Postveritat… el fum entra en els teus ulls

És més o menys conegut que la irrupció del neologisme «Postveritat» es produeix després de la introducció del vocable en el Diccionari Oxford l’any 2016 i en ser triada paraula de l’any. En espanyol, «postveritat» tradueix la forma anglesa post-truth, i la definició de la RAE recull la mateixa ambigüitat que l’original definició: «Distorsió deliberada d’una realitat, que manipula creences i emocions amb la finalitat d’influir en l’opinió pública i en actituds socials».

El nostre diccionari posa la següent frase per a exemplificar el seu ús: «Els demagogs són mestres de la postveritat». L’oració potser aclareix molt més que la definició del nou terme què s’està jugant amb l’adherit al post- (o post– recollint l’arrel original anglosaxona): que el camp d’intervenció d’aquesta distorsió intencionada és el polític i que s’empra per a afalagar al poble per a, substancialment, aconseguir o mantenir-se en el poder. I, en efecte, si es mira cap al moment -2016- el que entronitza a la paraula com la més rellevant del moment són dos fets: el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump.

Sembla que el que segueix al prefix s’ha tornat irrellevant

Segons la web de llengua de l’editorial Oxford University Press:

La paraula composta postveritat exemplifica l’expansió del significat del prefix post- que s’ha tornat cada vegada més prominent en els últims anys. En lloc de simplement referir-se al temps posterior a una situació o esdeveniment específic, com succeeix amb postguerra o «postpartit» (post-match), el prefix en postveritat té un significat més semblant a «pertànyer a un moment en el qual el concepte especificat s’ha tornat irrellevant o sense importància». Aquest matís sembla haver-se originat a mitjan segle XX en construccions lingüístiques com a postnacional (1945) i postracial (1971). (OUP, 2016).

Justament, sembla que el que segueix al prefix s’ha tornat irrellevant. Això és: la veritat s’ha tornat insignificant. Però això no sempre va anar així. Abans de la seva eclosió i contagi lingüístic exponencial, la paraula referia a aquell «moment posterior» al fet que la veritat es conegués. Aquesta seria la literalitat -postveritat significaria allò que ve després de la veritat- i no la seva transfiguració en el que, fins a aquest moment, era la falsedat, és a dir, la mentida disfressada amb artifici, segons la RAE.

La veritat s’ha tornat insignificant

L’artificiós i el postís formen part del vocable i del seu ús, per moments, fatigant. Tan lingüísticament contaminant que, al final, no fa sinó repetir-se com un mantra que aparentment tot l’autoexplica en invocar-se màgicament. Com escriu Carrera:

La postveritat compleix una funció de reclam i de pantalla de fum al mateix temps. Compel·leix a centrar l’atenció en determinats fenòmens secundaris i serveix per a ocultar a la vista allò que veritablement és rellevant en termes discursius, en termes de lògica mediàtica i en termes polítics, econòmics i culturals. […] Encara que pogués semblar tot el contrari, la noció de postveritat i l’articulació discursiva que l’embolica, estan profundament arrelats de manera dogmàtica. En la postveritat ja no hi ha veritat, però, i això és l’esgarrifosa, tampoc hi ha mentida. (2018, p. 1472).

L’excusa argumental que desvia la nostra atenció del rellevant

Convenint amb les reflexions de l’acadèmica, sens dubte el fenomen viral de la postveritat, un exemplar més de l’argot del nostre segle juntament amb altres espècimens marcats amb altres prefixos com «neo-», és cimbell i polseguera. Alguna cosa així com el Macguffin en els films d’Alfred Hitchcock (1899-1980), l’excusa argumental que desvia la nostra atenció del rellevant. La «postveritat» i altra fauna de vocabulari -últimament la cosa sembla que va de la cultura «woke» (finalista al costat de postveritat com a paraula de l’any de 2016) en lluita contra «neorrancios»- representen el que Rafael Sánchez Ferlosio (1927-2019) descrivia com a «paraules de xarol». Pur vernís brillant i barat:

[…] els textos d’una sola frase són els que més es presten a aquest frau de la «profunditat, fetitxe dels necis, sempre àvids d’assentir amb reverència a qualsevol sentenciosa lapiradietat buida de sentit però traçudament elaborada amb paraules de xarol. (Sánchez Ferlosio, 1995)

Aquesta breu crònica confirma la sempre tensada relació entre la «societat», els seus «conceptes», i les seves disciplines científiques (Koselleck, 1993, p. 105). També representa els constants processos de viatge de conceptes, la seva exportació i importació, que, a l’Europa real i plurilingüe, fotografia el període de l’abnegació i empobriment de la nostra expressivitat escrita o oral que es troba infestada d’anglicismes. A més, sembla evidenciar una curiosa situació: la tinta abocada sobre la postveritat juga perfectament el seu rol fal·laç. Aconsegueix, com la fal·làcia de la pista, falsa a despistar-nos, distreure la nostra atenció per a deixar de mirar cap al fonamental -la veritat. Això, és clar, si és que ens importa.

Referències:

Carrera, Pilar (2018), « Estratagemas de la posverdad», Revista Llatina de Comunicació Social, 73, pàg. 1469 a 1482.

Koselleck,Reinhart (1993), Futur passat. Per a una semàntica dels temps històrics, Barcelona, Paidós, 1993.

OUP (2022), «Word of the Year 2016».

Sánchez Ferlosio, Rafael (1995), «Ojo conmigo», El País, 1 d’abril.

El professor de la UOC Francesc Núñez Mosteo participa en la quarta sessió del cicle Postverdad, organitzat pel Màster en Humanitats: art, literatura i cultures contemporànies de la UOC i el Màster en Filosofia per als Reptes Contemporanis de la UOC, juntament amb la llibreria Documenta, que tindrà lloc el 16 de febrer en l’espai cultural Amics de les Arts i les Joventuts Musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2).