Florència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

27 abril, 2015

florencia1

Amb una població d’uns 50.000 habitants (a principis del segle XV), aquesta ciutat mercantil era la cinquena més gran d’Europa, només superada per Milà, Nàpols, Venècia i París (tres de les quals, italianes). Un cens de 1427 presentava en actiu 324 juristes, 224 fusters, 192 constructors, 90 taverners i vinaters, 261 sabaters i 101 sastres.[1] Així descriu l’humanista, historiador i polític Leonardo Bruni (1369-1444) la ciutat de Florència a inicis del segle XV:

«La gent que ha tingut l’ocasió de veure Florència … les grans proporcions de la seva arquitectura i la grandesa dels seus edificis, la seva esplendor i magnificència, les seves esveltes torres, les seves esglésies de marbre, les cúpules de les seves basíliques, els seus esplèndids palaus, les seves muralles emmerletades i les seves nombroses viles, el seu encant, bellesa i decoració … s’ha quedat sorpresa dels seus èxits.»

Leonardo Bruni (1968). Laudatio Florentinae Urbis. Chicago. University of Chicago Press. Pàgs. 12-13

Segons Bruni, què podia meravellar al visitant de Florència? La seva catedral, el Duomo, que encara que inacabada, esdevindria una de les més grans d’Europa. El Baptisteri que amb la seva façana de marbres incrustats i el seu mosaic interior palesava la prosperitat de la ciutat. Els grans convents franciscans de Santa Croce i el dominic de Santa Maria Novella que donaven testimoni d’un determinat sentiment religiós de la població alhora que també de la seva opulència. El Palau de la Senyoria, una fortalesa amb un imponent campanar, que allotjava la seu del govern i que era el focus principal d’una gran plaça, que estava pavimentada –una raresa i una extravagància a l’Europa medieval– i que juntament amb la loggia dei Lanzi, constituïa un ostentós decorat per a les cerimònies públiques.

florencia2Catedral de Florència i Baptisteri

florencia3Santa Croce                                                                            Santa Maria Novella

florencia4Piazza della Signoria

Les bases econòmiques de Florència

La indústria tèxtil

El gran poder econòmic (iniciat el segle XII, i en expansió el XIII i el XIV) de Florència estava basat en tres factors: la indústria, el comerç de teixits i les operacions bancàries. L’alt desenvolupament de l’organització econòmica florentina fou el factor principal de l’origen de la penetració d’una economia monetària definida i de les formes primàries del capitalisme a tota Europa. Els mercaders més rics de Florència eren empresaris que operaven a tota Europa i Orient Mitjà.

El creixement i el poder econòmic de Florència depenia de dues branques de la indústria tèxtil. La de Calimala, que es dedicava a l’acabat (confecció i tenyit) de les teles importades de França i Flandes, i que només va prosperar durant els segles XII i XIII, fins que fou superada per la competència francesa. I la de la Llana, que traficava amb teixits anglesos, però que el procés complet de la seva manufactura acabava a Florència (la llana era l’element més important de l’abillament del ciutadà medieval). El seu període culminant està entre mitjan segle XIII i la primera meitat del segle XV. També existia una tercera branca, la de la Seta, o indústria de la seda, que no va tenir importància fins el segle XIV, i que va assolir la seva gran preponderància en el segle XV.

La ciutat era famosa pels seus teixits de luxe, velluts, domassos i brocats enriquits amb fils d’or. Les mercaderies eren importades per mar (el 1406 Pisa va passar a pertànyer a Florència, que d’aquesta manera aconseguia el seu objectiu de tenir una sortida al mar) i el govern de Florència tenia galeres que subhastava al millor postor per tal que aquest financés el viatge, assumint el risc –tempestes, pirates… – i recollint els beneficis. La ciutat era un pròsper centre de comerç internacional i la llar de mercaders que havien fet la seva fortuna comerciant amb llocs tan allunyats com València i Hamburg, Londres i Tunis. Les seves botigues i mercats oferien vins i altres productes de luxe provinents de França, catifes de Pèrsia, espècies de l’Índia, sedes de Xina, pells de Rússia i elegants productes de cuir fets amb pells nordafricanes.

Aquest món comercial està, també, a la base de l’alt nivell d’alfabetització dels florentins; les escoles ensenyaven els rudiments bàsics per a desenvolupar un negoci: llegir, escriure i aritmètica. Els comerciants més pròspers havien de ser capaços de portar comptes d’ingressos i despeses ajustades i calcular diferents pressupostos d’assegurances. A nivell internacional, havien de dominar complexos percentatges de canvi, atès que cada ciutat o estat tenia la seva pròpia moneda i el seu sistema de pesos i mesures. L’educació pràctica d’un mercader florentí tenia molt poc a veure amb la formació cavalleresca que s’impartia a les corts de la major part d’Europa i oferia una visió del món i la vida molt diferent.

El procés de producció

En aquestes indústries no era el mestre artesà qui dictava quins havien de ser els preus per al comprador, sinó l’«empresari capitalista», que venia les mercaderies al comprador. Aquest nou empresari únicament dirigia el procés de producció i negociava el producte acabat; res tenia a veure amb la fabricació pròpiament dita. Totes les decisions eren adoptades per ell, i ningú més tenia un mínim d’independència.

Tenim les següents dades: el 1338 hi havia unes 200 indústries que venien unes 70/80 mil peces de tela i ocupaven a unes 30 mil persones de les 90 mil que tenia Florència abans de la Pesta Negra (pensem que Colònia, la ciutat alemanya més important, el 1372 va produir 12 mil peces i Estrasburg unes 2 mil).

El procés de producció estava, tanmateix, bastant descentralitzat; no hi havia una planificació coherent. Només una tercera part dels treballadors estaven ocupats en el taller de l’empresari, i només feien els processos preparatoris de neteja i cardat de la llana. Les altres etapes de la producció les feien persones que treballaven a casa (filadors i teixidors) o en tallers a part (tintorers).

Malgrat que la tècnica era tota manual, la fabricació havia assolit un alt nivell de desenvolupament, una divisió i especialització del treball i un refinament de mètode desconeguts fins aleshores.

El comerç tèxtil

Els industrials de Florència tenien també el monopoli de comerç dels seus productes: la fabricació de productes exportables era l’aspecte més important de la indústria florentina. Però el comerç tèxtil sí que estava organitzat a gran escala amb amplis programes de compra i venda a l’estranger i una vasta xarxa de contactes que abastaven la major part del món cristià i islàmic. En totes les ciutats importants, sobretot d’Anglaterra, França i Flandes, tenien els mercaders de Florència les seves agències i sucursals: eren els intermediaris entre l’est i Europa.

Experts en finances, adoptaren la moneda or i el florí florentí, introduït el 1252 per l’alta classe mitjana en commemoració de la seva victòria sobre els nobles gibelins el 1251, i de la seva primera constitució democràtica, desplaçant les fluctuants peces de plata com a moneda internacional en el mercat mundial. Era internacionalment reconegut

La indústria tèxtil i el comerç internacional lligat a ella, fou l’empresa de caràcter capitalista més important en els darrers temps de l’Edat Mitjana.

L’organització gremial i la lluita pel poder

La base del sistema de producció no estava organitzada racionalment en cap aspecte. La indústria tèxtil tendia a convertir-se en indústria de luxe. A més de les seves relacions comercials amb Orient, amb les corts estrangeres i amb la noblesa europea, la indústria es dedicava, sobretot, als sectors més pròspers de la burgesia, únics que tenien poder adquisitiu.

Els beneficis eren només possibles per l’existència de salaris molt baixos. Les primeres matèries eren molt cares, donades les despeses del transport, el risc era molt gran i calia deduir un tant per cent de beneficis de caràcter religiós per tal d’atenuar la infracció a certes prohibicions canòniques pel que fa a la percepció d’interessos.

Les relacions socials de producció feudals frenaven, doncs, el creixement de les forces productives i, per tant, feien inviable un creixement autosostingut.

L’organització de comerciants i banquers en gremis es va implantar molt aviat a Florència. Aquests grups col·lectius tenien una base professional i eren com una mena d’estat dins de l’Estat, una transició entre l’estat feudal i el capitalista. Aspiraven a protegir els interessos econòmics de les professions que representaven i a adquirir poder i emancipació política per al seu estrat burgès; intentaven soscavar el poder de la noblesa feudal per tal de reemplaçar el seu control de l’Estat pel de la nova burgesia. Aquesta lluita enfrontava, per una banda, mercaders, banquers i partit güelf, units al Papa per interessos econòmics i, per l’altra, els nobles gibel·lins lleials a l’Emperador.

Degut al seu poder econòmic, l’alta burgesia, recolzada en els estrats mitjà i baix de la burgesia, i encapçalada pel Calimala, el gremi més pròsper i important, va vèncer la violenta resistència de la noblesa. El 1226, els set grans gremis –Calimama, Llana, Seta, Canvi, Peleters, Metges i Jutges– representants de la rica burgesia, guanyaren la igualtat de drets amb els nobles. Per la Constitució de 1282, només els nobles que pertanyien a algun dels gremis fruïen de drets polítics. I per la decisiva Constitució de 1293, coneguda com Ordinamenti di Giustizia, fou guanyada la victòria per l’alta burgesia, organitzada en gremis: aquests es feren càrrec del poder polític.

El tret essencial del desenvolupament històric del segle XIII fou l’oposició entre la burgesia i la noblesa feudal; però en el segle XIV, ho fou la lluita entre l’alta burgesia i els obrers, mentre que la noblesa, ja insignificant econòmicament, equilibrava la balança. Els primers quatre gremis citats eren els més poderosos i molt més influents en l’administració que els altres: el govern de la ciutat va estar a les seves mans des del 1295 al 1343. Però, a la pràctica, el poder fàctic estava a mans d’uns clans formats per unes quantes famílies poderoses dels grans gremis: la seva política anava encaminada a conquerir amplis mercats, a protegir els més importants mitjans de comunicació i a eliminar els competidors estrangers.

Quan la noblesa fou políticament inofensiva, es va produir una aristocratització de la burgesia (matrimonis, fusió de propietats, compra de terres, adopció de títols, adquisició de residències al camp, celebració de torneigs, arbres genealògics, escuts, gustos artístics…). Quan el 1327 foren establerts dos nous consells, el Consiglio del Popolo (presidit pel Capitano del Popolo) i el Consiglio del Comune (presidit pel Podestà), la meitat del membres del segon eren d’origen aristocràtic.

En els gremis menors s’organitzaven els diferents artesans i petits comerciants (carnissers, sabaters, pellaires, paletes, drapers, manyans, armers, fusters, hostalers, ferrers, flequers, vinaters, oliers). Els seus membres només treballaven per a la demanda local. A principis del segle XIV no tenien vot en la vida pública, donat que no eren necessaris per a lluitar contra la noblesa. Però, a partir de 1340, incrementaren el seu poder, sobretot el polític. Les causes les cal cercar en la crisi del segle XIV: Florència ja no estava al cim del poder, els gremis majors estaven a la defensiva per les grans pèrdues, els grans financers havien fet fallida, el comerç amb França estava estancat, havia tingut lloc una guerra desastrosa per la possessió de Lucca, el cos de producció havia augmentat degut al descens de població provocat per la pesta de 1348… Malgrat tot, Florència va ser una de les poques ciutats Estat italianes que varen sobreviure als desastres del segle XIV deixant en gran part intactes la seva economia, el seu govern representatiu i la seva independència. Cal recordar, tanmateix, que la manca de collites en els primers anys del segle XIV havia provocat una decadència econòmica a tota Europa. La demanda de productes de luxe va decaure i l’activitat comercial es va estancar. La bancarrota de les banques dels Bardi i Peruzzi –dues de les principals cases florentines– després que el rei Eduard III d’Anglaterra (1327-1377) en no satisfer un deute de 1.500.000 florins, va fer esclatar una crisi financera el 1342-1343. Repetits brots de la Pesta Negra varen reduir la població de Florència des dels 100.000 habitants de 1340 fins els 50.000 de 1400. Siena, per exemple, mai es va recuperar després de la pèrdua de les dues terceres parts de la seva població.

El conflicte de classes que va sacsejar Florència de 1340 a 1390 va passar per diverses etapes i plantejaments aliancistes (cal recordar que les fronteres entre les classes socials no eren gens rígides): l’aliança habitual era l’alta burgesia amb la noblesa contra els obrers, però també es va donar l’aliança entre l’alta burgesia amb la baixa burgesia contra la noblesa, i també la baixa burgesia amb la noblesa contra l’alta burgesia. La incapacitat del govern de Florència per fer front al caos econòmic va propiciar els breus regnats de Carles, duc de Calàbria (1325-1328), i de Walter de Brienne, duc d’Atenes (1342-1343). Però aviat l’elit mercantil de la ciutat va reafirmar el seu poder. I a finals del segle XIV, florència havia tret profit de la decadència de les seves rivals, Pisa i Siena, estenent el seu control sobre una gran part de la Toscana.

La complexitat de les lluites socials d’aquest període no es pot explicar distingint només els gremis majors i menors, és a dir, l’alta i la baixa burgesia. Cal considerar també el contrast entre patrons i subordinats (sottoposti), observant l’estructura social i econòmica dins dels gremis majors.

A la indústria de la llana només els empresaris eren membres actius dels gremis i fruïen de drets gremials; els seus subordinats n’estaven mancats; en canvi, als gremis menors, els membres que no tenien plens drets sobrepassaven en nombre als qui no en tenien. Dels 90 mil habitants de Florència, només uns quatre mil tenien drets polítics; de les 14 mil persones que treballaven en la indústria de la llana el 1378, uns 13 mil no tenien drets. Entre els obrers, la divisió del treball en un cert nombre de processos diferents creava dos grans grups. Un sector superior econòmicament i socialment, format pels tintorers, propietaris dels seus mitjans de producció, que havien estat artesans independents i que, amb aprenents al seu servei, treballaven per a l’empresari. I un sector format pels obrers de la llana, cardadors, treballadors de tallers (els ciompi), filadors i teixidors ocupats en indústries domèstiques. No eren propietaris dels mitjans de producció, estaven mancats de drets, fins i tot el de reunió, i no tenien cap possibilitat de progrés econòmic. No podien lluitar per aconseguir augments salarials, però les lleis permetien als empresaris mantenir-los baixos; els salaris, horari laboral, condicions i mètodes de treball eren decidits per l’empresari. Només l’obrer, i no el patró, estava obligat a complir el contracte.

El gremi, doncs, en els seus orígens una organització professional, va servir per a dividir la població de la ciutat en dues àmplies classes: la que tenia drets de lliure ciutadania i la que no en tenia.

Tots els membres dels gremis que superaven els 30 anys d’edat, que no estiguessin en bancarrota i haguessin complert amb el pagament dels seus impostos eren candidats elegibles per formar part de les juntes que constituïen el nou govern.

florencia5

L’estructura política de Florència

Florència era una de les moltes ciutats italianes que s’havia beneficiat de la lluita pel poder entaulada entre el Sacre Imperi i el papat, i havia aconseguit el 1183 la seva independència a favor d’un règim aristocràtic. Però foren els seus mercaders els qui s’aprofitaren de l’espectacular expansió comercial experimentada en els segles XII i XIII, i els qui disposaven d’una nova i poderosa arma: el diner. I la puixança econòmica aviat va desafiar l’autoritat feudal tradicional. El conflicte que se’n derivà va provocar un desordre cívic a una escala sense precedents i va dividir la ciutat en dos bàndols: els aristòcrates que recolzaven el Sacre Imperi (gibel·lins) i els comerciants que eren partidaris del papat (güelfs). Durant la dècada de 1250, els güelfs expulsaren als seus governants aristòcrates i instauraren el seu propi govern representatiu. La riquesa mercantil va reemplaçar l’herència com a base del poder i la incorporació a un gremi, que havia estat obligatòria per a comerciar, esdevingué un requisit previ per a exercir un ofici públic.

Fem una mica d’història. La república de Florència era una entitat política sorgida en el segle XII vertebrada per la ciutat de Florència, independitzada de tot altra jurisdicció i regida inicialment per cònsols. Alhora que la independència, inicià la seva expansió territorial a expenses dels feus que l’envoltaven.  L’any 1197, Florència promogué la lliga güelfa toscana antiimperial, però des del 1215 la lluita entre güelfs i gibel·lins esclatà a l’interior de la ciutat, on s’havien establert nombrosos nobles gibel·lins del comtat de la Toscana. La lluita entre ambdues faccions pel poder conformà la història florentina durant el segle XII i el XIII. Però el 1282, l’estament mercantil ric aconseguí el poder i creà la senyoria dels priors, magistratura constituïda per representants dels gremis majors. Els Ordinamenti di Giustizia (1293) sancionaren la situació: nobles i gremis menors restaren marginats del poder.

El principal òrgan de poder era la Senyoria, una junta integrada per vuit representants, dos per cadascun dels barris de la ciutat, i presidida pel Gonfaloniere[2] de Justícia. La seva autoritat estava restringida per un seguit de mecanismes de control i supervisió dissenyats específicament per evitar que un determinat individu assumís el domini absolut. Els nous membres de la Senyoria exercien el seu ofici per espai de dos mesos, passats els quals eren exclosos de la reelecció durant tres anys. Tota llei proposada requeria el consentiment favorable d’altres dues juntes, que també eren renovades regularment, la dels Dodici Buonomini (els dotze homes bons) i la dels Sedici Gonfalonieri (els setze portaestendards)  i havia de ser aprovada per dos terços de la majoria en dos grans consells generals formats per 500 membres en total. Altres juntes eren elegides per assessorar la Senyoria en matèries com política exterior, impostos i ordre públic. Rere aquesta complexa xarxa de juntes, un gran cos de notaris i diversos oficials civils proporcionaven un important suport a l’estructura administrativa del govern. No es pot, en absolut, parlar de democràcia, però en mig dels règims feudals dominants arreu d’Europa era un important pas per dotar de veu activa en el govern de la seva ciutat a 6.000 membres d’una població d’uns 50.000 habitants.

És, precisament, l’establiment d’un sòlid fonament constitucional per al govern representatiu durant la dècada del 1290 el que va actuar com un fort estímul per al desenvolupament d’un ambiciós programa de patronatge per part de l’Estat (remodelació dels carrers, enderrocament de les muralles, ordenació del centre de la ciutat, projecte de la catedral (centre religiós) –iniciada el 1294–, la construcció del palau de la Senyoria (centre polític) –iniciat el 1299–. Les dimensions de la catedral i la seva luxosa decoració de marbres incrustats, proclamava la prosperitat florentina; l’ús de la pedra local per a la façana del palau de la senyoria i la seva ubicació al mig dels palaus dels antics sobirans aristòcrates de la ciutat, reflectien la naturalesa del nou règim polític.

 florencia6Processó al voltant del Duomo de Florència, 1744.

florencia7Vista del palau de la Signoria; a l’esquerra el Museo Bargello

 florencia8Palazzo della Signoria, a primer terme (amb els Uffizi a primeríssim terme en forma d’U), i el Duomo

A principis del segle XIV, nobles gibel·lins i gremis menors (els blancs) s’aliaren contra els güelfs i els gremis majors (negres). La lluita va desembocar, el 1343, en la dictadura de les grans cases de banca, únic mitjà de frenar la bancarrota. Però aquestes no pogueren frenar la insurrecció popular –incendi dels palaus de Bardi– cosa que va enfortir la influència dels gremis menors que, a partir del 1343, formaren una poderosa minoria que ocupava més d’un terç dels càrrecs directius i altres llocs de l’Estat.

Aquest període relativament democràtic, comprès entre l’any 1343 i el 1390, cal considerar-lo com aquell en el que els governants pertanyien als sectors mitjans de la burgesia, i que rebien la influència de l’alta o la baixa burgesia segons les circumstàncies. Durant tot aquest període, el poderós partit güelf, l’organització de les més importants famílies burgeses, que sempre havia boicotejat l’obertura democràtica dels Ordinamenti, feia tot el possible per a restringir la participació dels gremis menors en els assumptes d’estat. Malgrat això, els gremis menors tingueren una certa influència que només esdevenia real amb l’aliança, i fins i tot direcció, amb algunes famílies de l’alta classe burgesa (els Alberti, el Mèdici, els Strozzi). Aquestes famílies no tenien cap amor especial a la democràcia: senzillament, els seus interessos entraven en conflicte amb els de les grans famílies del partit güelf, com ho palesa la guerra de 1374-78 de Florència contra el Papa.

El 1378 esclatà la revolta dels ciompi, en un context de grans pèrdues en els negocis i de debilitament de la posició de l’alta burgesia. La revolta de treballadors, una de les més grans revolucions experimentades per Itàlia a l’època de les ciutats-república, va constituir el moment àlgid del moviment d’esquerra democràtica de la petita burgesia de Florència, que havia anat creixent des dels anys quaranta.

Com a conseqüència d’aquesta revolució cal esmentar que els gremis menors obtingueren una més gran participació en el govern, els tintorers i camisers obtingueren el dret a formar les seves pròpies corporacions i a negociar els salaris. Els ciompi (els 9 mil obrers de la indústria de la llana) obtingueren el dret a formar el seu gremi. Tintorers, camisers i ciompi ocuparen una tercera part dels càrrecs municipals i els altres dos terços se’ls repartiren equitativament els gremis majors i menors.

L’oligarquia de la llana, tanmateix, utilitzà l’amenaça de tancar les fàbriques i abocar, així, a la fam als obrers; quan els ciompi volgueren assegurar per la força la reanudació del treball, tots els altres sectors de la població formaren un front comú contra ells, cosa que va possibilitar la derrota dels ciompi. El 1382, l’estrat més alt de la llana, ajudat per les forces mercenàries de l’anglès sir John Hawkwood (anomenat Acuto) va dissoldre els gremis inferiors i va reduir la influència dels menors. L’any 1393 l’alta burgesia, i el 1396 el seu sector oligàrquic, asseguraren definitivament la victòria dels poderosos.

Aquesta reacció de la classe alta anava acompanyada d’una aparent prosperitat i això feia que es sentís segura en el terreny polític. Però, la indústria de la llana estava amenaçada, el comerç d’exportació amb la resta d’Europa topava amb la competència flamenca i amb la creixent indústria nacional francesa, alemanya i anglesa i amb la del nord d’Itàlia. Arreu sorgeixen lleis proteccionistes prohibint la importació de draps florentins; la producció va disminuir a 20 mil peces i el nombre de tallers va passar de 279, el 1380, a 180 el 1427. El negoci bancari també declinava; el govern i el Papa rebien préstecs d’altres cases per tal d’alliberar-se de la dependència dels banquers florentins. Les adquisicions de terres pels capitalistes urbans cal considerar-les com una evasió de capital respecte els negocis: els Strozzi tenien, l’any 1427, 53.000 florins invertits en terres i 45.000 en préstecs a l’Estat, però el seu capital en circulació només era de 15.000 florins.

El capitalisme florentí s’estancava, sobretot perquè depenia d’unes poques famílies; la classe mitjana no podia esdevenir nombrosa perquè els artesans, amb el seu baix nivell de vida, no tenien possibilitat de progrés. La crisi del sistema comportava un increment de l’explotació dels sottoposti. El declivi econòmic i la inseguretat en molts altres camps es feien cada cop més evidents. El capital s’anava concentrant a mans de pocs, i el poder polític quedava confinat a la suprema oligarquia, centrada a l’entorn dels Albizzi i els Strozzi.

Els drets de ciutadania foren restringits en profit de les classes altes i, després de l’any 1421, ningú que no hagués pagat impostos regularment durant trenta anys, podia ocupar càrrecs polítics. L’aliança de les classes governants amb l’aristocràcia es va segellar amb l’accés als càrrecs públics de moltes famílies de la noblesa.

Després de la definitiva eliminació dels treballadors i de la petita burgesia, el poder polític quedava reduït al conflicte entre els optimates (les escasses famílies aristocràtico-burgeses que eren els governants reals) i els popolani (que representaven a la resta de la rica burgesia en els gremis majors). La lluita entre ambdós adversaris, igualment debilitats, acabaria amb la victòria d’una tercera força molt més potent que les altres dues: els Mèdici, una de les més poderoses famílies de mercaders, que aviat esdevindria la primera d’Itàlia pel que fa a la banca.

El gran moment de la burgesia florentina estava arribant a la seva fi. La decadència del capitalisme a tota Itàlia, i de la democràcia associada a ell, es feu molt més palesa durant la segona meitat del segle XV: el govern dels tirans es generalitzà en aquest període. Aquesta forma de govern presentava nombroses gradacions entre un absolutisme il·lustrat i un govern de tipus condottieri. El condottiero, en els segles XIV-XVI, era un militar professional, capità d’un exèrcit mercenari, amb el que es posava al servei d’un estat en canvi d’una retribució, estipulada en un pacte o “condotta” entre ambdues parts. Així, elements capitalistes es combinaven amb sistemes de tipus feudal gràcies als quals els governants es mantenien en el poder. El govern dels Mèdici a Florència fou una combinació d’aquests elements.

Durant l’Edat Mitjana, Florència havia proclamat el seu passat imperial romà i que la seva fundació era deguda a Juli Cèsar. La imatge de la Roma imperial era molt poderosa, però no podia ser apropiada per una ciutat que havia rebutjat el règim monàrquic per afavorir un govern representatiu. I comencen a sentir-se veus que Florència havia estat fundada abans de Cèsar, és a dir, durant la Roma republicana: aquesta nova idea proporcionava un sòlid precedent que atorgava legitimitat al règim polític de la ciutat. I sota el lideratge cultural de Coluccio Salutati, president de la Cancelleria florentina (1375-1406) la ciutat esdevingué el principal centre de l’humanisme renaixentista, on Ciceró encarnava  l’ideal dels deures cívics, del ciutadà moralment exemplar i el mestre i diplomàtic bizantí Manuel Chrysoloras ensenyava grec. La retòrica clàssica va proporcionar un nou i poderós llenguatge per a la propaganda en la lluita contra la tirania[3] de Milà i altres ciutats-estat.

La literatura de l’Antiguitat clàssica va brindar als humanistes florentins una nova manera d’interpretar el món que els envoltava, basada en fets observables en lloc d’acceptar els mites tradicionals. Foren els fets històrics els que feien rebutjar el vell mite de la fundació imperial de Florència. Aquesta nova forma de contemplar la realitat tenia un evident atractiu per a la cultura mercantil de Florència. Els seus banquers, lletrats, comerciants i botiguers tractaven amb fets, amb pesos i mesures i, sobretot, amb beneficis calculables. Fou un florentí, Paolo Toscanelli (1397-1482), qui, després d’haver llegit en la Geografia de Ptolomeu que la Terra era una esfera, va advertir que es podia navegar a les Índies per l’Oest i va escriure la carta que Colom va presentar davant del rei de Portugal. Totes les històries de Florència, els tractats sobre les seves institucions polítiques, sobre la llengua toscana i sobre els seus herois literaris del segle XIV com Dante i Boccaccio, s’havien inspirat en precedents clàssics. Però la seva temàtica principal era l’orgull cívic i la identitat nacional. I aquestes dues forces s’expressaren en un ambiciós programa de patronatge artístic dissenyat per a promoure una imatge de riquesa i poder al servei de la ciutat. Varen estimular, sobretot, el sorgiment d’un estil florentí en arquitectura, escultura i pintura que va marcar l’inici del que coneixem com a Renaixement. Ja tenim, doncs, quasi tots els ingredients per entendre per què i com es van donar, a Florència, els primers passos de l’art del Quattrocento, és a dir, del Renaixement.

Els banquers florentins

Els mateixos ciutadans florentins, que eren els industrials més importants del món, eren també els banquers més poderosos. El nom genèric dels canvistes durant els segles XIII i XIV era el de “toscans”. El 1338 hi havia prop de 80 “oficines de canvi” en el Mercato Nuovo, i només els Peruzzi tenien 16 sucursals entre Londres i Xipre durant la primera meitat del segle XIV.

Les oficines comercials de les indústries florentines escampades per tot el món eren, alhora, bancs[4] de canvi. Tot era menat per les mateixes mans: producció, comerç i préstecs. Els seus banquers dominaven el mercat creditici europeu. El poder expansiu de l’alta burgesia florentina estava basat en aquesta combinació.

També incrementaren la seva riquesa amb l’adquisició de propietats rurals de la noblesa feudal. En un principi, els mercaders recolzaven els senyors feudals que seguien vivint pel sistema de bescanvi, amb préstecs destinats a sufragar la seva contínua necessitat de diner; després acceptaren els seus estats com a fiança i, finalment, s’apropiaren d’ells. Augmentaren d’aquesta manera el seu prestigi, alhora que invertien el capital de forma més segura.

Banquers florentins i Cúria romana

Els banquers menaven les finances de les més importants corts estrangeres, abastint-les del capital que necessitaven. A mitjan segle XIII, varen adquirir un control quasi exclusiu en els negocis bancaris de la cort dels Papes, retenint el monopoli fins a final del segle XV (fins el segle XIII el tingueren els de Siena).

A través de les seves nombroses, variades i noves empreses, el papat creava, de manera indirecta, els moderns bancs europeus; el conjunt dels delmes que tot el clergat d’Europa havia de pagar anualment al Papa fou la veritable font de prosperitat de les fortes banques florentines.

La Cúria romana contribuïa molt a l’extensió de l’economia monetària: amb els seus impostos s’apropiava d’una gran part de la renda europea, incrementant amb el seu diner el creixent capitalisme italià. Els Papes, alhora, necessitaven grans recursos financers per a mantenir el seu poder polític mundial, enfortir la seva influència sobre els prínceps europeus i, sobretot, afermar la seva posició en la pròpia Itàlia.

Durant el segle XIII, el Papat va estendre el seu poder polític, restablint l’estat Papal i sortint victoriós de la seva lluita contra l’Emperador. Les lleves eclesiàstiques, utilitzades amb finalitat política pel Papat, particularment per a la seva lluita contra l’emperador, esdevingueren llei habitual, tenint el seu origen en els primers impostos que per a les Croades va crear la Cúria, de manera que la ficció que el diner era utilitzat per a les despeses de les Croades va perdurar fins a final del segle XIII.

El Papat necessitava, també, subministres addicionals per a mantenir el seu gran exèrcit de funcionaris, el cos administratiu més modern i centralitzat del seu temps. El seu sistema financer estava ja racionalment organitzat segons les normes capitalistes.

Les transaccions dels banquers florentins amb el Papat, llurs bestretes, crèdits i préstecs, eren lliures de risc, atès que les col·lectes eclesiàstiques proveïen una seguretat permanent. Malgrat la teòrica prohibició sobre els interessos, banquers i mercaders, amb el consentiment de l’Església, trobaven infinites maneres d’eludir-la[5].

Banquers florentins i prínceps medievals

Els negocis amb els governs estrangers comportaven més risc. Els prínceps medievals no tenien ingressos tan regulars com el Papat (durant el darrer quart de segle XIII, la suma total dels delmes del Papat era tres vegades superior a la renda del rei de França), i la manera de finançar les freqüents guerres era imposant impostos extraordinaris, devaluant la moneda, venent oficis i alienant terres de la corona.

Els banquers, per tant, intentaven cobrir-se de totes les maneres possibles, explotant el risc amb l’obtenció de la major quantitat possible de monopolis dels prínceps (el risc era gran, atesa la possibilitat dels prínceps de declarar-se en fallida).

El 1339, la campanya d’Eduard III contra França (a l’inici de la guerra dels Cent Anys, 1337-1453) fou finançada per les dues banques florentines més potents (Bardi i Peruzzi), que controlaven tota l’administració financera d’Anglaterra i tenien grans propietats en aquest país. El fracàs de la campanya, l’empobriment del país i la incapacitat del rei de saldar els deutes (1.365.000 florins) provocaren la fallida de les sucursals angleses i, entre l’any 1343 i el 1346 la fallida total de les cases matrius, cosa que comportà la fallida de Florència, donat que amplis sectors de la classe mitjana tenien dipòsits en aquestes banques (serà fàcil observar que entre aquestes dates i l’inici del segle XV la demanda d’obres d’art cau en picat)

Quedava així palès que la prosperitat de Florència estava basada en les activitats bancàries i mercantils d’unes poques famílies.


[1] Giovanni Fanelli (1981). Firenze. Bari. Laterza. Pàgs. 70-71

[2] El terme deriva de la paraula “gonfalone” , bandera o estendard de les ciutats-estat. A Florència, el confanoner era un dels nou ciutadans elegits cada bimestre en forma rotativa, per formar el govern. Era l’abanderat de la ciutat de Florència, i custodi del seu estendard. Per distingir-lo dels altres vuit membres, el seu escut d’armes, tramat en ermini, estava a més adornat amb estrelles daurades. Cada barri de Florència, “rioni” tenia el seu propi prior , que podia ser seleccionat per al consell, i el seu propi “confanoner di Compagnia” , elegit entre les principals famílies de cada zona.

[3] S’ha atribuït a Giangaleazzo Visconti l’haver dit que, en temps de guerra, les cartes de Salutati tenien efectes més devastadors que una divisió de cavalleria.

[4] El terme banc prové de l’italià taula, amb el que antigament es designaven els llocs plegables que els comerciants obrien a les fires per exposar els seus productes o les seves monedes de préstec. De fet, fallida, un terme tan de moda, al·ludia a la taula trencada del comerciant que ja no podia pagar.

[5] Ha estat interessant l’exposició: Denero e bellezza. I banchieri, Botticelli e il rogo delle vanitá (Diner i Bellesa. Banquers, Botticelli i la Foguera de les Vanitats). Palazzo Strozzi. Florència. 17 setembre 2011 al 22 gener 2012. Es pot consultar la seva web a http://www.palazzostrozzi.org/SezioneDenaro.jsp?idSezione=1148.  El Catàleg de l’exposició és:  Ludovica Sebregondi, Tim Parks (eds.) (2011). Denaro e Bellezza. I Banchieri, Botticelli e il rogo delle vanità. Florència. Giunti Editore. 288 pàgs.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement: bases polítiques i econòmiques

10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

(Visited 114 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari