La Ferrara dels Este

9 abril, 2015

Ferrara1

Era el centre d’un petit estat, ubicat entre Milà i Venècia, governat per la família Este[1] (membres de la vella noblesa imperial) des del segle XIII, que s’havia aprofitat de les disputes entre el papat i l’emperador. Els seus ingressos provenien d’impostos, drets duaners sobre el tràfic comercial que travessava el seu territori, rendes dels seus dominis agrícoles i, sobretot, dels fons obtinguts prestant servei com a condottieri. Durant el segle XV, Ferrara va estar governada per Niccolò III (1393-1441) i els seus tres fills, Leonello (1441-1450), Borso (1450-1471) i Ercole (1471-1505). Deixant de banda un intent de cop d’estat promogut per un fill de Leonello, el règim fou força estable.  Si els Este no tenien la influència política dels seus poderosos veïns de Milà i Venècia, la seva política matrimonial[2], hàbil diplomàcia, eficaç administració i elevades despeses [com ho palesaren les dedicades a l’emperador Federic III quan s’adreçava a Roma per ser coronat (1452) o al papa Pius II quan es dirigia al Congrés de Màntua (1459-1460)], varen convertir Ferrara en un important centre cultural.

Seguint el model dels sobirans de Nàpols i Milà, els Este[3] varen adoptar el llenguatge del poder absolut, combinant la imatgeria cortesana i cavalleresca de les aristocràcies del nord d’Europa amb la cultura de l’antiga Roma per tal de produir una propaganda eficaç que mostrés la posició de la seva cort,[4] i es va contractar a l’humanista Guarino de Verona com a tutor del primogènit Leonello. Sota la influència de Guarino i de la literatura de l’Antiguitat, els humanistes de la cort de Leonello varen desenvolupar noves i importants actituds envers el patronatge, el mecenatge i l’art. Promogueren la imatge de Leonello com a erudit i expert, més que com la d’un constructor prolífic, que solien preferir els patrons principescs italians. L’humanista Angelo Decembrio recollia en el seu diàleg De politia litteraria[5] la concepció que Leonello tenia sobre l’art (gran coneixedor de l’art antic i modern, desinteressat per l’ostentació, crític dels temes frívols del poder cortesà[6]). El text de Decembrio suggereix, sobretot, un desig d’imbuir a la imatgeria de la cort de Ferrara d’una vinculació entre cost i ostentació que fos més subtil del que solia ser.

Gran part de l’arquitectura, pintura i escultura del segle XV s’ha perdut per les remodelacions fetes posteriorment, però els arxius del seu estat contenen una valuosa informació (llibres de comptes, contractes, cartes, inventaris…) que permet reconstruir el mecenatge dels Este. Ferrara2

Pont llevadís del Castell Vell       Bartolino de Novara: Castello Vecchio, segles XIV-XV

Ferrara4

Palau de la Cort, actualment Palau municipal de Ferrara

Els principals símbols del poder dels Este eren el Castello  Vecchio i el palau de la Cort. El Castell Vell del segle XIV amb les seves muralles mancades d’ornaments era una de les imatges defensives més imponents d’Itàlia. El Palau de la Cort, davant de la catedral, era l’escenari principal de les exhibicions ostentoses. Les imatges de poder es completaven amb dos castells fortificats, el Castello Thealdo (1395) i el Castello Nuovo (1425-1432) i amb les viles Belfiore i Belreguardo iniciades per Niccolò III fora de Ferrara. Leonello va seguir embellint la cort, amb costoses decoracions de marqueteria i amb col·leccions de gemes gravades, joies, tapissos… Admirador de les monedes de bronze de la Roma antiga adornades amb les efígies dels emperadors, va fer encunyar les seves pròpies medalles (més de 10.000), cosa que imitaren altres sobirans. Les connotacions imperials d’aquestes medalles les convertien en una clara manifestació del poder absolut i per això no es varen popularitzar entre els grans comerciants de Florència i Venècia.  Va encarregar retrats a Pisanello, artista d’estil gòtic internacional, i al pintor venecià Jacopo Bellini.

Ferrara5Pisanello: Retrat d’una princesa de la casa d’Este, entre 1435 i 1449. Tremp sobre taula. 42 cm × 29,6 cm. Paris, Musée du Louvre.

La princesa es mostra de perfil (típic de les representacions medievals de figures nobles) contra un fons de nombroses papallones i campanetes (Aquilegia vulgaris). El subjecte de la pintura ha estat identificada com Ginevra d’Este (sent una clau per a això la presència d’una petita branca de ginebró a l’escot del vestit), encara que inicialment es va creure que podria ser Margherita Gonzaga, esposa de Leonello d’Este. De fet, les flors del fons no contenen referències al símbol dels Gonzaga, mentre que un gerro de doble nansa, símbol dels Este, sí que hi és present al brodat de l’espatlla. Ginevra d’Este va ser casada, als catorze anys, amb el condottiero i senyor de Rímini, Segismundo Malatesta, però aquest la va matar, enverinant-la, per poder-se casar amb una altra. La presència dels corniols, campanetes i clavells, símbols del matrimoni però també de la mort, ha portat a pensar que la pintura va ser executada per Pisanello després de la mort de Ginevra, en els anys 1440. La papallona prop de la cella de la princesa és un símbol de l’ànima (en grec, Ψυχή –psyché– tant designa les papallones com l’ànima).

Sota el regnat de Borso (1450-1471), la cort dels Este va assumir un caràcter totalment diferent. Grans despeses i ostentació al servei de legitimar l’autoritat i prestigi de la família. Luxosos entreteniments, cars obsequis i la promesa de suport polític animaren a l’emperador Federic III a elevar la dignitat dels feus imperials de Mòdena i Reggio al títol ducal (1452) i també va convèncer al papa per tal que li concedís el títol de duc de Ferrara (1471). Es va fer famós per les seves extravagàncies, l’ús de robes i joies cares; el seguici que el va acompanyar a Roma per ser investit com a duc, a més dels seus cortesans, doctors i clergues, el formaven el mossos de les cavallerisses i els caçadors, tots vestits amb la lliurea ducal, amb els seus falcons, lleopards i 320 gossos de cacera[7]. La seva bíblia, amb miniatures ornamentals i ribets daurats, costava més de 2.2000 ducats (5.507 lliures9 i fou un dels llibres més cars produïts a la Itàlia del segle XV.[8] El seu principal projecte, a més de refer les fortaleses de les fronteres dels seus dominis, ampliar les viles de Belreguardo i Belfiore i edificar un nou conjunt de muralles per a la ciutat, fou la reedificació del palau Schifanoia.

 Ferrara6
Palau Schifanoia

La seva porta d’accés, amb pilastres acanalades d’estil corinti que flanquegen un arc suportat pels pilars compostos, estava decorada all’antica i era coronada per una gran placa amb l’escut d’armes dels Este. Teginats daurats i treballs de marqueteria palesaven les elevades despeses invertides en la decoració d’interiors. La sala principal del palau, el Salone dei Mesi, està recoberta de frescos de Francesco del Cossa amb un cicle que combina temes cavallerescs propis d’un règim aristocràtic amb imatgeria clàssica de la Roma imperial.

Ferrara7 Ferrara8

Francesco del Cossa: Frescos dels mesos març, abril i maig, del palau Schifanoia, 1469-1470.  Ferrara.

La decoració està dividida en tres nivells: en el superior, el triomf dels déus que presideixen cada un dels mesos; al mig, les al·legories dels signes zodiacals; a sota, a l’altura dels ulls, escenes de la vida cortesana (en totes hi apareix Borso ricament vestit, envoltat de cortesans somrients, rebent cartes, caçant, impartint justícia…)[9].

Borso, el 1469 va subscriure un contracte[10] amb Cosimo Tura per a decorar la capella de la vila de Belreguardo (actualment destruïda), on es detallen les responsabilitats d’ambdues parts. Fou decorada amb ornaments d’estuc daurats i pintada amb figures de Déu Pare, amb els quatre evangelistes i els quatre doctors de l’església a les seves voltes. L’elecció de l’estil de Borso i el seu dispendiós ús de colors cars (or i blau d’ultramar sobretot) palesaven la seva creença en la importància d’exhibir de manera ostentosa la riquesa i el poder.

A Ferrara, als pintors se’ls pagava per peus quadrats; els seus salaris depenien de la seva destresa i dels materials utilitzats, que havien d’adquirir prèviament. La pintura sempre era la part més barata de la decoració. A la citada capella, el cost de l’or, el blau d’ultramar i altres colors va pujar a més de 330 lires, però les nou figures pintades a la capella només costaren 280 lires. La quantitat de 1.058 lires que Borso va gastar en la decoració d’aquesta capella, o al xifra d’unes 2.300 lires invertides en el cicle de frescos del Salone dei Mesi, són modestes comparades amb les 5.507 lires que es va gastar en la seva Bíblia[11].

Sota el regnat d’Ercole (1471-1505) la naturalesa de la propaganda dels Este va tornar a canviar. Ercole preferia robes més senzilles però també era un gran dilapidador: la vaixella amb la qual va celebrar les seves noces amb Eleonora d’Aragó (1473) va costar més de 7.000 ducats (20.646 lires). L’obra De triumpho religionis, escrita per l’humanista Giovanni Sabbadino degli Arienti[12], presentava a Ercole com un príncep cristià i com l’encarnació de les virtuts de la magnanimitat, liberalitat, magnificència, justícia i paciència. Ercole d’Este fou un dels més impressionants patrons de la Itàlia del segle XV, però només s’ha conservat una petita part de la seva tasca.

Les ambicions venecianes a terra ferma italiana suposaven una amenaça per a l’autoritat de Ferrara. Cercant aliats per a la seva campanya contra Nàpols, el papa Sixt IV (Francesco della Rovere) va obtenir el suport de Venècia a canvi dels feus papals dominats per Ferrara, que els venecians ocuparen ràpidament (1483). Espanya es va declarar a favor de Nàpols, mentre que Milà i Florència es varen adherir a Ferrara. Els venecians amenaçaren amb recórrer a França per recolzar les seves pretensions, i la perspectiva d’una nova guerra europea va forçar a les parts a la pau. Aquesta vulnerabilitat de Ferrara va fer que Ercole reforcés els lligams amb les corts italianes: va casar a la seva filla Isabella amb Francesco Gonzaga -1490- i a Beatrice amb Ludovico Sforza -1491-, el seu hereu Alfons (el futur Alfons I d’Este, duc de Ferrara i Mòdena del 1505 al 1534) es va casar amb Anna Sforza, filla de Francesco Sforza, i un altre fill, Ippolito, va ser nomenat cardenal. A la mort d’Anna Sforza (1497), el papa Alexandre VI va convèncer Ercole per a què, a canvi d’una dot de 100.000 ducats i terres i joies, casés al vidu Alfons amb una filla del papa, Lucrècia Borgia (1501).

Retinguem, finalment, la figura d’Alfons I d’Este. Durant el primer any del seu regnat va descobrir un complot ordit pel seu germà Ferrant i el germanastre Giulio, dirigit contra ell i el seu altre germà Hipòlit d’Este. Descobert el complot, foren condemnats a pena de mort, commutada per cadena perpètua (Ferrant va morir a la presó després de 34 anys de captiveri i a Giulio se’l va perdonar després de  53 anys de presó.

Durant les Guerres d’Itàlia[13] Alfons va conservar la seva posició precària entre les potències gràcies a la vigilància i les grans fortificacions del Ducat de Ferrara. Va entrar a la Lliga de Cambrai[14] contra Venècia i va romandre aliat de Lluís XII de França fins i tot després que el papa Juli II firmés la pau amb Venècia. Quan els bolonyesos es van rebel·lar contra Juli II i van fer caure l’estàtua de bronze de Michelangelo del papa, Alfons la va refondre com un canó anomenat La Giulia, el qual fou col·locat a les muralles del castell. El 1510 Juli II l’excomunicà i confiscà els seus bens, incorporant el Ducat de Ferrara als Estats Pontificis. Alfons va iniciar en aquell moment una lluita reeixida contra dels exèrcits venecians i Papals, guanyant la Batalla de Polesella, capturant la ciutat de Bolonya i jugant una part essencial en la victòria francesa a la Batalla de Ràvena l’any 1512. Aquests èxits es basaren en l’artilleria de Ferrara, produïda a la seves pròpies foneries, que eren les millors del seu temps. Entre 1526 i 1527 Alfons va participar en l’expedició de Carles V, emperador i rei d’Espanya, contra el papa Climent VII, i el 1530 el papa el reconegué com a posseïdor dels ducats perduts de Ducat de Mòdena i Reggio.

Disposat a eclipsar altres prínceps, Alfons d’Este va crear, el 1529, la més enlluernadora galeria privada d’art del seu temps, el Camerino d’alabastro o Studiolo, situada al castell de Ferrara, en la qual mostrava les seves pintures (Bellini, Ticià, Dossi) sobre parets d’alabastre i sota un sostre daurat.  Va encarregar obres als pintors més importants del seu temps. Un Giovanni Bellini ja envellit va acabar El festí dels déus en 1514, sent aquesta la seva última obra. Però Fra Bartolomeo (Baccio della Porta) (+ 1517) i Rafael (+ 1520) van morir sense poder complir els encàrrecs. Alfons es va dirigir llavors a Ticià –deixeble de Bellini, que tenia, el 1518,  quaranta un anys d’edat i no era famós encara– per tal que acabés el projecte durant el període 1518-1529 segons un disseny creat per Mario Ecquicola. Ticià hi va contribuir amb tres dels cinc quadres que es necessitaven per completar l’studiolo. Primer va pintar L’ofrena a Venus seguint un disseny original de Fra Bartolomeo. Encantat amb la tasca de Ticià, el duc li va encomanar dos quadres més, Bacus i Ariadna i La bacanal.

Ningú ha vist aquesta galeria des del 1598; després que la família Este perdés el control de Ferrara el 1598, les pintures del Camerino i les escultures es van dispersar. El nét d’Alfons no va deixar un hereu masculí. Per llei, el títol i les propietats revertien al Papa, i així es van veure dispersades aquestes obres: un Ticià es troba avui a Washington, un altre a Londres, i dos a Madrid. Però al Camerino va impulsar la carrera de Ticià, actualment considerat com un dels grans pintors de la seva època.

Aquesta podria ser-ne una reconstrucció: Ferrara9

 Ferrara10Ferrara11Ticià: Bacus i Ariadna, 1520-1523. Oli sobre tela. 176,5 x 191 cm. National Gallery, LondresFerrara12

  Ferrara13
Dosso Dossi (atribuïda): Bacanal, 1515-1520. Oli sobre tela. 140.9 x 168.2 cm. National Gallery, Londres.

Cap el 1512, Alfons d’Este va encarregar a Giovanni Bellini la creació d’El festí dels déus per al seu Camerino d’Alabastre (el seu estudi privat, on atresorava les seves col·leccions). Mentre Bellini pintava aquest quadre, Alfons es tornava a casar –amb la filla del papa Lucrècia Borgia– i en el quadre de Bellini s’hi pot reconèixer un retrat dels recent casats.

La història que relata, que prové d’Ovidi, era ben coneguda per a qualsevol persona educada del segle XVI. Presenta una violació a punt de passar, i també com va ser evitada. Enmig del bosc, els déus (Apol·lo, Júpiter, Neptú, i altres), vestits de cavallers venecians, folguen amb sàtirs i nimfes seminues. Bacus distribueix el vi amb liberalitat, i tots cauen borratxos, rendits per la son… amb l’excepció de Príap, que aixeca el vestit de la bella nimfa Lotis i està a punt de violar-la. En aquest instant, brama l’ase de Silè, despertant a tothom. La nimfa, sorpresa, empeny a Príap, i tots es mofaran d’ell. La història tenia conseqüències que aquí no s’expliquen: Príap va ser exiliat, però Lotis va ser convertida en garrofer. Ferrara14Giovanni Bellini: Banquet dels déus, 1514/29. Oli sobre tela. 170 x 188 cm. Ferrara, Palau Ducal, Camerino d’alabastro. Actualment a The National Gallery of Art. Washington. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0b/Feastofthegods.jpg

Una recent investigació amb raigs X i raigs infraroigs mostra que El festí dels déus va ser alterat dues vegades. En primer lloc, per Dosso Dossi (cap el 1520), perquè el quadre complementés els altres quadres del Camerino i modernitzar-ne el disseny. Més tard, el 1529, Ticià li va afegir un fons nou perquè harmonitzés amb els quadres que ell mateix havia fet per al Camerino. Notarem com el fons del festí dels déus segueix la línia del fons dels quadres que es troben al seu costat, a dreta i esquerra. Es tracta, doncs, d’una obra que combina, en una sola tela, la pintura de tres importants pintors venecians dels segles XV i XVI, de manera que cada versió completa l’anterior i li confereix una unitat amb les restant obres del Camerino. Si el fris dels déus està pintat amb colors brillants, accentuats pels contrastos entre llums i ombres, el fons de Ticià és un paisatge esglaiador que intensifica el conjunt de l’acció. Ferrara15Ferrara16Ferrara17Ferrara18Ferrara19Ferrara20Ferrara21Ferrara22

1. Muntanya afegida per Ticià sobre el fons de Dossi damunt del fullatge de Bellini, similar a la que existeix prop del poble on es va criar
2. Cel blau ultramarí de Ticià
3. Fullatge de Ticià, de vegades només un esmalt verd fosc per damunt del fullatge de Bellini
4. Fullatge espès probablement pintat per Dossi
5. Tronc d’arbre de Bellini
6. El tronc d’arbre a penes visible rere la gruixuda capa verda de Ticià
7. Faisà, un dels pocs afegits de Dosso Dossi que encara són visibles
8. Dalla o falç de Príap, utilitzada per a segar o podar en els horts
9. Troncs i fons de Bellini
10. Fons pintat per Bellini; Ticià va pintar el cel just al damunt
11. Cel de Ticià, amb un feix de llum que separa la muntanya fosca dels arbres
12. Els arbres de Ticià, que havia tapat amb el cel, ara esdevenen visibles perquè la pintura s’ha fet transparent amb els anys Ferrara23

1. Cascada afegida per Ticià, que sorgeix rere Silè; era blava però s’ha destenyit. Al seu costat, un tronc d’arbre, afegit després que Bellini pintés el fons. Era un arbre sencer convertit en xoca per Dossi
2. Sàtir amb potes de cabra
3. Gerra de vi del sàtir
4. Silè
5. Bóta de vi de Silè, afegida després de la figura
6. Tronc fantasma; Dossi va pintar sobre la part superior però hi va deixar el tronc
7. Primer pla pintat per Bellini
8. Ase de Silè
9.Bacus decantant vi, coronat amb fulles de parra. Potser representa al fill del duc, Ercole.
10. Bóta de vi
11. Martí pescador
12. Sàtirs diminuts, enjogassats, pintats per Ticià
13. Faune o Silvà, vell déu de les selves, amb un corona de fulles de fi. Pot ser un autoretrat del vell Bellini
14. Mercuri, el missatger dels déus, amb el seu caduceu
15. Sàtir amb peça de porcellana Ming damunt del cap
16. Júpiter acompanyat per una àguila
17. Nàiade, nimfa de les aigües, amb una pàtera de porcellana Ming.
18. Pàtera Ming de la nimfa. Aquestes peces de porcellana blava i blanca de la dinastia Ming xinesa (1368-1644) arribaven a través del comerç de Venècia
19. Cibeles amb un codony, fruita associada amb el matrimoni a l’antiguitat
20. Pan, sàtir, amb una corona de raïms, tocant la seva flauta
21. Neptú, déu del mar, assegut vora el seu trident
22. Copa de vi
23. Fruita en una plàtera Ming. La parella podria representar al duc i la seva esposa, i la plàtera un matrimoni fructífer
24. Nàiade amb la mà estesa; seguint Ovidi, l’esquinç del vestit revela el seu pit
25. Nàiade mostrant l’espatlla, segons Ovidi. Bellini primer va pintar el vestit sencer però, a petició d’Alfons, va deixar els pits al descobert. Les mànigues són improbables, sense connexió amb les espatlles de la figura. Porta una gerra de fang al cap
26. Ceres, deessa de l’agricultura, amb una corona de blat
27. Apol·lo, déu del sol i de les arts, amb una corona de llorer; té un instrument de corda del Renaixement, la cítara lira da braccio, en lloc d’una lira clàssica
28. Príap, déu de la virilitat i de les vinyes
29. Lotis, una de les nàiades o nimfes d’aigua dolça, que representen la castedat
30. Banyera de fusta, on Bellini va deixar la seva signatura: IOVANNES BELLINUS VENETUS p. MDXIIII

Observant la radiografia, és fàcil adonar-se com element principal una mena de fris fet d’arbres, que s’estén de dreta a esquerra. Qui els va pintar? Per què varen desaparèixer? Què va suprimir Ticià i què va pintar? Vasari, en la seva Vides dels artistes, explica que Bellini no va arribar a acabar l’obra abans de morir i fou Ticià qui la va acabar. Ara sabem que aquesta versió és incorrecta, perquè Bellini va signar la pintura i va cobrar 85 ducats d’Alfons el 14 de novembre de 1514 Ferrara24Raigs X

1. El cel de Ticià damunt del cel de Dossi damunt del fullatge de Bellini
2. Ruïnes de Dossi, potser les restes d’un castell, monument o ciutat
3. Troncs de Bellini recoberts per fullatge de Dossi (regió fosca en forma de núvol)
4. Arbres de Bellini, qui va pintar el cel primer (groc de plom-estany i blanc de plom) i després va reomplir els troncs
5. La franja horitzontal que travessa la tela és el límit del groc de plom-estany que va utilitzar Bellini per al seu crepuscle abans de mesclar els colors amb blau d’atzurita
6. Braç esquerre de Silè afegit sobre l’ase després d’haver-se pintat el cel
7. Muntanya afegida per Ticià sobre el fons de Dossi damunt del fullatge de Bellini
8. Castell al capdamunt de la muntanya
9. Capes de fullatge dels tres pintors
10. Taques de color, probablement groc plom-estany, pel fullatge de Dossi
11. Arbres de Bellini. Aquí només hi ha una capa
12. Arbres de Bellini, qui va pintar el cel primer (groc de plom-estany i blanc de plom) i després va reomplir els troncs
13. Arbres de Bellini amb un difús groc de plom-estany del paisatge de Dossi
14. Troncs de Bellini recoberts pel paisatge herbós de Dossi, amb una gran densitat de groc de plom-estany Ferrara25Raigs infraroigs

1. Arbres de Dossi que es corresponen amb la composició de Bellini
2. Aquestes regions esponjoses potser siguin fullatge de Dossi
3. Es veu clarament la densitat del brancatge entrellaçat de Bellini
4. Vores dels troncs estesos per Ticià
5. Ruïnes de Dossi
6. Arbres de Bellini amb una capa difusa de groc de plom-estany que prové del paisatge de Dossi
7. Tronc d’arbre, i l’arbre sencer original de Bellini, clarament visible, tot i que el va treure Dossi o Ticià
8. Cascada

De forma esquemàtica, i seguint les anàlisis del seu restaurador David Bull, director de conservació de pintures de la National Gallery of Art de Washington, i els comentaris i estudis de Michael Douma i Michael Henchman,[15] aquest seria el resum de les tres intervencions. Ferrara26

Ferrara27Versió 1ª Ferrara28Possible versió 2ª (es mostra entelada per tractar-se d’una especulació)Ferrara29

Versió final


[1] Els Este, també anomenats Dinastia dels Este, Casa d’Este i amb el temps Àustria-Este, fou una família noble italiana que va governar a Ferrara (1240-1597), Mòdena i Reggio (1288-1796), i temporalment Pàdua. El seu nom, d’origen llombard, deriva de la senyoria d’Este i del castell existent en aquesta població situada prop de Pàdua. Aquesta senyoria posteriorment va esdevenir marquesat, i finalment els seus titulars van assolir el títol ducal l’any 1452.

Enmig de les lluites entre güelfs i gibel·lins en la Baixa Edat Mitjana, els Este aconseguiren obtenir el domini de Ferrara l’any 1240, data en la qual Azzo VII d’Este es converteix en podestat de la ciutat, i posteriorment es feren amb el poder a Mòdena i Reggio (1288). En tractar-se Ferrara d’un feu papal, els Este es van convertir en vicaris papals el 1332. Sota el regnat de Nicolau III d’Este (1384–1441) Ferrara esdevé un centre cultural de primer ordre, i amb els seus successors la cort de Ferrara es va convertir en una de les més brillants d’Europa (al llarg del temps va atreure a famosos escriptors –Ariosto–, poetes –Petrarca– i pintors –Bellini o Ticià–). Finalment l’any 1452 van rebre el títol de duc de Mòdena i Reggio de mans de l’emperador Frederic III del Sacre Imperi Romanogermànic, i el 1471 el títol de duc de Ferrara del papa Pau II.

Un dels ducs més poderosos fou Alfons I d’Este (1486-1534), duc de Ferrara des de 1505. Aquest fou un ambiciós príncep renaixentista, que va forjar aliances amb França i Espanya en contra del Papat. Va estar casat amb Lucrècia Borja i va crear a Ferrara una esplèndida cort que. I forjant aliances la seva germana Beatriu es va casar amb Lluís Maria Sforza, duc de Milà (1491). Va entrar inicialment a la Lliga de Cambrai contra Venècia (1508), i va romandre com a aliat de Lluís XII de França fins i tot quan el papa Juli II va haver signat un acord de pau amb Venècia. El papa va declarar perduts els feus dels Este i fins i tot va excomunicar a Alfons (1510). Entre 1526 i 1527 Alfons va participar en l’expedició de l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic contra el papa Climent VII, el qual l’any 1530 va reconèixer a Alfons com a posseïdor dels ducats en els quals venia governat la família d’Este.

El 1597, la línia directa de successió de la família Este es va acabar. Encara que l’últim duc, Alfons II d’Este va testar a favor del seu cosí, Cèsar I (1533-1628), el papa Climent VIII va refusar reconèixer els drets de Cèsar i va incorporar Ferrara (feu papal) als Estats Pontificis.

[2] Leonello es va casar amb una filla d’Alfons I rei de Nàpols i Ercole amb una néta d’Alfons I.

[3] Afirmaven tenir una antiguitat que es remuntava als cavallers de la Taula Rodona del rei Artur i Niccolò III anomenava a Borso Sir Bors, un dels cavallers que havia anat a la recerca del sant Grial.

[4] Per tot aquest capítol dedicat a Ferrara cal consultar Tuohy, Thomas (1996). Herculean Ferrara: The Patronage of Ercole d’Este, 1471-1505 and the invention of a ducal capital. Cambridge. Cambridge University Press. 566 pàgs.

[5] Creating canons in fifteenth-century Ferrara: Angelo Decembrio’s De politia litteraria, 1.10*. En línia a http://www.thefreelibrary.com/Creating+canons+in+fifteenth-century+Ferrara%3A+Angelo+Decembrio’s+De…-a0115270481

[6] Michael Baxandall, «A Dialogue on Art fron tjhe Court of Leonello d’Este», JWCI (Journal of the Warburg and Courtauld Institutes) 26 (1963), pàgs. 304-326. En línia a http://www.jstor.org/stable/10.2307/750496

[7] Tuohy, Thomas (1996). Herculean Ferrara: The Patronage of Ercole d’Este, 1471-1505 and the invention of a ducal capital. Cambridge. Cambridge University Press, pàgs. 127-128

[8] Ibid., pàgs. 123-124

[9] Kristen Lippincott: «The iconography of the Salone dei mesi and the study of latin grammar in fifteenth-century Ferrara», a La Corte di Ferrara e il suo Mecenatismo 1441-1598 (Actas del Congreso Internacional, Copenhague, 1987). Copenhague, 1990. pàgs. 93-109

[10] Adolfo Venturi: «Cosma Tura genannt Cosmè 1432 bis 1495». JPK (Jahrbuch der Königlich Preussischen Kunstsammlungen) 9 (1888), Staatliche Museen zu Berlin pàgs. 3-33. En línia a http://www.jstor.org/discover/10.2307/25167162?uid=32051&uid=3737952&uid=2129&uid=2&uid=70&uid=3&uid=67&uid=5909704&uid=32050&uid=62&sid=47698985514797

[11] Tuohy, Thomas (1996). Herculean Ferrara: The Patronage of Ercole d’Este, 1471-1505 and the invention of a ducal capital. Cambridge. Cambridge University Press, pàgs. 124 i 130

[12] Werner L. Gundersheimer:  «Art and Life at the Court of Ercole d’Este: The “De triumphis religionis” of Giovanni Sabadino degli Arienti>. The Art Bulletin, Vol. 57, No. 2, Jun., 1975. En línia a http://www.jstor.org/stable/3049381

[13] Conflictes entre 1494 i 1559 que van involucrar, en diverses etapes, tots els grans estats d’Europa occidental (França, Espanya, el Sacre Imperi Romanogermànic, Anglaterra, Escòcia, la República de Venècia, els Estats Pontificis i la major part de les Ciutats-estat italianes) a més de l’imperi Otomà. Inicialment originades per les disputes dinàstiques sobre el Ducat de Milà i el Regne de Nàpols, les guerres van desembocar en un conflicte generalitzat pel poder i el territori entre diversos participants, i van estar marcades per un creixent grau d’aliances, contra-aliances i habituals traïcions.

[14] Coalició contra la República de Venècia, organitzada en els dos tractats firmats a la ciutat francesa de Cambrai el 10 de desembre de 1508. El papa Juli II volia intentar minvar per la força la influència de Venècia al nord d’Itàlia i per a això va idear una aliança entre les principals potències europees, que es va constituir entre Lluís XII de França, el papa Juli II, l’emperador Maximilià I d’Àustria i Ferran el Catòlic. Venècia es veuria desposseïda de tots els seus territoris a terra ferma. L’acord preveia el complet desmembrament dels territoris venecians a la península itàlica i el seu repartiment entre els aliats. La Guerra de la Lliga de Cambrai, que se’n va derivar del tractat, comprèn els anys 1508-16 al final dels quals el mapa d’Itàlia tornaria al statu quo de 1508.

[15] Michael Douma i Michael Henchman: Investigating Bellini’s Feast of the Gods. En línia a http://www.webexhibits.org/prado/index-es.html

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement (1)
10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

(Visited 5 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari