Literatura i diversitat (Màster en Humanitats)

Per Juan de Sola

Que el món és una massa informe d’objectes, experiències i impressions diverses i fugisseres és un fet innegable. Com també ho és que la nostra capacitat de raonar, d’endreçar i de mirar de donar sentit ‒unitat‒ a aquesta massa és l’única manera d’enfrontar-s’hi i viure-hi. Sabem, doncs, que primer hi ha el món i, després, la nostra idea particular del món: idees, prejudicis, sobreentesos…

En una època, la nostra, en què sembla que qualsevol forma de creació literària i artística passa necessàriament pel jo i per les seves figuracions, sembla convenient preguntar-se per la figura de l’altre i per quin és el seu paper en la construcció del jo. Perquè ¿estem segurs que hi hauria un jo o un nosaltres si no hi hagués un altre? ¿No es configura i es defineix la identitat respecte de l’alteritat? I ¿què passa, si l’alteritat canvia? ¿Modifica això la nostra percepció de nosaltres? Aquest serà el punt de partida de “Literatura i diversitat”: entendre la naturalesa dialèctica de la parella nosaltres-altres i mirar de capir quines són les condicions que donen forma a la nostra idea del món. Ho farem, d’entrada, de la mà d’Edward Said i de les reflexions que recull en el seu llibre Orientalisme (1978), que proposa una nova visió de la realitat en què Occident es veuria descentrat, de manera que la idea d’Orient que aquest sosté es revela com un constructe intel·lectual. I ho completarem amb la lectura que Tzvetan Todorov fa del fenomen d’allò exòtic i primitiu, la màxima expressió del qual es concreta en la idea del «bon salvatge» formulada per Rousseau.

Un cop haguem vist el repte epistemològic que suposa moure de lloc el centre, ens fixarem en una altra forma de diversitat: aquella que fa referència a la noció de gènere, tan pel que fa a la condició sexual com a la que marca una diferència entres les diverses maneres d’expressió del fenomen literari. En el primer cas veurem com la problemàtica del gènere sexual no es planteja de manera crítica fins a començament del segle XX. Si bé és cert que al llarg dels segles les dones han tingut un paper notable en la configuració de la història de la literatura universal ‒pensem en Safo, en Murasaki Shikibu, en Maria de França, en Santa Teresa de Jesús, en les germanes Brontë, en Iris Murdoch o en Mercè Rodoreda, per posar només uns noms‒, no ho és menys que són una excepció i que, fet i fet, la història de la literatura, fins fa ben poc, l’escrivien els homes. I aquesta és la qüestió que ens interessa: ¿per què? A resoldre aquesta i d’altres qüestions dedica Virginia Woolf un dels seus textos clau, Una cambra pròpia (1929). De la mà de l’autora britànica analitzarem el perquè d’aquest fet i veurem què s’hi amaga al darrere (la societat patriarcal, la manca d’independència econòmica, les estructures i els usos socials rígids). Les idees expressades per Woolf trobaran la seva concreció teòrica en un altre assaig determinant, El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, ja més directe i sense concessions, en què l’autora francesa analitza quina ha estat la imatge de la dona en la literatura i arriba a la conclusió que, més que una figura natural, ontològica, la dona és un estereotip, un constructe social: «No es neix dona, s’arriba a ser-ho.»

La tercera unitat, que dedicarem a la noció de gènere literari, ens acostarà a la problemàtica de la classificació formal i de contingut dels textos literaris. Partirem de la Poètica d’Aristòtil, que és el primer text de teoria de la literatura de la història. Amb un estil sec i descriptiu, característic de l’obra de l’autor, el filòsof passa revista a quines són les condicions de producció d’un text literari (la tragèdia, en aquest cas) i determina quins en són els trets distintius: unitat d’espai, unitat de temps i unitat d’acció. Això a banda, també fa una distinció fonamental entre la tragèdia (o la poesia) i la història, i estudia un fenomen que farà fortuna en tota la tradició artística posterior: la noció de mimesi. El complement al text del filòsof d’Estagira el trobarem en un assaig de Todorov titulat «L’origen dels gèneres» (1987). L’autor francès d’origen búlgar repassa la idea de gènere al llarg de la història i s’interroga per l’actualitat (o no) d’algunes distincions que semblaven inamovibles i que, en gran part, estaven fonamentades en premisses d’índole formal i discursiva. La novetat de l’assaig de Todorov, com veurem, rau en la mirada absolutament moderna (i amb un deix estructuralista) amb què s’apropa a la qüestió: assumeix la necessitat de l’existència de diversos gèneres com a convenció ‒quan agafem un llibre, volem saber si serà una novel·la, un poemari o una obra de teatre‒, però en clarifica les funcions i presenta noves formes d’estudiar-los.

Per últim, en la quarta unitat passarem revista a una altra manifestació de la diversitat: la que té a veure amb la noció de frontera. Íntimament lligada amb les oposicions que hem vist fins al moment, la frontera ha deixat de ser un marca clara i distinta i s’ha desdibuixat fins a esdevenir un espai difús, líquid i mòbil. Hi han contribuït, d’una banda, els grans moviments migratoris del segle XX, fruit de les guerres i les crisis econòmiques, i, de l’altra, la consciència que les oposicions jo-altre, interior-exterior, subjecte-objecte han perdut validesa com a bases d’un model epistemològic. Ja no podem pensar des del centre, però tampoc des de la perifèria, que reivindica també el seu paper de centralitat. Això ho farem llegint dos textos ben diferents però complementaris: «Introduction: Displacement, Diaspora and Geographies of Identity» (1996), de Smadar Lavie i Ted Swedenburg, i «Desde el otro lado. Consideraciones fronterizas» (1993), de Claudio Magris. Els primers ens faran veure la caducitat de l’antic model i el caràcter dinàmic del nou, mentre que el segon, bo i admetent la dissolució dels límits entre identitat i alteritat, reivindicarà la necessitat del límit alhora que n’assumirà la incomoditat. Vet aquí la paradoxa i el repte que presenta l’actualitat: la constitució de la frontera com a espai central.

L’assignatura “Literatura i diversitat”, doncs, pretén posar a l’abast dels estudiants les eines per reflexionar i repensar críticament un seguit d’idees rebudes que afecten la nostra concepció de la literatura i del món. Mirarem de trobar algunes respostes; però, sobretot, ens plantejarem preguntes.

Juan de Sola, consultor d’aquesta assignatura, és traductor i editor. Ha traduït, entre d’altres, obres de Goethe, Schiller, Brecht, Beckett, Josipovici, Walser, Von Hofmannsthal, Rilke o Reich-Ranicki. Està acabant la seva tesi doctoral sobre els conceptes de crítica i traducció en la correspondència entre Goethe i Schiller, i prepara una edició dels escrits de Walter Benjamin. Els seus interessos se centren en la noció de crítica i espai públic, en les formes d’intervenció i crítica de l’art modern i contemporani, i en les teories de la traducció literària.