90 anys del vot femení a Espanya: significació, consecució i vigència

Ara fa 90 anys s’aprovava el vot femení a Espanya. Aquest aniversari ha generat diferents actes commemoratius, però també pot servir-nos per reflexionar sobre la seva significació, consecució i vigència. El camí històric va ser molt llarg i va estar estretament lligat a la lluita col·lectiva per la igualtat i l’ampliació de drets i deures. El primer referent l’hauríem de cercar en la pionera Olympe de Gouges (1748-1793), autora de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana en resposta a l’exclusió femenina dels grans manifestos de la Revolució Francesa. Però, les demandes millor articulades van tenir lloc coincidint amb l’expansió del sufragi masculí –primer censatari (segons renda) i després universal— durant les revolucions liberals. Les sufragistes anglosaxones foren, sens dubte, el referent icònic d’aquells anys, fins al punt d’aparèixer en una de les cançons inicials de Mary Poppins: “Sister Suffragette”.

A Espanya, les demandes no van ser escoltades durant els governs de la Monarquia liberal borbònica, però sorprenentment sí que va haver-hi una ‘finta’ durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Així, la llei municipal de 1924 reconeixia parcialment el dret a vot a la dona: havien de ser majors d’edat (23 anys o més), no tutelades per cap home o per l’Estat, si eren solteres havien de ser caps de família i en cap cas podrien ser prostitutes o podien modificar el seu estat civil. Segons tant els coetanis com els historiadors, aquesta ‘revolució’ no venia donada per la convicció o per la generositat, sinó pel càlcul polític que cercava una major consolidació del règim autocràtic, convençuts de l’existència d’un majoritari biaix conservador femení.

Però la ‘finta’ mai va fer-se realitat, ja que la llei va decaure abans de poder celebrar-se eleccions, ni tampoc les reformes posteriors van entrar en funcionament a temps. Per tant, el vot actiu (introduir la papereta a l’urna) va quedar en anunci. En canvi, el vot passiu (ser elegida per aquestes mateixes urnes) sí que va produir-se, incloent-hi el nomenament de la primera alcaldessa d’Espanya, Matilde Pérez Mollá (1858-1936) a Quatretondeta. Amb comptagotes, els anys següents van anar sumant-se batllesses en alguns altres petits pobles, però fins al 1969 no trobarem una dona al capdavant d’un consistori principal amb Pilar Careaga a Bilbao.

Recuperant el fil històric, la decepció per la promesa no complerta va alimentar noves reivindicacions dels drets de les dones a finals dels anys vint del segle passat. La proclamació de la Segona República va generar grans esperances, atesa l’aposta de les noves autoritats per desplegar una nova onada de drets socials, civils i polítics. La sorpresa va ser descobrir com de divisiva era la qüestió dins del Parlament republicà, amb posicions contraposades ideològicament, però també en el si dels partits d’esquerres previsiblement favorables a aquesta ampliació de drets.

Clara Campoamor, referent en la defensa del vot femení

Potser qui millor exemplifica aquest inesperat i contundent debat siguin les figures de les diputades –el vot passiu era reconegut, el debat era sobre el vot actiu— Clara Campoamor, Margarita Nekkel i Victoria Kent (representants del Partit Radical, el PSOE i Izquierda Republicana, respectivament). Campoamor va destacar com a defensora del sufragi femení: “Precisamente porque la República me importa tanto, entiendo que sería un gravísimo error político apartar a la mujer del derecho del voto”.

En canvi, Nekkel i Kent, s’hi van posicionar en contra o, millor dit, eren partidàries d’endarrerir la seva aprovació. Com havia fet abans la dictadura primoriverista, també elles creien que les dones eren més conservadores i més influenciables per una Església catòlica majoritàriament contrària a les idees republicanes. Que la dreta anunciés el seu vot a favor encara va incrementar la resistència en alguns sectors d’esquerres. Altres arguments contraris optaven directament per la desqualificació amb els masclistes tòpics habituals sobre histerisme, manca de capacitat intel·lectual o propostes peregrines com endarrerir el vot fins a la menopausa.

Finalment, l’1 d’octubre de 1931 es reconeixia el sufragi universal als majors de 23 anys, sense distinció entre homes i dones. Espanya es convertia, per sorprenent que sembli, en un dels primers països a aprovar-lo (van obrir joc a Nova Zelanda el 1893, més tard Finlàndia el 1907). Entre els 161 vots a favor trobàvem als diputats del PSOE –a excepció d’Indalecio Prieto i els seus seguidors—, als republicans catalans, federalistes, progressistes i galleguistes, i a la dreta. En canvi, entre els 121 en contra hi havia els representants d’Acción Republicana i els republicans radicals i radicals-socialistes. No deixa de ser revelador que la majoria de vots, 188, fossin abstencions.

Amb tot, aquest dret no va poder-se exercir fins al 5 de novembre de 1933 a Eibar, arran del referèndum autonòmic del País Basc; mentre que les primeres eleccions generals amb participació femenina completa foren les del 19 de novembre d’aquell mateix any. Es calcula que uns set milions de dones van acostar-se a les urnes i, per tant, van participar del capgirament de les majories: del centreesquerra al centredreta. Aquests resultats sovint s’han presentat com la prova definitiva de l’encert dels temors de Nekkel i Kent.

Tanmateix, correlació no implica causalitat. D’una banda, el febrer de 1936 va imposar-se el Front Popular i les dones també votaven. De l’altra, els estudis més seriosos demostren com les causes últimes dels resultats de 1933 cal cercar-los en la desmobilització de les esquerres, en la concentració de vot de les dretes i en la normalització de la participació un cop superat l’astorament de 1931. I és que com afirma la historiadora Susana Tavera, l’actitud electoral de les dones va ser “similar a la de los hombres”.

Per desgràcia, la guerra civil i la posterior dictadura van posar fi al sufragi universal democràtic per a tothom. Aquest dret no es recuperaria fins a les eleccions generals de juny de 1977, quan va deixar-se enrere el règim franquista. De fet, sovint ‘democràcia’ s’il·lustra amb aquesta poderosa imatge: el dret a vot de tota la ciutadania major d’edat. Amb tot, aquesta icona ha estat i és fràgil.

El sufragi femení, un dret a protegir i exercir

D’una banda, en molts països considerats avançats es va impedir el vot a part de la població fins ben entrat el segle XX. A Suïssa, malgrat l’activisme recollit al film El orden divino, les dones no van poder votar fins 1971 i en un cantó concret ho van ajornar fins 1990…; mentre que als Estats Units fins la Voting Rights Act de 1965 no es va perseguir la discriminació respecte dels drets dels afroamericans (dones i homes). De l’altra, en algunes democràcies segueix sent difícil exercir el vot, sigui per un retrocés dels drets civils i polítics, perquè es desencoratja fer-ho o perquè s’hi posen noves traves. En resum, de la mateixa manera que, atesa la seva rellevància –simbòlica i jurídica— avui recordem i commemorem el norantè aniversari del reconeixement del dret a vot a les dones espanyoles, cal tenir present que aquest no és irreversible i que paga la pena protegir-lo i exercir-lo.