Tendències en gestió cultural que marcaran el 2025

La gestió cultural viu una transformació constant, impulsada per canvis socials, tecnològics i mediambientals. En un escenari de creixent consciència sobre la sostenibilitat, la diversitat i la digitalització, el sector cultural ha d’adaptar-se a nous desafiaments i oportunitats. Com afrontaran les institucions culturals aquests canvis? Quines estratègies es desplegaran per garantir una cultura accessible, sostenible i participativa? Davant d’un panorama canviant, la cultura s’intueix com una eina fonamental per afrontar els reptes globals, des de la crisi climàtica fins a les desigualtats socials. Alba Colombo i Nicolás Barbieri, directora i professor del màster de Gestió Cultural (UOC-UdG), ens descobreixen cap a on es dirigeix el futur de la gestió cultural.

1. L’expansió de la sostenibilitat cultural

La sostenibilitat cultural no és només un concepte teòric, sinó una tendència creixent que marcarà el futur del sector. Si sovint parlem de sostenibilitat en els àmbits econòmic, social i ambiental, la cultura cada cop agafa un lloc més preeminent en el discurs al voltant de la sostenibilitat, i es planteja com un quart pilar ineludible.

L’any 2025 veurem com cada cop més institucions i projectes culturals integren estratègies per minimitzar el seu impacte ambiental, fomentar la diversitat i garantir l’accessibilitat. Algunes iniciatives ja han començat a liderar aquest camí, com la Fira Literal, que revisa la seva petjada ecològica i proposa nous models de consum responsable. “Els projectes culturals han d’incorporar criteris de sostenibilitat per ser autèntics agents de canvi”, afirma el professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Nicolás Barbieri. Aquesta tendència també es pot traduir, si se segueix aquesta lògica, en un augment del suport institucional a programes que promoguin la sostenibilitat cultural i una gestió més eficient dels recursos en l’àmbit artístic i patrimonial.

Un exemple d’aquesta aposta és el curs de curs online de Sostenibilitat Cultural de la UOC en col·laboració amb l’IEC, que dirigeix el professor Barbieri i que ofereix eines per comprendre i implementar estratègies de sostenibilitat en el sector cultural, a través d’un programa dissenyat per proporcionar coneixements pràctics i teòrics als professionals que volen adaptar-se a les noves demandes del sector.

2. L’avenç de les polítiques de drets culturals

Els drets culturals es consolidaran com un tema central en les polítiques públiques i en la planificació de projectes culturals. Hi ha una tendència creixent en els darrers anys que apunta a desenvolupar accions concretes per reduir les desigualtats en l’accés a la cultura, tenint en compte factors com el territori de residència, l’origen de les persones i el gènere. Les institucions culturals hauran d’adoptar estratègies per fomentar la inclusió. Algunes ja s’hi ham posat mans a l’obra: per exemple, el Teatre Tantarantana amb el seu pla d’accessibilitat. Des de la temporada 2023-24, l’equipament disposa de funcions adaptades amb l’objectiu d’acostar les arts escèniques a tothom, oferint algunes sessions amb audiodescripció, subtitulació, i interpretació en llengua de signes.

“No podem permetre que la cultura sigui un privilegi d’uns pocs. La participació cultural ha de ser un dret garantit”, destaca Barbieri. Aquesta tendència també implica un canvi en la manera de gestionar el finançament cultural, amb una redistribució més equitativa dels recursos per impulsar projectes diversos i inclusius.

3. Cap a festivals i esdeveniments més responsables

Amb la sostenibilitat i la inclusió al centre, els experts assenyalen que l’any 2025 hauria de produir-se una transformació profunda en el sector dels festivals i esdeveniments culturals. Això podria convertir-se en una tendència allunyada dels models més massius i centrada a la proliferació dels slow festivals, com el Vida Festival, que aposta per un format més reduït i respectuós amb el medi ambient i el territori que l’acull.

Un altre aspecte clau serà garantir que aquest tipus d’esdeveniments siguin més accessibles per a col·lectius diversos. “No podem seguir programant esdeveniments pensant només en un públic determinat; cal obrir espais per a tothom”, assenyala la professora Alba Colombo. En aquest sentit, és possible que les institucions públiques i privades comencin a exigir criteris més estrictes per a la concessió de subvencions als esdeveniments culturals, assegurant que compleixin estàndards de sostenibilitat i equitat.

4. L’impacte creixent de la digitalització i la intel·ligència artificial

La digitalització continuarà marcant el futur de la gestió cultural, però amb una nova perspectiva. La intel·ligència artificial jugarà un paper cada cop més rellevant, tant en la creació com en la difusió de continguts culturals. Aquesta tendència no està exempta de controvèrsia, ja que obre nous debats sobre drets d’autor i el valor de la creativitat humana. “La tecnologia ha de ser una aliada, però cal evitar que esdevingui una eina d’exclusió o de mercantilització de la cultura”, apunta Colombo.

El 2025, les institucions hauran de trobar l’equilibri entre aprofitar les eines digitals per a una millor difusió i preservació del patrimoni, i alhora garantir que aquestes tecnologies no substitueixin l’experiència humana en la cultura.

5. Resistència al model cultural basat en el turisme massiu

Les ciutats i regions més afectades pel turisme cultural massiu començaran a implementar estratègies de decreixement per protegir el seu teixit cultural local. “Barcelona és un clar exemple d’una ciutat que ha crescut massa ràpidament en termes culturals, sovint a costa dels seus artistes i espais independents”, alerta Colombo. Algunes ciutats globalitzades semblen haver abocat la seva cultura a experiències desarrelades del territori que tenen poc valor afegit i que podrien succeir sense alteracions en qualsevol altre lloc del món. “Un exemple d’això és l’auge dels museus d’experiències, com el que s’ha obert recentment a Barcelona, que prioritza l’entreteniment i la interacció digital per sobre del contingut patrimonial o artístic”, concreta l’experta.

És per això que les ciutats i regions més afectades pel turisme cultural massiu començaran a implementar estratègies de decreixement per protegir el seu teixit cultural local. L’any en curs ha de marcar l’inici d’una tendència cap a models més sostenibles, amb una aposta per la cultura de proximitat i la promoció de projectes arrelats a les comunitats. Això implicarà una revisió del model de finançament públic i privat per donar més suport a iniciatives locals en lloc de grans esdeveniments orientats al turisme.

6. Nous models de col·laboració cultural

El sector cultural sembla dirigir-se cap a una major cooperació entre institucions, artistes i comunitats, amb la proliferació, recentment, de la creació de xarxes de suport i col·laboració entre diferents actors culturals per compartir recursos i coneixement.

Aquest model de col·laboració pot incloure projectes de cocreació artística, gestió compartida d’espais culturals i iniciatives transdisciplinàries que connectin la cultura amb altres àmbits, com la ciència i l’educació. “La col·laboració entre diferents actors culturals no només enforteix el sector, sinó que també permet la creació d’iniciatives més inclusives i sostenibles”, destaca Barbieri.

7. La revalorització del patrimoni immaterial

La valoració i preservació del patrimoni cultural immaterial està en creixement, cosa que pot resultar en una major inversió en la documentació i transmissió de tradicions orals, festes populars i expressions culturals autòctones.

Els gestors culturals hauran de trobar noves maneres de preservar i promocionar aquest patrimoni, utilitzant tecnologies digitals per fer-lo accessible a un públic més ampli i garantir-ne la continuïtat per a futures generacions. “És fonamental donar suport a les iniciatives que treballen per preservar el patrimoni immaterial, ja que són una part essencial de la nostra identitat col·lectiva”, assenyala Colombo.