Ferran de Vargas: “La realitat al Japó durant les primeres dècades de la postguerra era ben lluny del conservadorisme i l’harmonia social”

Revoltes universitàries, ocupacions de fàbriques, guerrillers comunistes a les muntanyes, disturbis als carrers contra la Guerra de Vietnam… El Japó de la postguerra dista molt de la imatge essencialment conservadora i tendent a l’harmonia social que es té actualment a gran part d’Occident.  Japó roig, el nou llibre de Ferran de Vargas, investigador del grup de recerca ALTER dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, ens transporta a aquells anys convulsos, des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels setanta. Es tracta d’un vívid retrat d’una etapa àmpliament desconeguda per al gran públic i que permet obtenir una imatge del Japó “més real i complexa”, allunyada dels tòpics que envolten a aquest país asiàtic.

Com sorgeix aquest llibre? Quina relació té amb Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (Edicions Bellaterra, 2020)? 

El projecte editorial en castellà va ser finançat originalment pel Centre d’Estudis i Recerca sobre Àsia Oriental (UAB) gràcies a l’interès del director de la col·lecció Biblioteca de Estudios Japoneses d’Edicions Bellaterra, el professor Blai Guarné. Més endavant Manifest Llibres em va contactar mostrant l’interès a publicar el llibre en català. Però no volíem simplement reproduir en català la versió castellana, sinó que preteníem aportar alguns elements nous. La novetat més important, a part de la llengua i un canvi de format, és un capítol sencer escrit pel professor d’Història d’Àsia Josep Lluís Alay. El professor Alay, que va fer recerca a la Universitat d’Hiroshima, havia escrit algun article sobre grups armats japonesos. El seu capítol explica el període posterior a les lluites del 68 japonès, marcat per la internacionalització de l’esquerra radical nipona a través de la lluita armada en indrets com Orient Mitjà, Europa i el sud-est asiàtic.

D’on ve el teu interès pel Japó?

Des de finals de la dècada de 1980 i començaments de la de 1990, Catalunya ha anat desenvolupant uns vincles sobretot culturals amb el Japó, especialment a través del manga, l’anime, els videojocs, la cuina i, fins i tot, cada vegada més el cinema i la literatura. Com molts altres nens catalans, vaig créixer envoltat de produccions culturals provinents del Japó. Esmorzava mirant Doraemon, dinava mirant Bola de Drac, jugava al Pokemon, i alguns caps de setmana dinava a restaurants japonesos amb la família. El Japó era un país llunyà i al mateix temps una realitat que formava part de la meva quotidianitat. Això va despertar la meva curiositat: es tractava de descobrir quelcom aliè i a la vegada molt propi.

Però a mesura que aprofundia en el coneixement sobre el Japó m’adonava que en general l’interès a casa nostra per aquest país estava marcat per una visió molt descontextualitzada, despolititzada, i m’atreviria a dir que naïf. Em feia la impressió que, a diferència del que passava amb altres països d’Àsia com ara la Xina, els inputs que ens arribaven del Japó es limitaven a aspectes merament culturals i folklòrics, buits de les relacions i conflictes de poder que travessen tota societat. Com a politòleg m’interessava investigar la dimensió dels conflictes sociopolítics en la societat japonesa com a pas necessari per tenir una imatge del Japó més real i complexa.

La imatge del Japó actual és la d’un país conservador i amb harmonia social. Quina era la situació durant els primers anys de la postguerra? 

La imatge despolititzada del Japó va acompanyada del tòpic que la japonesa és una societat essencialment conservadora i harmoniosa. Per exemple, encara circula la llegenda urbana de la “vaga a la japonesa”, segons la qual els japonesos, fins i tot quan fan vaga, treballen més. Aquesta imatge ha estat fomentada ideològicament per sectors conservadors tant a Occident com al mateix Japó, molt preocupats per la potencialitat del comunisme a l’arxipèlag nipó, i es va anar tornant hegemònica a la dècada de 1970 a mesura que els conflictes socials que marcaren la postguerra anaren amainant per efecte de la repressió estatal, el creixement econòmic i l’autodestrucció de les esquerres. 

Durant les primeres dècades de la postguerra la realitat era ben lluny del conservadorisme i l’harmonia social. Centenars de milers de treballadors ocuparen les seves empreses a través de “comitès pel control de la producció” i el Partit Comunista envià guerrilles a les muntanyes per a revoltar els camperols. El 1960 el Japó es va veure immers en una revolta massiva contra l’aliança militar amb els Estats Units, i a finals de la dècada el moviment estudiantil va paralitzar tot el sistema universitari amb ocupacions i vagues en el context de la Guerra del Vietnam.

Pel que fa als grups de guerrillers del Partit Comunista, què buscaven i quina va ser l’extensió d’aquests grupuscles?

Les guerrilles a les muntanyes es van formar a començaments de la dècada de 1950 inspirades per l’èxit recent de la revolució maoista a la Xina (1949), que havia estat encapçalada pels camperols. Però la cúpula del Partit Comunista Japonès va desplegar aquesta tàctica a contracor, pressionada per unes bases cada vegada més radicalitzades arran del viratge reaccionari dels Estats Units a partir de 1947, i per Moscou i Pequín, que instaren els comunistes japonesos a desestabilitzar els americans en el context de la Guerra de Corea (1950-1953). La tàctica guerrillera es basava a considerar que el Japó era una colònia dels Estats Units, i que, per tant, era necessari dur a terme una revolució patriòtica a curt termini.

Aquesta tàctica va ser un fracàs total. Els comunistes, que a finals de la dècada de 1940 havien anat guanyant influència en el conjunt de la societat japonesa, van quedar aïllats d’unes masses poc proclius a acceptar la violència com a eina política. La cúpula del Partit Comunista va haver de passar a la clandestinitat o l’exili. La majoria de joves guerrillers que arribaven a les viles eren rebuts amb suspicàcia pels vilatans. Es va pretendre copiar el model xinès sense tenir en compte les particularitats ben diferenciades de l’estructura social japonesa. En bona part per por a la penetració del comunisme al Japó, les forces d’ocupació americanes havien dut a terme una ambiciosa reforma agrària el 1946 que repartia la terra entre els camperols, model en què Fidel Castro s’inspiraria per fer la seva reforma a Cuba més d’una dècada més tard. Així doncs, els camperols no tenien cap al·licient de pes per revoltar-se.

En el llibre apareix l’anomenada Nova Esquerra japonesa. En què consisteix i quina va ser la seva influència? 

La Nova Esquerra japonesa va ser un moviment sorgit a finals de la dècada de 1950 del desencís d’un conjunt de marxistes amb la línia autoritària, dogmàtica i moderada del Partit Comunista Japonès. El 1955 el partit no només va abandonar la tàctica de les guerrilles sinó que va renunciar a tota tàctica radical per centrar-se exclusivament en les urnes. Va conservar el nacionalisme, però en comptes de considerar que el Japó era una colònia passà a considerar que era una semi-colònia. Segons aquesta nova tesi, abans de poder fer una transició al socialisme a través dels mitjans institucionals, primer era necessari desempallegar-se del control reaccionari dels Estats Units, que impedien el ple desenvolupament de la democràcia liberal al Japó. S’havia de defensar la democràcia de les tendències regressives i feixistes abans de poder passar a l’ofensiva. D’altra banda, la repressió soviètica de la Revolució Hongaresa el 1956, davant la qual el Partit Comunista Japonès es va mantenir totalment acrític, va ser la gota que va fer vessar el got: va provocar la ruptura definitiva del partit i el sorgiment de les forces comunistes revolucionàries que s’acabarien coneixent com a Nova Esquerra.

La Nova Esquerra no considerava el Japó un país oprimit pels Estats Units, sinó un país poderós i plenament responsable, còmplice i no víctima de l’imperialisme americà. Així mateix, aquest nou moviment posava en el centre l’acció directa no institucional com a via per assolir una revolució a curt termini. La Nova Esquerra va marcar la política japonesa durant tota la dècada de 1960, especialment durant el que es coneix com el llarg 68, entre 1966 i 1972 aproximadament, en el context de la Guerra del Vietnam.

Un dels aspectes sorprenents que apareixen al llibre és la força del 68 japonès. Quines eren les particularitats d’aquest moviment en comparació amb altres països i el seu suport social? 

El 68 japonès és un dels més desconeguts i al mateix temps un dels més intensos a escala global. L’espurna va ser l’inici dels bombardejos americans al Vietnam del Nord el 1965. El Japó era una de les principals bases d’operacions des d’on els Estats Units duien a terme la guerra al sud-est asiàtic. Davant aquesta situació, el Partit Comunista i el Partit Socialista es van mostrar molt moderats, organitzant manifestacions escrupolosament pacífiques i recollint signatures. En bona part de la societat japonesa, especialment entre el jovent, va arrelar la sensació que les agressions al Vietnam amb la complicitat de la nació japonesa requerien una resposta molt més contundent a l’alçada de la gravetat de les circumstàncies. Va recaure en la Nova Esquerra canalitzar aquesta sensació d’urgència.

L’esquerra institucional havia basat la seva política en la por que el Japó tornés a temps passats: al feixisme i a una nova guerra en territori japonès. En canvi, la Nova Esquerra era radicalment contrària a postures victimistes i defensives, i prioritzava la lluita contra opressions externes de les quals el Japó es beneficiava econòmicament. Al principi, especialment a finals de 1967 i durant bona part de 1968, àmplies capes de la societat japonesa veien amb simpatia els joves revolucionaris de la Nova Esquerra. Però a mesura que el moviment es tornava cada vegada més violent per la competició interna entre diferents grupuscles, les masses se’n van anar distanciant. Quan a començaments de la dècada de 1970 les restes de la Nova Esquerra van adoptar la via de la lluita armada, la bretxa entre els revolucionaris i la societat japonesa es va fer insalvable.

Aquests moviments i aquesta nova esquerra van aconseguir influir d’alguna manera en l’evolució del sistema econòmic i polític del Japó?

La gran influència de la Nova Esquerra es va produir l’any 1960, quan va protagonitzar la lluita massiva contra el tractat de seguretat signat pel Japó i els Estats Units, popularment conegut com a Anpo. Les protestes van ser tan intenses que van fer dimitir el primer ministre d’aleshores, Kishi Nobusuke, i van obligar a cancel·lar la visita del president Eisenhower al Japó, ja que la policia japonesa no podia garantir la seva seguretat.

La lluita contra l’Anpo va ser com una revolució sense revolució, en el sentit que va transformar aspectes fonamentals del sistema japonès de postguerra. D’una banda, la por de la dreta que l’esquerra prengués el poder va ser en part la causa que el successor de Kishi, Ikeda Hayato, desplegués el “pla de duplicació d’ingressos” que propulsaria com mai l’economia japonesa durant la dècada de 1960 al mateix temps que s’instauraven mesures de redistribució de la riquesa i elements d’un estat del benestar. A partir d’aleshores la dreta concentraria el discurs en l’economia i abandonaria pretensions de caràcter més ideològic com la qüestió de la seguretat nacional per evitar divisions socials. D’altra banda, els sectors de la dreta que havien estat pressionant durant anys per eliminar l’Article 9 de la Constitució que impedeix formalment el Japó tenir un exèrcit convencional i fer la guerra, van quedar neutralitzats fins ben entrat el segle XXI per por que revoltes com les de 1960 es tornessin a produir.

A diferència del que va succeir el 1960, el paper de la Nova Esquerra durant el 68 va tenir un caràcter més transformador en allò cultural que en allò polític i econòmic. En l’àmbit material, es va impedir la construcció d’alguna base militar americana, es va impedir formalment la introducció d’armes nuclears en territori japonès, i es va aconseguir la democratització del govern d’algunes universitats. Però la violència de les protestes va tenir molts efectes contraproduents: la repressió estatal va augmentar exponencialment, i es van anar perdent molts drets amb l’excusa de controlar els “radicals”.

Aquest moviment també va desencadenar l’aparició de grups armats. Quina va ser la rellevància social d’aquests grups i el seu impacte en la fi d’aquest moviment social?

La frustració de la Nova Esquerra en topar-se amb la impossibilitat de dur a terme una transformació radical de la societat japonesa a finals de la dècada de 1960 malgrat la devoció de tants activistes, sumada a la repressió cada vegada més intensa per part de l’estat, van fer sorgir grups armats al Japó com també va succeir a altres països industrialitzats com Alemanya o Itàlia. Al Japó la violència armada va ser més interna, entre grups del moviment, que contra l’estat. El sectarisme i la brutalitat d’aquests grups en la seva competició per demostrar el seu compromís revolucionari va tenir l’efecte no només de desencisar la població japonesa envers l’esquerra revolucionària sinó fins i tot envers l’esquerra en general.

Què ha quedat de tot aquest moviment social d’esquerres al Japó?

Sobretot ha quedat una apatia general, certa nostàlgia entre la gent més gran, i la sensació que els projectes d’esquerres, sobretot els revolucionaris, són impossibles d’aplicar o fins i tot perillosos. Al Japó sorprèn descobrir que els més joves acostumen a ser més conservadors que els més grans. Des de la dècada de 1970 la societat japonesa ha estat modelada amb patrons conservadors. D’altra banda, és cert que el marxisme ha continuat tenint un pes fonamental en l’àmbit acadèmic, potser més que en qualsevol altre país industrialitzat. Per exemple, el jove filòsof Saito Kohei de la Universitat de Tòquio s’ha fet molt popular i és una figura molt mediàtica al Japó, des d’un marxisme actualitzat amb elements ecologistes. No obstant això, fins i tot Saito renega de l’element revolucionari del marxisme.

Continues amb aquesta línia de recerca? Què investigues en l’actualitat?

Actualment, estic acabant de coordinar amb el professor Chris Perkins, de la Universitat d’Edimburg, un llibre que aplega 17 autors d’arreu del món, cadascun dels quals dedica un capítol al pensament polític d’un intel·lectual de la Nova Esquerra japonesa. També estic coordinant un projecte editorial en castellà que tracta el 68 japonès des de tres dimensions: la història política, el pensament i els moviments artístics. Així mateix, cada vegada m’estic interessant més per estudiar el marxisme japonès. Després de l’anglès, el francès i l’alemany, el japonès és la llengua que ha produït més teoria marxista. Així com els japonesos tenen accés a la pràctica totalitat de la producció marxista en llengües europees, nosaltres tenim un accés molt limitat a la producció marxista sorgida del Japó. Crec que és un camp molt fecund que val la pena explorar els anys vinents per contrarestar l’eurocentrisme imperant en l’àmbit del coneixement.