Arnau Casanoves: “El que ens fa humans és la nostra percepció de l’entorn”

Arnau Casanoves és artista i autor del treball final de grau Camins intangibles (paisatges sonors inaudibles), un projecte d’art sonor que pretén juxtaposar les nostres experiències sonores audibles amb el paisatge sonor invisible del nostre entorn, ampliant els nostres sentits i convidant l’espectador a participar en una escolta activa. El projecte pren la forma d’un viatge sonor per un espai natural, on es fa audible un mapeig sonor tant dels sons audibles inherents a l’entorn com de les freqüències electromagnètiques, presents però imperceptibles per als humans. Parlem amb Casanoves, graduat d’Arts de la UOC, sobre la seva proposta, que es va presentar en el marc de la V Trobada dels Estudis d’Arts i Humanitats: vides, iniciatives culturals i veus des de la ruralitat.

Què proposa el teu treball de final de grau Camins intangibles (paisatges sonors inaudibles) i què volies explorar amb aquesta recerca?

El projecte es diu Camins intangibles, en contraposició al que són camins tangibles. En aquest cas, l’exploració l’he fet entre l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, en un punt molt concret que està situat entre diverses autopistes. Allí podem trobar molts camins que es veuen a simple vista: des dels que van a la central nuclear de Vandellòs o a la planta tèrmica que hi estan instal·lades, els camins que hi ha a la mateixa muntanya… Però després hi ha uns altres camins que no són tangibles; en aquest cas, inicialment eren les torres d’electricitat, d’alta i baixa tensió. Les torres marquen el camí que recorre l’electricitat des d’un punt a un altre. Em vaig voler preguntar com nosaltres podem rastrejar això d’una manera que ens pugui ser fructífera. I això es podia fer a través de les freqüències electromagnètiques, que és un espectre que nosaltres no podem percebre si no ens implementem algun sistema, amb l’ajuda de la tecnologia. En aquest cas, un aparell que amplificava i feia audibles aquestes ones.

L’artefacte final del projecte es materialitza de dues maneres. En primer lloc, implica el desenvolupament d’un mapa mitjançant Google Maps, que identifica diversos punts al llarg del trajecte que connecten amb enregistraments tant dels sons audibles com inaudibles a cada lloc concret. En segon lloc, es comparteix a través d’una ruta pública oberta on els participants poden experimentar audicions en directe dels sons audibles i inaudibles presents a l’entorn.

Conceptualment, què és el que ha motivat aquest treball?

M’interessava l’acceleracionisme, un concepte tant polític com filosòfic que parla d’agafar tot producte realitzat pel capitalisme i posar-lo o portar-lo a l’extrem fins que el mateix sistema del capital perdi el control d’aquest dispositiu. Alguns exemples són coses bastant sòrdides, però podríem parlar, per exemple, del cas de la web. O en el cas de la música, podríem parlar de circuit bending, que és agafar joguines de nen petit, tunejar-les i fer que transcendeixin les seves habilitats.

En aquesta línia, per exemple, els filòsofs Gilbert Simondon i Vilém Flusser parlaven del concepte de la caixa negra, que consisteix a rebre un objecte que nosaltres no podem manipular perquè té unes funcions limitades. Per exemple, una càmera de fotos digital, que ens sembla que té possibilitats infinites, però en realitat té uns paràmetres establerts pel fabricant que la limiten. Si tu vols trencar la caixa negra, has d’obrir-la i tunejar-la o modificar-la.

En aquest cas, es tractava d’explotar el territori…

Exacte, volia explotar un territori que, aparentment, o psicològicament era poc humà, perquè es tracta d’una zona infestada de torres d’alta tensió, on hi ha un munt de carreteres, autopistes, hi ha una planta tèrmica i una de nuclear. Quina era la forma d’explotar-lo? Doncs, precisament, agafant el residu que ja produeixen les torres d’alta tensió. Aquestes freqüències electromagnètiques que volia captar són un rebuig que a la indústria no li interessa contindre perquè és car i innecessari. És un residu que no els preocupa. Aleshores, el projecte consisteix a aprofitar aquesta caixa negra que, d’alguna manera ja està trencada, i que així aprofitem amplificant els nostres sentits.

Amb això entrem en el concepte de transhumanisme.

Rosi Braidotti, una filòsofa en la matèria, es pregunta què és el que ens fa humans. I una de les conclusions d’aquest treball és que el que ens fa humans és la nostra percepció de l’entorn. En aquest cas amplifiquem el nostre entorn, amplifiquem els sentits, i aquesta és una visió influenciada pel pensament transhumanista. Podem arribar a sentir una cosa que no percebem al natural, de forma que s’expandeix la nostra capacitat auditiva a un pla no audible.

I després, també hi ha un altre fonament que es relaciona amb el concepte de l’home màquina. Per exemple, quan tu estàs aprenent a conduir, a part d’aprendre a fer anar un cotxe, en realitat t’estàs dedicant a ensenyar-li a una part del teu cervell perquè en un futur funcioni de manera automàtica, perquè després quan condueixis no estiguis pensant en cada gest que fas, sinó que et surti de forma intuïtiva. Més endavant, ho faràs per sistematització. I amb l’amplificació d’aquestes ones electromagnètiques hi té lloc un aprenentatge similar. Et poso un exemple: quan vaig començar el projecte, anava passejant per la ciutat amb un d’aquests aparells que les amplifica, i tots els sons em semblaven igual, em sonaven a soroll. Però, amb el temps, vaig aprendre a identificar que, si passava per un cablejat, o al costat d’unes cases, hi havia una freqüència concreta. És com aprendre un llenguatge.

I això en què ens permet amplificar-nos com a éssers humans?

Més enllà d’una anècdota o d’una cosa curiosa, si ens plantegéssim, de forma tangible i sensorial de quina forma ens amplia això, ens podem demostrar que les persones podem sentir freqüències electromagnètiques des de l’altra punta d’una muntanya quan encara no hi ha cap civilització a la vista. I és que les freqüències electromagnètiques viatgen. També passen a través les muntanyes; hi ha cables enterrats d’electricitat, i es poden anar seguint aquests rastres.

Una de les anècdotes més divertides que ens van passar allà va ser quan vam anar a aquest territori a fer una exploració, fent ús d’aquests aparells amb un grup de gent. Vam anar a parar a una zona on antigament hi havia hagut un castell medieval i on, posteriorment a la Guerra Civil, es van fer uns búnquers. Ens vam enfilar a dalt d’aquests búnquers, i amb els aparells vam apuntar al mar esperant no trobar res –perquè esperes no trobar res al mar–, però la sorpresa que vam trobar és que ens arribaven un munt d’ones de ràdio del Mediterrani, provinents del Marroc. Ens venia gent parlant amb idiomes que no podíem entendre, amb músiques i sons propis de la seva ràdio. En aquest cas, això ens ajuda a ampliar els nostres sentits, situant-nos en el mapa d’una manera molt més àmplia.

M’interessa l’indret on vas situar aquest estudi: es tracta d’un entorn rural, però molt intervingut per la industrialització. Per què el vas escollir?

Amb relació al lloc, em va passar una cosa que em sembla molt curiosa, i és que jo tenia aquest prejudici –generalment és normal que la gent el tingui– que és que tu vas allí esperant trobar-te un paisatge poc natural, d’entrada, i és el contrari. El fet que sigui un lloc ple de torres d’alta tensió, envoltat d’indústria, i que hi hagi un búnquer en què de tant en tant s’hi fan raves, en realitat fa que sigui un lloc tremendament natural, perquè és molt poc atractiu per a la gent. La natura allí prolifera totalment lliure, perquè ningú hi va a fer res, ningú vol passejar per sota les torres d’alta tensió. I això era una de les hipòtesis que em plantejava inicialment. Què passa en un lloc així? Serà un lloc natural o no ho serà? Vaig triar aquest indret precisament perquè Tarragona és el nucli industrial de Catalunya, i aquell era un punt molt concret. Tothom coneix les petroquímiques, però, en canvi, quan es parla de la nuclear o de la tèrmica, tot i ser conscients que això també és indústria, moltes vegades hi ha la típica broma que els musclos d’allí són més grans i que la fauna allí creix diferent. Volia indagar una mica en això.

En aquest projecte també t’interessava contraposar el so que podríem anomenar el “ple” –perquè es correspon al que és material–, amb aquell que no podem escoltar normalment, i que podríem definir com “el buit”.

Sí, aquests són dos conceptes exemplificadors per ajudar a entendre la gent que s’apropa a aquest projecte i potser no està tan introduïda en aquests temes. El ple és el que nosaltres percebem sense una ampliació dels nostres sentits, mentre que el buit és tot això que nosaltres no estem percebent, però que també existeix. Això em porta a fer una reflexió al voltant de la música generativa, perquè quan tu vas a la natura, tots els sons són canviants. Per exemple, en certes èpoques de l’any bufarà un vent concret, que farà que la vegetació es mogui d’una manera o d’una altra. Les aus migratòries les podrem sentir en uns mesos concrets, igual que certs insectes. Això entra en el concepte generatiu, perquè es donen uns inputs i sonen de manera aleatòria. Aquells inputs sempre seran determinats, perquè a les muntanyes de l’Hospitalet de l’Infant difícilment hi passarà un ramat d’elefants. Per tant, sempre tindràs uns certs paràmetres, però no pots predir com sonaran uns ocells en un moment específic. En canvi, les torres d’alta tensió són constants, treballen 24/7. Al final, però, es tracta de trobar el món visible, invisible, tangible i intangible, com vulguem entendre-ho.

Vas presentar el teu treball a la V Trobada dels Estudis d’Arts i Humanitats: vides, iniciatives culturals i veus des de la ruralitat, una jornada destinada a donar a conèixer la recerca dels estudiants en l’àmbit de la nova ruralitat catalana. Quines reflexions et van semblar interessants de la jornada?

Al final del projecte explico que els resultats són dos: el primer és un mapa desenvolupat amb Google Maps, on es mostren les ubicacions dels diferents punts d’interès. I el segon és la socialització, per al que vaig organitzar una experiència d’escolta pública itinerant. Però també hi ha una forma de socialitzar el projecte que és presentant el treball, i aquí ho vaig fer davant d’un públic molt focalitzat amb una mirada molt àmplia amb relació a l’art, i les preguntes que es plantejaven en si eren molt interessants. Com a artista, és molt important fer reflexions i plantejaments al voltant de si el que fas té sentit, com es podria millorar o generar una altra experiència. En aquest sentit, vaig quedar encantat.