Per a què es necessiten humanistes al segle XXI

13 abril, 2012

Fa uns cinc mesos vaig llegir una notícia que sembla que ha tingut poc ressò en els mitjans de comunicació. El seu títol era prou significatiu: La burgesia catalana (16.000 milions) gairebé iguala l’estat espanyol (20.000 milions) en l’espoli fiscal de Catalunya. I se’ns hi explica que, segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d’Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d’euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars pujaria a 1.543 milions d’euros.

I ens dóna noms i cognoms: dels 1.600 grans evasors catalans destaquen Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administrador d’una empresa nàutica a Barcelona (frau de 7’98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros) i Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros (del compte era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat). Per cert, algú té una llista dels grans defraudadors d’Hisenda a escala estatal?

Mentrestant, el primer pressupost d’Artur Mas ha representat 2.700 milions d’euros de retallades, que perjudiquen, bàsicament, a les classes populars.

Però, no vull parlar de la crisi; molts ja ho han fet i alguns fins i tot amb dosis d’humor (Simiocracia), ni tampoc del discurs –rere el qual hi ha individus amb noms i cognoms– que s’ha instal·lat i que pretén convèncer-nos que les retallades no només són necessàries, sinó que la culpa és nostra:  que si els ajuntaments han gastat massa, que si la gent ha demanat préstecs per damunt de les seves possibilitats, que si les comunitats autònomes són les responsables del dèficit de l’estat, que si no es pot mantenir el nivell de prestacions socials que s’havien aconseguit… És curiós que els pressupostos s’hagin elaborat pensant, només, a retallar i no pas a incrementar els recursos, com molt bé explica Alfons Durán-Pich en el programa Notícies a les 10 de BTV, del passat 10 d’abril.

Tot plegat m’ha portat a pensar: qui està creant aquest estat d’opinió que permet a la classe governant destruir, impunement i progressiva, l’anomenat estat del benestar, mentre els responsables de la crisi segueixen acumulant riquesa[1], és a dir, a través de quins mecanismes s’està generant un model de persona i d’estil de vida, i una determinada subjectivitat que permeti la reproducció de l’ordre capitalista existent?[2]

I potser és perquè estic preparant els materials per un curs d’estiu sobre l’art del Museu dels Uffizi, que he fet un “link” amb els humanistes del segle XV, però no amb els que solen aparèixer als llibres (Francesco Petrarca, Coluccio Salutati, Marsilio Ficino…) i que, sota el nom d’humanisme del Renaixement, se solen caracteritzar amb termes de conreu dels studia humanitatis, d’antics ideals clàssics, de retorn al llatí i al grec, d’antropocentrisme i neoplatonisme… (però, qui els pagava i per a fer què?), sinó amb aquells que treballaven per a dictadors, condottieri[3], prínceps, ducs, papes i famílies de l’alta noblesa, i que varen jugar un paper clau en la creació de la imatge dels seus patrons, produint una impressionant propaganda dissenyada per a incrementar el seu prestigi, utilitzant la retòrica i l’oratòria clàssiques, a base de lloances ostentoses i metàfores elogioses, per tal de promoure el poder i l’autoritat dels seus patrons, i presentar-los com dignes successors de la Roma imperial. És “això” el Renaixement?

Penso en l’humanista Vittorino da Feltre[4] contractat pel condottiero Federico di Montefeltro a Urbino, per tal que li escrivís una biografia laudatòria de la seva carrera i el promogués com un dels grans patrons de les arts, amb l’objectiu de legitimar el seu poder, mostrar la posició i fama de la seva família i el seu prestigi personal, exaltar el seu valor militar, la seva autoritat com a sobirà i les seves aspiracions culturals. O bé en els contractats per Giangaleazzo Visconti, a Milà, Candido Decembrio[5] i Francesco Filelfo[6], per tal que fessin propaganda d’un règim que era molt impopular, els quals lloaren els beneficis del govern monàrquic enfront de la menor estabilitat que oferia el govern electiu de Florència, així com el seu patrocini de les arts com a prova del seu poder i prestigi, i van justificar la seva extravagància mitjançant la concepció aristotèlica de la magnificència com una virtut essencial dels homes més rics i poderosos[7]. O en els que va contractar Federico Sforza qui, a més de falsificar una escriptura on s’afirmava que el seu sogre Filippo Maria Visconti li havia atorgat el poder de Milà, enaltiren les seves conquestes militars i redactaren una biografia on s’esbossava el camí d’ascens al poder, la Sforziade, un relat basat en la Ilíada. O en Giampetro Leostello, que va proporcionar una propaganda útil per tal de legitimar la posició d’Alfons I com a rei de Nàpols i va justificar les enormes despeses sumptuàries afirmant que havien donat molta feina als artesans de Nàpols. O en Giovanni Sabbadino degli Arienti que presentava a Ercole de Ferrara com un príncep cristià i com l’encarnació de les virtuts de la magnanimitat, liberalitat, magnificència, justícia i paciència. Tots ells justificaven les despeses extravagants dels seus patrons o celebraven les seves guerres amb relats èpics, com el que Battista Spagnuoli dedicà a Gianfrancesco II de Màntua després de la batalla de Fornovo.

I què dir de la plètora d’humanistes (Poggio Bracciolini, Enea Silvio Piccolomini, Flavio Biondo, Lorenzo Valla…) contractats pels diferents papes per tal de construir una poderosa propaganda amb la qual contrarestar les crítiques als abusos del clergat (sexuals, criminals, econòmics…), l’extravagància dels papes i, sobretot, per defensar la pretensió papal de ser el cap i l’autoritat suprema de l’església? Calia un nou llenguatge per tal de promoure el seu poder. I els humanistes van fer servir Ciceró per omplir de lloances als seus patrons, elogiant-los com a eclesiàstics ideals i piadosos cristians, que havien assolit el seu càrrec per mèrits propis i no per diner i intrigues familiars, i posaven la seva riquesa al servei d’usos caritatius. Foren els principals constructors de la idea que el papat era l’hereu de l’antiga Roma.

Suposo que s’intueix la resposta a la qüestió que encapçala aquest post. Ara més que mai, es necessiten humanistes per justificar les polítiques dels governs, per lloar l’esforç que estan fent per tal que tothom pugui sortir de la crisi, per presentar el govern català com limitat per la política del govern central, i aquest per les directrius europees, i aquestes (per qui?); per discernir, apel·lant als clàssics, entre estat sobirà i independència, entre pacte fiscal i concert econòmic… Bé, però ja he dit que no parlaria de la crisi. Ara més que mai, es necessiten humanistes, i si se és capaç d’argumentar que Esperanza Aguirre no és l’extrema dreta del PP, el treball està garantit.


[1] Cfr. Global Wealth Report, 2011, en línia.

[2] Foucault, M. (2007). Historia de la sexualidad. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI editores. 194 pàgs.

[3] Nom que rebien els capitans de tropes mercenàries al servei de les ciutats-estat italianes des de finals de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XVI. Condotta és el terme que designava al contracte entre el capità de mercenaris i el govern que llogava els seus serveis. Cèlebres per la seva falta d’escrúpols: podien canviar de bàndol si trobaven un millor postor abans o fins i tot durant la batalla.

[4] William Harrison Woodward (1996). Vittorino da Feltre and other humanist educators. Toronto. University of Toronto Press. pp. 1-93. N’existeix una versió en línia.

Sister Of Notre Dame (2010). Vittorino Da Feltre: A Prince of Teachers. Nabu Press. 200 pàgs.

Pietro Bosio Boz (1947). Vittorino da Feltre, la vita-le idee-i tempi. Pia Societa’ San Paolo. 187 pàgs.

[5] Els principals estudis de conjunt sobre Pier Candido Decembrio són M. Borsa, «Pier Candido Decembrio e l’umanesimo in Lombardia», Archivo storico lombardo, XX (1893), pp. 5-75. E. Ditt, «Pier Candido Decembrio. Contributo alla storia dell’umanesimo italiano», Memorie del R. Istituto Lombardo de Scienze e Lettere, II ser. 24-25 [1931-1932]. V. Zaccaria, «Sue opere di Pier Candido Decembrio». Rinascimento, VII (1956), pp. 13-78.

[6] Consultar Jacques Lafaye (2005). Por amor al griego. La nación europea, señorío humanista. Siglos XIV-XVII. Mexico. F.C.E. pp. 212-214 i 359

Francesco Filelfo, Juan Gil (1989). Satiras de Filelfo: Biblioteca Colombina, 7-1-13. Ediciones Alfar. 319 pp.

[7] Jenkins A.D. Fraser, «Cosimo de Medici’s Patronage of architecture and the Theory of Magnificence, JWCI 33 (1970), pp. 166-169; en línia. «This Aristotelian sense of Magnificence was current in Cosimo’s time, and was exploited by Francesco Filelfo in the Convivia Madiolanensia, written in Milan in 1443 and dedicated to Filippo Maria Visconti. Part of this dialogue is a discussion of the nature of Magnidicentia, a direct translation of Aristotle’s megaloprepeia

(Visited 21 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari