Marc Balló: “L’ideal del cos femení en dansa clàssica és contradictori”

Marc Balló combina la seva passió per la sociologia amb la dansa clàssica, una disciplina en la qual es va iniciar als dinou anys, una edat poc habitual. Com a estudiant de Ciències Socials a la UOC, va decidir que la seva experiència com a ballarí era un excel·lent punt de partida per al seu treball final de grau: La interiorización del discurso sobre el cuerpo de la danza clásica. Aproximación desde la sociología del cuerpo y de las emociones con perspectiva de género.

Comencem pel principi. Vas estudiar el grau de Ciències Socials a la UOC i, actualment, ets professor col·laborador del grau de Sociologia. D’on et ve la passió per aquests estudis?

Des que vaig començar a ballar i vaig deixar d’estudiar (havia començat Biologia després d’acabar el batxillerat), m’he sentit atret per la sociologia i l’antropologia. Vaig buscar la possibilitat d’estudiar a distància i vaig conèixer la UOC, on vaig cursar el grau de Ciències Socials amb menció de Sociologia.

És indiscutible que el teu treball com a ballarí ha influït en el tema del teu TFG, però explica’ns com ha estat la teva experiència personal en relació amb la construcció del teu cos com a ballarí.

Ha estat una mica una lluita constant. El cos ideal per ballar ballet té uns cànons molt específics i, en molts casos, difícils d’aconseguir, sobretot per a les ballarines, però en molts casos també per als ballarins. Va ser complex en aquest sentit, però també perquè vaig començar a ballar de gran, als dinou anys, mentre que el que és normal és començar quan ets petit o petita.

He tingut traumes i problemes per intentar arribar a tenir aquest cos ideal, però sempre reconeixent que, tot i haver començat tard i sent molt baixet (la qual cosa no és gaire bona per a un ballarí), les ballarines, en general, acostumen a tenir-ho encara més difícil. Per aquest motiu vaig voler aprofundir en aquest tema amb el meu TFG.

Quin és el paper dels estereotips de gènere en la construcció del cos del ballarí o de la ballarina en la dansa clàssica?

Primer de tot, vull aclarir que el de dansa clàssica és un terme molt ampli i general. En el meu cas, no ho he entès com el ballet de repertori (quan penses en dansa clàssica, el primer que et ve al cap són obres com El llac dels cignes, El Trencanous…), sinó que jo vaig entendre la dansa clàssica o el ballet com una estructura tècnica que prepara el cos durant molts anys, també cada dia, i a més m’he centrat en companyies de dansa petites i mitjanes d’Alemanya.

Partint d’aquesta base, el que jo he pogut veure és que els estereotips de gènere en el món de la dansa clàssica són bastant clars, tant des del punt de vista físic com del performatiu. Les noies han de ser primes, flexibles, sensuals, boniques, etèries, sensibles, subtils. Els nois, en canvi, han de ser alts, forts, masculins, tot i que això també està canviant. Potser no és tan notable com anys enrere, o com passa en companyies grans i de repertori clàssic, però sí que es demana aquesta diferència, que es noti a l’escenari que ets un home o una dona, que l’home és fort i dominant i la dona és feble, dominada.

Com afecta la pressió estètica en la relació que tenen els ballarins i les ballarines amb el seu propi cos?

Òbviament, ens afecta, i molt, a tots. Encara que no facis dansa, ens afecten els ideals, el discurs del cos en general. En el cas de la dansa clàssica, tenint en compte que el cos és el nostre instrument de treball, des que comences a ballar, a les escoles professionals i els conservatoris hi ha proves d’accés per entrar-hi i només agafen els nens i les nenes que tenen el cos que es considera millor per ballar.

Posteriorment, per aconseguir feines has de fer audicions o concursos, on el cos sempre hi és. És una qüestió que tenim sempre molt present, tant els ballarins com les ballarines, encara que, una vegada més, l’ideal de cos femení és més difícil d’aconseguir perquè és contradictori: d’una banda, han d’estar primes, i, de l’altra, han de tenir un cos atlètic, la qual cosa genera problemes de salut física i emocional, trastorns de la conducta alimentària, inseguretat, vergonya o sensació d’incapacitat.

De quina manera la dansa clàssica reflecteix les normes socials i culturals de gènere?

La dansa clàssica està desfasada històricament i potencia l’aspecte binari i les desigualtats de gènere. Potser en la societat, fora de la dansa clàssica, estem avançant una mica gràcies al feminisme, i en la dansa clàssica hi ha hagut petits progressos si comparem la situació amb la de fa anys, però la meva sensació personal és que anem per darrere [de la societat en general].

Com ha influït la dansa clàssica en la teva pròpia identitat de gènere?

Suposo que, inconscientment, hi ha influït molt, però no soc capaç de dir-ho clarament de manera conscient. En primer lloc, perquè, com he dit abans, vaig començar a ballar molt tard. Segurament, hauria estat molt diferent si hagués estat en un conservatori des de petit. També perquè, ja abans de ballar, sempre he qüestionat els estereotips de gènere.

Quan en un assaig o classe et demanen coses com “mostra’t més mascle” o “sedueix la dona”, jo penso: “Mare meva!”, però al final ho acabes fent perquè t’ho demana un responsable. Amb tot, he intentat que aquestes influències no entressin dins de mi, encara que estic segur que m’ha afectat d’alguna manera. Simplement, que no en soc conscient.

Seguint amb les teves vivències, com ha evolucionat la dansa clàssica quant a gènere i diversitat des que vas començar la teva carrera com a ballarí?

Com que vaig començar a ballar tard i tampoc fa tants anys que ho faig, no t’ho sabria dir. Ara bé, si ampliem una mica més el període de temps, sí que hi ha hagut canvis. La democratització de molts àmbits ha permès que certs fets es considerin escàndols, com ara els abusos, que s’han rebaixat una mica per por del rebuig. Malgrat això, continua havent-hi molts micromasclismes i microabusos.

Quins canvis hi hauria d’haver en la formació dels ballarins i les ballarines de dansa clàssica per fomentar una perspectiva més inclusiva i diversa?

És una pregunta molt interessant, però un tema molt complex, sobretot tenint en compte que, quan parles de dansa clàssica, sempre hi haurà algun purista que et digui que, si no t’agraden els límits d’aquesta disciplina, facis un altre tipus d’activitat. És un àmbit elitista on el cos és l’aspecte central i on les relacions i l’aspecte binari del gènere també estan al centre.

Malgrat aquesta dificultat, jo diria que el canvi més important que cal fer és lluitar contra els trastorns de la conducta alimentària, perquè és un problema que, a les escoles de ball, afecta la majoria de ballarines, i també alguns ballarins. Aquest tipus de trastorns s’ha normalitzat, i cal anar amb compte. Potser ja no hi ha tants professors que et diguin “grassa” o “obesa”, però sí que et continuen fent comentaris més subtils però igualment feridors.

Al final, el que acaba passant és que tota l’atenció del professorat va dirigida a aquells i aquelles alumnes amb determinades condicions físiques, amb un cos semblant a l’ideal per a la dansa, encara que potser ni aconsegueixen arribar a ser professionals. El tall que hi ha entre la quantitat d’estudiants de dansa i els que acaben sent ballarins professionals és brutal, i això indica que potser alguna cosa no s’està fent bé.

Finalment, quines recomanacions faries als ballarins i les ballarines de dansa clàssica perquè millori la seva relació amb el seu cos i la seva autoestima?

Amb els anys, et vas adonant que el cos no és només el teu instrument de treball, sinó que és també la superfície que tu habitaràs una vegada que hagis deixat de ser ballarí o ballarina professional. Cal valorar les potencialitats i les limitacions: treballar amb les limitacions, potenciar les potencialitats i estimar-se. Acceptar-ne el que té de bo i de dolent, i treballar amb allò que es té. No cal obsessionar-se amb el cos ideal, perquè poques persones en poden tenir. A més, la dansa no és només cos, la dansa no és un esport: també hi ha la part artística, la part tècnica i la part interpretativa. Cal saber combinar cadascuna d’aquestes facetes i treure el millor profit de tu mateix, ja no només del teu cos. Quan ballem no som només un cos movent-se, sinó també una persona expressant-se o transmetent alguna cosa.