La postveritat

15 setembre, 2021
Jernej Furman | Flickr

El concepte de postveritat, potser també “el problema”, s’ha popularitzat molt i estès ràpidament. Podria gairebé considerar-se ja com un estat natural del coneixement en les societats tardomodernes. 

El diccionari d’Oxford va definir l’any 2016 el terme “Postveritat” per referir-se a aquelles circumstàncies en les quals els fets objectius tenen menys influència per formar l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció o a les creences personals. J. García del Muro (en un llibre titulat Good bye, veritat: una aproximació a la postveritat) ens diu que la veritat s’identifica cada cop més amb allò que vull que sigui veritat. La veritat d’una creença, doncs, es defineix en funció de la seva efectivitat a l’hora de produir emocions agradables.

La veritat, per això, es defineix, en realitat, en funció de l’interès. Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat. Jordi Corominas a un article a la revista Perifèria diu: “Entenc per postveritat una situació personal, cultural i política on l’aparença de veritat de qualsevol cosa, i l’emoció i sentiment que suscita aquesta aparença, és més important que la veritat mateixa”. En definitiva, el colmo d’aquest concepte, la seva versió més radical, podria posar-se en boca del filòsof Richard Rorty quan afirma: “veritat és allò que pots defensar amb èxit”. 

Des d’una perspectiva filosòfica, com les que s’aniran desgranant en aquest cicle, trobaríem moltes explicacions (indicis) de com el tema del coneixement i del coneixement verdader ha arribat fins aquest punt. L’èxit del concepte (el fet, no  només que sigui un concepte conegut, sinó que tingui tants partidaris, així com detractors) té a veure, segurament, amb que la postveritat sigui d’alguna manera un fenomen (un discurs) acollidor, que reconforta a molta gent. Els humans necessitem certeses, seguretat. En la vida diària, en les preocupacions vitals, avorrim la incertesa.

És aquesta necessitat de “veritats”, de llegir o escoltar (en els diaris, en la TV, en els twits) allò que confirma la nostra manera d’estar en el món (estereotips i prejudicis), el que ens fa amics de la postveritat, alguna cosa així com filopseudosofs. La nostra subjectivitat (allò que creiem ser) fa temps que s’ha desvinculat de qualsevol referent transcendental. No cerquem conèixer la veritat (la realitat del món?), sinó enfortir la nostra visió.

És des d’aquest context socio-filosòfic des d’on proposem varies reflexions-converses per afrontar el tema de la postveritat i els, creiem, reptes que planteja. Apostem per la conversa com la possibilitat d’establir una comunicació que ens impliqui existencialment i que sigui capaç de transformar-nos com a subjectes.

Les converses tindran lloc en dues ubicacions: Barcelona i Terrassa. Compta amb la col·laboració de La Llibreria Documenta i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. El cicle “Postveritat” està organitzat per Francesc Núñez Mosteo, director del Màster universitari d’Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies UOC, i pel Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis UOC.

Michael Carruth | Unsplash

PROGRAMA | CICLE POSTVERITAT | Xerrades a la Documenta i a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

Organitza: Màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies i Màster en Filosofia per als Reptes Contemporanis | Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. 

Responsable: Francesc Núñez, director del Màster d’Humanitats de la UOC. 

Col·laboren:

  • Llibreria Documenta (Carrer de Pau Claris, 144)
  • Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2)


“Postveritat” | XERRADES DOCUMENTA | De 18.30 h a 20.00 h

L’aforament és limitat a 35 persones. Cal inscriure’s a correu@documenta-bcn.com

(També es facilitarà un enllaç per seguir-la a través del Meet)

29 setembre 2021

Conversa 1: Les fake news i les “veritats fetes a mida”, per Joan Albert Vicens
Enllaç a la sessió en línia per Meet

Resum: Les fake news i les “veritats fetes a mida” envaeixen l’espai social, condicionen la vida política i dificulten el debat racional sobre molt assumptes i problemes cabdals del nostre temps: l’emigració, la salut, la crisi ambiental, el govern o la qualitat de la nostra democràcia. No es tracta simplement de les mentides de tota la vida usades pels polítics i la premsa com a armes del combat polític, sinó de fluxos d’informacions falses  que recorren les xarxes socials i convencen a multituds de persones, complicant qualsevol debat racional. Responen a la manera com ens relacionem avui individualment i socialment amb els fets i amb la veritat mateixa. Delaten l’hegemonia del sistema de la postveritat, un veritable règim de gestió de la veritat que decideix impersonalment allò que s’ha de creure o no, un sistema que s’alimenta d’idees, formes de vida i de recursos tecnològics. Cal que reflexionem sobre els factors que el determinen, el seu significat i les seves causes.

Joan Albert Vicens és doctor en Filosofia i ha estat catedràtic d’institut i professor de la Universitat Ramon Llull. Dirigeix la revista Perifèria. Cristianisme, postmodernitat, globalització.


10 novembre 2021

Conversa 2: Acceleració, ressonància i postveritat, per Albert Florensa

Enllaç a la sessió en línia per Meet

Resum: És el temps un dels problemes determinants a les nostres societats? El pensador alemany Hartmut Rosa així ho assenyala quan, per exemple, destaca l’asincronia manifesta que es dona entre el temps que exigeix la praxis política democràtica i la gran velocitat amb la que es van plantejant qüestions cada vegada més complexes que, a més, han de ser resoltes urgentment pels responsables polítics. Una asincronia que també es palesa en la crisi ambiental que vivim: l’avidesa de recursos i la contaminació pròpies de les societats hiperproductores i hiperconsumistes no respecten els temps que exigeix la natura per mantenir el seu equilibri. Rosa recorre les causes profundes que han afavorit  l’acceleració social,  així com els efectes alienadors  que ha provocat l’acceleració en els éssers humans.

Rosa no es conforma amb l’anàlisi de l’alienació dels individus que viuen en les nostres societats, els quals no es senten “connectats  de manera vivent amb el món”, també proposa en la seva obra un camí per sortir del laberint provocat per l’acceleració: restablir el diàleg amb el món, ressonar amb el món.

Segons Rosa “el silenciament del món, és la por fonamental de la Modernitat”, així, malgrat l’indiscutible poder de la tecnociència sobre el món, no s’esdevé l’efecte paradoxal d’un món més il·legible en comptes d’un món més comprensible? No estarà també en la base de la postveritat la disminució de la nostra capacitat de relació amb el món?

Albert Florensa Giménez és professor emèrit de la Universitat Ramon Llull. Filòsof i enginyer tècnic ha estat professor de l’Institut Químic de Sarrià i ha impartit docència en diferents universitats nacionals i estrangeres. La seva docència s’ha centrat en les ètiques aplicades, especialment en l’àmbit les ciències, l’enginyeria i la bioenginyeria. La tècnica i les relacions entre l’ésser humà i la tècnica ocupen bona part de la seva tasca investigadora, fet pel qual va analitzar la obra del pensador francès Jacques Ellul. Actualment segueix impartint cursos i conferències sobre aquestes temàtiques.


“Postveritat” | XERRADES AMICS DE LES ARTS | De 19.00 a 20.30 h

Per assistir presencialment cal inscriure’s a literatura.aajm@gmail.com

26 gener 2022

Conversa 3: Postveritat i desafecció (o sense comprimís no hi ha veritat) per Francesc Núñez Mosteo

Enllaç a la sessió en línia per Meet

Resum: Els éssers humans necessitem certeses, seguretats. Aquesta condició afavoreix la postveritat. En un món on cada cop som més individus desvinculats i sense gaires (o cap) referents transcendentals (o incondicionals), requerim creences i narracions sobre el món i sobre les pròpies vides que produeixin satisfacció i emocions positives i també  defugir de les preocupacions i inseguretats. La postveritat té el poder d’oferir-nos una perspectiva del món que resulta reconfortant.

A més, a aquest poder sanador de la postveritat és possible tenir-lo sense una implicació (sense un compromís) gran amb el món. Si “ser viu” és estar implicat i ser afectat pel món (allò que en podríem dir “viure plenament”), les formes de vida i de relació amb el món cada cop més interferides per informació (i estímuls) i pantalles permeten una vida desimplicada i desafectada.

En aquesta conversa reflexionarem sobre com la desafecció és el context que permet la postveritat. Sense compromís, és a dir sense que calgui “posar-hi el cos” no és possible parlar amb veritat.

Francesc Núñez Mosteo és professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC on dirigeix el màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporània i centra la seva recerca en l’àmbit de la sociologia de les emocions. També és professor convidat de la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).

Més informació a: https://fnunezmosteo.wordpress.com/


16 febrer 2022

Conversa 4:  «Post-» viene de «postizo», por Montse Crespín

Enllaç a la sessió en línia per Meet

Resum: A las palabras como «posverdad», o «fake news» para hablar de bulos, les sucede como a toda jerga o argot utilizado socialmente. Son nociones efímeras que pasarán, más pronto que tarde, a ser «palabras moribundas», siguiendo la conocida denominación de Álex Grijelmo y Pilar García Mouton. En el fondo, lo «post-» viene de «postizo» -algo que se agrega o sobrepone a otra cosa. Es la peluca desencajada, el bisoñé de mala calidad, que no puede tapar la calvicie -sea la causada por falta de pelo o por falta de ideas.

Quizás fuera más conveniente centrar la atención en lo que sigue al guion -aquí, la verdad. En el interesante libro titulado La posverdad o el dominio de lo trivial (Ediciones Encuentro, 2019), sus editoras, Lourdes Flamarique y Claudia Carbonell, afirman que, si es el caso que todavía nos importa la verdad, que nos interese y la valoremos, incluso, se podría añadir, que la queramos «preservar», es un fenómeno que coincide con el predominio de lo que describen como «desrealización» mediática y cultural.

En esta conversación se propone un diálogo que aporte, primero, algunas reflexiones sobre la verdad, la veracidad y el autoengaño consentido, siguiendo las ideas que, sobre la cuestión, aportara Bernard Williams. Si, según el DRAE, la posverdad es la «distorsión deliberada de una realidad, que manipula creencias y emociones con el fin de influir en la opinión pública y en actitudes sociales» conviene preocuparse por desvelar qué fenómenos específicos -políticos, tendencias sociales o comunicativas- contribuyen a que la moneda falsa saque de circulación a la buena. Y, luego, conectar ese ambiente cargado de «distorsiones deliberadas» con dos procesos que confluyen: la confianza inestable, o, simplemente, desconfianza generalizada en las personas e instituciones, y, por otro, lo que Liesbet Van Zoonen denomina «I-pistemology», esto es, un modelo epistemológico centrado casi exclusivamente en el «Yo» de cada cual y en sus experiencias que sirven para «autovalidarlo» casi todo, pues nadie osará cuestionar «lo que yo siento», «mi verdad»…

Montse Crespín. Doctora en Filosofía (UB). Licenciada en Derecho (UPF) y en Filosofía (UB). Máster en Investigación en Asia Oriental Contemporánea (UAB). Actualmente es profesora lectora en la Facultad de Filosofía de la Universidad de Barcelona. Miembro del Grupo de Investigación ALTER (UOC). PhilPeople Profile:
https://philpeople.org/profiles/montserrat-crespin-perales


“Postveritat” | XERRADA via Hangouts Meet | De 19.00 a 20.30 h

8 març 2022

Conversa 5: La postpandemia i los límites de la política, per Juan Manuel Cincunegui.

Enllaç a la sessió en línia per Meet

Resum: La crisis que afecta a la humanidad parece abarcarlo todo. Sin embargo, cabe preguntarse, de qué modo interpretar el presente. ¿Estamos ante el final de un ciclo histórico, el final del actual régimen de relaciones sociales capitalistas tal como lo conocemos, o más bien, como señalan otros, en la antesala de un colapso civilizacional, o incluso la extinción de nuestra especie? ¿Será la tecnología quien nos salve, o las circunstancias nos forzarán a un nuevo modo de vida, a establecer una nueva forma institucional para organizar nuestras relaciones sociales y nuestra relación con el resto de la naturaleza no humana, un nuevo contrato socioeconómico, político y ecológico que haga sostenible nuestra existencia en la Tierra? Si hablamos de cambio de paradigma, de un final de ciclo, lo que siga no necesariamente será mejor de lo que hemos tenido hasta el momento. Sin embargo, ¿podemos continuar por esta misma vía? El horror se asoma como alternativa, pero el miedo a errar no justifica nuestras precauciones conservadoras. 

Por otro lado, debemos pensar qué hay detrás del giro global neoconservador que se extiende a lo largo y ancho del planeta, en un momento en el cual parece urgente articular una respuesta mancomunada para enfrentar la crisis que afecta de manera transversal a la humanidad en su conjunto. 

En este marco, las dificultades que enfrentan las fuerzas progresistas para resucitar un proyecto genuinamente internacionalista, capaz de hacer frente a la globalización neoliberal y sus alternativas neoconservadoras (cuyo rol consiste en proteger el actual orden de privilegio por medio de una estrategia anti-política) echan sus raíces, en parte, en nuestros modelos de representación epistemológica y política, dando lugar, por un lado, al fin de la verdad, y a la simulación democrática.   

Juan Manuel Cincunegui. Licenciado y Doctor en Filosofía (Universitat Ramon Llull), Doctor en Ciudadanía y Derechos Humanos (Universitat de Barcelona), Doctorando en Sociología (Universitat de Barcelona). Fundador y director de Mente, vida y Sociedad. Autor de Miseria planificada. Derechos humanos y neoliberalismo. Madrid: Dado Ediciones, 2019. 

 

 
(Visited 1.417 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari