Algunes causes de la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units

Per comprendre les complexitats de la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units és necessària una perspectiva històrica. Abans que el creixement econòmic de la Xina sorprengués el món, Japó i els anomenats “tigres asiàtics” (Corea del Sud, Hong Kong, Taiwan i Singapur) també experimentaren un desenvolupament ràpid i espectacular, un procés que va tenir lloc en un context internacional marcat per la Guerra Freda i els conflictes bèl·lics a Àsia.

Durant les guerres de Corea i Vietnam, els Estats Units van començar a subcontractar la producció de part dels subministraments que necessitava l’exèrcit als territoris on tenia bases militars, especialment al Japó i, posteriorment, a Corea del Sud i Taiwan. Bona part de la tecnologia nord-americana per fabricar cotxes, televisors i electrodomèstics fou transferida a aquells territoris aliats, però no pas tota; les empreses mare nord-americanes mantenien la producció més sensible als Estats Units, per a protegir-la de possibles competidors.

Així van aparèixer els OEM (original equipment manufacturers): empreses asiàtiques que proveeixen de béns intermedis o semiacabats per a una altra empresa, generalment una multinacional, que els ven, ja acabats, amb una marca coneguda als mercats de consum d’Europa i els Estats Units. Actualment, la producció de smartphones, per exemple, està protagonitzada per empreses OEM taiwaneses, desconegudes pel gran públic, que fabriquen a la República Popular de la Xina per a les grans marques xineses, nord-americanes o coreanes.

Aquesta forma de subcontractació ha generat importants creixements econòmics als països asiàtics, però també grans dèficits comercials als països occidentals, a mesura que s’anaren desindustrialitzant. Aquests dèficits comercials es contrarestaven amb els beneficis empresarials i els avantatges percebuts pel consumidor davant una major oferta de béns a preus competitius. La guerra comercial iniciada per Donald Trump podria revertir aquesta situació.

Durant els anys de la Guerra de Vietnam i Corea, les empreses mare nord-americanes mantenien la producció més sensible als Estats Units, per a protegir-la de possibles competidors

Aquest procés de deslocalització va coincidir en el temps amb una revolució tecnològica i logística: el comerç amb contenidors estandarditzats, els programes informàtics capaços de controlar la traçabilitat de les mercaderies i la unificació d’estàndards comercials i logístics com, per exemple, la mesura TEU (la capacitat de càrrega d’un contenidor de 20 peus) o els codis de barres.

Tot això va facilitar la fragmentació de la producció en etapes, la traçabilitat i la possibilitat que els procediments i components complexes poguessin ser monitorats sense importar la distància o el transport. D’aquesta manera, sorgiren les cadenes de producció i subministrament globals que, actualment, ens proveeixen de béns industrials com la roba, els cotxes, els electrodomèstics o els aparells de telecomunicacions.

Entre les dècades dels anys 1970 i 2000, cada cop més països s’integraren en aquestes xarxes de comerç internacional. Especialment rellevant fou l’aliança entre la República Popular de la Xina i els Estats Units (la famosa visita de Nixon a Mao el 1972) i l’obertura de les anomenades “zones econòmiques especials” als anys 1980, on la Xina permetia les empreses mixtes amb capital xinès i estranger dedicades a la importació de maquinària i exportació de béns semiacabats.

Partint dels nivells de menys valor afegit (com el muntatge de components), la Xina es va integrar a les cadenes de producció globals i, des de llavors, el gegant asiàtic va experimentar el creixement econòmic més destacat de la història, superant els seus veïns asiàtics.

A poc a poc, va ser capaç de competir en els escalons més sofisticats, a pesar de l’escassa disposició de la majoria de multinacionals a transferir la seva tecnologia. Quan les empreses xineses van aconseguir produir béns de tecnologia punta (com els cotxes elèctrics), amb les seves marques pròpies, els Estats Units i altres països industrialitzats com Alemanya van deixar de considerar a la Xina com un país aliat i s’inicià un nou cicle de competència i rivalitat. 

La Xina es va integrar a les cadenes de producció globals i, des de llavors, el gegant asiàtic va experimentar el creixement econòmic més destacat de la història

Per altra banda, si el llenguatge dels contenidors i la primera revolució informàtica fou capaç de trencar les barreres de la Guerra Freda, l’arribada d’internet i les grans plataformes digitals significà l’alçament de nous murs.

Amb el canvi de segle, la Xina es va proposar construir una plataforma digital pròpia que no depengués de la tecnologia de les grans empreses nord-americanes, especialment, en els sectors de la informàtica, internet i les telecomunicacions.

Aquesta tendència també obeïa a una voluntat del govern xinès de regular la capacitat de les empreses tecnològiques per adjudicar-se funcions pertanyents a l’estat, com la recopilació, arxiu i gestió de tota mena d’informació relativa als ciutadans.

A partir de llavors, la separació dels codis digitals dels Estats Units i la Xina és una realitat que trenca amb el llenguatge comú del comerç global i amenaça de provocar el desacoblament de les cadenes de producció i subministrament globals.

A aquest fet se li suma les necessitats mediambientals i el compromís cap a la descarbonització, que ha encarit el comerç marítim i aeri. L’arribada de la pandèmia de Covid-19 i les restriccions a la circulació de les persones han acabat de desordenar la distribució global de productes de consum, tal com estava organitzada, al mateix temps que ha consolidat l’estratègia governamental xinesa de monopolitzar els seus mitjans digitals.

Quan les empreses xineses van aconseguir produir béns de tecnologia punta, la Xina va deixar de ser un país aliat per entrar a un nou cicle de competència i rivalitat

Per altra banda, la crisi econòmica del 2009 va marcar un punt d’inflexió en el comerç entre la Xina i els països occidentals. Aquell any, per primer cop, les exportacions xineses als Estats Units i Europa van desplomar-se a causa de la crisi dels mercats de consum occidentals.

La Xina va decidir llavors reconduir els béns que no havia pogut exportar cap al seu mercat interior, animant el consum nacional, una tendència que s’ha consolidat a l’última dècada, alimentant el procés de desacoblament. La pandèmia no ha fet més que accentuar aquesta tendència perquè la Xina s’ha recuperat més ràpidament que la resta, agreujant la crisi de subministraments a altres mercats, com l’europeu.

La separació dels codis digitals dels Estats Units i de la Xina és una realitat que trenca amb el llenguatge comú del comerç global i amenaça de provocar el desacoblament de les cadenes de producció i subministrament globals

L’ascens de la Xina com a segona potència mundial també qüestiona l’statu quo internacional. És el que alguns teòrics defineixen com la “trampa de Tucídides”: l’historiador grec, referint-se als canvis de poder a la Grècia clàssica va advertir que sempre que emergeix una nova potència, aquesta entra en conflicte amb el poder hegemònic vigent.

El mar de la Xina meridional està rodejada per bases militars nord-americanes, des del nord del, Japó fins a les illes Filipines. Aquelles bases, producte de la victòria dels Estats Units a la Guerra del Pacífic, van garantir la seguretat a les cadenes de producció globals durant la guerra freda i les primeres dècades de globalització, quan les empreses nord-americanes eren hegemòniques.

A l’última dècada, en canvi, la Xina ha substituït als Estats Units com a principal proveïdor a la majoria de països d’Àsia, Àfrica, Europa i Amèrica del Sud. Tard o d’hora, per tant, l’ordre internacional haurà de reconstituir-se per adaptar-se a aquesta nova realitat.

La Xina, a banda d’ambicionar petites illes del mar de la Xina meridional, va llançar el 2013 una ambiciosa estratègia per recuperar la Ruta de la Seda, les antigues vies comercials terrestres que, des de l’època medieval, uniren Àsia Oriental amb Euràsia i el Mediterrani.

Aquest projecte contempla l’obertura de sis grans corredors comercials, prioritzant el ferrocarril, i tot evitant dependre excessivament de les rutes marítimes controlades pels Estats Units. Però aquests projectes són encara incipients i aquests nous corredors comercials encara no han substituït el comerç amb vaixell i contenidors característics de la segona meitat del segle XX.

Donald Trump va exagerar totes aquestes qüestions imposant aranzels a determinats productes xinesos, fet que va iniciar l’anomenada guerra comercial el 2018. Després de la seva marxa, però, els conflictes comercials i les turbulències a les cadenes de producció no han amainat.