El llegat d’Alexandre el Gran

10 juny, 2023
Alexandre el Gran Imatge de Dilara Irem | Pexels

En el magnífic final de la seva obra, el dramaturg francès Edmond Rostand atribuïa al personatge de Cyrano de Bergerac, sempre loquaç, un epitafi demolidor: “el que ho va ser tot i no va ser res”. Quan es compleixen 23 segles de la mort d’Alexandre el Gran —i des del focus de les noves perspectives sobre la seva vida i l’impacte de les seves gestes—, durant les últimes dècades s’ha qüestionat l’empremta de la conquesta grega d’Àsia amb arguments sobre el caràcter efímer de l’autèntica transcendència d’aquest fet històric.

Però qui va ser Alexandre el Gran? La pregunta és senzilla i, alhora, impossible de respondre. Sabem que fou un jove rei d’un territori marginal situat al nord de Grècia. Gràcies a la creació, per part del seu pare, Filip, d’un exèrcit modernitzat (i revolucionari quant a la forma i l’armament), i després de restaurar el domini que Filip havia instaurat sobre les polis gregues, Alexandre el Gran va travessar l’Hel·lespont amb un exèrcit no gaire nombrós i va lluitar amb tothom que li volgués fer front. En un període de quatre anys, havia aconseguit vèncer el gran rei de Pèrsia, l’imperi més gran del moment. Al cap de cinc anys, no només tenia el poder del Pròxim Orient i de Mesopotàmia, sinó que també dominava les terres de la frontera de l’Indus. Invicte, amb 33 anys i en estranyes circumstàncies, el 10 de juny de l’any 323 aC moria a Babilònia el senyor de (gairebé) tot el món conegut fins llavors.

La sempiterna obsessió per Alexandre

El relat d’Alexandre el Gran va obsessionar els antics, gairebé més del que ens obsessiona en els temps moderns. Després de la seva mort, es van escriure desenes de llibres sobre la seva figura. I no solament en relació amb les conquestes i les gestes militars: la vida d’Alexandre el Gran estava farcida de moments; alguns de gloriosos, preciosament humans, i uns altres d’execrables, profundament humans. Alumne de l’il·lustre Aristòtil, àvid lector de la Ilíada i d’Eurípides —i, probablement, de tot el que li queia a les mans—, descobridor ple de curiositat i viatger impertorbable, Alexandre el Gran va ser també un gentleman amb algunes presoneres captives del seu exèrcit, a més d’un model de diplomàcia i consens en la relació habitual amb molts vençuts. Amb tot, també va ser un home cruel, capaç de mostrar reaccions iracundes contra el seu pare, els seus amics més íntims i els col·laboradors essencials que l’havien ajudat a assolir la glòria, que, malgrat tot, ha aconseguit acaparar en solitari al llarg dels més de dos mil·lennis des dels quals contemplem la seva figura.

Si se l’hagués de jutjar amb la severa mirada dels nostres dies, segurament se’l titllaria de genocida, de dèspota o de tirà. I així va ser ja durant l’Antiguitat, quan la història d’Alexandre el Gran servia a vegades per criticar de manera encoberta (i segura) els emperadors romans més autocràtics. Al llarg de tants anys, també han estat moltes les veus que han intentat manifestar una aversió cap a un personatge que va basar el seu reconeixement en les armes i la submissió de bona part de la població del seu temps. Malgrat tot, Alexandre el Gran ha sortit sempre molt ben parat del judici al qual la història sotmet tots els seus acusats.

Alexandre el Gran
Sarcòfeg d’Alexandre el Gran en el Museu Arqueològic d’Istanbul (Turquia) | Imatge de Kingbjelica

La qüestió no és senzilla, tot i que, en relació amb Alexandre el Gran, no hi ha res que ho sigui realment. L’any 1973, Robin Lane Fox publicava la que seria la biografia més venuda sobre aquest personatge (traduïda al castellà arran de la pel·lícula d’Oliver Stone, el 2004, per Editorial Acantilado), un best-seller d’història antiga. En les primeres pàgines, el biògraf confessava que havia hagut de llegir més de mil documents durant la redacció del llibre. Però sembla que l’Antiguitat es va voler guardar molts secrets: si bé Alexandre el Gran va ser el personatge sobre el qual els autors clàssics van escriure més obres —més que sobre August o fins i tot Jesús—, només un grapat de fonts històriques han sobreviscut fins a nosaltres, i totes a una enorme distància dels fets que narren —la història més antiga conservada sobre Alexandre el Gran és de 200 anys després de la seva mort.

Així i tot, la necessitat de visitar i revisitar l’aventura d’Alexandre el Gran és gairebé eterna, obsessiva, com assenyala F. J. Gómez Espelosín en el llibre Potser la primera raó d’això, la més interessant, és la plasticitat mateixa de la vida d’Alexandre el Gran. Només tenint en compte aquesta capacitat per adaptar-se, es pot entendre per què el llibre més llegit al llarg de l’Edat Mitjana, per sobre de la Bíblia o l’Alcorà, és l’anomenat popularment pseudo Cal·lístenes, la vida i les gestes d’Alexandre de Macedònia (no debades, i potser simbòlicament, aquesta obra és la primera de la col·lecció “Biblioteca Clásica” de Gredos). Es tracta d’una novel·la en el sentit antic del terme, i és resultat d’una espècie de pastitx de tradicions que barregen història i fantasia. En aquestes aventures, Alexandre el Gran no solament s’enfronta a incomptables enemics —sempre amb èxit i elegància, a l’estil de James Bond, però sense aquest cinisme tan british de l’agent de l’MI5—, sinó que a més intenta mesurar la seva pròpia humanitat en la lluita contra els límits del món, siguin geogràfics o físics (perquè se submergeix al fons marí dins un recipient de vidre o puja al cel en un carro portat per àguiles gegants, posteriorment transformades en grius mitològics en la tradició artística i arquitectònica). A vegades, fins i tot, amb motiu de l’adaptació del personatge als marcs de la fe cristiana i de la fe islàmica, Alexandre el Gran apareix com un agent diví, que combat el mal i imposa fronteres als monstres, o bé sotmet dimonis i jinns a la seva voluntat per emprar-los en la lluita entre el bé i el mal al servei de Déu.

Aquesta visió medieval d’Alexandre el Gran, més enllà de creences i fronteres, el representa habitualment com una espècie de cavaller, i fins i tot a vegades com un aventurer, ometent la perspectiva de la conquesta. No obstant això, l’arribada dels europeus a Amèrica revitalitza aquesta altra dimensió del mite històric: en la nova era colonial, la figura d’Alexandre el Gran torna a servir de model per als soldats i cercadors de fortuna, sovint exempts d’escrúpols, com a heroi i referent històric. Amb tot, en molts sentits, l’ombra d’Alexandre el Gran continua essent profundament allargada: a les portes de l’era contemporània, J. G. Droysen (2001) escrivia el primer estudi acadèmic de caràcter científic sobre aquesta figura partint del lloc preeminent que el personatge havia tingut com a agent històric en la transformació del món antic per a l’adveniment i l’expansió de la cristiandat. Al cap i a la fi, Jesús va viure en un món creat després de la mort d’Alexandre el Gran, i la doctrina apostòlica es va poder difondre gràcies al marc cultural grec, que acollia enormes influències de la filosofia i de la religió anterior. És en aquesta línia que la recerca sobre el jove rei macedoni arriba fins als nostres dies, en constant revisió entre el paper que té en l’època posterior a la seva vida i la valoració concreta dels excessos, les conspiracions i els desvaris megalòmans que van caracteritzar el seu exercici del poder, especialment durant els últims anys de vida.

Alexandre el Gran i la cultura popular: música, poesia, art i pantalles

Alexandre el Gran
Alexander the Great (Andy Warhol, 1982) | Imatge d’Artsy

Malgrat això, la cultura popular ha mostrat sempre una gran estima cap a Alexandre el Gran. El paper d’aquest personatge és present en la música pop i rock (des de l’Alexandre de Caetano Veloso fins al d’Iron Maiden), en la poesia (amb aquells versos de Brecht que interroguen la història sobre si Alexandre el Gran va conquerir el món ell sol i es demanen en quin lloc de la memòria queden tots els que el van acompanyar), en l’art (fins i tot Andy Warhol té un quadre dedicat a ell), i en les pantalles (amb innombrables videojocs, diverses pel·lícules de gran importància, sèries de dibuixos animats i animes amb molta repercussió en els imaginaris populars). Això posa de manifest que la història d’Alexandre el Gran ha de ser considerada una espècie de llegat universal de la humanitat, un patrimoni col·lectiu que cada època revisita. Hi ha alguna cosa en aquesta història que toca l’aspecte més íntim, l’enfrontament de l’existència de les persones amb el poder, l’afany incansable d’anar més enllà, els límits possibles de la vida i del comportament. Alexandre el Gran és, en si, una lliçó (en el sentit antic de l’exemplum), que continuem aprenent i reaprenent 23 segles després.

El 10 de juny de 2023 es commemora el (fals) aniversari de la mort d’aquest personatge, que potser no va ser res i que un cop mort ho va ser tot. I ho continua essent.

 

Article elaborat pel màster universitari de la Mediterrània Antiga (interuniversitari: UOC, UAB, UAH)

(Visited 158 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari