Eva Requena: “La UOC m’ha permès trencar les exclusions que provoca la malaltia”

L’Eva Requena ha estudiat el màster de Gestió Cultural de la UOC. Músic de professió, el 2017, un accident sanitari li va canviar la vida per complet; malgrat això, es defineix com una persona entusiasta i assegura que “les ganes en aquesta vida ho són tot”, un fet que queda demostrat amb el seu Treball de Final de Màster, un projecte que fusiona salut i art i que va obtenir Matrícula d’Honor.

Sembla clar que la teva vida no s’entén sense la música. Sempre vas tenir clar dedicar-t’hi professionalment?

La música em va tocar profundament amb 4 anys, però no vaig poder iniciar estudis fins als 13. Encara recordo el moment que va transformar el meu món: les classes de música a l’escola amb la Sra. Francina. El primer dia ens va posar les quatre estacions de Vivaldi i vaig sentir una sensació desbordant; després, ens va cantar el Ningue de Montsalvatge a cappella. L’emoció era gegant. No podia parar de somriure, tenia els pèls de punta i els ulls plens de llàgrimes. Allà vaig dir: vull fer això. La música ha estat una companya sensacional, i a vegades m’ha fet de salvavides.

El 2017, un accident sanitari et canvia radicalment la vida: és llavors quan decideixes tornar a estudiar i enfocar la teva formació cap a un altre àmbit?   

M’agradaria dir que sí i que ho tenia claríssim. Però no. Els primers dos anys només podia pensar en sobreviure. Les forces al cos eren mínimes, tot estava concentrat en el procés de malaltia. És curiós com el meu cos va apagar gairebé tot i em va protegir.

El primer que vaig recuperar i em va fer de bot salvavides va ser llegir llibres. El 2018 vaig començar a llegir des de l’hospital i a escriure un llibre, que es va publicar el 2019. Més tard vaig tenir un repunt de la malaltia i tot el progrés que havia anat assolint va desaparèixer; de cop em trobava igual que en el primer ingrés. El 2020, mentre feia recuperació i ens apropaven al confinament, va ser quan vaig decidir que si havia pogut escriure un llibre i havia estat com una torxa que em sostenia, per què no tornar a estudiar?

Com vas conèixer la UOC i quina va ser la característica decisiva que et va portar a escollir la nostra universitat?

Quan em vaig decidir a estudiar, vaig estar mirant on fer-ho i com pagar els estudis. Molts professionals de la cultura vivim en una precarietat laboral absoluta, i això ens aboca a situacions crítiques quan passa un succés com una malaltia. Mentre mirava opcions, va arribar la targeta que m’acredita com persona amb discapacitat i que ofereix descomptes per estudiar, entre altres beneficis. I vaig trobar que la UOC tenia un programa de docència adaptada i en modalitat online; per aquest motiu, vaig escollir-vos.

Has estudiat el Màster de Gestió Cultural, per tant, has decidit seguir pel camí de l’art i la cultura. Què t’ha ensenyat aquest màster que no s’aprengui només amb experiència professional?

La intenció no era ben bé continuar la senda de la cultura. Volia connectar-me ben fort a la vida, i crec que la cultura, en aquest sentit, pot ser una gran ajuda. També tenia intenció de complementar la meva formació, i retrobar-me d’alguna manera amb l’art. Pel context en el qual he viscut i pel moment en què vaig incorporar-me al mercat laboral (crisis rere crisis), he estat una persona sensible a les problemàtiques sociolaborals i a la vegada la situació em va portar a desenvolupar la meva vessant emprenedora. Amb la decisió de fer el màster, tractava de professionalitzar-me en aquest sentit.

El màster en un primer moment em va ensenyar que hi havia coses que encara no puc fer, d’altres que no podré fer, però també les que puc fer i no sabia que podia. M’ha donat oportunitat de fer rehabilitació cognitiva d’una forma amena.

Quan vaig començar el màster em costava escriure amb un discurs narratiu coherent, no podia llegir seguit, havia de fer pauses contínues, tenia manca d’atenció, dèficits que no havia observat … Vaig viure moments de grans dubtes, frustració i incertesa. Com he gosat a fer el màster? -em preguntava-, però soc una persona acostumada a conviure amb l’error i a acceptar la incertesa, així que t’aixeques i tornes a començar. Quan no me n’havia adonat, van començar a arribar les primeres notes i felicitacions. De cop, em trobava amb un cos esgotat, però somiant en portar a terme projectes una mica més enllà del present tan absolut al qual t’obliga la malaltia.

Com ha estat l’adaptació curricular del màster a la teva situació actual?

Sorprenentment positiva. Tenia por de trobar-me amb un entorn hostil, i em sentia molt fràgil.  Em van tocar dos acompanyants magnífics en l’adaptació: el meu tutor, el Dr. Aicart, i la Dra. Solanilla, persones molt preparades acadèmicament, humanament sensibles i encoratjadores. He sentit que fèiem equip, i això, per a mi, té un valor afegit.

Moltes de les PACs les he realitzat des de llits, passadissos, analítiques, RM… i ho he pogut fer. Això ha estat possible gràcies a la flexibilitat i l’acompanyament. Vam fer un calendari amb les setmanes que rebia medicació, on tothom estava avisat que durant 7-10 dies no estava disponible, i després ja tocava guanyar terreny a la malaltia i endavant.

Més enllà de la vessant educativa, què aporta la UOC a les teves rutines?

Conèixer persones i projectes que em donen forces per tirar endavant i trencar les exclusions que provoca la malaltia. Per exemple, durant el màster havien de fer una sortida i fer una anàlisi detallada d’un espai cultural. Encara que en la meva situació semblava més lògic fer la visita online, volia assolir el repte de recuperar la possibilitat de fer activitats culturals presencialment. Tenia l’ocasió de fer-ho, perquè molts espais organitzaven visites amb grups reduïts controlats, i això va ser l’oportunitat.

Vam anar a la Casa Vicens i va ser molt especial. Durant tot aquest procés de malaltia, moltes vegades passava amb l’ambulància pel carrer Carolines i pensava: podré veure-la un dia per dins? De cop, va arribar el dia. La fragilitat era molt gran, però les ganes en aquesta vida ho són tot. Només entrar a la primera sala ja plorava d’emoció. L’experiència UOC ha ampliat el sentit que té la cultura a la meva vida.

El teu treball final de màster (TFM) ha fusionat l’àmbit de la salut amb l’art i, a més, ho ha fet amb Matrícula d’Honor. Quina experiència t’ha aportat realitzar-lo?

Quan vaig iniciar el màster tenia la necessitat de reconnectar amb l’entorn. A l’hospital vaig tenir oportunitat de posar noms i cares a aquelles estadístiques que llegim als diaris, i fer el treball ha estat com un passeig per la memòria de les vivències als hospitals, a les ambulàncies…

SanArte [títol del TFM] és retrobar allò que dona sentit a les nostres vides, la humanitat que tots atresorem, i compartir-ho. Ha estat apassionant fer-ho, revitalitzador.

Finalitzat el Màster i el TFM amb gran èxit, has pensat a seguir estudiant?

Sí. Ara estic fent un grau a la Facultat de Salut. Crec que la millor forma de poder ser un bon professional és endinsar-te a fons en la matèria. Aprofundir i, quan arriba el moment, si tenim oportunitat, entregar allò que ja has fet teu perquè altres puguin fer allò que han vingut a fer.

Per últim, què els hi diries a aquelles persones que estiguin dubtant en posar-se estudiar per por a no aconseguir-ho?

Que a la vida cal atrevir-se i si tenim oportunitat i sentim la necessitat, hem de provar. No passa res si hem de repetir, de tornar a llegir, plorar una mica, desesperar-nos… estem vius i això és ja un èxit. Així que el millor que podem fer és viure. Quan estava a l’hospital mirant el sostre i la vida estava suspesa, i a més, hi havia possibilitat que la funció acabés de forma precipitada, pensava: gràcies a Déu que m’he atrevit a viure, però si us plau aguanta, cos, que encara vull viure molt més!