Humanisme i posthumanisme: eines per a unes ciències humanes en moviment

Qui som com a humans? Quin lloc creiem ocupar en el planeta? Com podem deconstruir i repensar la condició humana? Francesc Núñez i Agnès Vayreda, professors dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i coordinadors del llibre Humanisme i posthumanisme: eines per a unes ciències humanes en moviment (Editorial UOC), ressenyen aquesta obra que pretén proporcionar les eines per poder donar resposta, des de diferents perspectives de la nostra visió occidental, a les preguntes fonamentals que ens interpel∙len actualment.

La idea que l’ésser humà –en aquest context, potser seria més exacte dir l’home– és el centre i la mesura de totes les coses, el que entenem com a antropocentrisme, és un fet incontrovertible. Aquesta centralitat és, per a uns, la condició humana, per a altres pura pretensió i supèrbia. Durant molt de temps, més enllà d’aquesta consciència, hem cregut ésser un de sol entre els molts éssers que poblaven la Terra. No obstant això, la idea de domini i centralitat i l’esperit que li dona força ens ha portat a que cada cop més la nostra activitat humana condicioni radicalment la resta d’éssers i ecosistemes del planeta. Alguns dels “efectes” d’aquest pes dels humans al planeta, encara que només representem un 0,01% de la vida-massa biològica a la Terra, fa temps que es poden considerar preocupants si no amenaçadors: residus, canvi climàtic, desigualtats, sobreexplotació de recursos, superpoblació i un llarg etcètera.

Pensar l’humanisme i el posthumanisme comporta necessàriament fer un exercici de reflexió autocrítica sobre qui pensem que som com a humans i quin lloc creiem ocupar en el planeta que compartim amb molts altres éssers. El que hem anomenat l’aposta humanista vindria a ser la confiança que, en determinats moments històrics, sobretot a l’Occident d’origen greco-romà, s’ha dipositat en la raó humana, en la capacitat tècnica i racional, per interpretar i (im)posar un ordre al món i fer front a la contingència que ens desborda i ens fa vulnerables. L’ús d’aquesta capacitat que hem cregut exclusivament humana, ens permet trobar un camí de suposat benestar i millora constant. Enfront de l’opció humanista, una cosmovisió, sempre hi ha l’opció religiosa, on la confiança en una bona vida recau  més enllà de les úniques forces humanes.

La Il·lustració pot considerar-se la culminació d’aquest procés de confiança en la racionalitat humana i del seu potencial emancipador. El bon ús de la raó semblava alliberar-nos de la tirania de qualsevol autoritat. Tanmateix, va comportar l’enaltiment exacerbat de la ment per sobre del cos, de les idees per sobre de la materialitat i també la negació de la importància de les emocions i dels afectes. Més encara, es pot argumentar que la posició privilegiada dels homes en molts àmbits socials, per sobre de les dones, és una conseqüència social d’aquest procés que té llarguíssimes arrels històriques.

El segle XX, plegat de monstruositats, ens va confirmar que el somni de la raó produeix monstres. A l’humanisme li van sorgir esquerdes i enemics antihumanistes, malgrat que també seguia tenint aferrats defensors. No és fàcil, ni desitjable, renunciar a una herència tan pregona i llarga com l’humanisme.

Posthumanisme o com deconstruir i repensar la condició humana

El posthumanisme, com afirma Josep Martí, investigador a la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques (Barcelona), en el seu capítol del llibre Humanisme i posthumanisme. Eines per a unes ciències humanes en moviment (Editorial UOC), s’ha d’entendre com un intent de superar visions pròpies de l’humanisme tradicional que no semblen adequades per l’època actual, com pot ser la mateixa manera d’entendre’ns com a humans. El posthumanisme comporta deconstruir-repensar la condició humana amb totes les derivades epistemològiques i ontològiques que això té. Calen noves eines per a unes ciències humanes en moviment, noves eines conceptuals per a un món que canvia. La perspectiva fonamental que cal canviar passa per desdibuixar l’antropocentrisme i deixar de pensar-nos com a éssers autònoms per començar a pensar-nos –i a actuar- com a éssers imbricats en un sistema de relacions. Som assemblatges i éssers afectats per múltiples i variades relacions.

La crítica a l’antropocentrisme, l’especisme, l’androcentrisme, el dualisme i a la construcció il·lustrada d’allò humà que caracteritza el posthumanisme no seria possible sense una mirada profundament feminista i ètica, tal com argumenta Begonya Enguix, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. El gènere és un element fonamental en les discussions posthumanistes. El posthumanisme, continua afirmant Enguix, ens ensenya que, quan parlem de gènere, parlem de poder i privilegis, de drets i llibertats, i sempre parlem sobre cos, sobre identitat i sobre política. Ens ensenya que tenim agència més que essència, que natura i cultura són indistingibles. Calen, insistint en el títol del llibre, noves eines per a unes ciències humanes en moviment i en profunda transformació.

En aquesta voluntat de proporcionar noves eines per continuar pensant el nostre lloc en el món, en el darrer capítol del llibre, Mara Martínez, investigadora i Doctora en Antropologia Cultural i Social a la Universitat de Barcelona, ens proposa una etnografia de ser cavall i ser humana en interacció i intraacció, que s’oposa frontalment als estudis i aproximacions sobre cavalls, o sobre qualsevol altre ésser viu que amb la voluntat d’obtenir-ne un coneixement objectiu, els cosifica com un element més del nostre entorn. Aquest capítol vol apartar-se de la posició que veu els altres animals com a “referents absents” i situar-se en una perspectiva que inclou els altres animals com a imprescindibles i impactants per a i sobre les realitats socials humanes. Compartim el món, un mateix món, amb ells.

A Humanisme i posthumanisme: eines per a unes ciències humanes en moviment hem presentat l’humanisme com una resposta, en contrast, en competència i en conflicte amb altres respostes possibles, davant dels interrogants bàsics que en la nostra tradició cultural, si no en totes, configuren els horitzons de sentit. L’autocomprensió de la condició humana ens configura de quina manera es pot viure humanament bé. El posthumanisme aporta noves eines, conceptuals i ètiques, per ajustar la nostra autocomprensió en un món canviant.