Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció. Som les nostres connexions (5)

Si un home es fica al llit amb un home com se’n va a dormir amb una dona, tots dos han comès una infàmia; els dos moriran i seran responsables de la seva mort.
Levític 20,13

 Reflexió inicial

En els anys seixanta i setanta del segle passat es pensava que els nens venien al món com un full en blanc i que les convencions de la nostra societat els forçaven a prendre un rumb femení o masculí pel que fa a la identitat de gènere i l’orientació sexual. Aquest concepte, àmpliament difós pel psicòleg John Money de Filadèlfia, va tenir funestes conseqüències a l’hora de decidir què fer amb els nadons que presentaven un sexe ambigu. Es creia que no importava el sexe que es triés per al nadó sempre que l’operació es dugués a terme poc després del naixement. L’entorn del nen ja s’encarregaria després que la identitat de gènere s’adaptés als seus genitals. Tot plegat era un reflex de l’opinió general de l’època que tot es podia construir (es venia de la destrucció massiva de la II Guerra Mundial), incloses la identitat de gènere i l’orientació sexual. Les idees sobre la importància de l’entorn social se sentien no només en boca de Money i els seus, sinó també en l’àmbit del feminisme. Totes les diferències entre els sexes en relació amb el comportament, la professió i els interessos els havien estat imposades a les dones per una societat patriarcal i masclista, segons el feminisme de l’època. Existia un tabú sobre la base biològica de la nostra orientació sexual.

Res sembla més fàcil, després del naixement, dir si un nadó és nen o nena. En la concepció ja està decidit: dos cromosomes XX serà una nena; un cromosoma X i un altre Y serà un nen. Però la cosa no és tan fàcil. El cromosoma Y del nen és el que desencadena el procés per formar l’hormona masculina, la testosterona. Entre la sisena i la dotzena setmana de gestació es desenvolupen els òrgans sexuals masculins o femenins en funció de la presència o l’absència de testosterona. Posteriorment, en la segona meitat de l’embaràs, el cervell evolucionarà en sentit masculí o femení, ja que el nen produeix un pic de testosterona i la nena no. Per a la formació de les estructures sexuals masculines durant el desenvolupament del fetus és necessària l’acció de determinades hormones, mentre que per a la formació dels òrgans sexuals femenins no cal tal acció. És en aquest període quan la nostra identitat de gènere (heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual) queda fixada en les estructures cerebrals per a la resta de la nostra vida.

La nostra identitat de gènere es determina ja en el si matern. Durant la diferenciació del nostre cos i del nostre cervell en direcció femenina o masculina poden produir-se formes intermèdies amb enormes conseqüències. Els genitals (el sexe) no tenen per què correspondre’s amb la identitat de gènere definida en el cervell abans del naixement.

En certs casos ni tan sols tenir pits, penis, vagina, ni tan sols tenir cromosoma X o cromosoma Y pot definir a una persona com a home o com a dona.

L’existència de persones homosexuals (persones que senten atracció sexual pel seu mateix sexe), bisexuals (persones que senten atracció sexual per ambdós sexes) i transsexuals (persones que tenen una identitat de gènere diferent de la que «marca» el seu cos) ens indiquen que l’heterosexualitat (persones que senten atracció sexual pel sexe “contrari”) no és la norma. A causa d’aquesta varietat pel que fa a identitat de gènere (de quin gènere se sent un) i orientació sexual (quin sexe m’atrau), ens podem preguntar: què és el que «ens fa ser» de determinada manera i quin és el seu substrat fisiològic [1]. La resposta, en el cervell.

Experiment 1

El 1991 el nord-americà Simón LeVay [2] va publicar els resultats d’una investigació amb cervells d’individus morts que mostrava que part de l’hipotàlem, una regió del cervell relacionada amb les motivacions, era més del doble de gran en els homes heterosexuals que en els homosexuals. Anteriorment ja se sabia que aquesta part del cervell era més gran en els homes heterosexuals que en les dones. Això va fer pensar als científics que l’orientació sexual de les persones podria basar-se en aquest dimorfisme cerebral i tenir per tant un caràcter més biològic que social. Sabem també que els andrògens, les hormones sexuals que fabriquen els testicles, masculinitzen el cervell de l’embrió en gestació, condicionant críticament la seva vida adulta en aspectes com l’interès sexual, les habilitats espacials i altres característiques mentals i de personalitat relacionades amb el gènere.

Experiment 2

Un bon nombre d’estudis en famílies i amb germans bessons han mostrat proves consistents que l’orientació sexual pot tenir un important component genètic. La pregunta és: si un germà és homosexual, quina probabilitat hi ha que l’altre també ho sigui? Si aquesta probabilitat és alta tenim una important prova de la influència dels gens en l’orientació sexual. I així és, segons estudis com el realitzat a la Universitat d’Illinois, que han mostrat que en el cas de germans bessons genèticament idèntics (homozigòtics) aquesta probabilitat és del 48% mentre que en els bessons que només comparteixen la meitat dels gens (dizigòtics) aquesta mateixa proporció és de tan sols el 16%. En germans biològics no bessons era del 14%.[3]

Sembla, doncs, que l’orientació sexual està determinada genèticament en un 50%, encara que es desconeix per quins gens.

Experiment 3

També s’ha observat una elevada taxa d’homosexualitat entre progenitors que ja ho són i els seus parents, sent pel que sembla les mares les principals transmissores del component genètic de l’homosexualitat en homes. El 1993 es va informar d’una anàlisi genètica amb 40 parells de germans homosexuals que posava de manifest una regió del cromosoma X que podia contenir un o més gens de l’homosexualitat. Tot i que aquesta troballa ha estat molt criticada per raons metodològiques, un estudi molt recent de la mateixa universitat, aquest cop amb 409 parells de germans homosexuals ha confirmat l’existència d’aquesta regió en el mateix cromosoma.

El cas de David Reimer (1965-2004)

La història de John-Joan-John [4] demostra les greus conseqüències dels plantejaments de John Money (1921-2006) [5]. Quan un nen de vuit mesos d’edat (John) va perdre el penis a la taula d’operacions a causa d’un terrible error mentre el sotmetien a una intervenció menor (anaven a extirpar-li el prepuci), es va decidir convertir-lo en una nena (Joan), i a l’edat de disset mesos li van extirpar també els testicles per facilitar el procés de feminització. Vestien al nen com si fos una nena, el doctor Money li va dispensar atenció psicològica i en arribar a la pubertat li van administrar estrògens. Money va descriure el cas com un gran èxit: el nen es desenvoluparia normalment com una nena. Però de fet fou un gran fracàs [6]: l’entorn no havia pogut canviar el gènere d’un nen.  Joan, d’adulta, havia tornat a canviar-se de sexe, s’havia casat i havia adoptat a dos nens. Milton Diamond [7] va publicar aquestes dades. Lamentablement John va acabar perdent els seus diners a la borsa, es va divorciar i va acabar suïcidant-en 2004 [8].

Aquesta trista història demostra el fort que pot ser la influència de la testosterona en la programació del nostre cervell mentre encara estem a l’úter. L’extirpació del penis i els testicles, el tractament psicològic i els estrògens administrats en la pubertat no van aconseguir canviar la identitat de gènere del nen.

Heterosexualitat, homosexualitat, bisexualitat i cervell

Un factor important per a la «masculinització» del cos i del cervell (recordem que hem dit que sense l’acció hormonal durant l’etapa fetal el cervell es constitueix com a «femení») és la capacitat de la testosterona per a interactuar amb les nostres estructures durant el seu desenvolupament. Sembla, doncs, que en la relació entre transsexualitat, homosexualitat i cervell hi juga un important paper el pes de les hormones –no s’afirma que les hormones per sí soles determinen la sexualitat, sinó que cada cop hi ha més evidències del seu pes en la nostra manera de ser.

El procés de diferenciació sexual del cos humà (genitals) esdevé durant els primers mesos d’embaràs; per contra, els processos de diferenciació sexual del cervell esdevenen cap a la segona meitat de l’embaràs. Aquest desfasament entre les dues accions pot estar a la base de la variabilitat d’orientació sexual i identitat sexual que existeix en l’ésser humà. Perquè l’entorn (l’úter, l’orgànica del fetus o de la mare…) en el qual té lloc el desenvolupament pot haver variat. En no coincidir la diferenciació sexual del cos amb la diferenciació sexual del cervell, un cos «masculí» no té per què significar un cervell «masculí» i viceversa [9]. Els genitals amb els quals un neix no indiquen envers quin sexe un se sentirà atret ni quins comportaments mostrarà.

Quins factors poden afectar al procés de diferenciació sexual d’un cervell?

• el conjunt de cromosomes sexuals heretats dels pares
• els processos de recombinació genètica que tenen lloc durant la formació dels gàmetes
• l’entorn orgànic del fetus del que dependrà part de la forma en què aquests gens del fetus siguin capaços d’expressar-se per a formar els òrgans sexuals i les corresponents hormones
• l’entorn orgànic que la mare li està proporcionant al fetus (alimentació, drogues, hormones, estrès…) que, en part, dependrà de l’entorn econòmic, social, familiar…

De tot aquest cúmul de factors ens anem a centrar en una variable, els andrògens i en un moment, el desenvolupament intrauterí del fetus.

Síndrome d’insensibilitat als andrògens

Està provocat per una mutació en els receptors d’andrògens en les nostre cèl·lules. Provoca que malgrat tenir una configuració genètica XY (masculina), els andrògens que col·laborarien en la formació d’un cos masculí no puguin actuar, de manera que el cos d’aquestes persones desenvolupa pits i vagina (tot i que no òrgans sexuals interns), formant el que s’anomena dones XY. Podríem pensar que, atès que aquestes dones tenen «gens d’home», entre aquestes dones hi hauria un major nombre de lesbianes, però no és el cas. Això permet suposar que per tal que el cervell es configuri de manera de sentir-se atret per les dones, fa falta l’acció dels andrògens durant el desenvolupament fetal [10].

El cas de John-Joan-John demostra que la testosterona és efectivament la responsable de la diferenciació en sentit masculí dels òrgans sexuals i del cervell. En aquesta síndrome, hi ha una producció de testosterona, però el cos es mostra insensible a ella i, per tant, tant els òrgans sexuals externs com el cervell es desenvolupen en sentit femení. Encara que es tracti d’un home genètic (XY) la persona esdevé una dona heterosexual.

Alfred Kinsey [11] va passar desapercebut quan va obtenir el seu doctorat amb un estudi sobre els cinípids (una família de vespes). Però quan el 1948 va publicar Conducta sexual en l’home, i cinc anys després Conducta sexual en la dona, Amèrica del Nord sencera se li va tirar a sobre. Havia confeccionat l’«escala Kinsey», que anava del 0 al 6, on el 0 era per a l’exclusivament heterosexual i el 6 per a l’exclusivament homosexual. Ell mateix es va puntuar amb un Kinsley-3, o sigui, bisexual. El lloc que un ocupa en aquesta escala es decideix durant el desenvolupament intrauterí en funció dels antecedents genètics i l’efecte de les hormones i altres substàncies del cervell en desenvolupament. És sorprenent que el factor genètic per a l’homosexualitat s’hagi conservat entre la població al llarg de l’evolució, tenint en compte que es tracta d’un grup que es reprodueix menys. Una explicació podria ser que aquests gens, a més d’augmentar la probabilitat de l’homosexualitat, també propicien la fertilitat en la resta de la família. Si aquests gens són traspassats als germans i germanes heterosexuals, aquests tenen una descendència més nombrosa que la mitjana, de manera que els gens segueixen en circulació.

Hiperplàsia suprarenal congènita

La síndrome d’insensibilitat als andrògens sembla indicar que la manca d’exposiciò als andrògens d’un cervell en un organisme XY (genèticament home) durant el desenvolupament uterí està relacionada amb el desenvolupament de l’atracció envers el sexe masculí.

Per contra en les dones que són exposades a una alta dosi de testosterona a causa d’un trastorn en les glàndules suprarenals conegut com hiperplàsia suprarenal congènita (HSC) el clítoris sembla tan desenvolupat que de vegades en el registre civil les declaren com homes. Gairebé totes aquestes nenes tenen sexe femení, encara que en un 2% dels casos es descobreix posteriorment que en l’úter havien desenvolupat una identitat de gènere masculina.

El que això significa en la pràctica queda demostrat per la història que la periodista Jannetje Koelewijn va publicar al diari NRC Handelsblad el 23 de juny de 2005. Uns pares que ja tenien quatre filles es van sentir molt orgullosos quan en néixer el seu cinquè fill va resultar ser un baró. No obstant això, quan el nadó tenia dos mesos va emmalaltir i van descobrir que es tractava d’una nena afectada amb HSC. Es va parlar llargament sobre com procedir, però per a la família, sobretot per al pare, a causa de les seves creences religioses (es tractava d’un turc musulmà), resultava del tot inacceptable permetre el canvi de sexe del nadó. Els metges van decidir llavors reforçar les característiques masculines. L’uròleg pediatre va engrandir el clítoris perquè s’assemblés més a un autèntic penis i el nadó va ser tractat amb hormones per reforçar la masculinització. Els pares estaven molt contents. Però el cervell d’una nena amb HSC sol diferenciar-se gairebé sempre en sentit femení.

Davant d’aquest fet ens podem preguntar: un cervell en un organisme XX (genèticament femení) exposat a majors nivells d’andrògens durant el desenvolupament uterí, té més tendència a l’atracció pel sexe femení? És a dir, poden uns nivells més grans d’exposició a andrògens trencar la relació «cos XX – atracció envers els homes»? Sembla ser que sí.

La Hiperplàsia suprarenal congènita [12] és un problema glandular que pot tenir lloc durant el desenvolupament uterí, que implica una segregació de nivells molt superiors d’andrògens. Aquests fetus XX estan, per dir-ho així, exposats a un nivell d’andrògens que caldria esperar per a un fetus XY. Aquests fetus de sexe genètic femení en un entorn hormonal masculí, tendeixen més a ser dones lesbianes? Sembla ser que sí.

Les hormones i altres substàncies químiques són importants per al desenvolupament de la nostra orientació sexual. Les nenes que a l’úter presenten nivells alts de testosterona a causa del trastorn de la glàndula suprarenal, HSC, tenen més possibilitats de ser bisexuals o homosexuals. Entre 1939 i 1960, als Estats Units i a Europa, al voltant de dos milions de dones van ser tractades amb DES [13], una substància similar a l’estrogen, per evitar l’avortament espontani. En realitat, el DES no tenia aquest efecte, però als metges els agrada prescriure medicaments als seus pacients i aquests volen ser atesos. D’altra banda, el DES augmenta les possibilitats de bisexualitat o homosexualitat en les nenes. L’exposició prenatal del fetus a la nicotina o a les amfetamines també causa una alta probabilitat de tenir filles lesbianes.

Deficiència de 5alfa-reducatasa 2 i 17-beta-hidroxiesteroide deshidrogenasa 3

Aquesta deficiència [14] impedeix que part de la testosterona d’un fetus XY masculí faci la seva funció i el nen en lloc de desenvolupar penis desenvolupa clítoris. Sovint aquests nens són criats com a nenes (no tenen penis!): el problema és que la testosterona fetal ha masculinitzat el cervell però no ha masculinitzat el penis. És a dir, el nen neix amb una configuració cerebral masculina però el seu cos és com el d’una nena.

A la pubertat, molts nens amb aquesta deficiència, si han estat criats com a nenes, tenen problemes d’identitat sexual i la majoria (més del 60 %) recuperen el gènere masculí, és a dir, el que el seu cervell els demana.

A manera de resum

«L’orientació sexual de l’individu es determina a l’úter matern per una sèrie de factors. Un 50% d’ells són genètics i els altres són interaccions entre les hormones i les cèl·lules en el cervell en desenvolupament. Hi pot haver molts factors implicats, també externs. Com l’estrès de la mare durant la gestació, que segrega alts nivells d’hormones com el cortisol que travessen la placenta i interactuen amb les hormones del cervell en desenvolupament, també el tabac (la nicotina també afecta el cervell en desenvolupament), certs fàrmacs, compostos de tipus hormonal… Hi ha un altre factor interessant que també influeix: el nombre de fills homes nascuts abans que tu [15]. És una qüestió immunològica, quan la mare està embarassada d’un nen, aquest genera una proteïna que l’organisme de la mare reconeix com estranya, i produeix anticossos contra aquest compost que reconeix com a estrany. Com més fills homes hagi tingut, més eficients són aquests anticossos i això influeix en l’orientació sexual del cervell del nen en desenvolupament.»

«En els anys 60 o 70 es creia que l’homosexualitat era fruit d’una mare dominant, era la mare a la qual es patologitzava sense cap raó. Ara sabem que la base està en el cervell, hi ha variabilitat en tot el que fem, i s’hauria d’acceptar. Res més lluny de patologitzar, sinó acceptar que la gent és diferent, que cal protegir aquestes diferències i permetre a cadascun viure d’acord al que marca el nostre cervell.» [16]

L’homosexualitat no és una elecció

A les acaballes de la presidència de George W. Bush, va néixer un moviment «exgay» que considerava l’homosexualitat una malaltia que tenia curació. Centenars de clíniques i terapeutes van començar a treballar en aquest camp i s’afirmava, encara que no es demostrava, que el 30% de les persones que s’havien sotmès a la teràpia estaven curades. Un tractament de dues setmanes en una d’aquestes clíniques costava 2500 dòlars, i el de sis setmanes, 6 mil dòlars. Molts dels terapeutes havien estat anteriorment homosexuals, però, segons afirmaven, després de la teràpia s’havien convertit en autèntics homes de família. El contramoviment «It ‘s OK to be Gay» assegurava en canvi que les teràpies es limitaven a inculcar la vergonya, l’estigmatització i la discriminació als homosexuals, i no feia sinó més que provocar suïcidis. El 2009, això es va confirmar en un informe demolidor de l’Associació Americana de Psicòlegs, l’APA. La conclusió va ser que la teràpia per canviar els homosexuals a heterosexuals no funcionava i que els cent cinquanta mil membres d’aquesta associació deixarien, per tant, de recomanar aquesta teràpia als seus clients. L’informe admetia que com a màxim la teràpia podia ensenyar a les persones a negar els seus sentiments i no deixar-se portar pels seus instints homosexuals. Així mateix, es va confirmar que la teràpia podia conduir a la depressió i fins i tot al suïcidi.

Totes les investigacions assenyalen que durant el nostre desenvolupament intrauterí es produeix una programació precoç de la nostra orientació sexual en el cervell, que es perllonga durant la resta de la nostra vida. Ara es coneixen moltes diferències estructurals i funcionals entre el cervell de les persones homosexuals i heterosexuals, que van haver d’aparèixer en un estadi primerenc del desenvolupament. L’entorn postnatal ja no té la menor influència. Ni tan sols els internats anglesos podien augmentar els casos d’homosexualitat en l’edat adulta. La pretensió de «guarir» als homosexuals és el típic error de la mentalitat americana-cristiana, però també a les comunitats pentecostalistes europees se celebren reunions en què, gràcies a l’oració, un pot «curar-se» tant de la seva homosexualitat com de la infecció de la sida, i després casar-se amb una de les dones de la comunitat religiosa. Això no només resulta enganyós, sinó que pot ser molt perillós si fan creure a les persones seropositives que estan curades i que ja no necessiten medicació.

La idea antiquada que som lliures per escollir la nostra orientació sexual i que, per tant, l’homosexualitat seria una elecció equivocada, segueix causant molt de patiment. Fins fa poc, també la medicina considerava l’homosexualitat una malaltia; va deixar de ser considerada una malaltia mental per la comunitat científica internacional en ser eliminada del manual DSM-IV de l’Associació Americana de Psiquiatria l’any 1973; el 17 de maig del 1990 l’OMS va eliminar l’homosexualitat de la seva llista de trastorns mentals, i no va ser fins a 1992 que es va eliminar de l’ICD-10 (Classificació Internacional de Malalties)[17]. En el Regne Unit no es va despenalitzar la homosexualitat fins el 1967. Fins ara s’ha intentat en va «curar» els homes de la seva homosexualitat. La idea que l’ambient social pot dirigir la nostra orientació sexual ha provocat persecucions massives. La visió nazi, verbalitzada pel propi Hitler, que l’homosexualitat era tan contagiosa com la pesta, va tenir conseqüències inimaginables a Alemanya: primer castracions voluntàries, després castracions imposades i després l’assassinat d’homosexuals en els camps de concentració.

Un important argument contra la idea que l’homosexualitat és «un estil de vida» o una elecció, o que s’origina per influències ambientals, es desprèn de la impossibilitat d’aconseguir que les persones canviïn. S’ha intentat per tots els mitjans: tractaments hormonals com l’administració de testosterona o estrògens, castracions, tractaments que influeixen en la libido però no en l’orientació sexual. També s’ha provat amb descàrregues elèctriques i induint atacs epilèptics. L’empresonament tampoc ha funcionat, com va quedar palès en la trista història d’Oscar Wilde. També es va provar amb la psicoanàlisi i fins i tot amb un vomitiu, l’apomorfina, que s’administrava mentre es mostraven fotografies eròtiques masculines per a treure del cap aquestes inclinacions als homes. Segons es diu, l’únic efecte que tenia era que aquests començaven a vomitar quant veien entrar al terapeuta, però els seus sentiments homoeròtics no van disminuir. S’han dut a terme també intervencions cerebrals en homosexuals homes i, si el tractament feia efecte, els reduïen la condemna. Per descomptat, tots els homes deien que tenia efecte.

El fet que cap d’aquestes intervencions hagi donat lloc a canvis ben documentats en l’orientació sexual deixa poc marge de dubte sobre el fet que en l’edat adulta la nostra sexualitat està definida i no es pot modificar.

La transsexualitat

«La dona no vestirà roba d’home, ni l’home es posarà roba de dona; perquè qualsevol que fa això és abominació al Senyor, el teu Déu».
Deuteronomi 22, 5-6

Els transsexuals estan convençuts d’haver nascut en un cos de l’altre sexe i fan tot el que poden, o gairebé, per canviar de sexe. Això succeeix gradualment, primer vivint amb el rol social de l’altre sexe i prenent hormones, i després sotmetent-se a una sèrie d’intervencions quirúrgiques de les que només un 0,4% es penedeix més tard.

La transsexualitat d’home a dona (VAM) es produeix en un cas de cada mil homes, mentre que la transsexualitat de dona a home (MAV), en un cas de cada trenta mil dones. Els problemes de gènere s’expressen aviat en el desenvolupament. Les mares descriuen com des del moment en què el seu fill va poder parlar volia vestir la roba i les sabates de la mare, només estava interessat en joguines de nenes i les preferia a elles com a companyes de joc. Però no tots els nens amb problemes de gènere volen canviar de sexe posteriorment.

Totes les dades indiquen que els problemes de gènere s’originen a l’úter. S’han trobat petits canvis en els gens involucrats en l’efecte de les hormones en el desenvolupament cerebral, el que augmenta les probabilitats de transsexualitat. També els nivells anormals d’hormones en el fetus i alguns medicaments que la mare pren durant la gestació i que alteren el catabolisme de les hormones sexuals poden augmentar la probabilitat que desenvolupi transsexualitat. La diferenciació sexual dels òrgans genitals es produeix en els primers mesos d’embaràs, i la diferenciació sexual del cervell en la segona meitat. Atès que ambdós processos tenen lloc en moments diferents, hi ha la teoria que en la transsexualitat aquests processos es veuen influenciats independentment l’un de l’altre. Si això fos veritat, esperaríem veure estructures de dona en els homes transsexuals (VAM), i viceversa en els transsexuals de MAV.

Experiment 4

Efectivament, el 1995 s’observa una inversió de la diferenciació genèrica en una petita estructura al cervell d’un donant mort. Es tractava del nucli dret de l’estria terminal (NLET), una estructura cerebral involucrada en molts aspectes del comportament sexual. La part central d’aquest nucli, el NLET, és el doble de gran en els homes i conté el doble de neurones comparat amb el de les dones. En els transsexuals d’home a dona hi trobem un NLET femení. L’únic cas de transsexual de dona a home que es va poder estudiar -aquest material és encara més escàs que el cervell d’un transsexual VaM- tenia efectivament un NLET masculí. Això ens va permetre excloure que la inversió de la diferenciació sexual en els transsexuals fos causada per un canvi dels nivells hormonals en l’edat adulta. Per tant, la inversió havia d’haver tingut lloc durant el desenvolupament [18].

Experiment 5

El grup de lvanka Savic [19] a Estocolm va publicar un estudi basat en escàners cerebrals funcionals de transsexuals VaM vius. Encara no s’havien sotmès a cap operació quirúrgica ni havien començat a prendre hormones. Van ser estimulats amb feromones masculines i femenines, olors que es perceben inconscientment. Aquests olors produeixen diferents patrons d’estimulació en l’hipotàlem i altres regions del cervell en homes i dones control. El patró d’estimulació en transsexuals de VaM quedava en un estat intermedi de l’observat en els homes i en les dones.

Experiment 6

Ramachandran [20] ha presentat una hipòtesi i els resultats preliminars de la seva investigació sobre la transsexualitat. La seva idea és que en els transsexuals d’home a dona falta la representació del penis a l’escorça cerebral, i en els transsexuals de dona a home la zona dels pits no s’hauria fixat durant el desenvolupament en l’escorça cerebral; per aquest motiu, no consideren aquests òrgans com «propis» i volen lliurar-se de ells.

Per tant, tot indica que, en els estadis primerencs del desenvolupament, la diferenciació sexual del cervell es produeix atípicament en els transsexuals i no són «simplement» psicòtics, com es va atrevir a afirmar recentment un psiquiatre de Limburg. D’altra banda, abans d’iniciar qualsevol tractament, s’ha d’estar completament segur que el desig de canviar de sexe no es degui a una psicosi, com ha succeït a vegades en casos d’esquizofrènia, depressions bipolars i trastorns severs de la personalitat

En el passat, els psicòlegs i experts en desenvolupament infantil creien que tant els comportaments de gènere típics com els comportaments de gènere variants eren principalment el resultat de les experiències viscudes pel nen. Avui en dia, molts experts estan d’acord que els comportaments de gènere estan principalment determinats pels gens. En altres paraules, la predisposició genètica fa que els comportaments de gènere quedin «impresos en els circuits» del cervell abans o poc després del naixement. Òbviament el contingut específic dels rols masculins i femenins han de ser apresos per tots els nens, però els nens que varien en els seus comportaments de gènere semblen estar biològicament predisposats a assumir aspectes dels rols típics de l’altre sexe. En el passat alguns experts sostenien que el desenvolupament d’aquests nens era anormal, però avui en dia molts conclouen que aquests nens són nois i noies normals, de la mateixa manera que els nens que són esquerrans són normals.

La papessa Joana

Un controvertit exemple tret de l’Edat Mitjana és el de la dona que va aconseguir ser nomenada papa a l’Església catòlica de Roma. El frare Jean de Mailly (c. 1190 – c. 1260) va ser el primer a consignar la història de la papessa ¿Es tracta d’una faula, una llegenda o una realitat escrupolosament esborrada de la història oficial? Ningú ho sap amb certesa.

S’explica que, a mitjans del segle IX, en una invasió víking de Normandia, va ser pres a l’assalt un monestir en el qual vivia una sàvia monja anomenada Jutta, Jua, o Gilberta -que així la denominen les fonts de la llegenda o història- nascuda a Anglaterra (altres la fan nàixer a Magúncia). Aquesta monja es va salvar de la matança fugint disfressada d’home, i en veure els avantatges que aquesta circumstància li oferia, va decidir mantenir el seu aspecte masculí en forma permanent. Va prendre el nom de Joan, i va viatjar a Atenes, on va fundar una acadèmia filosòfica, i es va fer tan cèlebre que va ser cridada a Roma, on es va guanyar la protecció i amistat de Lleó IV, que la va nomenar el seu secretari. A la mort del pontífex, va ser escollida Papa amb el nom de Joan Anglicus («l’anglès») o Joan VIll successora de Lleó IV. Durant tres anys tot anava bé fins que es va quedar embarassada d’un servent i inesperadament va donar a llum a un nen durant la processó de Pasqua, prop de la basílica de Sant Climent a Roma. Arran del succés va ser desemmascarada i assassinada cruelment al mig del carrer. El seu successor, Benet III, hauria fet tot el possible per esborrar la seva memòria per sempre. En la versió oficial de la llista de papes del Vaticà no hi ha ni rastre de Joana.

Tot i que la història ha estat negada sistemàticament per part de la cúria eclesiàstica, hi ha alguns indicis que apunten que els fets van succeir en realitat. El papa Joan XX, en 1276, hauria canviat el seu nom a XXl després de tenir en compte a la papessa. Una altra prova de la seva existència és el bust de Joan VIll, «Femina de Anglica» que es trobava al costat dels altres busts papals a la catedral de Siena. En 1600, l’escultura va ser eliminada per ordre del papa Climent VIII.

I després hi ha la cadira amb un forat que a Itàlia es coneix com «la sedia gestatoria». És si més no curiós i caldria preguntar-se què fa una cadira de part al Vaticà. Segons es diu, servia per a evitar que es repetís l’elecció d’un pontífex femení, i el candidat a papa havia d’asseure’s en aquesta cadira. L’eclesiàstic més jove havia de ficar la mà pel forat i palpar els genitals i després exclamar: «Testiculos habet et bene pendendes») ( «Té testicles i li pengen bé»). Al que els cardenals presents havien de respondre: «Habe ova noster Papa» ( «El nostre papa té testicles»: com si li servissin d’alguna cosa!).

«Sedia forata», «sedia stercoraria, porfirista», que s’assembla a les «cadires de part» utilitzades per les matrones romanes a l’Antiguitat. Aquest moble es va utilitzar en l’entronització de tots els pontífexs fins Pius VI, que en 1560 la va fer traslladar des de Sant Joan del Laterà –on tenia lloc l’esmentada cerimònia– als Palaus Apostòlics. El cas és que el Papa neoelegit havia de seure a sobre, i simular la postura de part, mentre els cardenals desfilaven davant seu, per prestar-li obediència. La raó d’aquesta cerimònia no està prou clara. A partir del segle XVI es va començar a negar el ritual citat com a conseqüència de la utilització que en feia la Reforma per a desprestigi del papat.

La professora Maria New endocrinòloga pediatra a Nova York i d’origen italià, creu que el diagnòstic més probable en el cas de la papessa seria una hiperplàsia suprarenal congènita una forma d’«intersexualitat» que es produeix perquè la glàndula suprarenal d’una nena produeix massa hormones masculines des del mateix embaràs de la mare. En conseqüència, la nena dins de l’úter pot desenvolupar un clítoris de la mida d’un penis i també el seu comportament es masculinitza. Amb tot, aquest diagnòstic és purament especulatiu.

Boureau, Alain (1989). La papisa Juana : la mujer que fue Papa. Madrid. Edaf. (Col. Clio, 12). 400 pàgs.

Ortega Blake, Arturo (2005). La papisa Juana (Ioannes Angelicus, La mujer que se convirtió en Papa). México: Plaza & Janes. 300 pàgs.

Rhoides, Emmanouel D. (2012). La papisa Juana : estudio sobre la Edad Media. Madrid. Alianza ed. (Col. El libro de bolsillo, 5041). 464 pàgs.

Rhoides, Emmanouel D. (2003). La papisa Juana. Barcelona. EDHASA. (Col. Pocket/Edhasa,15). 2ª ed. 2ª impr. 206 pàgs.

Lectures de referència

Buss, David M. (2004). La evolución del deseo : estrategias del emparejamiento humano. Madrid. Alianza ed.  (Col. CS 3613). 4ª Impr.   pàgs. 107-111, 122-123, 143-144 i 389-398.

Jarrett, Christian (2015). Grandes mitos del cerebro. Vilassar de Dalt. Ediciones de Intervención Cultural. pàg. 184.

Swaab, Dick (2014). Somos nuestro cerebro. Barcelona. Plataforma editorial. pàgs. 87-123.

 Notes

[1] Patri Tezanos: «Transexualidad, homosexualidad y cerebro».  Antroporama.Net, 11 enero, 2015. En línea a http://antroporama.net/transexualidad-homosexualidad-y-cerebro/

[2] LeVay Simon (1991): «A difference in hypothalamic structure between homosexual and heterosexual men». Science, 253, Issue 5023. (Aug. 30, 1991), 1034–1037. En línia a http://postcog.ucd.ie/files/sciencearticle.pdf

http://www.investigacionyciencia.es/blogs/psicologia-y-neurociencia/37/posts/es-la-homosexualidad-una-inclinacin-natural-13361

[4] Keith K. Schillo: «Nature or Nurture: The Case of the Boy Who Became a Girl». National Center for Case Study Teaching in Science, University at Buffalo, 16 de novembre del 2011.  En línia a   http://sciencecases.lib.buffalo.edu/cs/files/gender_reassignment.pdf

[5] En oposició al determinisme biològic, per a Money el comportament està regit per l’educació com a home o dona i no pel sexe biològic donat en néixer. Segons ell, després del naixement, la identitat de gènere encara està tan poc diferenciada, i es desenvolupa posteriorment en funció de l’educació.

[6] «Dr Money and the Boy with No Penis. An experiment on nature versus nurture goes tragically wrong». BBC Science and Nature. 17 de setembre del 2014. En línia a http://www.bbc.co.uk/sn/tvradio/programmes/horizon/dr_money_prog_summary.shtml

[7] Milton Diamond, and H. Keith Sigmundson: «Sex Reassignment at Birth: A Long Term Review and Clinical Implications». Archives of Pediatrics and Adolescent Medicine, No. 151 (March 1997). En línia a http://www.hawaii.edu/PCSS/biblio/articles/1961to1999/1997-sex-reassignment.html

[8] John Colapinto: «The True Story of John / Joan. Healthy Place». America’s Mental Health Channel. 9 agost del 2007, pàg. 54–97. En línia a http://www.healthyplace.com/gender/inside-intersexuality/the-true-story-of-john-joan/

[9] Ivanka Savic,  Swaab Dick F, Garcia-Falgueras Alicia: «Sexual differentiation of the human brain in relation to gender identity and sexual orientation». Progress in Brain Research, Vol. 186. En línia a https://teoriaevolutiva.files.wordpress.com/2014/02/sexual-differenciation-of-the-human-brain-in-relation-to-gender-identity.pdf

[10] T´Sjoen, G. et al. «Male gender identity in complete androgen insensitivity syndrome». Archives of Sexual Behavior 40 (3), 2011, 635-638.

Wisniewski, A.B., Migeon, C.J., Meyer-Bahlburg, H.F., et al. «Complete androgen insensitivity syndrome: Long term medical, surgical, and psychosexual outcome». Journal of Clinical Endocrinology and Metabolism 85, 2000, 2664–2669

[11] Amb una beca de la Fundació Rockefeller, va realitzar enquestes a 18.000 persones pert tal d’estudiar  el comportament sexual humà. Juntament amb els seus col·laboradors Pomeroy i Gebhard, donà el resultat d’aquesta anàlisi a Sexual Behavior in the Human Male (1948) i a Sexual Behavior in the Human Female (1953), coneguts com a informes Kinsey. Afirmava que no hi ha relacions sexuals anormals, sinó normes socials que les condicionen i regulen.

[12] J.I. Labarta Aizpún, A de Arriba Muñoz, Á Ferrández Longás. «Hiperplasia suprarrenal congénita (HSC)». Protoc diagnter pediatr. 2011;1:117-28. En línia a https://www.aeped.es/sites/default/files/documentos/10_hiperplasia_suprarrenal_congenita.pdf

[13] El dietilestilbestrol (DES) és un estrogen sintètic utilitzat durant anys per a disminuir el risc d’avortament en dones prenyades i per a tractar problemes de pròstata, als Estats Units d’Amèrica i altres països. Va causar danys greus a la salut de les filles (que es manifesten quan arriben a la pubertat) de les dones que ho van consumir durant l’embaràs.

[14] Patri Tezanos: «Transexualidad, homosexualidad y cerebro». Antroporama.Net 11 gener dels 2015. En línia a http://antroporama.net/transexualidad-homosexualidad-y-cerebro/

[15] Blanchard, R., Bogaert, A.F. «Homosexuality in men and number of older brothers» American Journal Psychiatry 153, 1996, 27–31. En línia a http://news.medlive.cn/uploadfile/20130906/13784547161325.pdf

Blanchard, R., Cantor, J.M., Bogaert, A.F., Breedlove, S.M., Ellis, L. «Interaction of fraternal birth order and handedness in the development of male homosexuality» Hormonal Behaviors 49, 2006, 405–414. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0018506X05002138

[16] María Valerio: «Entrevista a Dick Swaab». El Mundo. 12 de febrer del 2014. En línia a http://www.elmundo.es/salud/2014/02/12/52fa7ad5e2704edb698b4588.html

[17] Pel que fa al cas espanyol, se segueix pensant que la homosexualitat és una orientació desviada i, per tant, una malaltia. «Por ello, si la persona lo desea, tiene derecho a poder libremente buscar la ayuda psicológica que necesite. La opción a buscar ayuda para orientar su biografía no debe ser estigmatizada ni para la persona ni para el facultativo de la psiquiatría, o psicólogo que le asistiera». López Moratalla, Natalia (professora de Química a la Universitat de Navarra): «Dinámica cerebral y orientación sexual se nace, o se hace, homosexual: una cuestión mal planteada». Cuadernos de Bioética, vol. XXIII, núm. 2, 2012, pp. 373-420. Murcia. Asociación Española de Bioética y Ética Médica- En línia a http://www.redalyc.org/pdf/875/87524464007.pdf

[18] Isabel Ferrer : «Louis Gooren. El cambio de sexo desde una cátedra en Holanda». El País. 28 de desembre del 1988. En línia a http://elpais.com/diario/1988/12/28/ultima/599266806_850215.html

[19] Savic I, Garcia-Falgueras A, Swaab DF.: «Sexual differentiation of the human brain in relation to gender identity and sexual orientation». Progress in  Brain Research. 2010;186:41-62. En línia a http://www.functionalneurology.com/materiale_cic/389_XXIV_1/3373_sexual/

[20] Ramachandran, V. S. (2008). «Phantom Penises in Transsexuals». Journal of Consciousness Studies 15 (1): 5–16.

Dr. Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Curs Som les nostres connexions
Material en format pdf 

Tema 0. Presentació i justificació
Tema 1. El cervell ens enganya
Tema 2. El cervell també enganya l’autopercepció del cos
Tema 3. Anatomia cerebral bàsica
Tema 4. Mite: Només utilitzem el 10 % del nostre cervell
Tema 5. Mite: L’homosexualitat (l’hetero, la bi, la trans) és una elecció
Tema 6. Mite: Els fills hereten la intel·ligència dels pares
Tema 7. Mite: Internet i els videojocs són addictius
Tema 8. Mite: El cervell és un ordinador
Tema 9. La memòria
Tema 10. Com definir el «jo»? El cervell i la «joïtat»
Tema 11. L’evolució del cervell (1)
Tema 12. L’evolució del cervell (2)
Tema 13. L’evolució del cervell (3)
Tema 14. L’evolució del cervell (4)
Tema 15. Cervell humà i evolució

Conjunt dels posts amb les introduccions fetes al facebook
Som les nostres connexions