Entrevista a l’Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula ‘Alcarràs’

27 abril, 2022
Entrevista a l'Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula 'Alcarràs'

L’Arnau Vilaró és assagista, guionista i professor col·laborador dels Estudis d’Art i Humanitats en la UOC entre altres universitats. Ha publicat nombrosos articles acadèmics sobre cinema, i s’ha centrat en la història i l’estètica del cinema francès després de la modernitat. És també autor de l’assaig La carícia del cinema. La invenció figurativa de la Nouvelle Vague, i va treballar en el Departament de Direcció de Verano 1993, de Carla Simon. Recentment, ha coescrit, amb Carla Simon també, el guió d’Alcarràs, l’última pel·lícula que ha guanyat, com ja sabeu, l‘Os d’Or en el Festival Internacional de Cinema de Berlín. No et perdis l’entrevista a l’Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula Alcarràs.

Ja queda molt poc perquè Alcarràs, una de les pel·lícules revelació d’enguany, s’estreni als cinemes de tota Espanya. Serà divendres que ve, 29 d’abril. Fins llavors, podem anar obrint boca amb l’entrevista que Lola Lapaz, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC ha realitzat a Arnau Vilaró. En ella, Vilaró ens explica com ha estat el procés creatiu del guió d’Alcarràs, inspirada en la vida d’una família que conrea la terra en un poble de Lleida.

Una conversa sobre l’experiència de rodar amb actors no professionals i de com viu la seva etapa com a docent, entre molts altres temes, que podeu recuperar aquí:

Entrevista a l’Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula ‘Alcarràs’

El procés d’escriptura d’Alcarràs

Durant el procés d’escriptura vau tenir por en algun moment de caure en un punt de vista més autobiogràfic? O intentar com fer un cant al paradís perdut?

Alain Bergala, sobre el cinema de Rossellini, deia que “la seva gran virtut era que no tenia imaginació”. I jo penso que Alcarràs és una ficció, però part d’experiències viscudes. És a dir, de les històries dels oncles de Carla, però també de vivències meves.

M’he criat en un entorn rural. De petit anava a la fruita i tinc pares pagesos. Muntàvem cabanyes en el terrer, com el fan els nens d’Alcarràs. També vaig destruir algun hort, fèiem caragolades en família… És a dir, hi ha tota una sèrie d’elements que són allí perquè, vulguis o no, t’alimentes de les històries que coneixes i que has viscut.

A nivell de procés d’escriptura, doncs, anàvem molt endavant i enrere. O sigui, heu de pensar que Alcarràs van ser 20 versions de guió.

I com va ser el procés d’escriptura a quatre mans?

Partim d’una idea molt clara, que era la d’una família que fa molts anys que conrea unes terres. Ha d’abandonar aquestes terres perquè el propietari vol posar plaques solars. Això generarà una ruptura, uns moviments dins de la família, que tindrà conseqüències dins de la família.
Teníem clar que no era una pel·lícula en què passessin moltes coses grans, però si que passen entre ells. En aquesta pel·lícula havíem de construir molt les relacions entre els personatges i conèixer molt bé a cada personatge. Això era fonamental en aquesta història.

Per això us vau plantejar fer una pel·lícula coral, també, suposo?

Sí, sí, clar.

Un guió coral

En l’entrevista, l’Arnau descriu la dificultat per mantenir-se fidel a un estil coral on no hi hagués un personatge protagonista i els altres orbitaran respecte a aquest. Per a aconseguir-lo, fa referència al “sistema de relleus” per a aconseguir una continuïtat entre les escenes, les històries dels personatges i mantenir l’atenció del lector en el punt de mira.

De fet, Vilaró explica que es van plantejar narrar la pel·lícula Alcarràs des del punt de vista dels més petits de la història, però aviat es van adonar que aquest resultat no era el que estaven buscant. Segueix llegint l’entrevista a l’Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula Alcarràs.

D’aquí ve la idea de la coralitat?

El desig de la coralitat és la idea que ja tenia Carla de partida. Això havíem de mantenir-ho. I el tema de la coralitat és una qüestió complexa: vam estar buscant durant molt de temps si existia una fórmula de pel·lícula com Alcarràs en què funcionés la coralitat.

Entrevista a l'Arnau Vilaró, coguionista de la guardonada pel·lícula 'Alcarràs'

No trobem una fórmula, i suposo que per això ens dediquem al que ens dediquem. Però sí que mirem molts referents. Teníem clar que no volíem fer una coralitat radical tipus de l’herència La regla del joc, de Renoir. Tampoc volíem fer una coralitat que partís d’una relació entre dos personatges com a tronc d’una història. Hi ha moltes històries corals on, si tu analitzes bé la història, qui construeix l’arc de tot és una relació entre dos personatges, no? No volíem caure en tot això, encara que passem, perquè havíem de passar per tots aquests llocs per a arribar on arribem.

Tampoc volíem una història on un personatge fos el centre i la resta orbitessin per allí. D’alguna forma, això pot llegir-se a Alcarràs amb el personatge de Quimet i amb la seva negació i, d’alguna manera, tot són conseqüències d’aquesta negació. Però diguem que acabem buscant més coses entre els personatges. I, sobretot, accentuar el concepte d’una família que actua com un únic cos, […] que fos l’arc emocional, i això va ser molt complicat, perquè contínuament es desequilibrava la història.

Heu de pensar que són sis personatges més els secundaris. És a dir, són: padrí, Quimet, Dolors, Roger, Mariona i Iris. Aquests personatges evolucionen al llarg de la història i el repte era com passar de l’un a l’altre i que l’espectador no desconnecti. Per a aconseguir-lo, creem un sistema de relleus.

El sistema de relleus va funcionar, creiem, perquè en muntatge va haver de tornar-se a aplicar. Aquesta essència s’ha mantingut al llarg de tota l’escriptura de la pel·lícula. Llavors, en el procés d’escriptura, anàvem molt endavant i enrere.

Heu de pensar que Alcarràs van ser vint versions de guió. Entre que havíem de provar tot aquest sistema de coralitat, veure si funcionava… Teníem clar, també, que volíem explicar aquesta història des del punt de vista de la generació dels més petits. I, de fet, provem una versió on el punt de vista eren els més petits i allí ens vam adonar que no tenia sentit explicar aquesta història des del seu punt de vista, perquè els adults són els principals afectats de tot, però sí que ens interessaven les conseqüències. Per això els nens estan tan presents en l’última part de la història. Són aquí des del principi.

La pel·lícula Alcarràs ens endinsa en els mons més rurals

Com a docent, com a col·laborador de la UOC, com és el teu dia a dia?

No tinc una rutina establerta, va molt en funció de les assignatures que tinc i de si les assignatures són més d’acompanyament de treballs finals, que porto bastants, però hi ha algun semestre que no he portat. Llavors, potser no estàs tan pendent, damunt dels alumnes, sinó que ho publiques tot més a l’aula virtual.

I el teu vessant de cineasta interfereix d’alguna forma en el vessant docent? S’interrelacionen o són dos vessants que tens molt ben delimitades i molt ben separades?

A la UOC faig classes de Metodologies en ciències humanes. Diguem que està una mica desvinculat, excepte aquells treballs que tracten de cinema directament, no?, però potser no és tant el vessant de cineasta com el vessant de recerca la que està més present, evidentment, en aquests feedbacks. En els treballs finals sí que tinc, a vegades, alumnes que volen realitzar un documental o una ficció. Aquí sí que treballem un dossier junts.

És una història d’aquí, el problema que estan vivint aquests pagesos, que explica aquesta història, l’estan vivint molts pagesos d’arreu del món

Què és el que més valores de la docència en línia? Creus que és molt diferent l’alumnat presencial de l’alumnat en línia?

Depèn. Crec que la docència en línia està molt bé si la vols aprofitar, jo estic realment molt content, perquè he tingut sort amb els alumnes que m’han tocat. També és que faig més classes en el màster i sempre han mostrat molt d’interès. Llavors, si tu vas donant-los… vas estirant la corda, doncs, els tens allí. I sento que és més actiu, fins i tot pot arribar a ser més actiu que la docència presencial, en aquest sentit.

Creus que la UOC pot ser una formació adequada en zones rurals?

Sí, totalment. Penso que són necessàries universitats com la UOC justament en zones rurals, no? Potser no equipararia l’Espanya buida amb Lleida perquè em sembla molt diferent, és a dir, hi ha molta gent que viu a Lleida. No ens trobem tant amb aquest problema, però si que hi ha molts pobles que estan buidant-se a Catalunya. La universitat en línia crec que funciona molt bé als pobles, en les zones més rurals, per descomptat.

(Visited 160 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora de continguts.
Comentaris
Deixa un comentari