Per què Humanitats? Intervenció d’Isidor Marí

El professor d’Humanitats Isidor Marí, actualment president de la Secció Filològica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) i director dels Estudis d’Humanitats i Filologia entre els anys 1996 i 2009, va obrir la taula “Per què humanitats?” amb la següent intervenció:

Per què Humanitats?

Els companys del programa d’Humanitats de la UOC ens suggereixen que diguem algunes paraules sobre les raons de les Humanitats –Per què les Humanitats– i sobre el que representen les Humanitats per a la societat en general i per al futur –Què poden oferir les Humanitats a la Humanitat?–.

En funció d’aquestes grans qüestions –difícils d’abordar en pocs minuts– plantegen dues preguntes més concretes, sobre el futur dels estudis d’Humanitats –graus i màsters– i de la recerca en el camp de les Humanitats.

Quan vam iniciar els Estudis d’Humanitats a la UOC vam voler expressar d’una manera clara i concisa quina enteníem que era la funció de les Humanitats, tant per al conjunt de la societat com per a cada persona en concret, tant per a nosaltres mateixos com per als possibles estudiants.

És una explicació que encara es pot trobar entre la informació que la nostra universitat ofereix sobre aquests estudis: les Humanitats aspiren a proporcionar una comprensió global i crítica del nostre entorn i, per tant, la capacitat d’intervenir de manera lliure i conscient en la seva transformació.

Vist des d’ara, quan han passat quinze anys  des dels inicis, no crec que calgui qüestionar aquella concepció, per molt esquemàtica que sigui.

Encara és imprescindible tenir la capacitat de superar les visions parcel·lades de la realitat que es deriven de la subdivisió creixent de les especialitzacions, tant en els camps de coneixement com en les activitats professionals.

Encara hem d’exercitar constantment el sentit crític a fi d’interpretar les informacions que ens donen –i les que no ens donen– els mitjans de comunicació.

Encara és més necessari que mai aprendre a seleccionar els coneixements valuosos i pertinents entremig de la sobreabundància de dades heterogènies que alguns han anomenat gràficament infoxicació.

En el context actual fins i tot podem dir que les diverses crisis que afecten la Humanitat en general i la nostra societat en concret fan més evident que quinze anys abans la necessitat de difondre la comprensió global i crítica que volen oferir les Humanitats, i que s’ha fet cada vegada més urgent tenir la capacitat de transformar el món en un sentit equitatiu per al conjunt de la Humanitat, per als diferents pobles i grups socials i per al futur del planeta mateix.

Deu ser per això que no em sembla apropiat que es parli de ‘la crisi de les Humanitats’ en el món d’avui. Em semblaria més exacte diagnosticar que és la Humanitat o la societat actual la que està en crisi, precisament perquè  les Humanitats es veuen relegades a la marginalitat, i  no pas perquè hagin perdut el seu sentit ni el seu potencial. Al contrari, la crisi justifica que les Humanitats reclamin el lloc que els correspon, i ho poden fer des de la plena autoconfiança i no des de cap consideració de feblesa.

I més ara, quan es manifesten amb la màxima cruesa els efectes de la brúixola que hem deixat que guiés la Humanitat al llarg de les darreres dècades, en aquest procés que s’ha anomenat la mundialització conduïda pel mercat o, per usar l’etiqueta original the market-driven globalization. Davant d’una Humanitat que, justament quan tenia més a l’abast la construcció d’un món equitatiu, s’ha deixat arrossegar a una posició més extraviada i més deshumanitzada o inhumana que mai, potser és el moment més indicat per reafirmar que les Humanitats no són part de la crisi, sinó el camí de sortida de la crisi.

En algun moment potser ens havíem deixat enlluernar per la importància indiscutible i creixent del mercat cultural en el conjunt de l’economia, i per les bones perspectives que això comportava per a les professions de la cultura, però em sembla no és aquí que cal trobar la bona justificació o l’autèntica vigència de les Humanitats.

Fins i tot ens havíem animat veient l’interès que algunes escoles de negocis havien mostrat per la formació humanística com a component pragmàtic per als directius empresarials que volien entendre el món per a dominar-lo millor, com era el cas del llibre Management Education and Humanities (P. Gagliardi & B. Czarniawska, eds.; Northampton: Edward Elgar, 2006). Després de tot, no sembla que les Humanitats hagin servit de gaire als dirigents econòmics per a trobar el camí més encertat per al conjunt de la Humanitat.

No crec que sigui en aquest tipus d’aproximacions on trobarem la raó de fons que dóna resposta a la pregunta “Per què les Humanitats?” Ni tampoc en aquells que s’acosten a les Humanitats com a espai de gaudi individual en què es pot satisfer l’afany d’abastar les manifestacions estètiques de les diverses arts creatives.

Tot això pot tenir una part de sentit, però la resposta de fons a la pregunta de per què són indispensables les Humanitats diria que es troba més aviat en la possibilitat –lamentablement no en la certesa– que la Humanitat hi trobi un sentit ètic capaç d’alliberar-nos de l’hegemonia dels mercats com a principi que ha esclavitzat la comprensió i la transformació del món i de la vida.

Les coses han arribat a un extrem en què no sembla un excés apocalíptic afirmar que les Humanitats, en aquest sentit ètic, han arribat a ser imprescindibles per a la supervivència de la Humanitat, i a reclamar, gairebé a la manera de Plató, una governança mundial fonamentada en les Humanitats: un món conduït per les Humanitats –que podríem anomenar a Humanities-driven globalization, perquè tothom ens entengués–.

Perquè ara per ara, si em permeteu un joc de paraules de l’estil que tant agradava al rector Ferraté, sembla que la mundialització ens ha fet perdre el món de vista.

I això és així, bromes a part, perquè les Humanitats en aquest món d’avui han deixat de ser clarament visibles. Potser perquè la mateixa amplitud, transversalitat o complexitat dels punts de vista que integren les Humanitats les converteix en una presència poc fàcil d’identificar i de percebre en la dinàmica de la societat. Què entén la gent corrent que són, les Humanitats?

Fins i tot la gent que percep i aprecia sincerament algunes manifestacions de les diverses activitats humanístiques, o encara més, que hi participa com a creador, professional o públic relativament assidu i sensible, és freqüent que no associï cadascuna d’aquestes activitats o creacions amb un àmbit comú que engloba la noció d’Humanitats.

I això comporta problemes pràctics per a la segona qüestió que se’ns planteja:

Quin és el futur dels estudis (graus i màsters) d’Humanitats?
Moltes vegades ho havíem comentat entre els companys de la universitat: ni tan sols la gent que té inclinacions o aficions properes a l’àmbit de les Humanitats arriba fàcilment a la conclusió que hi ha uns estudis universitaris que li servirien per endinsar-s’hi i descobrir-hi moltes altres realitats interessants.

Això probablement és encara més cert entre la gent jove, que es mou en un context en què tant les relacions socials com les opcions acadèmiques que ha de prendre prematurament  li marquen prioritats bastant allunyades de la cultura humanística. Només en algun cas excepcional una persona jove tindrà clar que els estudis d’Humanitats són l’opció idònia.

Hem de reconèixer que això és insuperable? Potser no, però sense un canvi sociocultural que no està al nostre abast de produir, diria que aquesta situació evolucionarà poc. Per tant, la meva hipòtesi és que els estudis d’Humanitats atrauran més fàcilment persones d’una certa edat, amb una experiència i una maduresa que els hagi permès constatar que darrera de la nebulosa de les Humanitats hi ha realitats que mereixen ser explorades i viscudes amb deteniment i dedicació.

Aquest públic probablement tindrà interessos variats, temàticament i en capacitat de dedicació. Per tant, és previsible que l’oferta hagi de ser flexible i variada, entre cursos de durada breu, cicles de diversos cursos de caràcter panoràmic (del tipus d’un Grau) i programes més avançats i especialitzats que puguin constituir un postgrau o màster.

Sóc conscient que la resposta és molt genèrica, però la brevetat obligada no em permet ser més específic de moment. Perquè encara queda una darrera pregunta:

Cal seguir invertint en recerca en Humanitats?
La resposta més adequada em sembla que seria formular una nova pregunta, o una sèrie de preguntes similars:

Volem que la Humanitat tingui consciència del sentit que pren la seva trajectòria històrica i sigui capaç de triar lliurement un futur equitatiu per a tothom? Volem que la nostra pròpia societat trobi un lloc equitatiu en el context mundial i que les persones puguin prendre part en la construcció d’un món que valgui la pena per a cadascú i per a tothom?

Recordo que una de les meves primeres lectures quan començava els estudis de Filosofia i Lletres –que és com aleshores s’anomenaven les Humanitats– va ser el llibret de Max Scheler El lloc de l’home en el cosmos. Me n’ha quedat una idea ben clara: allò que caracteritza el gènere humà entre tots els altres éssers és que pot tenir autoconsciència.

Si volem una Humanitat i unes persones que puguin ser autoconscients –encara que no sempre ho siguin, però que almenys tinguin la capacitat de ser-ho–, cal que hi hagi recerca constant, selectiva, avaluada críticament, ben finançada i ben difosa, en tots els camps de les Humanitats.

Una altra cosa és que els sistemes actuals d’avaluació i de finançament de la recerca vagin en aquesta direcció. Mentre no s’acabi de reconèixer plenament l’especificitat de la recerca en Humanitats i seu doble compromís amb la internacionalització i amb l’espai sociocultural més immediat, és possible que els sistemes de recerca, tant els nacionals com els estatals o els internacionals, serveixin poc per a la construcció d’una Humanitat més autoconscient, més lliure i més equitativa.

O sigui que ens queden moltes possibilitats d’aplicar l’esforç de comprensió crítica global i d’intervenir amb voluntat transformadora sobre les mateixes Humanitats. Potser d’aquí a quinze anys més ho veurem una mica més clar!”

Isidor Marí