Vuit anys de Vox: feminismes, valenties i xarxes antifeministes en la consolidació de la ultradreta espanyola

Vuit anys enrere, per aquestes dates prenadalenques, un petit grup de neocons escindits del Partit Popular (PP) registrava Vox com a nou partit polític. Tot i que aquest no s’acabarà presentant al públic general fins al cap d’un mes —el gener del 2014—, els rumors sobre la formació d’una nova opció política a la dreta espanyola eren més que evidents.

Encara que amb un breu i irrisori inici conservador, podem veure l’aparició de Vox com el reflex a Espanya de l’emergència de la ultradreta internacional. Basats en un fervent amor a Espanya i a la família “natural”, el nacionalisme i l’antifeminisme de Vox han estat peces fonamentals de la seva consolidació política recent. Juntament amb aquesta aposta ideològica basada en el liberalisme econòmic, la família tradicional i la nació espanyola, també s’ha tendit a interpretar, o si més no a reflexionar, sobre la naturalesa populista de la seva estratègia política. Així, i sense obviar la importància del procés —o, més aviat, l’endormiscat però arrelat nacionalisme espanyol— en el creixement electoral de Vox, els discursos de gènere han tingut una gran rellevància en el procés de consolidació.

Les polítiques sexuals i de gènere sempre ocupen un espai fonamental en la construcció ideològica, política i discursiva dels partits; no obstant això, durant els vuit anys d’existència, la relació de Vox amb el gènere, o els discursos de gènere, ha estat especialment central: No podem comprendre la seva existència, creixement i consolidació sense tenir en compte les xarxes polítiques que ha anat forjant a través dels seus posicionaments politicososexuals. En aquest sentit, cal retrocedir als inicis de Vox i observar les relacions i el context polític en què es forma.

Entre el desembre del 2013 i el gener del 2014, certs dirigents del Partit Popular (PP), entre els quals hi havia Santiago Abascal —actual president de Vox— o Alejo Vidal-Quadras —cap de llista de Vox en el fracàs electoral de les eleccions europees de 2014, produeixen una important escissió i la creació d’un nou partit conservador, Vox. Tot i que durant el primer procés electoral liderat per Vidal-Quadras, Vox i PP compartien una agenda política molt similar; a la carta de comiat del PP de Santiago Abascal ja s’esmentaven certs ressentiments nacionalistes, neoliberals i, també, de gènere: Abascal recriminava a Mariano Rajoy “la consolidació per inacció de tota la legislació ideològica de Zapatero”, així com “la passivitat davant la legislació que ataca la vida del no nascut”. No obstant això, serà a partir del 2015 quan Vox reconstrueixi ideològicament el seu espai i es recolzi en postulats sexuals i de gènere encara més tradicionalistes.

Gènesis i context

Però com hem arribat fins aquí? Quins han estat els valors que la cúpula del PP de Rajoy va trair? El 2011, després de dos cicles polítics patint derrotes, Mariano Rajoy (PP) aconseguia el poder gràcies al descontentament i la frustració social promoguda per la crisi econòmica del 2007 i el suport del sector més conservador de la dreta espanyola. Per a aquests últims, la mesura estrella del programa polític del PP era la derogació o substancial modificació de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, aprovada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i que descriminalitzava l’avortament durant les primeres 14 setmanes de gestació, així com permetia que les dones de 16 i 17 anys no necessitessin el permís ni el consentiment parental per fer-ho.

Mariano Rajoy, ja al govern, va encarregar al seu ministre de Justícia Alberto Ruíz-Gallardón, que desenvolupés una nova llei de l’avortament fins i tot més restrictiva que l’aprovada el 1985. No obstant això, les constants mobilitzacions feministes, l’oposició oberta del sector més moderat del partit i la pèrdua de suport electoral va fer que Rajoy desautoritzés Ruíz-Gallardón, convertint la reforma de la llei de l’avortament en “el fiasco més gran de la legislatura”. Així, l’única modificació substancial de la llei va ser la necessitat del consentiment parental de les dones de 16 i 17 anys per fer l’avortament.

El rebuig de l’executiu de Rajoy a dur a terme la reforma legislativa en contra dels drets reproductius de les dones va produir que els moviments i els lobbies antifeministes i antiabortius d’Espanya trenquessin les aliances polítiques amb el partit conservador. Aquest procés polític s’ajunta amb una fragmentació electoral i política creixent a l’espai ideològic de la dreta espanyola. Atenent aquesta fragmentació a la dreta, grups antifeministes i antiabortius, especialment HazteOír, van aprofitar aquesta finestra d’oportunitat per incrementar la seva influència política a través del suport a un nou i regenerat partit de dretes, Vox.

HazteOír, famós pels seus “autobusos trànsfobs i antifeministes”, està presidit per Ignacio Arsuaga i pertany al grup internacional antigènere CitizenGO (on Arsuaga també pertany al comitè directiu). El lobby, a través de recollida de firmes, actes polítics o manifestacions, té com a fi “la defensa i la promoció de la dignitat de la persona i de la família i el valor de la vida humana”. Des del 2015, HazteOír, sent el lobby conservador antigènere més gran i fort d’Espanya, consolida les relacions de cooperació amb Vox ajudant-lo, segons openDemocracy, econòmicament. No obstant això, per al creixement i l’assentament polític de Vox, han estat molt més importants les connexions proporcionades per HazteOir a la xarxa internacional radical i d’ultradreta, així com els acostaments amb actors polítics de l’alt-right nord-americà com Steve Bannon, exassessor de Donald Trump.

Com mostren els més de 17.000 documents de HazteOir i CitizenGO filtrats per WikiLeaks, les dues organitzacions ultraconservadores han creat i consolidat una gran xarxa política i ideològica internacional que ha permès i permet el traspàs d’informació i l’aprenentatge polític i discursiu entre diferents actors del món. Si Eszter Kováts i Maari Põim a l’informe Gender as symbolic glue ja assenyalaven la igualtat de gènere i sexual com una “cola simbòlica” que unia diferents tendències de l’espectre de la dreta davant d’un mateix enemic, les activitats i relacions entre Vox i el grup HazteOír/CitizenGO revelen la pràctica material d’aquesta cola i la seva necessitat per al creixement i l’estabilització del partit ultra.

Resposta feminista vs reactivació del masclisme

Mentre tots aquests processos polítics esdevenien, el moviment feminista a l’Estat espanyol es consolidava “hegemònicament” dins del debat públic. Des de l’expansió internacional del #NiUnaMenos argentí el 2015 fins a les dues vagues generals feministes els 8 de març del 2018 i 2019, el moviment feminista ha estat capaç de convertir-se en un dels màxims agents mobilitzadors de l’Estat. Dins aquest context d’“explosió feminista”, Vox va captar un sentiment masculinista reactivat –però no reactiu.

Aquest sentimentalisme masculinista ha estat reactivat gràcies a una aposta afectiva decidida per Vox basada en la valentia de defensar un amor nacionalista i antifeminista. Una valentia capaç de recollir els sediments històrics del passat, les experiències del present i les expectatives del futur per configurar un subjecte polític actiu. Aquest subjecte actiu i valent és capaç d’identificar què és allò que estima —ja sigui la llibertat econòmica, la nació o els valors sexuals i de gènere tradicionals—, quina és la pèrdua potencial del seu amor i quins són aquests enemics potencials que ha d’odiar per evitar aquesta desolació. D’aquesta manera, com feien evident Begonya Enguix, Gemma Torres i Stefanie Mayer a la xerrada sobre “Masculinitat, gènere i nació” (des del min. 32:45) del Men in Movement, V, coorganitzat per la UOC, els sentimentalismes masculinistes actuals no són reaccions espontànies d’un apogeu feminista, sinó que estan perfectament ancorats en una configuració material i històrica de l’Estat i de la nació.

En conseqüència, amenaçats per la desintegració nacional a causa del sobiranisme català, les grans multinacionals i el “globalisme”, així com per la deslegitimació social i política de la masculinitat i heterosexualitat gràcies al moviment feminista i LGTB, l’home espanyol heterosexual es creu desproveït de punts d’ancoratge. Vox, recollint tot un llegat polític i afectiu, conforma un discurs polític emmarcat dins de la sensació de valentia, donant-li un sentit a aquesta frustració. D’aquesta manera, la valentia, clàssica emoció a la narració de la figura viril de l’heroi, és el marc des d’on el masculinista frustrat és reactivat. Aquesta construcció política valerosa fa que la defensa d’Espanya, de la família i de la propietat privada tinguin caràcter imperatiu i s’estiguin constantment performant: Ortega-Smith nedant fins a Gibraltar per estendre una bandera espanyola, Abascal encarant-se amb independentistes a Tarragona, un passadís d’aplaudiments per rebre a Vistalegre (Madrid) afiliats de Vox Barcelona després de ser atacats per un escrache feminista o, juntament amb l’empresa ultra Desokupa, la creació i difusió de mentides sobre ‘okupes’ immigrants.

Com hem vist, en aquests darrers vuit anys, Vox ha utilitzat per al seu creixement i consolidació política tant al múscul organitzatiu antifeminista espanyol com a la frustració masculinista per l’auge del feminisme. El gènere, o els discursos de gènere, són i han estat fonamentals per a la construcció i consolidació de la ultradreta espanyola. Aquests han funcionat, en el projecte de Vox, com a full de ruta política, cola ideològica i activadora emocional. Manejant-se entra la valentia i la rebel·lia, ja fa vuit anys que el partit ultradretà espanyol fa servir el capital polític del feminisme i el capital afectiu, econòmic i de coneixement de l’antifeminisme per a la seva construcció política, ideològica i afectiva. La pregunta és, per tant, com i fins quan seran capaços de continuar encoratjant aquest terrible sentimentalisme masculí.

Alexandre Pichel-Vázquez
Grup de Recerca Consolidat MEDUSA (UOC)