Entrevista a Judit Arcarons: “Gran part dels nostres habitatges no estan ni projectats ni construïts en clau de gènere”

La Judit Arcarons és graduada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en el grau d’Història, Geografia i Història de l’Art i actualment està estudiant el màster en Gestió Cultural (UOC, UdG). Parlem amb ella sobre el seu treball final de grau (TFG): L’inici de l’arquitectura de gènere; la Bauhaus i l’arquitectura moderna al cor d’Europa als anys 20 i 30 del segle XX, presentat en el marc de la VI Trobada dels Estudis d’Arts i Humanitats, sobre què va motivar aquesta investigació, la importància del reconeixement de les arquitectes del passat i com aplicar la perspectiva feminista en l’arquitectura.

A la presentació del teu TFG, expliques que el teu interès en els estudis de gènere va començar a l’inici de la carrera. Com va ser aquest despertar dins la universitat?

En una de les primeres assignatures, un dels recursos d’aprenentatge era un vídeo on l’Agnès Garcia Ventura parlava sobre com havíem passat d’estudiar la història de les dones a la perspectiva de gènere, el perquè era imprescindible introduir-la als estudis històrics i com l’acadèmia havia de seguir les onades feministes. Com a dona feminista, que aleshores aspirava a ser historiadora, em va semblar que era la meva obligació endinsar-me en aquesta manera de fer història i aportar el meu granet de sorra. Com a qualsevol moviment social o cultural, la diferència la fan les aportacions individuals, que poden semblar petites, però que al final provoquen el canvi. Si no ho fem nosaltres, qui?

Què va motivar l’elecció de les arquitectes de la Bauhaus i l’arquitectura moderna a Europa com a tema pel teu TFG?

Crec que l’arquitectura, la manera com habitem o hem habitat, les nostres llars i les nostres ciutats, és una eina excel·lent per a la historiografia. Al final del grau vaig tenir la sort de gaudir de l’assignatura d’Història de l’Arquitectura, amb la Guayente Garcia com a professora col·laboradora, i vaig trobar la meva passió. A més, tenia clar des de l’inici que volia treballar sobre la perspectiva de gènere, com ja hem comentat.

Per altra banda, des de fa uns anys resideixo a Alemanya, i la influència de l’escola estatal Bauhaus en l’arquitectura actual i la manera en què van obrir l’ensenyament a les dones em va semblar pionera. Quan vaig començar a llegir la bibliografia de referència, però, de seguida vaig veure que potser no havien estat tan oberts; gran part del treball de les dones relacionades amb la Bauhaus havia estat signat per arquitectes reconeguts, i la majoria de les estudiants mai van rebre el títol i van ser forçades a canviar la seva disciplina d’estudi. Així i tot, van aportar eines claus per a la millora de la vida de les dones, aleshores i ara.

Què és l’arquitectura en clau de gènere i per què és important?

L’arquitectura en clau de gènere aspira a fer que les llars garanteixin espais adients per a les activitats de cura, augmentin la percepció de seguretat, s’adaptin al canvi climàtic, promoguin la desaparició d’espais jerarquitzats i incrementi la flexibilitat dels recintes. La realitat, però, és que gran part dels nostres habitatges no estan ni projectats ni construïts en aquests termes.

En aquest sentit, és molt rellevant remarcar que gran part de les activitats de cura tenen lloc en l’àmbit de la llar. Aquestes activitats no només són essencials per a les tasques reproductives, de cura de la vida i del conservament de les famílies; són, a més, imprescindibles per al correcte funcionament del sistema productiu de l’espai públic i el manteniment de l’economia.

Una de les claus que destaques en el teu TFG per entendre l’arquitectura i els nostres habitatges en clau de gènere és la dicotomia de l’esfera pública i privada. Què implica per a les dones?

L’economia de mercat, que ha estat prioritzada per la cultura patriarcal, ha ocupat i ocupa gran part de l’esfera pública. El treball domèstic i de cura, desvalorat i invisibilitzat, ha estat relegat a l’esfera privada, segregant les dones, que en són les principals garants. L’estructura social ha estat, doncs, condicionada per aquesta dualitat i la quotidianitat de les persones (éssers interdependents que al llarg de la seva vida hauran de dependre dels altres) ha estat exclosa de la vida pública.

El model heteropatriarcal imposa un model d’habitatge adaptat a una família nuclear clàssica, invariable en el temps. La realitat és, però, que els nous models familiars i les noves formes d’habitar ja no s’adapten a aquest patró. De fet, tradicionalment, gran part de les tasques domèstiques i de cura han estat dutes a terme en espais comunitaris a l’esfera pública, i és per aquest motiu que, des d’una perspectiva de gènere, no podem separar l’edifici i l’habitatge de l’espai comunitari i el carrer.

L’esmentada dicotomia entre les esferes pública i privada porta la concepció implícita de la separació entre el treball productiu i el reproductiu i restringeix l’autonomia de les dones en els espais públics, generant una marcada separació socioespacial. Aquesta segregació actua com a potenciadora de la violència de gènere, que s’escuda i s’atrinxera en l’àmbit privat. Aquesta mena de divisió sexual, de les tasques i de les zones, dona com a resultat uns espais públics i privats pensats únicament per a garantir les necessitats masculines i imaginats únicament des de les seves experiències vitals; així, ambdues esferes esdevenen escenari de desigualtats de gènere i socials.

Una de les claus que cites per garantir l’habitatge en clau de gènere és la de tenir espais que permeten la corresponsabilitat. Com fer-ho?

Hi ha un exemple que és, segons el meu punt de vista, paradigmàtic. Us convido a reflexionar sobre la següent pregunta: quantes de les vostres cambres de bany permeten la cura compartida d’una persona dependent (un nadó o una persona incapacitada, per exemple)?

En la majoria de les nostres cambres de bany és pràcticament impossible que dues persones puguin ajudar una tercera a utilitzar el vàter, per exemple. El resultat de quelcom tan senzill, és que una sola persona, habitualment una dona, assumirà aquesta tasca en solitari.

Quines arquitectes de la Bauhaus vas destacar i per què?

Com ja he comentat abans, la major part de les estudiants d’arquitectura de la Bauhaus van ser conduïdes a altres disciplines d’estudi dintre de l’escola; el fet que la Bauhaus tingués tantes estudiants dones s’havia considerat motiu de pèrdua de prestigi, i el primer director, Walter Gropius, que en un principi havia defensat la inclusió de la dona a l’escola, va canviar d’estratègia. Per aquest motiu, vaig haver d’escollir dones, que, tot i no haver estudiat arquitectura a la Bauhaus, si hi estaven relacionades i aplicaven els principis arquitectònics de la Bauhaus a les seves obres: la simplificació de les formes, la reducció de l’ornamentació i l’estandardització dels processos.

Així, les arquitectes escollides van ser, en primer lloc, Margarete Schütte-Lihotzky, que va treballar a Frankfurt amb Ernst May a la coneguda Cuina de Frankfurt, que va canviar la manera que emprem i construïm les cuines, encara avui. En segon lloc, Lilly Reich, professora de la Bauhaus i mà dreta de Mies van der Rohe, que va participar activament en la projecció i construcció de projectes com el Pavelló Alemany a Barcelona. Finalment, Charlotte Perriand, arquitecta francesa, que va treballar pràcticament tota la seva vida amb Le Corbusier, no només a França, sinó també a projectes com la WeißenhofSiedlung a Stuttgart. Les tres van prioritzar la funció sobre la forma, l’habitatge social i la millora de les condicions de vida de les dones; mentre més eficient fos el treball a la llar, més capacitat d’emancipació tindrien.

Quin és el descobriment que més et va sorprendre investigant per al TFG?

Que moltes de les dificultats i lluites de les dones a principis del segle XX encara són rellevants. No hem canviat tant com ens pensem. L’espai públic és un espai masculí, pensat per ells i per a ells amb un objectiu clar, la productivitat capitalista. Els col·lectius vulnerables, les mares amb carretons o les infàncies han d’ocupar l’espai públic gairebé sense fer-se notar. Al camp professional, encara hem de lluitar per ser reconegudes, i el treball reproductiu, denotat i poc valorat, és encara un àmbit femení. Les nostres llars no estan pensades per la corresponsabilitat, ni per la comoditat de qui du a terme aquestes feines. Moltes de les novacions que van proposar les arquitectes de referència encara ho serien a la majoria de les nostres llars.

Una de les conclusions del teu TFG és que encara queda molta feina a fer de reconeixement i acreditació de moltes de les arquitectes de la Bauhaus…

És important situar les dones com a subjecte històric i destacar la seva feina i el que ens han aportat. En el cas que ens ocupa, tot i que s’ha demostrat clarament (en algun cas, amb una sentència judicial inclús), encara no s’ha fet un reconeixement públic als espais més mainstream. I és intolerable.

Les cartel·les dels museus han de ser reescrites, hem de lluitar per donar referències a les nenes i les veus femenines s’han de sentir més. I perquè les veus femenines tinguin un espai, la resta han de romandre en silenci i escoltar. Potser aprenem quelcom tots plegats.

Has defensat que el feminisme en l’acadèmia no es quedi en només una assignatura o un capítol al llibre. Com creus que es podria millorar la perspectiva feminista dins la universitat i més concretament en l’àmbit de les humanitats?

És obvi que en els darrers anys hi ha hagut un esforç per introduir els estudis de gènere a l’acadèmia. Però sovint sembla més en un miratge que un canvi real. Si en una assignatura introduïm un repte al final en què parlem sobre el paper de la dona, no hem entès el que significa la perspectiva de gènere: el que hauríem d’haver fet és introduir en cada repte la perspectiva de gènere amb l’objectiu de què la perspectiva de gènere sigui la norma i no quelcom absolutament perifèric.

Hem d’observar el percentatge d’alumnes a les aules i el percentatge de professores. Només puc parlar des de la meva experiència, però hi ha un decalatge important. A partir d’aquí, hem d’entendre que la veu principal en la perspectiva de gènere ha de ser femenina, i en aquesta tessitura, és complicat. M’he trobat en diverses ocasions professors col·laboradors que havien de corregir reptes sobre perspectiva de gènere o feminisme que en les seves comunicacions amb l’aula no empraven llenguatge inclusiu o em corregien a les pràctiques (PAC) l’ús del llenguatge inclusiu, que recomana la mateixa UOC, en les citacions APA, per exemple.

Si encara hem de lluitar, en l’àmbit de les humanitats, per explicar que el llenguatge canvia les realitats, per exemple, amb els mateixos docents, quins canvis podem realment produir en les pròximes generacions que es formen ara?

Per acabar, quin consell li donaries a un estudiant a l’hora de realitzar el seu projecte de final de grau o de màster?

El TFG és el nostre moment, com a estudiants, d’aplicar tot allò que hem après i totes les noves capacitats que hem adquirit al llarg del grau o del màster per generar coneixement en allò que ens apassiona. Crec que el més important és escollir un tema que de veritat et motivi i pensar en què pots aportar tu al teu àmbit, d’únic i diferent. Perquè el cert és que un bon TFG requereix moltes hores i molta il·lusió, i només té sentit passar-les amb quelcom que et mobilitza.

Actualment, quan els feixismes tornen a tenir un auge perillós, ens hem d’abanderar amb moviments socials que requereixen tota l’ajuda possible; no només els feminismes, també les lluites antiracistes, les desigualtats econòmiques, el canvi climàtic i la lluita decolonial han de ser al nostre focus. Per què no introduir-los a l’acadèmia través dels nostres treballs finals?