?

Pel tipus de treball que volia fer, i que m’interessa continuar explorant. A més, hi sumaria el fet que aquest és un tema molt present i recurrent al territori (Terres de l’Ebre), i hi detectava una bretxa o buit, especialment si parlem d’un enfocament des de i a través de l’art. D’alguna manera, aquí s’ajunten diverses peces que encaixaven perfectament, i vaig voler aprofitar l’ocasió que suposa un TFG per encetar aquest camí.

En el pla personal, què t’ha portat a triar aquest monument?

En primer lloc, tothom té algunes matèries amb les quals ha connectat en tots els sentits. En el meu cas, les assignatures Sistemes i contextos de l’art i Crítica de l’art van ser les que van obrir pas a la necessitat de continuar explorant el terreny des d’aquí, des de la recerca i l’anàlisi, per connectar de la manera més crítica i àmplia possible tots els processos en què s’inscriu una obra d’art. I va ser fent aquestes dues assignatures que, constantment, em venia al cap la idea d’abordar les polèmiques qüestions que hi ha al voltant d’aquest monument.

A més d’això, personalment —i, per tant, artísticament— m’interessa moltíssim tot aquest complex engranatge que es dona entre política, art i societat. Si ja els monuments, per si mateixos, s’inscriuen en aquest espai, si fem un zoom-in en aquesta tríada encara em fascina més indagar en el context del franquisme. És un marc que, per si mateix, m’interessa conèixer i entendre. D’una banda, pels evidents silencis que encara persisteixen i la necessitat d’anar-los trencant; i, de l’altra, pel vincle que em generen les Terres de l’Ebre, on va tenir lloc la batalla de l’Ebre, un fet que continua latent o visible de moltes maneres. Per aquest motiu, per a mi era important abordar des de l’art el conflicte que aquest monument perpetua a l’espai públic, i subratllar-ne la càrrega simbòlica, ja que encara se’n reforça la lectura d’un rol conciliador i fraternal. Res més lluny del que s’evidencia a través de la recerca, per exemple.

A partir del conflicte entorn d’aquest monument —especialment en el seu entorn més directe o local—, aquest treball m’ha permès posar el focus en els interrogants i els reptes que planteja a tots els nivells. Per això, busco les fonts primàries i traço els vincles i les relacions, especialment en els seus processos de gestació, producció i activació. Tot això ens aporta una informació de gran valor a l’hora de comprendre aquest monument en tota la seva dimensió. És a dir, em permet analitzar de manera profunda i crítica tota aquesta informació, i resseguir els usos sociològics i polítics de l’art en referència a aquest monument. I, amb això, anar més enllà de la semiòtica pròpia de l’objecte, tenint en compte tots elscontextos i processos en què s’inscriu.

Com es pot encaixar tota la perspectiva sociològica que l’envolta en un assaig visual?

Ho explico com un procés de destil·lació que aconsegueixo escrivint. Tot això que he explicat va agafant forma en un assaig de text que, personalment, em permet relacionar i ordenar les idees de manera més clara i contundent. El que faig en aquest text és disseccionar tota aquesta quantitat de dades i informació recollida, i relacionar-la amb els marcs teòrics del projecte de manera crítica i transversal. D’aquí, en puc extreure les principals idees que em permeten elaborar un fil narratiu visual coherent i fonamentat, a partir de conceptes, simbolismes, problemàtiques i altres tensions que van sorgir d’aquest exercici de crítica. Escriure abans em permet, també, una cosa tan important com situar-me i trobar la veu. Per a mi, va ser fonamental bolcar-ho tot així, i treballar sobre el text, perquè després tot va fluir d’una manera molt natural a l’hora de traduir-lo a un assaig visual.

Què ha nascut d’aquest assaig visual?

Doncs, a partir de tot aquest procés d’extracció, es dona forma a un llibre-objecte experimental. La peça consta de dues parts simbiòtiques que dialoguen: un mapa i un llibre.

Quines tècniques, formats i llenguatges has utilitzat per donar vida a aquest assaig?

S’hi hibriden diferents llenguatges com el collage, el dibuix o alguns elements textuals. També juga amb la mateixa materialitat de l’obra, mostrant, ocultant o insinuant, com fa el mateix monument. Amb tots aquests ingredients s’ha construït un fil narratiu que planteja un recorregut a través dels diferents interrogants i tensions, així com el rol o la funció a l’espai públic, o també en el record i en la memòria històrica, i en les narratives de poder que aquest objecte vertebra.

El fet que sigui visual em permet hibridar les possibilitats intrínseques de l’assaig en àmbits com la crítica d’art i la pràctica artística, i això em permet vehicular de manera més contundent aquest exercici crític.

Què t’ha portat a apostar per un tipus de tècnica i no per un altre? És evident el pes que hi adquireix el collage.

Principalment, em vaig centrar en com podia vehicular més bé els conceptes o idees específics en cada cas. Treballant primer sobre el text, tota aquesta part més plàstica va seguir una mica les necessitats del missatge. Per això veiem que va alternant llenguatges i tècniques diferents. He escollit treballar molt a partir del collage, perquè és un recurs que em sembla molt interessant plàsticament per resoldre i donar forma a una proposta crítica en relació amb el monument i tot allò que el sosté. Penso que és una eina de comunicació visual amb molt potencial expressiu, força i capacitat creativa i, especialment, cognitiva. És a dir, té el potencial de generar l’afectació en el lector a través d’un llenguatge visual de manera molt emocional i directa, que facilita els processos i les connexions en el pensament.

Per això, aquesta tècnica, explorada sense unes configuracions rígides, amb el seu caràcter irònic i sarcàstic, barrejada amb els jocs materials, el dibuix i altres elements textuals, em va servir com a eina poderosa a l’hora de plantejar aquest projecte, i també l’oportunitat d’aprofundir treballant en aquest terreny que m’era desconegut. En aquest cas, el dibuix té també aquest potencial, si bé el to que adquireix aquesta tècnica en aquest treball és diferent. Per exemple, em serveix per narrar d’una manera més literal algunes escenes basades en fets històrics, com les que veiem en el desplegable de la pàgina central. Allí necessitava, a més, que tant la línia com el traç del dibuix fossin toscos, desdibuixats i obscurs, per comunicar més bé la idea global i aprofitar aquesta força i presència que dona visualment el dibuix al conjunt del llibre.

L’estiu del 2021, i en una data gens casual —el 18 de juliol, 85è aniversari del començament de la Guerra Civil—, la Generalitat de Catalunya ho tenia tot a punt per desmantellar el monument a la batalla de l’Ebre. Una decisió judicial va paralitzar, llavors, l’actuació. Què representa, actualment, aquest monument? Ha canviat el seu sentit amb el pas dels anys?

Treure’l en aquesta data concreta hauria estat un gest simbòlic, entre moltes altres coses. No obstant això, es va paralitzar, com dius.

Des del meu punt de vista, el sentit del monument no ha canviat, ni el seu simbolisme. Va ser, és i serà un monument franquista que es va posar amb una funció unívoca d’enaltir, subratllar i recordar un relat molt concret. Com acostuma a passar amb els monuments, especialment d’aquesta mena. El fet de treure-li alguna peça com es va fer, en el seu moment, amb el víctor de Franco, per exemple— no deixa de ser una mera operació de maquillatge per intentar suavitzar-ne el relat i justificar-ne la pervivència a l’espai públic.

No obstant això, el valor simbòlic del monument no es pot resignificar amb un gest, ni amb una placa de més o de menys. És molt més profund, i està molt més arrelat en els contextos històrics, polítics i psicosocials, perquè ho pretenguem així. També és cert que, al llarg de tots aquests anys, se n’ha intentat suavitzar o relativitzar el sentit o simbolisme des d’un prisma més conciliador, igual que s’ha fet amb la història en general, especialment si parlem de franquisme. Res de nou sota el sol.

Per què la retirada d’altres monuments de la dictadura no ha suscitat tants vaivens com en aquest cas? És una qüestió exclusivament política o no n’hem de perdre de vista la perspectiva social?

Em sembla complex, ja que hi intervenen molts factors, com el fet que sigui considerat una peça artística, o el seu valor patrimonial, les seves dimensions, o el fet que estigui al llit del riu, a més de les diverses lleis que acaben encallant el conflicte, també en l’àmbit judicial. No obstant això, sembla que tampoc hi ha cap urgència per abordar de debò aquesta qüestió. Al final, ningú en té la responsabilitat, és molt fàcil acomodar-se socialment i políticament. Diguem que està molt ben lligat, com sempre. Personalment, em sona a excusa, avui dia: em sembla una falta clara d’intenció o voluntat política.

Pel que fa a la perspectiva, en cap moment podem perdre’n de vista la perspectiva social. Ni en el moment en què es va gestar la idea, ni el dia en què s’intervingui el monument, sigui de la manera que sigui. A més, crec que, igual que en l’anàlisi de l’obra, en l’anàlisi de la situació no podem separar l’aspecte polític del social. Els vaivens no sempre es mouen sobre posicions dicotòmiques. D’una banda, hi ha qui en defensa la permanència aferrissadament; també hi ha qui en defensa la permanència amb una reinterpretació una mica en abstracte, i qui en demana la retirada. Els motius són diversos: que és “la història”, o que és art, o bé que “sempre ha estat allà”; però també es repeteix molt la idea que és un monument a “tots” els caiguts, indistintament. Tots aquests aspectes els analitzo i els relaciono en l’assaig que acompanya aquest TFG, ja que s’embolica d’una manera complexa, continuada i molt interessant. I, al final de tot plegat, penso que hi ha una evident falta d’informació sobre aquest tema, i de diàleg a partir d’aquí. Em refereixo al fet que això tingui lloc en el pla social d’una manera tan crítica, clara i horitzontal com sigui possible.

Has portat aquest TFG fora de l’àmbit acadèmic?

Encara no, almenys d’una manera formal. De moment, l’he compartit amb algunes persones, i aquestes, al seu torn, amb altres. Al juny vaig portar la publicació —l’assaig visual— a les jornades Las formas de pensar, en les quals em van convidar a participar com a alumna del grau d’Arts de la UOC, al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, on vaig poder explicar una mica més aquest treball. També m’agradaria trobar altres espais adequats per activar-lo des del punt de vista artístic.

T’has plantejat la seva publicació editorial?

No m’ho he plantejat de debò, però crec que, si encaixa amb el projecte, m’agradaria fer-ho. Potser més com a assaig de text, o una publicació conjunta de tots dos assajos, és a dir, el de text i el visual.