Rafael Ferran: “Els diàlegs dels personatges de Juli Vallmitjana són absolutament vius”

No tots els treballs de final de grau són iguals. Alguns, de fet, a més de llegir-se, s’escolten i reviuen paraules adormides durant més de cent anys… És el cas del TFG amb què ha culminat el seu grau de Llengua i Literatura Catalanes en Rafael Ferran i Peralta: “Edició i enregistrament de “La Xava” de Juli Vallmitjana. Una experiència pràctica de producció d’un llibre electrònic i un audiollibre lliures de drets”. En parlem amb ell per conèixer més a fons el seu treball i la seva experiència.

Jo, quan vaig acabar Informàtica, vaig dir: “No tornaré mai més a estudiar a distància”, vaig fer una espècie de promesa.

Home, comences fort.

És que la veritat és que estàs tan sol a casa… Val a dir que enguany faré seixanta anys, són els segons estudis que faig a la UOC. Jo treballo, tinc una feina fixa i regular i simplement tinc temps a les tardes i m’agrada estudiar per mantenir el cervell actiu. L’any 2000 vaig començar a estudiar Enginyeria Informàtica de Sistemes a la UOC i vaig acabar l’any 2010. Aleshores no hi havia tant com ara els grups de Telegram o WhatsApp, que dinamitzen bastant i t’ajuden a mantenir la cohesió del grup.

El 2016 vaig trencar la promesa, i vaig dir: “Va: estudiaré el grau de Llengua i Literatura Catalanes”, una mica per compromís amb la llengua, per país, per catalanitat, per mantenir la cultura. Quan començava el primer parell d’assignatures vaig contactar amb la tutora i li vaig dir: “jo només poso dues condicions: passar-m’ho bé i aprendre”.

En certa forma, la informàtica et porta cap a la literatura…

Sempre m’ha agradat molt llegir, i arran dels estudis d’informàtica, conec els conceptes de programari i llicències lliures, Creative Commons… Sintonitzo molt amb aquesta idea. I cap a l’any 2010 o 2012, pensava en les obres de literatura catalana de fa més de 80 anys que estan en domini públic. Com que també tens accessibles els Viquitexts o alguna edició d’antiquari que pots escanejar i pujar… I llavors vaig llegir, gairebé de casualitat, Els sots feréstecs, que em va agradar molt. Una novel·la simbolista, d’una època bastant interessant. A més conec la zona del Figaró i el Montmany, on està ambientada, i vaig dir: “M’agradaria fer una edició d’aquesta novel·la i actualitzar-la”. Sense tenir ni la més punyetera idea sobre què era editar un text català antic. Jo vaig dir: “El que faré serà normalitzar-lo, amb l’ortografia i la sintaxi actual”. Començo a documentar-me, perquè intuïtivament veig que cal investigar. I llavors trobo l’edició crítica de Jordi Castellanos i no entenc res, res del que em diu. “Què és això d’una edició crítica?”. I vaig veient que la cosa és bastant més complicada, que no puc tirar-me a la piscina i fer qualsevol cosa, que faria un disbarat… I això ho aparco i dic: “Deixem-ho estar, que ho facin els especialistes”.

I aquest idea de llibre electrònic s’acaba convertint en l’audiollibre d’un altre títol?

Jo crec que tots els treballs de final de grau comencen d’una manera i després van reorientant-se i pivotant, s’acaben de definir. Poc després d’abandonar el projecte d’Els sots feréstecs, em va donar per matricular-me a Literatura Catalana: no per continuar aquell projecte, tampoc ho tenia al cap. Però quan vaig veure en els treballs finals de grau “com es fa un audiollibre”, vaig dir “Ostres! Podria recuperar aquella idea i mirar de fer alguna cosa semblant”.

Llavors vaig contactar amb en Joan Pujolar, catedràtic dels Estudis d’Arts i Humanitats i director del treball, i vam començar a parlar. Li vaig explicar d’on venia… Ens vam entendre, tenim una edat similar. Al principi jo volia fer un llibre electrònic, però al final vam fer tant el llibre electrònic com l’audiollibre de La Xava de Juli Vallmitjana.

I com passes d’Els sots feréstecs a La Xava?

Tard. Molt tard. Nosaltres fem el treball final de grau en dos semestres, TFG1 i TFG2. I el TFG1 és una preparació: hi estudiàvem altres treballs finals, estructura, tema, bibliografies… I vam analitzar-ne un que parlava de La Xava, i vaig dir: “Ostres, jo no conec en Vallmitjana”. I comences a estudiar, i el llibre té uns diàlegs molt potents, en argot… És un llibre molt xulo, tot un repte. Era una motivació per tirar-ho endavant.

Per tant, el tema de l’audiollibre i l’elecció d’aquest llibre concret van anar de bracet: en estudiar com es fa un audiollibre, dones amb La Xava.

Justament això. Jo tenia clar que volia fer un audiollibre i, com a conseqüència, havia d’escollir un text. Volia fer una cosa de proximitat: soc de Mollet del Vallès (Barcelona). Hi havia uns articles del Vicenç Plantada, però no haurien tingut sentit com a audiollibre, perquè eren molt independents cadascun dels altres, i no tenien la pervivència que pugui tenir el text de La Xava. Volia fer una cosa més breu… Però amb La Xava vaig dir: “És això, perquè ho tinc a 20 quilòmetres de casa. Si vull anar a passejar pels escenaris que descriu, allà està”. El llenguatge em va semblar fantàstic. Hi ha diferents nivells: el del narrador, que és molt ampul·lós, de vegades molt encarcarat, i els dels personatges, que són vius, absolutament vius. Descriu algunes escenes que són veritablement cinematogràfiques, és un documental el que moltes vegades fa Vallmitjana.

I d’on treu aquest coneixement del llenguatge del carrer?

Vallmitjana era argenter d’ofici, i també havia intentat ser pintor. I al final destaca com a narrador: com a escriptor i com a autor de teatre. Aleshores coneixia molt bé la zona que anomenem Barri Xinès, que aleshores es deia Sota Montjuïc, i s’hi infiltra. No és que miri de passar per un d’ells, sinó que aconsegueix la seva confiança i al final connecta, el coneixen, veuen que era una mica un bohemi de l’època, i aconsegueix fer un vocabulari del caló i de la delinqüència de l’època i els plasma tots en les seves obres. I en aquest sentit els diàlegs són totalment vius, però quan parla el narrador és com la veu d’un documental. I aquesta idea em va semblar molt guapa.

A més, Vallmitjana no sintonitza gens amb els autors del seu moment, com Santiago Rusiñol, amb tots els autors considerats consagrats i bons de l’època, de l’art per l’art, etc. Ell pretén una cosa així com el redencionisme: curar o intentar que la societat més benestant tingui en compte també els més necessitats, treure’ls de la pobresa…

Hi havia un corrent regenerador al teatre de l’època, oi? Gent com en Josep Amich, que feien teatre com Baixant de la font del gat i posen en escena la societat i els abusos socials.

Ell ho reflecteix, i els que podrien comprar els llibres, la societat benestant de l’època, és una cosa que no admeten, perquè és la veritat crua tal qual. I és clar, Vallmitjana no jutja, no diu si això és bo o és dolent, i moltes vegades si fa alguna pinzellada de jutjar és per dir: “Ostres, és que la gent que podria fer alguna cosa no la fa, estan deixats de la mà de Déu”. Clar, les seves obres de teatre es veu que sí que les anava a veure molta gent, el teatre era la diversió del moment. Des del meu punt de vista, és un autor poc estudiat i poc valorat. De fet, se’l valora molt més ara que aleshores.

Imagino que reptes lingüístics n’has tingut molts a l’hora d’enregistrar.

És clar. El primer entrebanc que et trobes és que és una obra del 1910 i la normalització lingüística és del 1912. Per tant: com puc saber que l’ortografia d’una paraula de 1910 es correspon a una ortografia actual, o si la pronúncia de 1910 és com l’actual? Jo faig un audiollibre el 2024, el que vull és recuperar una mica la sonoritat d’aquell moment, sobretot la naturalitat dels diàlegs. Així doncs, qui ho escolti ara tampoc sabrà com es parlava aleshores: el que m’interessa és que no ho trobi artificiós, que jo no destaqui algunes paraules perquè sonen molt diferents o són directament castellanismes, sinó que ho deixi anar, particularment en els diàlegs, com si fos la cosa més normal del món. I després hi ha una edició respectuosa: si a l’original diu “lo” i ara no és correcte, ha de quedar “lo”.

Primer em documento, i quan veig que ningú no s’hi ha trobat o no sé per on tirar, pregunto al meu tutor i em diu: “Doncs tira per on vegis. Expliques els criteris i ja està”. Totes les indicacions que m’ha donat el tutor, totes, les he anat incorporant. Amb molta precisió; quirúrgic: “Mira, aquí sobra, allà falta”. Estic molt content. La relació amb el tutor és fonamental perquè el treball resulti una cosa polida i amb cara i ulls.

Volies divertir-te i aprendre. Ho has aconseguit?

Al TFG faig un repàs de les assignatures que he fet i com les he anat aplicant en el treball, i he de dir que he après molt i, llevat de poquíssimes excepcions, m’ho he passat molt bé. A més, quan entres en alguna història que et captiva, dius: “Això és fantàstic”, i aleshores poder aprofundir… La veritat és que m’ho he passat pipa.

Quin consell donaries a un estudiant que ha de fer el seu treball final de grau a la UOC?

Que s’ho ha de passar bé, que ha de ser una cosa que li interessi, que s’hi passarà molt de temps, que no et pots avorrir a mig camí. En el meu cas, per exemple, vaig fer l’audiollibre a l’hivern, i aleshores vaig anar encadenant refredats. Has de voler continuar endavant. Però, al mateix temps, quan vas investigant, vas trobant perles, i de vegades costa parar. No pots posar una nota sobre una línia del teu treball que ocupi tres pàgines, encara que t’ho hagis passat molt bé investigant.

Una de les coses que m’ha agradat d’ara, comparat amb quan jo vaig estudiar llengua a l’institut, és que l’orientació ara és molt més científica, i això m’ha encantat, tant en lingüística com en literatura. Qui hagi de fer un treball final, de grau o de màster, ha d’entendre que no pot treure’s les coses de la butxaca, ha de documentar-se. Fins i tot d’altres estudis: n’hi havia un de comunicacions, que m’ha servit molt pel tema tècnic. I poder agafar una cosa d’aquí, una d’allà i poder fer un treball de síntesi.

I en el meu cas, a més a més, el que pretenia era dir que jo ho he fet així, però igual que ho he fet jo, ho pot fer un altre, pot seguir les pautes, perquè he fet una mena de guia. L’explicació del treball és cronològica: si tu vols editar un llibre, has de fer aquesta part. Si vols fer un audiollibre, parteix d’aquí. Crec que pensar que el treball després ha de ser útil també t’orienta. M’agradaria que la gent ho veiés i li pogués servir de graó per anar més enllà.

I ara, què faràs?

Ara estic treballant per fer un audiollibre amb els articles del segle XIX de Robert Robert. Vint-i-set articles en català dels anys 1865-66. No va escriure res més en català, però són fantàstics. I ara estic editant el text, i m’ho estic passant bé. Ja amb la inèrcia que portes, ja tires.