El regne de Nàpols d’Alfons I

16 abril, 2015

El Regne de Nàpols va ser un regne que va ocupar els territoris de la Itàlia meridional (Nàpols) i, durant alguns períodes, també l’illa de Sicília.

napols1napols2Nàpols. Tavola Strozzi, 1472-1473. 65 x 262 cm. Museo Nazionale di Sant Martino, Nàpols. Donació de Filippo Strozzi a Ferran I d’Aragó. http://tavolastrozzi.it/studio.htm napols3

napols4napols5napols6Fotografia del port de Nàpols del segle XIX

napols7

La creació del regne de Nàpols

Nàpols posseïa un patrimoni més ric i variat que el de qualsevol altre estat de la Itàlia del segle XV (formar part de la Magna Grècia, fou un centre cultural hel·lenístic i una important ciutat de l’Imperi romà). Amb la caiguda de l’Imperi romà, els sobirans bizantins i llombards ocuparen el buit deixat al sud d’Itàlia, mentre Sicília era ocupada pels àrabs. Durant el segle XII, els normands unificaren la zona, establint un regne que fou reconegut pel papat i esdevingué feu papal. Els normands foren expulsats per l’emperador del Sacre Imperi Enric IV[1] (1165-1197), el fill del qual Federic II[2] (1194-1250) heretà el títol imperial, el domini sobre Alemanya, el sud d’Itàlia i Sicília. Els seus contemporanis l’anomenaven l’Stupor mundi (“la meravella del món”), i es diu que era capaç de parlar en nou llengües i d’escriure en set (en un temps en què la majoria de nobles i monarques no sabien escriure). També va ser promotor de la ciència i de les arts, fent de mecenes de l’Escola Siciliana de poesia, o fundant la Universitat de Nàpols. Però els seus esforços per afermar la seva autoritat en el nord d’Itàlia varen xocar amb els interessos del papa Innocenci IV[3] (papa del 1243 fins a 1254): un estat tan poderós tan a prop de Roma representava una amenaça per a la independència dels pontífexs i aquesta qüestió seria cabdal en la història de Nàpols del segle XV.

napols8Evolució del Sacre Imperi Romanogermànic

Quan anys més tard fou nomenat papa el francès Climent IV (papa del 1265 al 1268) , va reivindicar drets senyorials sobre Sicília (a partir dels primers latifundis que l’Església de Roma posseïa a l’illa abans de la dominació àrab) i va fer venir a Itàlia a Carles I d’Anjou, qui el 1266 va ser nomenat pel Bisbe de Roma rex utriusque Siciliae. El nou sobirà francès va partir llavors a la conquesta del Regne de Sicília, derrotant primer a Manfred de Sicília en la batalla de Benevent (1266) i després a Conradino d’Hohenstaufen en la batalla de Tagliacozzo, el 23 agost 1268. Els angevins es van assegurar, així, el domini del Regne de Sicília.

La revolta anti-angevina a l’illa, motivada per l’excessiva pressió fiscal del nou govern francès (els angevins estaven endeutats amb els banquers güelfs de Florència), no va tenir conseqüències polítiques immediates, però va ser el primer pas cap a la successiva guerra de les Vespres sicilianes[4] (1282-1287), que es va iniciar a Palerm el 31 març 1282 i es va estendre a tot Sicília, fins que a l’agost l’exèrcit de Carles va ser derrotat. Les poblacions sicilianes van nominar com a propis sobirans a Pere III d’Aragó i la seva dona Constança (que era de la casa de Hohenstaufen). El domini francès va ser, doncs, substituït per la influència de la Corona d’Aragó. L’antic regne es va dividir en dos: angevins i aragonesos foren des de llavors dinasties rivals. Els angevins, que varen governar Nàpols fins el 1435, varen imposar els valors polítics i culturals de la cort francesa en el seu regne. El papa Martí IV va excomunicar al rei Pere III d’Aragó però amb això no va aconseguir que Carles I recuperés Sicília però, va mantenir les seves possessions al territori continental, donant pas al Regne de Nàpols, amb capital a la ciutat de Nàpols, elegida com a nova seu de la monarquia i de les institucions centrals a Itàlia meridional.

napols9Expansió marítima en la Mediterrània de la Corona d’Aragó

El 1442 el rei d’Aragó i rei de Sicília Alfons el Magnànim[5] va conquerir el Regne de Nàpols (havia estat fet presoner pel duc de Milà Filippo Maria Visconti, però el va convèncer que era millor tenia un rei espanyol a Nàpols que un de francès) i va unificar altre cop els dos regnes com a dependències de la Corona d’Aragó. Alfons d’Aragó havia utilitzat l’estratègia de donar suport al papa per aconseguir aquest triomf: va recolzar l’elecció del papa Martí V (papa del 1417 al 1431) i es va decantar obertament del costat del papa Eugeni IV (papa del 1431 al 1447) en el concili de Basilea (1431-1437). El papa, en reconeixement, va convertir en cardenal el seu principal conseller, Alfons Borgia[6]   A la seva mort el 1458 el regne fou separat de nou i Nàpols fou heretada per Ferran I, fill il·legítim[7] de l’anterior, mentre la part insular del regne, el Regne de Sicília, fou heretat pel seu germà Joan I d’Aragó, comte de Barcelona i rei d’Aragó. A la mort de Ferran I el 1494, Carles VIII de França va envair Itàlia aprofitant la pretensió angevina vers el tron de Nàpols, iniciant així les conegudes guerres d’Itàlia (1494-1559)[8]. El rei francès va fer fora Alfons II de Nàpols. Els hereus d’aquests seran reis titulars del regne, però el conflicte entre napolitans i francesos no s’acabarà fins el 1504, any en què Ferran el Catòlic conquerí el Regne de Nàpols i unificà altre cop els dos regnes.

Amb aquesta conquesta, el rei adoptarà el  nom de Ferran III de Sicília (és el naixement del Regne de les Dues Sicílies, vinculat inicialment a la Corona d’Aragó, però desvinculat el 1555 amb la creació del Consell d’Itàlia).

Aquest petit resum històric ens ha de servir per contextualitzar la peculiar situació històrica, econòmica, política i social que van haver d’afrontar els sobirans de Nàpols en el segle XIV i que els va obligar a desenvolupar solucions per expressar visualment el seu poder, i que eren molt diferents a les de qualsevol altra part de la Itàlia renaixentista.

Per què el «Renaixement» no va néixer a Nàpols?

Amb una població propera als 100.000 habitants, Nàpols tenia una dimensió similar a Milà, però no era tan pròspera. La política econòmica angevina havia descoratjat el creixement de la classe mitjana urbana i la guerra civil havia malmès tant l’economia de la ciutat com la seva arquitectura. A la vella aristocràcia feudal, gran part de la qual havia donat suport a les pretensions angevines, no l’atreia la perspectiva de tenir un rei espanyol. Alfons I va assegurar diverses aliances amb els barons (matrimoni del seu fill, Ferran amb Isabella da Chiaramonte[9], cosina del príncep de Taranto, i la seva filla Elionora amb Marino Marzano, fill del duc de Sessa). Va nomenar nobles locals per exercir càrrecs de l’antic règim angeví, però més cerimonials que efectius, i en els llocs importants hi va posar cortesans espanyols de confiança. La seva cort, doncs, estava dominada per espanyols, tot i que també incloïa músics i pintors flamencs i humanistes italians, fent de secretaris de la seva administració. Sota el seu regnat, Nàpols esdevingué un dels centres més importants de l’humanisme del segle XV.

Els humanistes d’Alfons I[10] com Lorenzo Valla, Giovanni Pontano o Antonio Beccadelli, li proporcionaven una propaganda útil per a legitimar la seva posició com a rei de Nàpols, que no estava gens garantida (problemes amb el papa, amb les pretensions dels Anjou a la corona de Nàpols…). Tenia, doncs, una imperiosa necessitat de desenvolupar una eficaç propaganda i l’humanisme esdevingué una poderosa eina al servei de la dinastia aragonesa[11]. Fruit d’aquest mecenatge fou un cercle de poetes de cançoner l’obra dels quals està recollida en Cancionero de Stúñiga. Va manar a Bartolomeo Fazio que li escrivís la seva biografia oficial i Lorenzo Valla va demostrar que la Donació de Constantí[12] era una falsificació, tirant per terra un dels principals fonaments de les pretensions papals a exercir un poder temporal sobre Itàlia. I Antonio Beccadelli (Panormita), secretari d’assumptes diplomàtics, va escriure una biografia del rei on destacava la seva devoció religiosa, la seva destresa militar i astúcia política, subratllant l’èxit i el poder dels antics emperadors romans que havien nascut a Espanya (Trajà i Adrià) com a precedents del seu govern a Itàlia.

En la inseguretat del règim d’Alfons I cal trobar el principal motiu de per què calia dur a terme quantioses despeses per afermar el seu poder i prestigi. Quan l’emperador Frederic III va visitar Nàpols amb un seguici de 2.000 persones el 1452, Alfons I va gastar uns 100.000 ducats en festes, diversions, caceres amb cérvols, óssos, senglars.[13] Va encarregar edificacions per a donar expressió visual a la nova autoritat i com a defenses (castell de Gaeta, reparacions en els castells del territori, plaça forta de Castellmmare di Stabia, defenses de Nàpols…). En canvi, va invertir molt poc en fundacions de caràcter religiós. El centre, però, de la seva atenció fou l’edificació de la principal imatge del seu poder, Castelnouvo.

napols10Pierre de Chaule: Castelnuovo, 1279-1282 i successives ampliacions. Nàpols
És conegut com Maschio Angioino (mascle angeví)

Aquest antic castell angeví havia estat el principal motiu de l’atac de càstig llençat per Alfons I sobre la ciutat i va decidir reconstruir la fortalesa que havia estat seriosament malmesa, ampliant-la per a convertir-la en una magnífica residència reial que proporcionés un marc impressionant per exhibir el seu poder. A més, el nou castell oferia una poderosa imatge defensiva (va incorporar molts elements dissenyats per resistir l’atac amb artilleria). Al seu interior, sales de recepció, habitacions privades curosament decorades, oficines de govern, magatzems d’armes i instal·lacions per a la fosa de canons. El projecte estava dirigit per Francesc Bonshoms, i la mà d’obra era local però també hi havia esclaus i presoners de guerra. Els càlculs diuen que hi va invertir uns 250.000 ducats només en l’estructura.

napols11Francesco Laurana: relleu de l’arc de triomf. Arribada triomfal a Nàpols d’Alfons I

La porta escultòrica ubicada entre les dues torres de l’entrada va ser tallada per escultors italians (Pietro da MIlano, Francesco Laurana, Paolo Romano). Un disseny previ realitzat en estil gòtic internacional (una clara referència a la monarquia francesa) per Pisanello amb els seus detalls decoratius gòtics suggereix que Alfons originalment pretenia fer servir aquesta manifestació pública del seu poder per connectar visualment amb les corts del nord d’Europa.[14] Però l’arc que es va construir era clàssic, inspirat en les tradicions imperials de l’antiga Roma i amb fortes ressonàncies de l’arc aixecat per Frederic II a Càpua.

Adornat amb relleus on hi és representat Alfons I i la seva família, els seus comandaments militars i els seus cortesans, així com la figura del rei assegut en el «Seient perillós».[15] L’estil d’aquest arc tenia com a funció impressionar als súbdits italians.

Un problema bàsic per valorar i avaluar les realitzacions d’Alfons I i successors en el segle XV és que molt poques de les seves obres s’han conservat intactes. Els virreis espanyols(1503-1734),i la dinastia dels borbons (1734-1860) a més del bombardeig aliat de 1944, han ocasionat la destrucció de moltes obres, edificis i arxius.

napols12Arc de triomf de Frederic II a Càpua

Alfons I va morir el 1458 i fou succeït a Nàpols per seu fill il·legítim Ferran I (1458-1394), i en els dominis espanyols Joan II, el fill del qual, Ferran d’Aragó, es va casar amb Isabel de Castella (Reis Catòlics).

Ferran I es va haver d’enfrontar a greus desafiaments a la seva autoritat. El papa Calixt III no el va reconèixer com a successor: la por a aquest poderós estat que tancava les fronteres de Roma va persuadir al papa de la necessitat de dividir-lo i controlar-lo. I el papa va animar a René d’Anjou a renovar les pretensions al tron napolità. Els angevins tenien el suport dels nobles napolitans que havien estat marginats del poder per Alfons I, i es revoltaren contra Ferran I (1459). Va esclatar la guerra, que no va poder sufocar fins la victòria d’Ischia (1465). Va establir llavor aliances amb les principals potències italianes,[16] i es va posar del costat del papat en la guerra contra Florència que va tenir lloc després de la Conspiració dels Pazzi.[17] Quan Lorenzo de Mèdici va anar a Nàpols a demanar la pau el 1479-1480, va establir una ferma amistat amb Ferran I que esdevingué la base de l’aliança entre Nàpols, Florència i Milà, que va mantenir un període de pau ininterrompuda entre les potències italianes fins el 1494.

No és, potser, aquesta aliança i aquest període de pau el que hi ha representat a La Primavera de Botticelli?

Bibliografia

Alcina Franch, José (2000). La biblioteca de Alfonso V de Aragón en Nápoles. València (Comunitat autònoma) Generalitat. 557 pàgs.

Bentley, Jerry H. (1987). Politics and Culture in Renaissance Naples. New Jersey. Princeton University Press. 342 pàgs.

Galasso, Giuseppe (2000). En la periferia del imperio : la monarquía hispánica y el Reino de Nápoles. Barcelona. Península. (Col. Historia, ciencia, sociedad, 294). 288 pàgs.

Hersey, George L. (1973). The Aragonese Arch at Naples 1443-1475. New Haven i Londres. Yale University Press. 119 pàgs.

Runciman, Steven (1979). Vísperas sicilianas. Madrid. Alianza ed. (Col. Alianza universidad, 248). 344 pàgs.

Ryder, Alan (2008). Alfonso el Magnánimo, Rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458. València. Institució Alfons el Magnànim. (Col. Estudis universitaris,114). 2ª ed. 565 pàgs.

Ryder, Alan (2008). El reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo. València. Institució Alfons el Magnànim. (Col. Estudis universitaris,115). 462 pàgs.

Sotelo Álvarez, Avelino (1996). Alfonso V de Aragón y I de Nápoles y el humanismo italiano. Torrevieja. PhD Aristos Editor. 130 pàgs.

Sotelo Álvarez, Avelino (1998). Tristano Caracciolo, un noble humanista en el reino aragonés de Nápoles : vida, obra y pensamieno. Torrevieja. PhD Aristos Editor. 120 pàgs.

Valla, Lorenzo (2012). La falsa i inventada donació de Constantí. Martorell. Adesiara. 272 pàgs.


[1] Fill de  Frederic I de Hohenstaufen (1122 – 1190), anomenat el Barba-roja,va ser escollit Rei d’Alemanya a Frankfurt el 4 de març de 1152 i coronat a Aquisgrà el 9 de març, coronat Rei d’Itàlia a Pavia el 1154, i finalment coronat Sacre Emperador Romà pel Papa Adrià IV el 18 de juny de 1155. Va ser coronat Rei de Borgonya a Arles el 30 de juny de 1178.

[2] Com a anècdota, i per veure com totes les cases reials europees estaven unides per enllaços familiars i, per tant, totes podien reivindicar qualsevol territori, enumerem a continuació els matrimonis i la descendència de Frederic II de Hohenstaufen. Amb la primera esposa Constança d’Aragó (1179-1222), filla d’Alfons el Cast: Enric VII d’Alemanya . Amb la segona esposa Violant de Jerusalem (1212-1228), filla de Joan de Brienne: Conrad IV d’Alemanya. Amb la tercera esposa: Isabela d’Anglaterra (1214-1241), filla de Joan d’Anglaterra: Margarida de Sicilia. Addicionalment tingué diversos fills il·legítims: amb Bianca Lancia: Manfred de Sicília, amb Adelaida Enzio: Enzio de Sardenya, amb Richina de Wolfs’oden: Margarida de Suàbia, amb Matilde de Antioquia: Frederic d’Antioquia.

[3] En ocasió de la celebració del conclave que havia de triar Papa, Frederic II Hohenstaufen controlava tots els voltants de Roma, sent de facto qui dominava els Estats Pontificis. Amb aquesta situació va pretendre controlar l’elecció papal, cosa a la que la majoria dels cardenals s’hi va oposar. Elegit Innocenci IV, Frederic II va enviar emissaris per acordar la pau. Frederic II havia estat proscrit per Gregori IX i buscava tant sí com no un acord amb l’Església, però sense renunciar al seu poder i influència en les decisions eclesiàstiques. Per la seva banda, Innocenci era un home amb mentalitat hierocràtica: estava convençut que el poder de l’Església, i en concret de la figura papal, havia d’estar per sobre dels governants i els reis. En aquesta situació Innocenci va exigir de Frederic el reconeixement del dany que havia causat a l’Església. Finalment van arribar ambdues parts a un acord el 31 de març de 1244. En el mateix es restituïa a l’església en les seves possessions, especialment els Estats pontificis, i s’alliberava als prelats favorables al Papa que mantenia presos l’emperador.

[4] Aixecament popular de l’illa de Sicília contra la tutela del rei francès Carles I d’Anjou, que tenia el control de l’illa amb el suport papal.

[5] Alfons el Magnànim, V d’Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, i IV de Barcelona, ( Medina del Campo, Castella 1396 – Nàpols 1458), Rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília , de Sardenya (1416-1458) i de Nàpols (1442-1458); Comte de Barcelona. Fill primogènit de Ferran d’Antequera i la seva muller, Elionor d’Alburquerque.  A la mort de Martí l’Humà la successió a la Corona d’Aragó recaigué, gràcies al Compromís de Casp de 1412, en el seu pare Ferran I. Entrà als estats de la Corona d’Aragó que en un futur heretaria els 16 anys. El seu estil autoritari ja es va manifestar en adreçar-se a les Corts de Barcelona en castellà.

[6] Alfons de Borja i de Llançol (la Torreta de Canals, avui barri de Canals, població que pertanyia aleshores a Xàtiva, la Costera, 1378 – Roma, 1458) fou Papa de l’Església Catòlica de Roma amb el nom Calixt III de 1455 a 1458. Va ser diplomàtic, professor i membre destacat de la cort de la Corona d’Aragó i fou elegit Papa el 1455, a una edat molt avançada, com a candidat de compromís.

[7] La seva mare era l’amistançada del seu pare Giraldona Carlino

[8] Hi ha una àmplia informació a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerres_d%27It%C3%A0lia

[9] Isabel de Chiaramonte era néta de Maria d’Enghien, reina consort de Nàpols pel seu matrimoni amb Ladislau I d’Hongria i era l’hereva de grans possessions feudals a la Itàlia meridional, i hereva també de la Dinastia Brienne al reialme de Jerusalem.

[10] En la imatge que se’ns ha transmès d’Alfons I s’explica que feia parar al seu exèrcit en piadós respecte davant el lloc de naixement d’un escriptor llatí, que duia a Titus Livi o César en les seves campanyes i el seu panegirista Panormita no considerava una increïble mentida el dir que el rei va ser guarit d’una malaltia quan se li van llegir unes pàgines de la biografia d’Alexandre el Gran escrita per Quintus Curtius Rufus.

[11] Bentley, Jerry H. (1987). Politics and Culture in Renaissance Naples. New Jersey. Princeton University Press. Pàgs. 47-62

[12] El papa Silvestre, en el primer terç del segle IV, va informar que l’emperador Constantí, havent-se convertit al cristianisme, li havia donat tots els territoris que havia conquerit, a perpetuïtat, menys els que abastava l’imperi bizantí, és a dir tota la Itàlica, les dues Hispànies, les Gàl·lies i la Germània.  Durant l’edat mitjana, l’Església va basar el seu poder terrenal en aquesta Donació de Constantí (Constitutum Constantini), un decret en virtut del qual l’emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, feia donació al papa Silvestre I dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident. Molts s’ho qüestionaren, des de Marsilio de Pàdua fins a Guillem d’Ockham i Nicolau de Cusa. Però va ser Lorenzo Valla, qui va mostrar amb arguments jurídics, històrics, arqueològics i filològics la falsedat d’aquest document i, per tant, de la donació.

Valla, Lorenzo (2012). La falsa i inventada donació de Constantí. Martorell. Adesiara. 272 pàgs.

[13] Ryder, Alan (2008). El reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo. València. Institució Alfons el Magnànim. (Col. Estudis universitaris,115). Pàgs. 70-72

[14] Hersey, George L. (1973). The Aragonese Arch at Naples 1443-1475. New Haven i Londres. Yale University Press, pàgs. 21-24

[15] A la taula rodona els cavallers s’asseien en perfecta igualtat. Al centre de la taula es va reservar un lloc per al sant Grial i a la dreta d’Artur, va quedar lliure un seient amb una inscripció que ho destinava al “millor cavaller del món”. Si algú que no fos digne d’ell gosés ocupar aquest lloc, moriria a l’instant. D’aquí el nom de «seient perillós»

[16] Va casar el seu fill gran, Alfons, duc de Calàbria, amb Ippolita, filla de Francesco Sforza; el seu fill Giovanni va ser nomenat cardenal pel papa Sixt IV, Eleonora es va casar amb Ercole d’Este, Beatrice amb el rei d’Hongria Maties Corvino

[17] Esdeveniment que va tenir lloc l’any 1478 a la ciutat de Florència, un episodi de l’enfrontament entre les famílies Pazzi i Mèdici pel poder de la ciutat.

La família Pazzi no va ser la instigadora de la conspiració, sinó que aquest fet es degué als Salviati, banquers papals a Florència. Sixt IV, ferm enemic dels Mèdici, havia comprat el senyoriu d’Imola, un baluard en la frontera entre el territori papal i el toscà, un senyoriu que Llorenç volia per a Florència. La compra va ser finançada pel banc Pazzi, fins i tot encara que Francesco de Pazzi havia promès a Llorenç que no ajudarien al Papa.

Com a recompensa, el papa Sixt IV va garantir als Pazzi un monopoli a les mines de sulfat de tolfa, un element essencial a l’hora de tenyir, i va assignar al banc Pazzi lucratius drets sobre el maneig dels ingressos papals. El papa va escollir el seu nebot Girolamo Riario com el nou governador d’Imola, i Francesc Salviati com a arquebisbe de Pisa, una ciutat que era anteriorment rival comercial però que ara estava sotmesa a Florència. Aquest últim fet no agradà gens a Llorenç de Mèdici, i ordenà l’expulsió del nou arquebisbe de la ciutat.

La Conspiració dels Pazzi, una conspiració per tal d’assassinar a Llorenç i Julià de Mèdici, fou posada en pràctica el diumenge dia 26 d’abril de 1478. Salviati i Francesco de Pazzi van planejar assassinar els dos senyors de Florència, i Riario va romandre a Roma. Així durant la missa solemne de Pasqua a la catedral de Florència Julià de Mèdici fou apunyalat 19 vegades per una banda que incloïa a un sacerdot, i es va dessagnar fins a morir sobre el sòl de la catedral, mentre el seu germà Llorenç va aconseguir escapar amb ferides serioses, les quals però no amenaçaven la seva vida, i es refugià a la sagristia juntament amb l’humanista Angelo Poliziano. L’intent immediat i coordinat de capturar Llorenç va ser frustrat quan l’arquebisbe i cap del clan Salviati va quedar atrapat en una habitació les portes de la qual tenien un pestell ocult.

El cop d’estat fracassà i els enfurits florentins van atrapar i van matar als conspiradors. Jacopo dei Pazzi va ser llançat per una finestra, i rematat per la munió, i arrossegat nu a través dels carrers i llençat al riu Arno. La família Pazzi va ser privada de les seves possessions a Florència, i destruït tot vestigi del seu nom.

Com a conseqüència de l’anomenada Conspiració Pazzi, el papa Della Rovere va posar a Florència en interdicte, prohibint la missa i la comunió, per l’execució de l’arquebisbe Salviati. Sixt IV va reclutar al tradicional braç militar del Papat, el rei Ferran I de Nàpols perquè ataqués a Florència. Sense cap ajuda dels aliats tradicionals de Florència, Bolonya i Milà, només l’hàbil diplomàcia personal del propi Llorenç va aconseguir triomfar. Va embarcar rumb a Nàpols i es va posar en les mans de Ferran I, que el va tenir captiu durant tres mesos abans d’alliberar-lo amb regals. El valor de Llorenç i la seva maquiavèlica realpolitik van mostrar a Ferran I com el papa es tornaria contra ell si es tornava molt poderós al nord. Després de la conspiració, els Pazzi van ser rehabilitats i van tornar a Florència.

Informació treta de la Wikipèdia, http://ca.wikipedia.org/wiki/Conspiraci%C3%B3_dels_Pazzi

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement (1)
10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

(Visited 507 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari