Núria Iglesias (Piròmana d’Argos): “Habitar el cansament m’ha permès l’abandó de qualsevol expectativa”

Amb formació en teatre físic i dansa d’improvisació, la pràctica artística de Núria Iglesias (Piròmana d’Argos) es teixeix al voltant dels espais i els éssers que hi habiten i transiten. La seva obra explora disciplines diverses, com el videoart, l’escriptura, la performance, la fotografia, l’art sonor i l’animació, per crear des d’un territori on els límits del llenguatge es dilueixen. La Núria se sent especialment atreta per la performativitat i en la plasticitat de la memòria i la imaginació, conceptes que travessen bona part del seu treball. Aquesta investigació es manifesta plenament a Perfecte no és afecte, una instal·lació artística immersiva concebuda en el marc del grau online d’Arts de la UOC i que Iglesias va presentar durant l’última edició de la Cátedra abierta. Las formas del pensar II al Museu Reina Sofía.

Què et va inspirar a triar un antic dormitori com a escenari per a la teva instal·lació Perfecte no és afecte?

Necessitava un espai per a la instal·lació i just volia buidar el meu dormitori per tractar unes humitats que hi havia a les parets i no em permetien dormir bé. Era el darrer semestre del curs i sovint dedico l’estiu a reparar la casa. Que decidís dur a terme la instal·lació al dormitori, em permetia conjugar les tasques; mentre el curs, a més, s’encavalcava amb la temporada d’estiu. La pregunta era: com puc aprofitar l’energia que em resta tot sabent que cal complir amb una sèrie d’objectius (acadèmic, laboral, vital)? L’espai del dormitori com a lloc per a la instal·lació em va permetre connectar amb els motius pels quals em sentia esgotada psicològicament i física i desplegar-los. Encara que hi havia un desig per aplicar totes les tipologies d’instal·lació que es proposaven en la pràctica (immersió, especificitat, participació, narrativa i temporalitat), habitar el cansament procurava l’abandó de qualsevol expectativa.

Podries explicar com influeix l’actitud fenomenològica en la creació i el propòsit d’aquesta instal·lació?

En un moment en què vaig obrir la finestra mentre experimentava amb els materials, vaig presenciar com una eruga, que havia caigut dels llistons de la persiana, lliscava vidre amunt transportant la seva crisàlide. Aquest fenomen em va commoure i connectar amb l’entorn des d’un lloc on l’experiència de la intimitat adquiria un valor poètic; no per acció, sinó per acollida, per reconeixement interior i empatia. Sentia que estava acompanyant un conjunt de processos dels quals formava part i això, en l’estat de descompressió provocat pel cansament en què em trobava, era esperançador.

D’on neix el títol Perfecte no és afecte? Quin significat té per a tu i com es relaciona amb la instal·lació?

Per mitjà de la meva relació amb els materials i l’espai, vaig permetre que allò que havia projectat i assumit prèviament sobre la instal·lació, com a ideal de perfecció, es modifiqués pels afectes. Tot va començar quan vaig asseure’m davant l’ombra del lledoner que es projectava sobre el paper amb què havia cobert el vidre de la finestra; m’hi vaig estar un parell d’hores, en silenci i melancòlica. Des d’aquesta forma d’ocupar l’espai, va descloure un pensament relacionat amb l’exigència, amb allò que s’espera de nosaltres i com podem arribar a punts d’alienació o dissociació que, un cop portats a la consciència, i sempre que sigui possible recuperar espais interns de subjectivitat, connecten amb el desencís; amb un petit dol. Un desencís que no és productiu, ni sedueix, però que és necessari per desplegar-nos des del nostre sentit d’integritat i resistència en el món. En l’espai de l’antic dormitori, ocultant els fongs sota el paper, vaig desamagar certes contingències patriarcals: des d’un lloc físic, on la immaterialitat dels fets que em toquen de forma íntima, es transformava per la materialitat del paper amb què cobria les parets.

Quines tècniques i materials vas utilitzar per aconseguir l’efecte immersiu? Com aconsegueixes que la instal·lació oculti els fongs i reveli altres esdeveniments?

Vaig cobrir les parets amb paper de diferents textures. Experimentava amb el volum que el tall o el plec d’aquest aportava a l’espai del dormitori. El meu cos, que acompanyava i participava del procés, es transformava amb el lloc de forma interna. La instal·lació era immersiva i el cos sentia aquesta immersió. Com l’eruga, estava construint una crisàlide de la qual sortia i entrava per anar a treballar o perquè hi havia moments en què trobar-me allà dins era claustrofòbic – just per com tots els plecs del paper i el cos en acció desplegaven en mi pensaments a vegades difícils de respirar-. Durant la sortida, per exemple, em trobava un llibre que em deia quelcom sobre la part del procés creatiu que transitava. Sortia, per prendre aire i, conseqüentment, entrava per submergir-me més profund.

En una d’aquestes anades i vingudes, el paper em va semblar roba interior, que els fongs de l’espai eren els que el meu cos havia acollit com a símptoma de transgressió – per violència, evasió o complaença- i que es tractava d’un procés de maduració sexoafectiu. Per transmetre la disrupció que els patrons socials generen en el meu cos vaig integrar una peça audiovisual a la qual s’accedia per mitjà d’un codi QR. Quan el públic hi entrava i la reproduïa dins l’espai físic, arreu ressonava un anunci de sostenidors de la dècada de 1960 aproximadament. En el vídeo, a voltes stop motion, aparec posant per a la càmera com una dona blanca i jove, de bellesa normativa, cansada, ingènua, provocativa o sorneguera, mentre construeixo la instal·lació i uso com a sostenidors una tira de senyalització on es llegeix “¡Atención! Debajo hay cables eléctricos“. Aquest element s’anomena Faillure Artifact perquè també es representa a una subjectivitat que rebutja projeccions o introjeccions sense resoldre’s en cap victòria, però es relata i en relatar-se de forma accidentada, desplega un nou espai dins de la instal·lació.

Quins reptes has hagut d’afrontar en l’elaboració del projecte?

El repte més gran que he experimentat ha estat articular un relat que narrés el trànsit d’una identitat assignada a una subjectivitat sensible. És a dir, desprendre’m del que crec que soc i del que s’espera o espero de mi per arribar al que soc per mitjà del reflex en l’altre, del que em fa sentir i guareix des de la presència. Comprendre que el límit o frontera que representa aquesta instal·lació artística és un espai de trànsit i d’intercanvi vivaç, permeable i transformador amb l’altre (l’eruga, l’ombra del lledoner, el paper o el públic) on la presència no recau en si mateixa sinó que es conjuga amb la memòria i els desigs.

Com influeix la teva formació en teatre físic i dansa improvisació en la teva pràctica artística?

Tots els fenòmens que van anar succeint eren relatats des d’un pensament corporal i gràcies al cansament que em desprenia de les expectatives amb què havia ideat la instal·lació. Vaig confiar en l’estat de descompressió que apareix després d’un esforç psicofísic i com ell em guiaria fins al que havia estat investigant prèviament amb atenció i cura (no intenció): qualsevol sincronicitat o acció instintiva es tornava un senyal que concretava el següent gest, acció o moviment i la instal·lació de forma material. Es tractava que la ment racional cedís el poder a l’expressió emocional i física i, per això, calia afluixar l’intel·lecte; permetre que, aquest, amb relació a altres formes de processar l’experiència, deixés el relleu a la intuïció; i que els sentits, de retruc, s’obrissin al pensament simbòlic des del cos, amb gràcia i lleugeresa malgrat la incomoditat.

Des d’aquest lloc, va néixer en mi un esperit de joc on la intensitat energètica de la ment racional abaixava el volum. El joc em va submergir en la imaginació i aquesta, com a eina, va permetre que la ferida, allò que ocultava per continuar essent productiva dins d’un sistema capitalista, patriarcal, classista i racista, pogués guarir, drenar o respirar. No des del que és personal, sinó més aviat des d’una intimitat col·lectiva formada per humans i no-humans que acompanya i de la qual se’n forma part, que no crida, que es desplega i percep quan m’obro a la vulnerabilitat i la resiliència.

La meva formació en teatre físic i dansa improvisació i la integració en la meva experiència vital, traslladada a la pràctica artística com a performer, em permet reflexionar sobre la pregunta plantejada i expressar-me tal com succeeix en aquesta resposta.

Com és la teva experiència estudiant el grau online d’Arts a la UOC?

És enriquidora perquè la pulsió vocacional que m’hi ha guiat s’ordena, adquireix profunditat contextual i em permet integrar altres formes de narració en el meu bagatge vital i professional. Els coneixements que adquireixo esdevenen catalitzadors per reprendre projectes o interessos; els nodreixen i evolucionen, la qual cosa és emocionant i m’estimula a continuar. Personalment i sovint, el disseny de les PAC i el viatge a través d’elles és sensible i procura que el procés d’aprenentatge esdevingui el més fluid i proper possible. Tanmateix, els professors que acompanyen durant el procés sovint esdevenen cabdals. Concretament, dins del marc del Taller d’Escultura i Pràctiques Espacials, la Jodie di Napoli es va mostrar atenta i generosa.

Que es tracti d’un grau en línia em permet conciliar els estudis amb la resta d’esdeveniments quotidians i contingències vitals que transito i em travessen. A vegades, també es confronten. Tanmateix, gràcies a la naturalesa porosa que em conforma, trobar un espai on els estímuls del context físic semblen filtrar-se per mitjà de la pantalla, m’instal·la en una experiència contradictòria: per una banda, m’aporten concentració i, per l’altra, em generen rebuig vers el canvi de percepció de la realitat a què ens condueixen com a societat; allunyant-nos del cos per mitjà de l’imperi de la visió. Però, reconec, que dins del pla docent de tallers i seminaris l’estudiant té accés a recursos que permeten transformar aquest rebuig o pèrdua de sentit en font de reflexió i eina de resistència i transformació. Finalment, la feina de mastegar i integrar-los és de cadascú i tot requereix paciència. A voltes, l’experiència és esgotadora, però com el grau es pot realitzar en el temps que una pot o decideix, hi ha cert marge de maniobra. Hi ha més espai per prendre distància, atendre altres necessitats o desitjos, respirar, agafar força i tornar. 

Quin consell li donaries a un estudiant a l’hora de realitzar el seu projecte?

De memòria em ve una dita popular: si el cant de la cadernera i el llibre no diuen el mateix, escolta a la cadernera.