Miquel-Jordi Strubell i Trueta. In Memoriam

Dissabte dia 5 de març ens deixava Miquel (Michael) Strubell i Trueta (Oxford 1949 – Palamós 2022), just quan faltaven quatre dies perquè fes 73 anys. Des del moment de la seva mort, a la seva estimada Palamós, han aparegut als mitjans i també a les xarxes socials, com ara Twitter,  nombroses mostres de dolor i condol a la família i amics, a les quals també ens volem afegir amb aquest obituari.

En Miquel era un home jovial, afable i polifacètic (acadèmic, activista, divulgador…) i per tant no podem deixar d’esmentar  les aportacions de la seva trajectòria pública, ja que per a ell la defensa de la llengua catalana, l’estudi dels mecanismes de revitalització del català i d’altres llengües minoritzades, i la lluita per la independència de Catalunya estaven estretament lligats. Com a companys i companyes que vam tenir la sort de compartir part de la seva trajectòria vital a la UOC, ens pertoca destacar la seva contribució tant a la tasca de promoció com d’estudi de la llengua catalana, del bilingüisme escolar i familiar, i del multilingüisme a Europa.

En Miquel tenia formació universitària en psicologia i fisiologia, i es va especialitzar en psicologia de l’educació. Va ser des d’aquesta disciplina i des de la psicologia social del llenguatge que es va anar acostant a la sociolingüística i a la política i planificació lingüístiques. El 1980 va entrar treballar a la Direcció General de Política Lingüística  de la Generalitat de Catalunya. Allà, sota  la direcció  d’Aina Moll,  va ser un dels impulsors de la primera campanya de normalització lingüística coneguda com “La Norma”, i va ocupar diversos càrrecs, com el de director de l’Institut de Sociolingüística Catalana, entre d’altres. 

En aquells anys en Miquel va començar a publicar diversos estudis demogràfics, però també de política i planificació lingüístiques, entre els quals destaquen Llengua i població a Catalunya (1981), La llengua catalana a l’àrea barcelonina (amb J. M. Romaní, 1986),  la coedició (amb Maria Ros) d’un número especial (vol. 47, 1984) de l’International Journal of the Sociology of Language, titulat “Catalan Sociolinguistics”; The Catalan Language: Progress towards normalisation (amb Jude Webber 1991), publicat per l’Anglo-Catalan Society, de la qual també va ser membre,  i Estudis i propostes per a l’extensió de l’ús social de la llengua catalana (coordinador, 1991). 

És també durant aquesta època quan va començar a involucrar-se en l’estudi de les llengües minoritzades d’Europa i les polítiques lingüístiques per assegurar-ne el futur. Entre 1991 i 1993 va participar, juntament amb Peter Nelde i Glyn Williams, en el famós estudi Euromosaic. Production and reproduction of minority language groups in the EU, encarregat per la Comissió Europea.

El setembre de 1999 es va incorporar com a professor a la UOC, on fou director adjunt dels Estudis d’Humanitats i Filologia, i director del programa d’Humanitats. Va impartir docència a les llicenciatures d’Humanitats i Filologia catalana, als graus d’Humanitats i de Llengua i literatura catalanes, així com al postgrau de Gestió de la Diversitat lingüística i cultural. Fou secretari i després director de la Càtedra de Multilingüisme, creada mitjançant un conveni entre la UOC i Linguamón – Casa de les Llengües.  

Durant aquest període va continuar investigant i publicant, tant en l’àmbit de la diversitat lingüística europea com en el de la teoria de la política lingüística, i va formular el que es pot considerar una de les seves principals aportacions a aquest camp d’estudi: la “Catherine Wheel” (la roda de focs artificials), una metàfora que ajuda a explicar com una llengua sobreviu i es perpetua. Aquest model se centra en l’individu com a “consumidor” que té com a punt de partida (1) la seva competència lingüística, (2) que estimula l’ús social de la llengua, (3) el qual pot fer augmentar l’existència de productes i serveis en aquesta llengua, (4) la qual cosa  també impulsa la motivació per aprendre-la i parlar-la, i és així com la competència de l’individu (1) augmenta amb aquest ús (2). Una llengua perviu mentre aquest cicle continua o, a l’inrevés, es va desintegrant quan el cicle s’atura. En aquest model, l’objectiu de les polítiques lingüístiques és identificar les possibles disrupcions que hi ha en aquesta roda i aplicar les mesures necessàries per renovar o engegar la dinàmica positiva de nou. Aquesta teoria es va anar desenvolupant en diverses publicacions, d’entre les quals podem destacar el capítol “Catalan,  A Decade Later”, inclòs en el llibre del sociolingüista americà, pare de la sociologia del llenguatge, Joshua Fishman, Can Threaten Languages Be Saved? (2001).

En Miquel era profundament europeista i mai va deixar de reivindicar un lloc per a la nostra llengua al si de les institucions europees. Aquí teniu un fragment del seu discurs al Parlament Europeu, l’octubre de 2012, amb motiu de la clausura del projecte EUNoM, extret d’un del seus blogs:

As an Englishman, as Michael Strubell, I am grateful that this Parliament offers services so that I can freely speak my language in this chamber and be understood thanks to the professional interpreters, whose work I would like to publicly thank.

I com a català i catalanoparlant, com a Miquel Strubell, no puc sinó esperar que ben aviat jo, i nou milions llargs de ciutadans europeus, podrem gaudir del mateix dret. 

Seria frívol dir que molts d’ells esperen la independència de Catalunya, dintre de la Unió, perquè així la nostra llengua esdevindrà una llengua oficial i de treball més de les institucions europees, al costat de l’hongarès, el suec o el letó. Però és trist haver de reconèixer que els Estats membres no semblen deixar cap altra manera d’arribar a aquest objectiu legítim.

Tots els companys i companyes de la UOC que vam treballar amb ell i vam gaudir de la seva amistat el recordarem pel seu humor particular, tan britànic, que a més d’un i de dos deixava descol·locat, i pel seu amor a la música clàssica i a l’òpera, que ens posava de fons al despatx mentre treballàvem. No oblidaré mai les estones de tertúlia sobre el català, sobre els drets lingüístics de les minories, sobre Catalunya i Europa…, mentre compartíem una tassa de te Earl Grey…

I acabo amb les paraules del nostre company Narcís Figueras, molt representatives del sentiment que ara ens amara: 

Desolació per la pèrdua d’un amic, d’un home d’idees i de compromís amb la llengua i la cultura del país. Afable sempre, sense deixar de ser combatiu. Reposa en pau.

Maite Puigdevall és professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.