Imatges del Consolat: Madame Récamier de David i Els ambaixadors d’Agamèmnon d’Ingres

20 agost, 2014

David_Napoleo

Jacques-Louis David: Napoleó creuant els Alps, 1800. Oli sobre tela. 270 x 231,8 cm. Musée National du Château de Malmaison, Rueil-Malmaison.

Un mes abans de l’obertura de l’exposició de les Sabines de David, el desembre de 1799, el govern constitucional havia caigut en el cop d’Estat del 18 Brumari. Com a líder del nou règim va emergir el jove i carismàtic general Napoleó Bonaparte. Per tal de conservar les formes republicanes, la seva facció va proposar el títol de Primer Cònsol; evocava el principal lloc executiu de la República Romana, que Brutus havia estat el primer a ocupar. Napoleó no era un desconegut per a David: el 1797 havia visitat l’estudi de l’artista i li havia produït una poderosa impressió com exemple de virtut marcial. En assumir el poder, va vincular David amb el nou govern com a pintor oficial. El primer fruit produït per aquesta aliança fou el retrat (1800) del general sobre un cavall encabritat travessant els Alps pel Pas de sant Bernat. L’autèntica travessia fou més prosaica, a lloms d’un ase, però evidentment les exigències retòriques del lideratge havien de prevaler sobre l’exactitud: inscrits a la pedra hi ha els noms d’Aníbal i Carlemany, que havien seguit la mateixa ruta en les seves conquestes italianes. L’aspre terreny i el clima turbulent doten d’acció i drama de tipus irracional la mera presència del personatge. Alhora, però, la capa al vent i els núvols trencats segueixen sent efectes superficials sobreposats a una subestructura obstinadament estable i clàssica. Fins i tot les perilloses vessants i els raigs de llum s’ordenen en una rígida trama amb forma d’aspa que assenta fermament a Napoleó a la seva sella.

David_Recamier

Jacques-Louis David: Madame Récamier, 1800. Oli sobre tela. 174 x 244 cm. Musée du Louvre, París.

El nou estil de David s’apropa a l’art grec i als primitius italians. Aquests estilemes expressen les idees d’una societat pendent de la moda i preocupada amb els plaers de la vida. El que defineix el nou estil de David és aquesta combinació d’alegria i una certa elegància arcaica. Així ho trobem en els retrats M. Sériziat (1794), Mme. Récamier (1800): evidencien una elegant simplificació de línies que, tanmateix, és diferent de la poderosa simplicitat i concentració, del més cru naturalisme dels retrats pintats durant la revolució. L’elan de la Revolució ha desaparegut.

Juliette Récamier, esposa d’un banquer parisenc, va ser una de les dones més famoses del seu temps. Aquest retrat, que la presenta vestida “a l’antiga”, en un marc despullat, envoltada de mobles pompeians està, el 1800, a l’avantguarda de la moda. El seu inacabat -la raó del qual desconeixem- permet estudiar la tècnica de David, abans que els tocs vibrants i els “frotis” (vernissos) del fons no siguin “llustrats” amb colors translúcids.

Allargada graciosament sobre una chaise-longue, la Senyora Récamier gira el seu cap cap a l’espectador. Porta un vestit blanc a l’antiga que descobreix els seus braços i els seus peus nus. Es troba en una habitació gairebé buida amb poc mobiliari, tret del sofà, un tamboret i un canelobre d’inspiració antiga.

La figura sencera és vista de bastant lluny, la seva cara ocupa poc espai. Més que la representació d’una persona, és un ideal d’elegància femenina. La senyora Récamier (1777-1849) tenia llavors vint-i-tres anys però era ja una de les dones més admirades del seu temps, per la seva bellesa i el seu saló. Era el símbol de l’ascens social de la nova elit postrevolucionària. Filla d’un notari, s’havia casat el 1793 amb un banquer més gran que ella, que havia esdevingut un dels principals suports financers del primer cònsol, Napoleó Bonaparte. Al seu palauet restaurat per l’arquitecte Percier i moblat per l’ebenista Jacob, la parella rebia nombrosos escriptors alguns dels quals, Benjamin Constant o Chateaubriand, sentien una autèntica passió per la mestressa de la casa.

Encarregat el 1800 a David per la model, aquest quadre ha continuat inacabat per raons fosques i sens dubte múltiples. David no n’estava satisfet i volia refer-lo però la Senyora Récamier, que trobava a David massa lent, va demanar el seu retrat a un dels alumnes del mestre. El pintor es va ofendre i va dir a la seva model: “Les dones tenen el seu caprici, els artistes també; permeti que satisfaci el meu, guardaré el seu retrat.” L’obra va ser conservada al seu taller. Fou després de la seva entrada al Louvre el 1826 que aquest quadre fou descobert.

És una obra innovadora en un format horitzontal, insòlit per un retrat, que era habitualment utilitzat per als quadres d’història. David crea un espai al voltant de la figura que accentua l’arabesc elegant del seu cos. La font antiga de la posa de la Senyora Récamier, el despullament de la decoració com de la indumentària de la jove dona responen a l’ideal neoclàssic. L’harmonia clara del conjunt, deguda al vestit blanc de Juliette Récamier, és alegrada pels tons càlids dels mobles. En aquesta tela, només el cap de la model està gairebé acabat. Manquen les veladures sobre el vestit. Els accessoris, els murs i el sòl s’han quedat en l’estat de frotis vibrant.

La preparació blanca apareix en alguns indrets. La incompleció de la tela li dóna un aspecte misteriós i poètic molt diferent sens dubte d’aquell que hauria cercat David en acabar aquest retrat. Després dels retrats minuciosos pintats sota l’Antic Règim, l’obra de David a partir de la Revolució té diversos retrats inacabats com aquest.

La reducció de la legitimitat política al carisma d’un home va posar els pintors davant d’una situació qualitativament nova. Napoleó, convençut que l’art era important, no estava segur del que volia fins que ho veia. La seva identitat i imatge -de general a estadista, de cònsol a emperador- estaven subjectes a canvis constants. Per tant, els artistes s’havien de moure en el terreny de l’especulació.

BrocLa-Mort-de-Hyacinthe

Jean Broc: La mort de Jacint en braços d’Apol·lo, 1801. Oli sobre tela. 177,8 x 125,7 cm. Musée des Beaux-Arts, Poitiers.

Una segona generació s’estava formant al taller de David. I el quadre de Broc n’és un exemple. Es tracta d’un quadre d’un dels nous davidians, La mort de Jacint en braços d’Apol·lo, que manipula la llum d’una forma semblant per restar plasticitat a la il·lusió pictòrica. La seva font mítica, sobretot coneguda a través del poeta llatí Ovidi, narra la gelosia del vent Zèfir: ple d’una passió no corresposta per l’amant adolescent d’Apol·lo, fa que el disc del déu es desviï i mati al bell Jacint. La concentració de Broc en la nuesa adolescent ideal continuava el que havia iniciat Gérard en el Cupido i Zèfir, i adopta el mateix punt de vista baix que redueix el fons a simples bandes de prat i cel en una terra de mai per mai. Però la llum de darrere té l’efecte de reduir més encara el pes i la textura superficial de la carn: les vores dels cossos estan traçats amb la llum més que amb els tons foscos que normalment indiquen la desaparició de la forma tridimensional. Broc cercava que la pintura a l’oli s’apropés a la simplicitat elemental de la decoració en la ceràmica grega. L’ondulant seqüència dels dits de la mà dreta d’Apol·lo, i els rostres dels amants en doble perfil, és una transició de notable virtuosisme. Pel que fa al tema, la inversió d’un procediment formal va subratllar la franquesa en celebrar la inversió de l’heterosexualitat normativa. Transforma el platonisme del Sòcrates de David -que el desig homosexual entre homes és un camí a la concentració mental i el coneixement de la veritat abstracta- en el seu propi antinaturalista modisme plàstic.

Els partidaris d’aquestes idees formaren una mena de secta tancada dins de l’estudi (anomenats de diferents maneres: els primitius, els meditatius o els barbuts) i que no compartien el clima de col·laboració i confiança que va fruir la primera generació d’alumnes.

Ingres_Agamemnon

Jean-Auguste-Dominique Ingres: Els ambaixadors d’Agamèmnon visitant Aquil·les, 1801. Oli sobre tela. 109,9 x 154,9 cm. École de Beaux-Arts, París.

Entre la segona generació de deixebles de David trobem a Ingres, que s’havia format a l’estudi de David durant els darrers anys de la dècada de 1790. El quadre amb el qual va guanyar el Premi de Roma el 1801, Els ambaixadors d’Agamèmnon visitant Aquil·les, havia mostrat un sorprenent domini de les distincions retòriques bàsiques en la plàstica de David. A l’inici de la Il·líada, Aquil·les abandona el combat després de discutir amb Agamèmnon sobre si aquest s’havia de quedar o no amb Criseida. Aquil·les i el seu company Patrocle mostren la gràcia lànguidament efèbica apropiada als cossos nobles que s’han apartat de la lluita i són lliures, doncs, per manifestar l’atracció homoeròtica que els uneix en companyonia. Patrocle, el primer que es reincorporarà a la lluita, porta el casc d’Aquil·les, cosa que anticipa la disfressa que durà quan mori a mans d’Hèctor. Els guerrers suplicants, víctimes de les derrotes que els infligeixen els troians, mostren la musculatura endurida i uns cossos forjats en la lluita. Aquests quadres de concurs havien d’acabar-se en el termini d’unes setmanes sense que en els estudis individuals similars a cel·les es permetessin ni models ni dibuixos preparatoris. Per tant, pocs podien resistir un enjudiciament expert; però l’obra d’Ingres va assolir una reputació merescudament alta.

Joan Campàs     Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Viatge virtual al Louvre

1. Una visita al museu del Louvre
2. Ieoh Ming Pei: La piràmide del Louvre
3. Leonardo da Vinci: La Gioconda

4. L’hermafrodita adormit del Louvre
5. La funció de l’androgínia a través de les pintures del Louvre
6. Jacques-Louis David: El jurament dels Horacis
7. Jean-Germain Drouais: L’atleta agonitzant
8. David: Els líctors retornant a Brutus els cossos dels seus fills
9. Jean-Germain Drouais: Màrius presoner a Minturnes
10. Girodet: El somni d’Endimió
11. David i la mort revolucionària: Lepeletier, Marat, Bara
12. Imatges de la reacció thermidoriana: les Sabines de David

14. El classicisme sota Napoleó: Gros, Girodet, Prud’hon, Ingres, David
15. Cap el romanticisme: Ingres, Gros, Prud’hon, Girodet, Guérin, Géricault, David
16.Théodore Géricault: El rai de la Medusa
17. Eugène Delacroix: La llibertat guiant el poble

Dossier: Del Rococó al Romanticisme a través del Louvre. Materials de treball

(Visited 57 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari