Després d’Ucraïna, Taiwan?

10 juny, 2022
Taiwán Anthony Beck | Pexels
Què passa entre la Xina i Taiwan? Cap on es dirigeix ​​aquest conflicte? Les tensions entre els dos territoris poden derivar en una invasió per part de la Xina com la de Rússia a Ucraïna? El professor dels Estudis d’Arts i Humanitats, David Martínez-Robles, comparteix les 10 claus perquè, a través d’un recorregut per la història, puguem entendre el passat, present i futur de la qüestió de Taiwan.

Els primers dies després de l’inici de la invasió russa a Ucraïna van circular especulacions sobre la possibilitat que la Xina aprofités la situació per envair l’illa de Taiwan. La bona sintonia entre el règim de Putin i el de Pequín, la cerca d’ambdós països d’un nou ordre internacional que no s’ajusti als dictàmens d’Occident -especialment els EUA- i les repetides declaracions del president Xi Jinping sobre la necessitat de dur a terme una “reunificació” de la Xina i Taiwan van fer pensar a alguns que la guerra a Ucraïna podia ser l’esperó, i una distracció prou gran en el món occidental, perquè Pequín fes el pas. 

Tanmateix, les diferències entre un i altre context són molt importants, tant per quina és la situació actual com pels orígens de les tensions. A continuació repassem les principals qüestions que ens permetran comprendre la qüestió de Taiwan i com pot ser la seva evolució en el futur. 

10 claus per comprendre el passat, present i el futur de la qüestió de Taiwan

1. Una illa xinesa?

Tot i la seva proximitat a la costa xinesa -uns 160 km-, l’illa de Taiwan no va quedar incorporada al món xinès fins a un període relativament recent, en el segle XVII, i especialment quan al XVIII es produeix la colonització de l’illa amb població xinesa -els pobladors originals són austronèsics. Ara bé, només en les tres últimes dècades del segle XIX es posen en marxa projectes ambiciosos per integrar l’illa de manera efectiva en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques de l’últim imperi xinès. Però poc després, el 1895, l’illa es converteix en part de l’imperi japonès. Sota control japonès, Taiwan s’industrialitza i modernitza com cap altra regió asiàtica. Administrada inicialment com una colònia, el 1935 s’inicia una política d’aculturació molt intensa, fins al punt que uns 80.000 taiwanesos participaran a la Segona Guerra Mundial com a membres de l’exèrcit imperial japonès.

2. Xinesos o taiwanesos

Quan el 1945 acaba la Segona Guerra Mundial, Taiwan retorna a la sobirania xinesa, en concret de la República de la Xina. El contrast cultural, econòmic i social entre xinesos i taiwanesos és llavors enorme. La Xina ha quedat devastada en la guerra contra un imperi japonès del qual Taiwan n’era part -l’esperança de vida a l’illa gairebé dobla la xinesa i, fins i tot, parlen idiomes diferents. Els continentals ràpidament ocupen tota l’administració i confisquen empreses i residències. Les tensions entre els dos grups esclaten en diversos enfrontaments, inici d’un distanciament entre taiwanesos i continentals que es mantindrà durant moltes dècades. 

3. Dues xines?

Entre 1945 i 1949 té lloc a la Xina una guerra civil entre el Partit Comunista de Mao Zedong i el Partit Nacionalista (o Kuomintang) de Chiang Kai-shek, que és qui presideix la República de la Xina. El conflicte acaba amb la victòria dels comunistes i la proclamació de la República Popular. Els nacionalistes es refugien a Taiwan, on estableixen de manera transitòria la seu de la República de la Xina. La guerra tècnicament no havia finalitzat i, des de l’illa, el govern de Chiang Kai-shek parla de la reconquesta del territori continental, mentre que Mao Zedong expressa la seva intenció d’envair Taiwan i derrotar definitivament els nacionalistes. Però aquest statu quo es manté sense que les amenaces es materialitzin. Això explica que existeixin encara avui dia una República Popular de la Xina amb seu a Pequín i una República de la Xina amb seu a Taipei que, de fet, el govern de Pequín no reconeix. 

4. O una única Xina?

Tant el govern del Partit Comunista a Pequín com el del Partit Nacionalista a Taipei han parlat sempre d’una única Xina. Fins a 1971, el seient de la Xina a les Nacions Unides estava ocupat pel govern de Taipei, que rebia el suport del món occidental, especialment els EUA. Però des de 1971 ha estat ocupat pel de la República Popular, que de manera gradual va anar rebent el reconeixement internacional en detriment de Taiwan -actualment només 13 països mantenen relacions diplomàtiques plenes amb la República de la Xina, és a dir, Taiwan-. La comunitat internacional aposta pel manteniment de l’statu quo i assumeix el discurs d’una única Xina. 

5. L’independentisme taiwanès

El Partit Nacionalista va governar Taiwan des de 1949 fins l’any 2000. Durant dècades ho va fer de manera dictatorial, emparat per la llei marcial, vigent fins a 1987, que perseguia l’oposició i paralitzava la renovació política d’un estat que, segons la seva constitució, és una democràcia parlamentària. Només a partir de la dècada de 1980 s’inicia la progressiva democratització del país i es consolida una alternativa política que representa la veu dels taiwanesos que fins llavors han estat perseguits -milers havien mort o desaparegut durant els anys de terror blanc-. Les eleccions presidencials de 1996 encara les guanya el Partit Nacionalista, però l’any 2000 arriba al poder el Partit Progressista Democràtic, que renega de qualsevol vinculació amb la Xina i aposta per un nacionalisme taiwanès autòcton. Des de llavors, el Partit Nacionalista i el Partit Progressista Democràtic s’han alternat en el poder. Actualment, el govern el controlen els independentistes, després de ser reelegida presidenta Tsai Ing-wen el 2020 amb un 57% dels vots.

6. La situació actual

La consolidació de l’independentisme com a opció ha permès que dos enemics històrics com el Partit Comunista i el Partit Nacionalista hagin apropat posicions al voltant de la idea d’una sola Xina, de la qual Taiwan n’és part, i de l’objectiu de la (re)unificació pacífica de les dues parts, tot i que la República Popular mai ha renunciat a l’ús de la força per aconseguir-ho. El millor aval per les seves tesis és la intensa interdependència econòmica que defineix les seves relacions de manera més pragmàtica -Taiwan manufactura a nivell mundial fins al 90% dels semiconductors avançats que tant necessita la indústria xinesa, mentre la Xina representa el principal soci de l’economia taiwanesa. Tot i això, el Partit Progressista Democràtic considera que Taiwan fa més d’un segle que no forma part de la Xina i defensa l’existència d’una identitat pròpiament taiwanesa. 

7. El discurs de la República Popular

En l’última dècada, amb Xi Jinping com a president, el discurs xinès sobre Taiwan s’ha endurit. Xi no només ha insistit que es tracta d’un assumpte intern xinès, com sempre ha defensat la República Popular, sinó que a més ha afirmat repetidament que és necessari dur a terme la reunificació. Amenaces que han estat celebrades per la immensa majoria de xinesos però que tradicionalment han fet que el dividit electorat taiwanès s’hagi decantat pel partit que s’oposa a la unificació. Molts taiwanesos que podrien apostar per una solució pragmàtica i que acceptarien una unificació pactada han seguit amb preocupació l’evolució de la situació a Hong Kong, on bona part dels drets a què el govern de la República Popular s’havia compromès a garantir han quedat aniquilats, especialment amb la imposició de la Llei de Seguretat Nacional de 2020, o també la persecució dels musulmans de la Regió Autònoma del Xinjiang, on en els últims anys entre un i tres milions de musulmans han estat reeducats en camps d’internament. Fets que deixen clar a què està disposat el govern de Xi Jinping quan es tracta d’afers que considera interns.

8. Desequilibri de forces

La Xina és sens dubte militarment superior a Taiwan, i el seu exèrcit és molt més extens. Una illa és sempre més fàcil de defensar que un territori continental, i la inversió militar taiwanesa s’ha centrat en el desenvolupament de mecanismes de defensa davant una hipotètica invasió des del continent, però tot i això la Xina està capacitada per ocupar l’illa -una altra cosa és quin cost tindria controlar-la de manera permanent-. Els EUA han estat des de sempre el principal aliat de Taiwan i fa pocs mesos el president Biden va afirmar que en cas d’un atac xinès defensarien l’illa

9. Les lliçons d’Ucraïna

Els casos d’Ucraïna/Rússia i Taiwan/Xina són molt diferents i no té gaire sentit comparar-los. Ara bé, la guerra d’Ucraïna ha mostrat dues coses que es poden aplicar al cas taiwanès. Per una banda, que el cost d’una invasió pot ser molt alt per l’invasor fins i tot quan les forces d’aquest són aparentment molt superiors, i això és una cosa que sens dubte tenen en compte a Pequín. Per l’altra, que la intervenció activa dels països d’Occident en conflictes militars que no els impliquen directament és molt dubtosa, encara que es tracti com en aquest cas d’un país totalitari envaint una democràcia consolidada, i més quan parlem d’una potència econòmica com la Xina. Per tant, és difícil saber fins a quin punt el compromís de defensa de Taiwan dels EUA es materialitzaria en cas d’una invasió xinesa. 

10. Una guerra imminent?

Tot sembla indicar que en l’horitzó més proper no hi haurà guerra a l’estret de Taiwan. Un atac d’aquest tipus implicaria preparatius militars i moviments –com els que va fer Rússia durant mesos– que, ara per ara, no s’han produït. A més, la Xina necessitaria alguna excusa que permetés justificar una operació militar d’aquesta envergadura. Però el govern de Taiwan ha rebaixat els últims anys estratègicament el seu to, tot i estar controlat pels partidaris de la independència. El més important, però, és que un atac a Taiwan implicaria trencar amb el discurs xinès que presenta la pròpia Xina com una potencia estabilitzadora i pacífica, que ha utilitzat durant anys per postular-se com una alternativa en l’escenari internacional al model que representen els EUA, el seu gran rival. A més, les conseqüències econòmiques que una guerra tindria serien de dimensions globals, amb efectes sens dubte importants per la Xina que podrien amenaçar la gran prioritat del govern xinès, l’estabilitat interna. 

En el futur serà clau el paper que pugui jugar el Partit Nacionalista -al qual s’ha acusat de vegades d’estar treballant en favor dels interessos de Pequín- a l’hora d’arribar a una solució negociada o l’habilitat del Partit Progressista Democràtic per moderar el seu discurs i evitar un escalament. Alhora, és difícil saber quina és l’agenda de Xi Jinping. L’única cosa segura és que el govern de Pequín mai renunciarà al que considera un territori propi i que la solució a la qüestió de Taiwan serà complexa, sigui del tipus que sigui. L’aparent calma amb què a Taiwan es viu la situació es trenca cada vegada que les declaracions del president xinès apunten a l’illa -declaracions que de vegades tenen efectes inesperats, com el recent tiroteig d’un immigrant xinès contra els membres taiwanesos d’una església a Califòrnia.

En definitiva, caldrà, doncs, mantenir-se atents als moviments d’una i altra banda i als posicionaments internacionals que se’n derivin, especialment dels EUA, per entendre com pot evolucionar la situació a mig i llarg termini.

(Visited 45 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari