El Paisatge en el pensament contemporani. A propòsit del caminar com acció estètica

La noció de paisatge ha suscitat en els darrers cinquanta anys un ampli debat des de les diferents disciplines de les ciències socials i humanístiques com a conseqüència de la relació de les societats tecnològiques i post-industrials amb la natura, l’entorn i el medi ambient. La presència del paisatge en la cultura contemporània és inqüestionable i comprèn diferents àmbits com són, entre d’altres: les arts plàstiques, la literatura, l’arquitectura, el pensament geogràfic, la filosofia i l’estètica.

El paisatge ha estat “tractat” com la interrelació de dues dimensions, una física, material i objectiva, i una altra perceptiva, cultural i subjectiva. Per això, la noció de paisatge ha estat enriquida per les diverses aportacions de disciplines com la geografia i la sociologia des de la perspectiva de l’anomenat “gir espacial” com a fenomen interdisciplinari de l’estudi del concepte de l’espai dins de les ciències socials. Tanmateix, el paisatge és igualment susceptible d’una exploració creativa i d’una contemplació estètica, és la matriu per a la descripció i el relat, i la seva vitalitat s’expressa com a art en les més diverses formes de les quals s’ha triat la literatura i el cinema.

En aquesta investigació he buscat respondre a les preguntes què és el paisatge i com el pensem, i al mateix temps s’ha enfocat l’experiència paisatgística des de la seva vinculació amb la natura i la cultura. L’objectiu era fer una anàlisi i una síntesi crítiques de les aportacions més suggeridores amb relació a la perspectiva filosòfica sobre el paisatge, com ara  la relació del paisatge amb la modernitat i com es poden  superar les diferents dicotomies que hi van associades: l’objecte i el subjecte, la natura i la cultura, el visible i l’invisible, el cos i l’esperit.

El més important, però, és l’especial atenció als vincles que l’artista estableix a través del caminar amb el paisatge, i com aquesta acció convergeix en actes de pensament i creació. Respecte a aquest punt, s’ha de tenir en compte que caminar posa en marxa el procés de percepció d’un paisatge que es desplaça, és a dir, que té moviment i, alhora, encobreix un altre procés intern del subjecte que és el pensament, i que també és dinàmic. La idea central és que l’acció de caminar posa en contacte la persona amb la natura, la condueix a un determinat estat d’ànim que afavoreix el pensament i alhora, ajuda a la formació de processos creatius  i de  síntesi  del pensament. La  relació  entre el caminar  i la  creació es pot vincular en un doble procés que es dóna en l’espai i que és, alhora, físic i mental, de la mateixa manera que en la gènesi del concepte de paisatge es dóna un doble procés en designar un lloc i una representació.

Podeu accedir a la memòria d’aquest Treball Final de Grau i a molts d’altres des de l’O2(Repositori Institucional i en Obert de la UOC)