Globalització, identitat i diversitat en la postmodernitat

“Globalització, identitat i diversitat en la postmodernitat. El cas de Catalunya”
Per Marc Guarro (estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes)

A partir dels dos darrers decennis del segle XX, el món ha experimentat una sèrie de canvis socials que deixen obsolet el concepte de modernitat i en demanen la superació. La modernitat, entesa com una època de racionalització i de progrés econòmic i tècnic, no va servir per satisfer les aspiracions individuals ni socials més profundes i va produir, en expressió del sociòleg alemany Max Weber, un “desencantament del món”. La sociologia, doncs, té davant seu un nou repte: comprendre i explicar aquesta mena de laberint que s’ha batejat amb el nom de postmodernitat. Al llarg d’aquest treball mirarem d’anar-ne recorrent els camins.

En els darrers decennis, amb l’abast planetari de les relacions socials, el concepte de societat propi de la modernitat ja no es pot considerar exclusivament lligat a un determinat territori, a una determinada nació o a una cultura i una llengua concretes, sinó que s’ha d’entendre en clau global: hi ha un tipus de societat amb tendència a ser homogènia a tot el món. Això ha dut sociòlegs, filòsofs, antropòlegs, psicòlegs, i, en definitiva, teòrics de totes les ciències socials a parlar de postmodernitat per emmarcar i comprendre tota una sèrie de fenòmens propis dels dies en què vivim, que en bona part tenen a veure amb la globalització i que produeixen efectes sobre la vida social: la mundialització de les relacions macroeconòmiques amb criteris liberalistes, el progrés científic i tècnic, l’adveniment i consolidació d’Internet com a eina global i instantània de difusió de continguts, de comunicació i d’intercanvi d’informació, i els moviments migratoris que recorren el planeta de punta a punta, amb les derivades multilingüístiques i multiculturals que hi van associades. La postmodernitat també implica una revolució del concepte d’identitat, i preconitza una exaltació de l’individu, lliure de traves socials, un “tothom pot ser el que vulgui”. Això darrer es veu reforçat pel fet que, d’una banda, al món hi ha institucions més grans (les globals) i, de l’altra, que n’hi ha més, de manera que s’han relaxat les regles del joc institucional. O potser és que hi ha tantes regles que tothom pot triar les que vol seguir i anem cap al “tot és possible” socialment.

La globalització, efectivament, ha propiciat un ressorgiment de les identitats culturals dels individus, sovint identitats socials, però també individuals, que reneixen amb força en la postmodernitat i que tenen tendència a polaritzar-se. Podem parlar de multiidentitat: a més de les identitats relacionades amb el gènere, el territori, la raça, la religió, la llengua, etc., també hi ha individus que es defineixen a partir d’afinitats i sovint d’opcions personals com ara el tipus de música que escolten, un estil de vida que s’acosti a la natura (el vegetarianisme, les medicines naturals, etc.) o la pertinença a grups socials les referències dels quals són en bona part globals (el sociòleg Manel Castells parla en aquest sentit de “societat xarxa”). Totes aquestes identitats, a més, es poden donar per separat o conviure en un mateix individu. És el que Feixa i Nilan qualifiquen d’identitats híbrides, sobretot entre la gent més jove: “[…] la hibridació és un procés d’interacció entre allò local i allò global, allò hegemònic i allò subaltern, el centre i la perifèria” (2009: 74). Finalment, s’observa l’aparició d’una nova identitat global, una identitat pròpia de persones que ja no es defineixen a partir del lloc on van néixer ni del lloc on viuen, sinó que se senten exclusivament “ciutadans del món”.

Segons Manuel Castells, aquesta revitalització del sentit identitari s’ha produït a mesura que els estats-nació deixaven de ser referents propers als individus. Així ho explica Castells: “Durant els darrers quinze anys han coexistit en el món el desenvolupament del procés de globalització i una refermança de diverses identitats culturals: religiosa, nacional, ètnica, territorial, de gènere i d’altres específiques. Els dos processos es desenvolupen alhora” (2004: 17). El sociòleg sosté que aquesta refermança de les identitats locals sorgeix per equilibrar la tendència a l’establiment d’una cultura universal, aparellada a la globalització, i que en bona part ha estat possible perquè els estats-nació, que ocupaven un lloc preeminent durant la modernitat, han cedit poder, per entendre’ns, “cap amunt” (cap a ens supranacionals, com per exemple a Europa la UE) i “cap avall” (cap a ens subnacionals: regions, municipis, etc.). En altres paraules: els individus volem formar part d’un món global perquè és cap a on va la humanitat i perquè hi veiem avantatges, sobretot en termes d’accés a la informació, la riquesa i el progrés, però ho volem fer sense perdre la nostra identitat personal i fins reforçant-la més (individualització). Alhora volem preservar la nostra identitat social, la que ens defineix com a membres de la societat local, perquè participi de la globalització sense desfigurar-se. Així, Castells posa de relleu dos tipus d’identitats especialment “resistents”: la religiosa i la nacional. A Europa, la identitat religiosa és poc important quantitativament; la identitat nacional, en canvi, és la que lidera el ressorgiment de què parlem. Castells: “La idea és que en el moment en què l’Estat es veu desposseït d’una força identitària que sostingui la seva difícil maniobra en el món de la globalització, tracta de relegitimar-se tornant a cridar la seva gent, és a dir, la seva nació” (2004: 27).

Globalització, identitat i diversitat a Catalunya

I en un territori que no és un estat (tot i formar part d’un estat o altre), però amb una població que té un fort sentiment nacional, com es materialitzen aquests fenòmens? No deixem Castells, de moment, perquè el sociòleg ens diu algunes coses molt interessants al respecte: “[…] Cal advertir que en aquesta base de dades [el World Value Survey] Catalunya o Euskadi apareixen com a identitat regional […] per zones geogràfiques mundials, resulta que la zona on la identitat regional local primària és de percentatge més gran –arriba a un 61% del conjunt de les identitats– és precisament l’Europa del Sud” (2004: 18). Catalunya, un territori que s’ha autodefinit diverses vegades com a nació, els habitants del qual tenen una llengua pròpia i una història comunes i que des de fa una centena d’anys exhibeix un ideari social i polític –el catalanisme– que vol posar de relleu la identitat catalana enfront de la identitat espanyola, és un exemple de persistència de la identitat social de què parla Castells.

Però de quina mena d’identitat parlem, exactament? El sociòleg distingeix identitats legitimadores, construïdes a partir de la voluntat d’un estat; identitats de resistència, que sorgeixen a partir d’un sentiment de marginació, de rebuig; i identitats-projecte, en què un o diversos grups socials decideixen construir la seva identitat en base a una llengua, una cultura i una història comunes, i projectar-la cap al futur. Ens sembla clar que la societat catalana no ha arribat mai a tenir unes institucions pròpies prou fortes i establertes com per legitimar la identitat catalana tal com la defineix Castells, i que ha estat alternant, en el passat recent i fins ara, els altres dos tipus d’identitat: la de resistència, en èpoques de manca de llibertats (per no tirar gaire enrere, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco) i la de projecte, quan les lleis de l’Estat espanyol ho han possibilitat (primers de segle XX, amb la Mancomunitat, i a partir de la recuperació de la democràcia a Espanya i l’aprovació de la Constitució de 1978). En el moment actual la societat catalana, sembla que de manera majoritària, reclama de fer un nou pas endavant en la definició de país i exigeix ser consultada a les urnes sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent. Si la secessió de Catalunya respecte de l’Estat espanyol s’acabés produint, podríem dir que la identitat catalana entraria resoltament en el camí d’esdevenir legitimada per les institucions del nou Estat català.

Tot i això, la societat catalana no és avui ni molt menys un tot uniforme, com de fet no ho ha estat mai. Històricament, Catalunya l’han formada individus d’origen molt divers, que han estat acollits i integrats a la societat receptora, i ara, com sempre, el fenomen de la immigració hi té un pes molt important. I amb la immigració (l’onada d’ara i les anteriors) arriba a Catalunya la diversitat lingüística i cultural que l’acompanya. La societat catalana és oficialment trilingüe, amb dues llengües, català i castellà, que entén la major part de la població, i l’aranès (variant de l’occità) que es parla a la Vall d’Aran. Pel que fa a l’ús s’observa una gran asimetria en favor del castellà: dos de cada tres catalans utilitzen habitualment aquesta llengua per comunicar-se, la majoria de mitjans de comunicació (tant escrits com audiovisuals) són en castellà, així com els doblatges de cinema i les obres literàries més venudes. Quant a les institucions, hi ha un xoc d’iniciatives i disposicions legals entre les administracions catalana i espanyola, entossudides cadascuna a fer que la seva llengua esdevingui hegemònica. Ultra aquestes dues, a Catalunya es parlen desenes de llengües més, tant a nivell familiar com de grup social, com ara l’anglès (amb presència creixent en el món acadèmic), el francès, l’amazic, el xinès mandarí, l’urdú, etc. El caràcter multilingüístic i multicultural de la societat catalana és, doncs, innegable, i és percebut com una oportunitat pels sectors socials que propugnen el ple ús de la llengua catalana per superar la diglòssia que la duria, irremissiblement, a la desaparició. Per a aquests sectors, el català ha d’aspirar a ser llengua franca per als immigrants, i això només s’aconseguirà amb l’actitud dels parlants originaris, mantenint el català en les converses privades amb els nous parlants, i amb disposicions legals que situïn la llengua pròpia del país en posició preeminent pel que fa als usos públics; és a dir, amb la oficialitat única. El castellà, però, com a llengua d’ús habitual de la major part de la població, és també una llengua de Catalunya, i d’una manera o altra la llei de llengües del nou estat ho haurà de reflectir.

Al damunt, l’anglès (la llengua de la globalització) i la cultura anglosaxona, marquen sovint continguts i missatges que per diverses vies incideixen en el dia a dia de la societat catalana: la cartellera cinematogràfica (la majoria d’estrenes són de producció nord-americana) o la penetració de costums i tradicions que no són pròpies de Catalunya (Santa Claus ja fa anys que ens visita per Nadal, o la festa de Halloween, de més recent aparició). Aquesta supremacia mundial de l’anglès i de “l’anglovisió” del món té repercussions, per exemple, en la producció cultural catalana (tant en català com en castellà), com ara la literatura. Si els autors i editors catalans volen vendre arreu del món (com fan la resta d’empreses catalanes amb vocació exportadora, que saben que la riquesa és a la globalitat) els cal la promoció en anglès en fires mundials o a Internet, i la posterior traducció de les seves obres en aquesta llengua. En tots dos casos es troben amb la competència d’autors i editors que tenen l’anglès com a llengua original i que, en conseqüència, gaudeixen de més avantatges en la promoció i no els calen traduccions. En aquest sentit, dos elements ajudarien molt a globalitzar la literatura catalana: un, en el cas de les produccions en català, si trobés una “llengua pont” amb més parlants. Els mercats més propers són l’espanyol, el francès i l’alemany. Si els autors catalans fossin traduïts a aquestes tres llengües, la repercussió de la literatura catalana més enllà de les fronteres del domini lingüístic rebria un impuls molt notable. El segon element és el que lliga la visibilitat de la cultura d’un país a la visibilitat del país mateix. Una Catalunya estat-nació independent, amb presència pròpia als organismes internacionals, fóra un magnífic aparador de la cultura catalana.

Conclusions

La societat catalana és diversa i complexa, globalitzada i alhora local, amb estructures socials formades per grups molt diferents i amb identitats personals i socials també plurals i diverses. Actualment, a més, es troba en un moment de canvi, de redefinició, de replantejament de les seves relacions amb l’Estat espanyol i amb la resta del món. La llengua i la literatura catalanes també estan incloses en aquesta revolució. Quins són els reptes que els esperen en el futur?  Quin paper jugarà la llengua catalana en la Catalunya del futur? Què s’entendrà per cultura catalana? La perspectiva sociològica, si és com ha de ser: científica, amb voluntat objectiva i vocació desemmascaradora, tant del poder de les institucions com dels autoenganys dels individus, pot aportar al debat l’esperit crític que cal perquè ni el triomfalisme ni el derrotisme extrems, fruit de l’esperit militant d’individus i de grups socials, impedeixin fer un diagnòstic acurat de la societat catalana i, en conseqüència,  s’erri l’objectiu cap al qual es vol anar.

—————

Marc Guarro és corrector de català i moderador de clubs de lectura de novel·la a diverses biblioteques de l’Anoia, i de tallers d’introducció a la poesia a través de la iniciativa Veus Poètiques. També administra el perfil de Joan Salvat-Papasseit a Twitter (@Aniremperlariba). Actualment és estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes a la UOC. Aquest article neix de la PAC4 (Prova d’Avaluació Continuada) de l’assignatura Sociologia General (1r semestre del curs 2013-2014).

BIBLIOGRAFIA

BERGER, Peter. Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Barcelona, Herder, 2009.

BOIX-FUSTER, Emili. “Poder i llengües a Catalunya”, dins Revista Catalana de Sociologia, número 20. Barcelona, 2004.

CASTELLS, Manuel, “Globalització i identitat”. Una perspectiva comparada. Dins IDEES, núm. 21, 2004.

CARDÚS, Salvador; FERNÁNDEZ, Esther, (Coordinadors). Sociologia (Material docent de la UOC). Barcelona, FUOC, 2009.

FEIXA, Carles; NILAN, Pam. “Una joventut global? Identitats híbrides, mons plurals”, dins Educació Social, número 43. Barcelona, 2009.

MIRA, Joan Francesc. “Identitats, llengües i nacions”, dins Llengües, cultures, nacions. Barcelona, La Magrana, 1990. (Extracte a www.joanfmira.info).

PUEYO, Miquel. “La facilitació: una hipòtesi per comprendre millor la recessió de la llengua catalana a Espanya, França i Itàlia”, dins Els Marges, núm. 66. Barcelona, 2000.