Fèlix Badia: “El vi va permetre a algunes famílies de Barcino tenir un poder econòmic i, fins i tot polític, molt important”

Fèlix Badia és periodista i sempre s’havia sentit atret per l’arqueologia i la història. Aquest interès el va portar a cursar el màster de la Mediterrània Antiga (UOC, UAB, UAH). Ara, el seu treball final de màster (TFM), dedicat a l’estructura social i la demografia de Barcino durant els segles I i II, s’ha convertit en El primer millonario de Barcelona, un llibre publicat per l’editorial Libros de Vanguardia. En aquesta entrevista parlem sobre la importància del vi en els orígens de la ciutat, el paper rellevant dels lliberts, antics esclaus alliberats, i també sobre les incògnites que encara existeixen sobre la vida de les classes baixes i la quantitat d’habitants que vivien en l’actual Barcelona durant l’època romana.

Qui era i a què es dedicava el primer milionari de Barcelona?

No hi ha una idea exacta de qui era el primer milionari de Barcelona, però apunto algun possible nom, com Luci Licini Segon, un llibert que va acumular molt poder i influència -i segurament encara més riquesa- a Barcino. De tota manera en realitat aquest personatge és un exemple. El primer milionari potser no era ell, sinó que podria tractar-se del seu patró, Luci Licini Sura, però el que és segur és que aquest primer milionari pertanyia a alguna de les grans famílies de la ciutat.

Aquestes grans famílies es van lucrar bàsicament amb el negoci del vi, que es produïa al Vallès, al Baix Llobregat, al Maresme o al Barcelonès, és a dir, la Laietània. Aquella zona tenia una producció molt abundant –encara que no d’una qualitat precisament òptima– que va arribar a vendre’s en grans quantitats a zones relativament llunyanes de l’imperi. Aquest vi, a més d’altres tipus de comerç, va permetre a aquestes famílies tenir un poder econòmic i fins i tot polític molt important.

En el treball menciones que Barcino era una “ciutat petita, però al mateix temps rellevant”. Quants habitants es calcula que tenia aproximadament i d’on ve aquesta rellevància?

Hi ha diverses estimacions, però totes situen la xifra entre 2.000 i 2.500 habitants; algunes se situen a la banda alta, i d’altres en canvi fins i tot rebaixen una mica la mínima, que crec que segurament és el que està més a prop de la realitat. Però, sigui com sigui, ens trobem davant d’una ciutat petita fins i tot per als estàndards romans.

La rellevància prové bàsicament de la potència econòmica i comercial de la ciutat, gràcies a les exportacions de vi però també d’altres productes i primeres matèries. Però, per altra banda, Barcino és concebuda pels fundadors romans com un centre polític i administratiu per controlar aquesta part de la Laietània, ja que és un nucli clau per vigilar el territori i els seus recursos. També té un pes polític com demostra el fet que es funda com a colònia, un estatus que no comparteixen les ciutats del seu entorn i que, en canvi, sí que gaudeix Tàrraco, una urbs molt més important pel que fa a dimensions i transcendència. En suma, un pes polític i administratiu proporcionalment molt superior a la seva mida real.

La recerca se centra en els primers dos segles de la ciutat. Quin era l’origen d’aquests primers pobladors? Hi havia també persones de les poblacions indígenes de la zona?

El treball es refereix a l’època de l’Alt Imperi, els segles I i II, perquè calia acotar l’objecte d’estudi i perquè m’interessava especialment el moment fundacional de Barcino. Hi ha debat sobre la procedència dels primers barcelonins. Hi ha investigadors que diuen que, efectivament, hi va haver veterans de l’exèrcit que es van assentar a la ciutat; altres parlen que ja hi havia romans que vivien a la zona i que s’haurien enriquit des de temps enrere, perquè la romanització portava dos segles de trajectòria; també hi hauria persones que haurien arribat des de la península Itàlica o des del sud de Gàl·lia; i, per descomptat, hi hauria també individus d’origen iber, tot i que és complicat seguir-los la pista. La resposta a la pregunta seria possiblement una amalgama, una barreja de procedències dels primers pobladors de la ciutat.

Noms com Cornellà, Lliçà, Premià o Vallirana provenen d’aquesta època. On és el seu origen?

Aquesta informació procedeix d’uns treballs molt interessants sobre toponímia fets per Oriol Olesti que són molt il·lustratius sobre com el llegat romà perdura a través del temps, molt més del que podríem sospitar. Per exemple, en el cas de Lliçà és possible que el nom de la població procedeixi d’una de les hisendes principals, el fundus, de la família dels Licinis. Podríem dir el mateix de Vallirana, el nom del qual podria venir d’un tal Valeri, o del mateix Vallès, que tindria el mateix origen. Crec que aquesta connexió, a través de 2.000 anys, és molt suggerent.

Un dels aspectes sorprenents del treball és el paper d’un grup de lliberts. Ens pots explicar qui eren i per què van ser importants?

Els lliberts eren antics esclaus que havien estat alliberats pels seus amos i que una vegada alliberats mantenien una sèrie d’obligacions respecte al seu antic patró. Hi ha investigadors que han definit Barcino com una ciutat de lliberts perquè molts dels representants de les grans famílies no vivien a la ciutat o no ho feien de forma continuada, sinó que vivien a les seves vil·les, a Tàrraco o, fins i tot, alguns van fer carrera política a Roma, com Luci Licini Sura. Els lliberts eren els que gestionaven i administraven els negocis i possessions –com passa amb Luci Licini Segon, llibert de Sura– d’aquests potentats, i segurament ho van fer molt bé, perquè aquests patrimonis van créixer i fins i tot ells mateixos es van enriquir i van adquirir una gran influència.

Si ens parem a pensar, és sorprenent que aquestes persones que havien nascut esclaves acabessin progressant així per la via econòmica, que és l’única que tenien per adquirir rellevància social, perquè la via política els era vedada. Si volien ascendir havien de dedicar-se als negocis. Evidentment, no tots els lliberts van tenir ni la mateixa sort ni la mateixa vida ni la mateixa procedència, es tracta d’un col·lectiu molt heterogeni.

Què ens diu la rellevància d’aquest grup sobre la mobilitat social a Barcino?
 
Hi ha casos molt interessants a l’epigrafia de Barcino en què se’ns explica que una quantitat gens menyspreable d’aquests personatges, una vegada alliberats, van progressar i fins i tot en algunes ocasions van aconseguir que els seus descendents, que ja no tenien cap càrrega de servitud, assolissin fins i tot càrrecs polítics. El que això ens diu és que l’ascensor al món romà funcionava, el que passa és que de vegades era ranquejant i no anava bé del tot, o que, en tot cas, no era matemàtic. Igual que passa actualment.

Aquesta mobilitat social és una de les conclusions que m’han sorprès més, entre d’altres motius perquè ens revela una societat molt complexa. Tot i això, tampoc tots tenien accés a aquest ascensor social. No podem oblidar que tenim constància de les persones procedents de les capes altes o potser mitges de la societat, però poques vegades sabem qui eren els individus de les classes baixes.
 
Una de les incògnites que es desprenen del treball és sobre on vivien les classes baixes. Què sabem sobre aquest tema i per què és difícil de precisar?
 
A Barcino s’han excavat nombroses zones on s’han trobat edificis públics i grans mansions, però no habitatges humils. Potser és qüestió d’atzar, simplement no s’ha excavat al lloc on deuen estar enterrats; o bé és possible que aquests habitatges no estiguessin construïts en pedra sinó amb materials dels quals 2.000 anys després no en queden restes. Finalment, també pot passar que les classes baixes visquessin fora de les muralles de la ciutat, a la zona del Pla de Barcelona o bé en construccions febles gairebé adossades als murs de Bàrcino. En tot cas, tot són hipòtesis.
 
Com es converteix aquest TFM en un llibre?
 
Quan vaig acabar el TFM vaig pensar que hi havia moltes coses es podien explicar al gran públic, perquè hi ha molts barcelonins interessats en la història de la seva ciutat, i al marge d’aquests, en general, hi ha molt d’interès al món romà. Tenia la investigació acadèmica feta i creia que amb la informació a la mà podia construir un assaig de divulgació. Vaig proposar el projecte a l’editorial, que de seguida va acceptar.

Com t’ha ajudat la UOC en tot el procés de recerca? I en el procés editorial?

Bàsicament m’ha ajudat en el procés de recerca perquè, pel que fa al procés editorial, un cop vaig presentar el TFM aquesta idea ja surt de l’àmbit de la UOC. Ara bé, pel que fa al TFM, evidentment una investigació d’aquesta mena no l’hauria poguda fer sense la Universitat Oberta de Catalunya. Crec que el treball i la UOC m’han aportat diverses coses, una de molt important és la metodologia, perquè jo no vinc d’aquest camp acadèmic. En aquest sentit han estat molt importants els recursos d’aprenentatge, la biblioteca amb l’accés a infinitat d’informació i evidentment els professors que vaig tenir a les assignatures. En el procés del TFM, lògicament, hi va haver una aportació molt important del director del treball, Jordi Morera. Crec que sense aquest context no podia haver afrontat un repte d’aquestes característiques.

Quina és la teva formació i què t’ha aportat aquest màster?
 
Jo soc periodista de formació i de professió, no he tingut contacte acadèmic amb el món de la història i l’arqueologia, tot i que és un tema que m’interessa moltíssim. Quan vaig començar a cursar el màster de la Mediterrània Antiga (UOC, UAB, UAH), ho vaig fer per plaer i per aprofundir de manera estructurada en un camp de coneixement que em fascinava. És cert que tenia la possibilitat d’haver estudiat aquesta matèria pels meus mitjans, amb lectures, però el màster em donava la possibilitat de tenir una disciplina, una exigència i, sobretot, un esquema estructurat de la matèria d’estudi que han estat molt importants per a mi. Un cop acabat de fer aquest màster el balanç és molt bo perquè m’ha aportat sobretot una satisfacció personal i un cert pòsit que en altre cas no tindria.
 
Quina ha estat la teva experiència estudiant a la UOC?
 
La resposta curta és que ha estat molt bona, la resposta llarga és que m’ha permès estudiar una cosa que m’entusiasmava abans de començar i em continua entusiasmant un cop acabat el màster. Tot i que, com és lògic, sempre hi pot haver coses a millorar, no ha decebut per res les meves expectatives. El mètode m’ha anat molt bé perquè m’ha permès fer estudis a una velocitat que s’adaptava al meu ritme de vida personal i a les exigències de la feina. He fet poques assignatures simultàniament i, com estudiava per plaer, aquest ritme m’ha permès degustar-les.