11. La selecció sexual: l’orgasme femení

6 novembre, 2014

«… En un grau extraordinari, les predileccions del sexe que inverteix –les dones– determinen en potència la direcció en què evolucionen les espècies. Perquè la dona é
l’àrbitre suprem de quan s’aparella, amb quina freqüència i amb qui.»
Sarah Blaffer Hrdy, 1981[1]

Les estratègies de l’aparellament femení presenten una complexitat que està lluny d’una fàcil comprensió. La dificultat rau, sobretot, a descobrir les estratègies que han desenvolupat per a obtenir el que desitgen. Els homes, comparativament, semblen més transparents, però això no és així com ho mostra la competència espermàtica. El principi de l’evolució conjunta home-dona ens indica que és poc probable que els homes romanguin immòbils des del punt de vista evolutiu mentre que les dones desenvolupen estratègies cada vegada més complexes. Les adaptacions de l’aparellament femení reflecteixen les de l’aparellament masculí, de la mateixa manera que les adaptacions dels homes reflecteixen les de les dones.[2]

La capacitat de les dones per a experimentar orgasmes planteja un interessant problema evolutiu, atès que tota conducta humana actual suposa una selecció positiva per part de l’evolució, i l’evolució no selecciona conductes neutres a no ser que se’n derivi algun avantatge. Des d’un punt de vista fisiològic, l’orgasme masculí pot ser interpretat com una complexa cadena de moviments de contracció, la finalitat dels quals és impulsar cap a l’exterior els espermatozoides produïts en els testicles. Es tracta, per tant, d’una adaptació molt valuosa per als mascles. No fa falta, doncs, parlar de l’orgasme masculí associat a l’ejaculació en tant que ejaculació i orgasme són necessaris per al fitness, és a dir, per a l’aptitud reproductiva. De fet, un mal funcionament en aquest mecanisme d’expulsió d’espermatozoides pot comprometre seriosament la capacitat de fecundació de l’individu. Però a diferència del que s’esdevé amb els homes, les dones no necessiten experimentar orgasmes durant la còpula per a que es produeixi la fecundació dels seus òvuls.

L’orgasme femení és des del punt de vista reproductiu superflu, de la mateixa manera que són superflus la major part dels mascles d’una espècie determinada: sabem que si existeixen en proporció semblant a les femelles (50:50) és precisament per assegurar les diversitat i no perquè siguin necessaris per a fecundar-les a totes, atès que un sol mascle podria fecundar desenes de femelles a l’any; la resta dels mascles són, doncs, superflus, el que significa que l’evolució va privilegiar sobretot la diversitat genètica sobre qualsevol altra consideració: l’important és que hi hagués més possibilitats de recombinació entre gens.

El plaer dels individus concrets, des d’un punt de vista evolutiu, va destinat a aconseguir còpies dels gens que impulsen a aquest mateix individu, és per això que va seleccionar precisament el plaer convulsiu extàtic dels mascles associant-lo a l’ejaculació precisament per assegurar-se les còpules dels individus concrets així com la seva repetició i varietat (promiscuïtat). Però, quin sentit té llavors el plaer femení? Per què no totes les femelles tenen la mateixa facilitat per a l’orgasme com succeeix en els mascles?

No es pot enllestir aquest tema afirmant, senzillament, que el plaer femení afavoreix l’aparellament, la cura de la prole o la fidelitat a una mateixa parella, ja que ens trobem amb la paradoxa que les mares anorgàsmiques són tan bones mares com les orgàsmiques i que el vincle monògam  es manté sense necessitat de l’orgasme de les dones.[3]

Aquesta aparent manca de funcionalitat ha portat a alguns autors a considerar l’orgasme femení com un subproducte fortuït del masculí (per exemple Symons 1979; Gould 1987; Fox 1993). En realitat, argumenten aquests autors, només l’orgasme masculí hauria de ser considerat com una adaptació de la sexualitat humana, ja que aquest, i no l’orgasme femení, seria el caràcter seleccionat al llarg del procés evolutiu.

Per contra, molts autors consideren que l’orgasme femení hauria sorgit com a conseqüència d’un procés de selecció natural, per la qual cosa hauria de ser contemplat com una veritable adaptació. Però, si únicament l’orgasme masculí és necessari per a què es produeixi la concepció, quin seria llavors el valor adaptatiu de l’orgasme femení? O, dit d’una altra manera, com pot contribuir a incrementar l’èxit reproductiu d’una dona la seva capacitat per experimentar orgasmes durant les relacions sexuals?

La investigació empírica recent sobre les estratègies femenines de l’aparellament humà es planteja qüestions com ara: té l’orgasme femení una funció específica?, es troben relacionades les estratègies sexuals femenines amb el cicle menstrual?
L’orgasme femení: subproducte de l’evolució o adaptació evolutiva?

L’orgasme femení s’ha definit com «un clímax molt variable de l’experiència sexual acompanyat de contraccions rítmiques involuntàries del terç extern de la vagina –i, sovint, l’úter, l’esfínter rectal i l’esfínter uretral– i de l’alliberament concomitant de la vasocongestió i la tensió muscular associades a l’excitació sexual intensa »[4].

L’orgasme femení[5] varia considerablement d’una dona a una altra. En un estudi típic, el 15 per 100 de les dones va informar que sempre arribava al orgasme en les relacions sexuals; el 48 per 100, gairebé sempre; el 19 per 100, de vegades; l’11 per 100, rares vegades; i el 7 per 100, mai[6]. Altres estudis més recents han informat de troballes aproximadament comparables. La fascinació que desperta l’orgasme femení deriva en part del seu caràcter incert i imprevisible: «A diferència de l’unicorn, que és molt interessant precisament perquè no existeix…, i l’orgasme masculí, que existeix amb regularitat monòtona… l’orgasme femení existeix sense cap dubte, però inspira interès, debat, polèmica, ideologia, manuals tècnics i literatura científica i popular únicament per la seva freqüent absència»[7].

Què fa que algunes dones experimentin l’orgasme amb més facilitat que altres? Què fa que una dona tingui orgasmes amb un home i se senti sexualment frustrada amb un altre? Són interrogants que desconcerten els científics de totes les tendències i que exploren nombroses facetes de l’orgasme sexual femení: les circumstàncies de la relació en què es produeix, les experiències subjectives, les respostes fisiològiques, els antecedents psicològics i les conseqüències emocionals. L’interrogant evolutiu fonamental que impulsa la investigació recull tots aquests aspectes: ha evolucionat l’orgasme femení cap a una funció concreta?

En un dels extrems del debat es troben l’antropòleg evolucionista Donald Symons i el paleontòleg evolucionista, ja mort, Steven J. Gould. El 1979, Symons, a qui Gould donaria suport el 1987, va sostenir que l’orgasme femení, a diferència del masculí, no ha evolucionat per desenvolupar una funció específica.[8] Per contra, l’orgasme masculí, i l’ejaculació que l’acompanya, semblen clarament funcionals, concebuts per impulsar l’esperma cap a l’interior del tracte reproductor femení i facilitar la concepció. El clímax del plaer sexual es produeix en l’ejaculació, el que vincula l’orgasme masculí a la major probabilitat que tingui lloc la concepció. L’orgasme femení, en canvi, no és necessari per concebre. Segons Symons, no hi ha proves concloents que aquest tingui característiques de disseny especials que portessin a les nostres avantpassades orgàsmiques a reproduir-se millor que les seves competidores no orgàsmiques. És, per tant, poc probable que sigui una adaptació. En lloc d’això, Symons indica que l’orgasme femení és anàleg als mugrons masculins, que són un subproducte, sense funció, de compromisos evolutius del desenvolupament prenatal dels mamífers. De la mateixa manera que els éssers humans posseeixen el potencial genètic per a l’aparició de mugrons femenins funcionals o mugrons masculins mancats de funció, posseeixen el potencial genètic per a l’orgasme masculí funcional o l’orgasme femení que no té funció. Segons aquest raonament, són els canvis genètics originats per les hormones, que es produeixen en diversos estadis del desenvolupament, els que intervenen en l’aparició d’un d’aquests mecanismes sexuals típics i en la supressió de l’altre. Els homes i les dones no són entitats separades, sinó «variants d’un únic pla, que posteriorment es desenvolupen a la embriologia»[9]. En resum, l’orgasme femení és un producte secundari no adaptatiu de l’orgasme masculí, que és una adaptació sexual.

Gould es mostrava impacient amb els que proposaven possibles funcions de l’orgasme femení. Per exemple, va reprendre a l’antropòloga evolucionista Sarah Hrdy per explicar «contes adaptatius» i desenvolupar «teories absurdes» quan aquesta va proposar la hipòtesi que l’orgasme femení funciona com un mecanisme de confusió de la paternitat, concebut per a obtenir el suport de nombrosos homes. Symons subministra una anàlisi detallada dels arguments i les proves. Va portar quatre línies argumentatives diferents per a l’explicació de l’orgasme femení com a subproducte
del masculí. En primer lloc, indica que no hi ha proves concloents que les femelles dels primats no humans experimentin l’orgasme en la còpula, encara que moltes tinguin
la capacitat d’experimentar quan se les estimula de determinada manera, fregant-los el clítoris, per exemple. En segon lloc, l’orgasme femení és innecessari perquè es produeixi la concepció; dones de tot el món es queden embarassades sense arribar al clímax sexual. En tercer lloc, l’orgasme femení és molt variable. A diferència del
masculí, que és un resultat fiable del coit, l’orgasme femení unes vegades es produeix i altres és com l’unicorn. En quart lloc, hi ha cultures en què sembla que l’orgasme
és totalment desconegut. Symons cita el següent resum etnogràfic de les proves que donen suport a aquest últim argument:

  • «En la major part de les societats de les que disposem de dades s’observa que els homes prenen la iniciativa i, sense gaire estimulació eròtica prèvia al coit, avancen vigorosament cap al clímax sense reparar en aconseguir la sincronia amb l’orgasme de la dona. Una i una altra vegada  es repeteixen els informes que el coit es porta a terme fonamentalment en termes de les passions i plaers masculins amb escassa atenció cap a la resposta femenina. Si les dones experimenten l’orgasme, ho fan de manera passiva.»[10]

Assenyala així mateix que les dones de la cultura occidental no tendeixen a esmentar l’orgasme com la raó principal del plaer de la relació sexual; moltes dones posen l’accent en la intimitat emocional com a motiu fonamental del gaudi que experimenten en les relacions sexuals, i solen assenyalar el moment de la penetració com el més plaent.

Des de la publicació, el 1979, del tractat clàssic de Symons sobre l’evolució de la sexualitat humana, s’han dut a terme noves investigacions que indiquen que les
femelles d’algunes espècies de primats no humans experimenten l’orgasme durant la còpula.[11] Els investigadors que estudien els macacos ursis, per exemple, han obtingut registres telemètrics de les contraccions uterines de les femelles durant la còpula. És interessant assenyalar que aquestes contraccions fisiològiques tenen lloc al mateix temps que l’aparició de l’«expressió facial del clímax». Aquesta expressió
presenta una clara similitud amb la «cara d’ejaculació» del macaco mascle. Quan cessen les contraccions uterines, l’expressió facial del clímax femení ho fa deu segons
després. Encara que, com és evident, els investigadors no puguin entrevistar les femelles per aconseguir proves dels seus sentiments, l’estreta correlació entre les contraccions fisiològiques i les expressions facials apunta a l’existència d’una experiència orgàsmica en aquestes primats. S’han observat respostes similars a les femelles dels ximpanzés. En resum, hi ha dades recents que indiquen que l’orgasme femení durant l’acte sexual pot haver-se originat molt aviat en el llinatge dels primats.

Les proves disponibles sobre els primats no responen directament a l’interrogant de si l’orgasme humà femení és funcional o un subproducte que no té funció. En efecte, si totes les femelles dels primats tenen la capacitat d’experimentar l’orgasme, hi ha la possibilitat que res hagi evolucionat específicament en els éssers humans per complir una funció concreta. Per demostrar l’existència d’una adaptació cal recórrer a les proves que requereixen totes les adaptacions hipotètiques: tipicitat en la espècie, especificitat, economia i precisió de propòsit per resoldre un problema adaptatiu concret. Aquestes proves comencen amb el registre transcultural.

Els arguments que es basen en dades etnogràfiques transculturals continuen sent problemàtics, sobretot en el terreny de la sexualitat. La major part dels antropòlegs
han estat homes, igual que la majoria dels seus informants nadius. És comprensible que les dones es mostrin reticents a entrar en detalls sobre la seva experiència sexual amb un antropòleg estranger. El que sol passar és que els investigadors no busquen informació sobre els matisos de la conducta d’aparellament femenina. Aquests factors poden haver donat lloc a avaluacions etnogràfiques inexactes de la prevalença de l’orgasme femení.

Examinem les cultures que de vegades se citen com a prova de l’absència de l’orgasme femení. Per exemple, un informant dels muria de l’Índia, una cultura en la qual s’ha afirmat que no hi ha l’orgasme femení, oferia el següent informe: «Quan ell està a sobre d’ella, aquesta col·loca amb la mà l’òrgan d’ell al seu lloc. No diu res; ell tampoc. Tots dos estan en silenci. Ell ha de fer-ho amb força: si no sues, si no t’abandona el desig, no estàs satisfet. Ella diu: “Segueix empenyent, segueix empenyent”. No el deixa anar fins que està satisfeta»[12]. Això s’assembla al desig femení d’experimentar l’orgasme, tot i que se citi aquesta cultura com a exemple de la seva absència. En estudis etnogràfics realitzats per antropòlogues són molt habituals els informes d’orgasme. En l’obra Nisa: The Life and words of a ! Kung Woman, Marjorie Shostak subministra el següent informe:

  • «A vegades acaba primer la dona, i l’home, després. A vegades acaben a la vegada. Les dues formes són igual de bones. L’única manera dolenta és quan la dona no acaba i l’home sí… Totes les dones coneixen el plaer sexual. Algunes dones, aquelles a les que realment els agrada el sexe, si no han acabat i l’home sí, esperen que l’home descansi, s’aixequen i li fan l’amor. perquè ella vol acabar també. Té relacions sexuals amb l’home fins quedar satisfeta. En cas contrari podria emmalaltir.»[13]

Encara que hi ha la possibilitat de trobar estudis etnogràfics que recolzin concepcions diferents, l’aspecte clau és que no hi ha estudis sistemàtics sobre dones en cultures diferents orientats a determinar amb més exactitud si hi ha societats en les quals es desconeix, o no s’experimenta l’orgasme femení.[14] Com concloïa un autor: «Obtenir
informació sobre l’existència de l’orgasme femení no ha estat prioritari per als etnògrafs»[15].

La variabilitat de l’orgasme femení dins d’una cultura i entre cultures se cita de vegades com a prova de l’explicació de l’orgasme femení com a subproducte. No obstant això, la variabilitat, enfront de la uniformitat, és precisament el que cal esperar segons diverses hipòtesis que defensen l’adaptació. Les proves de l’existència de l’adaptació se solen buscar en la universalitat del disseny, no en la universalitat de l’expressió manifesta. Els mecanismes de producció de callositats són adaptacions humanes universals, però hi ha una gran variabilitat individual i cultural en el gruix dels calls i en la seva distribució. Es pot dissenyar una adaptació perquè sigui de manifestació variable per tal de produir una funció fiable, precisa i eficaç. En efecte, les
senyals funcionals deixen de tenir valor quan es troben uniformement presents o uniformement absents.[16] Si l’orgasme funciona com a senyal, com suggereixen diverses hipòtesis adaptacionistes, la variabilitat constitueix una part absolutament
necessària del disseny de l’orgasme femení.

Cinc funcions possibles de l’orgasme femení

S’han proposat, com mínim, cinc funcions adaptatives de l’orgasme femení.

1. La primera i més habitual és la hipòtesi hedonista, la consecució de plaer. Aquesta hipòtesi manté que l’orgasme motiva a les dones a tenir relacions sexuals durant tot el cicle, cosa que augmenta la probabilitat de concebre.[17] L’orgasme fa que les relacions sexuals siguin plaents per a les dones, i les impulsa a tenir-ne amb més freqüència. Per tant, des d’un punt de vista històric, les dones orgàsmiques poden haver-se reproduït més que les anorgásmiques, en mantenir relacions sexuals amb més freqüència i, en conseqüència, tenir molts més fills. Atès que aquesta hipòtesi implica una elevada uniformitat entre les dones en l’experiència del orgasme, és vàlid el criteri de la universalitat del disseny; però la variabilitat empírica, àmpliament documentada, no confirma la hipòtesi o, en el millor dels casos, la converteix en incompleta. I encara més: tot i que la hipòtesi hedonista expliqui per què agrada el sexe a les dones, no explica per què són necessaris per a aquest gaudi l’orgasme i els seus trets de disseny específics, com l’augment de la tensió, el clímax sobtat, el cim del plaer i les contraccions musculars específiques.[18]

2. La segona funció adaptativa s’ha anomenat la hipòtesi de l’home perfecte, que postula que l’orgasme femení serveix com a mecanisme de selecció de parella. Autors com Morris[19] i Eibl-Eibesfeldt[20] han suggerit que, en contribuir a promoure el desig de les dones de mantenir unes relacions sexuals en les quals obtinguin sensacions plaents, l’orgasme ajudaria a crear i a estabilitzar el vincle entre els dos membres de la parella. Com afirma la periodista científica Natalie Angier: «L’orgasme femení és la màxima expressió de l’elecció femenina… la manera que té la dona de controlar els termes del debat subjacent»[21]. En triar l’home amb qui tenir orgasmes, se suposa que la dona selecciona un home que es quedarà amb ella i invertirà en ella i els seus fills. Potser la sensibilitat de l’home als desitjos de la dona, la seva capacitat per adonar-se de les seves necessitats i el seu intent de proporcionar-li satisfacció sexual siguin un bon presagi per al seu futur com a bon pare i marit. La variabilitat de l’orgasme femení, sobretot quan la mateixa dona és diferent des del punt de vista de l’orgasme amb homes diferents, és indispensable per a la hipotètica funció d’elecció de parella.

3. Mentre que la hipòtesi de l’home perfecte se centra en el valor informatiu que l’orgasme subministra a la dona, la hipòtesi de la seguretat de la paternitat ho fa en el valor indicatiu que l’orgasme de la dona proporciona al seu company.[22] Li diu a l’home que la satisfà sexualment i que, per tant, no tindrà motius per buscar gratificació sexual en una altra banda. En conseqüència, l’orgasme femení és un senyal de fidelitat sexual. Que la dona arribi al clímax indica a l’home que es quedarà amb ell, que no s’allunyarà. L’orgasme actuaria com a indicador que permetria a les dones establir aparellaments selectius, preferentment amb els mascles disposats a invertir en elles una més gran quantitat de temps i recursos materials[23]. La funció del senyal de fidelitat femenina és l’efecte que provoca en la conducta del seu company: un augment de la probabilitat que es comprometi amb la dona i inverteixi en els seus fills.[24]

4. La quarta funció és la hipòtesi de la confusió de la paternitat de l’orgasme femení, que va proposar, fa més de dues dècades, Sarah Hrdy, en el context del seu treball amb els micos langur i  els macacos.[25] Hrdy veu en l’orgasme un mecanisme capaç de motivar a les femelles humanes per a mantenir relacions sexuals amb diversos mascles, cosa que les ajudaria no només a obtenir beneficis materials d’ells, sinó també a prevenir el possible infanticidi dels seus fills[26]. Segons aquesta hipòtesi, l’orgasme femení va evolucionar per fomentar l’aparellament promiscu. Aparellar-se amb diversos mascles creava confusió sobre la identitat del veritable pare genètic. En promoure la incertesa paternal, la femella feia que disminuïssin les possibilitats que qualsevol mascle del grup matés a la seva descendència, ja que, al cap i a la fi, la cria podia ser seva. La confusió podia també augmentar la inversió positiva de diversos mascles i proporcionar a la femella més beneficis dels que aconseguiria d’un de sol.[27]

Symons assenyala un important problema conceptual de la hipòtesi de la confusió de la paternitat.[28] Suposa que els mascles són capaços d’avaluar la paternitat. En conseqüència, per què no havien de disminuir la seva inversió si disminueix la seva
paternitat? I si ho fan, per què seria un avantatge per a la femella assegurar-se una unitat d’inversió de cinc mascles en comptes de cinc unitats d’un? A més d’aquest problema conceptual, no s’han realitzat proves empíriques en éssers humans de la hipòtesi de la confusió de la paternitat, i sembla que recentment la pròpia Hrdy l’ha abandonat[29].

5. Alguns biòlegs evolucionistes han proposat la hipòtesi de la retenció de l’esperma per explicar la funció de l’orgasme femení, segons la qual, la funció de l’orgasme femení consisteix a retenir l’esperma en el coll i la cavitat de l’úter per augmentar les possibilitats de concebre[30]. Una d’aquestes hipòtesis afirma que, atès que els éssers humans som bípedes, és important que les dones estiguin estirades en finalitzar la còpula per tal de reduir la pèrdua de l’esperma inseminat[31]. En aquest sentit, l’orgasme seria un mecanisme que afavoriria una retenció passiva de l’esperma en induir el cansament i el somni després de la còpula. Tot i que es desconeix el mecanisme fisiològic precís pel qual es duria a terme podria ser un d’aquests tres: que l’orgasme femení faci que el coll de l’úter s’enfonsi més profundament en el líquid seminal que diposita l’home; que l’orgasme augmenti el temps que el coll es manté submergit en ell; o que les contraccions femenines facin que el mucus cervical arrossegui l’esperma a la cavitat uterina.[32] També s’han proposat altres mecanismes més actius de retenció d’esperma. La hipòtesi de l’aspiració suggereix que l’organisme femení tindria la funciò de succionar cap a l’interior de l’úter l’esperma inseminat.[33] Basant-se en aquesta hipòtesi, Smith[34] ha suggerit la possibilitat que l’orgasme sigui un mecanisme capaç d’atorgar a les dones la possibilitat de seleccionar els espermatozoides d’uns homes en lloc d’uns altres. Aquesta idea permetria establir una relació entre l’orgasme femení i la competició espermàtica. Baker i Bellis[35] consideren que tant la variabilitat en la consecució de l’orgasme com el moment en el que es produeix dins de la còpula serien, en realitat, estratègies mitjançant les quals les dones podrien exercir un cert control sobre la retenció de l’esperma inseminat. Amb això no només influirien en la probabilitat de concepció en situacions de monogàmia, sinó també en el resultat de la competició espermàtica en les de poliàndria.

Des d’una perspectiva evolutiva es veu la monogàmia com una barreja subtil de conflicte i cooperació entre els sexes. En part, el conflicte i la cooperació són críptics, tenen lloc en el tracte reproductiu de la femella. En estudis recents s’ha analitzat la interacció críptica dels éssers humans utilitzant la informació obtinguda mitjançant una enquesta a escala nacional i els recomptes d’espermatozoides inseminats en, i expulsats per, les femelles. De mitjana, el 35% dels espermatozoides van ser expulsats per la femella dins dels 30 minuts següents de la inseminació. L’aparició i el moment de l’orgasme femení en relació amb la còpula i l’ejaculació masculina influeixen en el nombre d’espermatozoides retinguts entre la còpula actual i la següent. Els orgasmes que van culminar en un lapse de temps entre 1 minut abans que el mascle ejaculés fins a 45 minuts després van repercutir en un alt nivell de retenció d’esperma. La manca d’orgasme o un orgasme assolit amb una anterioritat de més d’un minut a l’ejaculació del mascle va comportar un baix nivell de retenció d’esperma. L’esperma d’una còpula sembla dificultar durant 8 dies la retenció d’esperma de la propera còpula.

S’ha argumentat que els orgasmes generen un mecanisme d’aspiració que porta el contingut de la vagina al coll uterí. Aquest contingut inclou els espermatozoides i el fluid seminal si n’hi ha; o els fluids vaginals àcids, en cas contrari. Per tant, els orgasmes entre còpules (els espontanis –nocturns– o induïts per la masturbació)  redueixen el pH de la mucositat cervical i destrueixen o redueixen la mobilitat dels espermatozoides que intentin penetrar des dels reservoris al coll uterí. Els orgasmes entre còpules també poden servir de funció d’antibiòtic. Tant els orgasmes copulatoris com els entre còpules doten a les dones d’una gran flexibilitat en la seva manipulació dels líquids inseminats. Les dades suggereixen que, en les situacions purament monàndriques, les femelles redueixen el nombre d’espermatozoides retinguts, potser com una estratègia per augmentar la concepció. Durant els períodes d’infidelitat o en situacions poliàndriques, però, les dones canvien el seu patró d’orgasme per afavorir al mascle fora de la parella. Els canvis podrien ser secrets per als companys mascles i podrien haver afavorit numèricament l’esperma de l’extra-parella masculina, presumiblement elevant les seves possibilitats d’èxit en la competència espermàtica amb la parella de la dona.[36]

Els científics evolucionistes han realitzat estudis i reunit proves per a revisar aquestes hipòtesis oposades. Al marge dels quals, cal assenyalar que moltes dones creuen que
les relacions sexuals poden ser extremadament agradables sense que hi hagi orgasme. En un estudi recent realitzat a Gran Bretanya s’ha posat de manifest que el 71 per 100 de les dones creu que les relacions sexuals sense orgasme poden ser veritablement satisfactòries per a la dona. És interessant destacar que un 10 per 100 més d’homes que de dones creu que l’orgasme femení és necessari per al gaudi complet de la dona, el que suggereix que seria una preocupació més gran per als primers que per a les segones.[37]

Daniel Rancour-Laferriere s’inclina per la hipòtesi de l’home perfecte, que denomina la «funció de la felicitat domèstica». En un estudi de Redbook de més de 100.000 dones
s’ha trobat que tenien més probabilitats d’experimentar orgasmes, abans i després del matrimoni, si les relacions sexuals es produïen en el context d’una relació de compromís estable. Aproximadament el 77 per 100 de les dones que havien tingut diverses aventures d’una nit seguides van informar que mai havien arribat a l’orgasme.
Per contra, només el 23 per 100 de les dones que tenien relacions sexuals habituals amb la seva parella varen informar que mai havien arribat a l’orgasme.[38]  En l’estudi clàssic de Kinsey de fa més de mig segle es va trobar que les dones casades tenen més probabilitats d’experimentar orgasmes que les solteres.[39] I en l’estudi de 1994 El
sexe a Amèrica
, sotmès a un control rigorós, es va trobar que, mentre que dos terços de les dones solteres generalment no arribaven a l’orgasme en les relacions sexuals,
aproximadament el 75 per 100 de les casades ho feia sempre o habitualment.[40] Aquestes dades indiquen que l’orgasme és més freqüent en l’aparellament amb un company compromès a llarg termini, la qual cosa concorda amb la hipòtesi de l’home perfecte, encara que també podria atribuir-se a l’efecte de la pràctica, o assaig i error, amb un únic company sexual, per la qual cosa no constitueix una prova definitiva que es trobi dissenyat especialment per a la funció de seleccionar parella.[41]

Les dones casades que experimenten orgasmes amb més freqüència informen que són més felices en el seu matrimoni que les que hi arriben amb menor freqüència, troballa que dóna suport a la hipòtesi de l’home perfecte només si es corregeix per tal que afirmi que l’orgasme no només serveix per a la elecció inicial de parella, sinó també per a la decisió d’estar amb un company ja elegit.[42] Un estudi de 6.000 dones angleses confirma el vincle entre l’orgasme i la qualitat de la vida matrimonial. Mentre que només el 3 per 100 de les dones que experimentaven orgasmes sempre o sovint amb els seus marits manifestaven interès per les relacions sexuals fora del matrimoni, el 10 per 100 de les dones situades a l’extrem inferior de l’escala orgàsmica manifestava interès per tenir aventures sexuals amb altres homes.[43] En l’estudi de Kinsey, el 42 per 100 de les 6.927 dones que tenien aventures extra matrimonials varen indicar que experimentaven orgasmes amb més freqüència amb el seu company d’aventura que amb el seu marit; només el 24 per 100 va indicar el contrari, i el 34 per 100 restant va indicar una freqüència similar. És interessant assenyalar que el 94 per 100 de les dones casades que experimentaven orgasmes freqüents amb els seus marits informaven que els seguien estimant tant com en el seu primer any de recent casades. El 61 per 100 de les dones amb menys orgasmes sentia una emoció
comparable d’amor marital. Així que, encara que l’amor i l’orgasme estiguin relacionats, l’orgasme no és condició necessària per a l’amor. A més, no es pot determinar la direcció de la causalitat a partir de cap d’aquests estudis. Tal vegada un matrimoni feliç provoqui orgasmes femenins més freqüents que a la inversa; potser alguns homes siguin especialment atents amb les seves parelles, se sentin especialment atrets per elles o estiguin especialment enamorats, i, en conseqüència, s’esforcin en major mesura per aconseguir la satisfacció sexual de l’esposa, cosa que crea el vincle entre l’amor i l’orgasme.

Per tant, la hipòtesi de l’home perfecte posseeix cert suport empíric, però no en la forma originalment proposada. Pot ser que l’orgasme femení tingui un paper en la felicitat domèstica, com suggereix aquesta hipòtesi. però l’absència d’orgasme pot motivar les relacions sexuals extra matrimonials, cosa que indica una funció més sinistra.[44]

Potser en lloc de servir per a elegir a l’home perfecte, és possible que l’orgasme femení hagi evolucionat en part com un mecanisme d’infidelitat genètica [genetic cuckoldry]: un mecanisme de selecció d’esperma per triar quin home acabarà fecundant els òvuls rics en nutrients de la dona. Una indicació en aquest sentit prové d’un estudi amb primats no humans, en aquest cas macacos japoneses.[45] Alfonso Troisi i Monica Carosi van estudiar 240 còpules en un grup de 16 mascles i 26 femelles. Els orgasmes de les femelles, indicats per l’aferrament, els espasmes musculars i les vocalitzacions, es varen produir en el 33 per 100 de les còpules. Com en el cas dels éssers humans, més temps de copulació i un major nombre d’envits pèlvics augmentaven la probabilitat de l’orgasme de les femelles. Però una troballa fascinant va ser que les femelles tenien més orgasmes amb els mascles dominants, sobretot quan una femella de categoria inferior copulava amb un mascle de categoria superior.

La asimetria fluctuant

Estudis bastant similars amb éssers humans s’han centrat en la relació entre determinades qualitats de l’home, com els trets simètrics i l’atractiu físic, i l’orgasme
femení. Les anomalies genètiques i les agressions de l’entorn poden produir asimetries físiques en el cos i el rostre. Nombrosos biòlegs consideren que la simetria és un marcador de salut física susceptible de ser heretat, indicador de qualitat genètica. Partim, doncs, del pressupòsit que l’orgasme femení és una característica adaptativa de la sexualitat humana que hauria evolucionat com a mecanisme de selecció dels espermatozoides procedents dels mascles de més qualitat. El problema sorgeix a l’hora de definir la noció de «qualitat» d’un mascle. En aquest sentit, l’evidència acumulada suggereix que la selecció natural pot haver actuat afavorint a aquelles femelles dissenyades per a retenir l’esperma procedent dels mascles amb marcadors fenotípics de «bons gens»[46]. Un d’aquests marcadors, potser un dels més importants, és la “asimetria fluctuant”. Aquesta fa referència a la asimetria que es pot presentar en aquelles característiques anatòmiques bilaterals (per exemple mans, peus, orelles, ales, aletes, etc.) que, en condicions normals, haurien de ser perfectament simètriques[47]. Atès que la morfologia assolida per cadascun dels costats d’aquestes característiques no està controlada per gens diferents, sembla lògic pensar que l’existència d’una asimetria fluctuant entre ells serà deguda a l’efecte de certes pertorbacions sorgides durant el desenvolupament dels individus (per exemple organismes paràsits i patògens, condicions ambientals extremes, mutacions genètiques, toxines, etc.).

Sigui quina sigui la causa que generi la pertorbació en el desenvolupament de la simetria bilateral dels individus, el cert és que la selecció natural ha d’haver afavorit les preferències per companys sexuals que posseeixin indicadors honestos de resistència davant d’aquestes. La asimetria fluctuant seria una bona mesura d’aquesta resistència. Almenys, així sembla indicar-ho la correlació negativa trobada entre ella i paràmetres com ara la fecunditat, la taxa de creixement i la supervivència de moltes de les espècies animals estudiades fins al moment[48]. Per descomptat, la asimetria fluctuant també sembla ser un bon indicador de qualitat individual en l’espècie humana. De fet, s’ha pogut demostrar que els homes que tenen una baixa asimetria són jutjats com més atractius, tendeixen a tenir un major nombre de parelles i aconsegueixen entaular relacions sexuals després de períodes de festeig més breus[49].

Tenint en compte el context teòric que acabem de descriure, sembla lògic plantejar-se el següent raonament. Si una baixa asimetria fluctuant és un bon marcador de la qualitat del mascle, amb independència de qualsevol inversió parental que aquest pugui realitzar, i l’orgasme de la dona és un mecanisme modelat al llarg de l’evolució per afavorir la retenció dels espermatozoides procedents dels mascles de més qualitat, llavors la proporció de còpules associades amb orgasmes en les dones hauria d’estar inversament relacionada amb la asimetria fluctuant dels seus companys sexuals. Aquesta és, precisament, la predicció que intentaven comprovar Randy Thornhill i els seus col·laboradors[50]. En la seva investigació, els autors van entrevistar a 86 parelles heterosexuals que mantenien una relació afectiva estable i eren sexualment actives. Cada subjecte va omplir un qüestionari de forma anònima en què se’ls sol·licitava informació sobre aspectes tan variats com la història sexual prèvia i les actituds davant el sexe, l’ús d’anticonceptius, les pautes d’orgasme dins de la parella, el compromís amb la relació, l’estatus social percebut i el poder adquisitiu previst de la parella, etc. El qüestionari es complementava amb diverses dades personals dels subjectes (per exemple edat, alçada, pes, grup ètnic, estat civil, durada de la relació actual, nombre de fills, etc.). També es va realitzar una estimació de l’«índex d’asimetria fluctuant» de cada subjecte basada en la comparació de les mesures obtingudes entre els dos costats de cada un dels set paràmetres següents: longitud i amplada de les orelles, amplada dels peus, amplada dels canells, amplada de les mans, amplada dels turmells i amplada dels colzes[51]. Aquests paràmetres van ser elegits pel fet que mostren una asimetria fluctuant amb una heretabilitat moderada[52]. Un cop calculada la asimetria fluctuant, els investigadors van realitzar una fotografia facial de cada subjecte i, a partir d’ella, van obtenir l’«índex d’atractiu físic» dels individus. Per a la seva elaboració, diversos jutges aliens a la hipòtesi analitzada en la investigació van haver de valorar l’atractiu de deu paràmetres morfològics observables en les fotografies.

D’acord amb la predicció realitzada, els resultats de la investigació van demostrar que les dones aparellades amb els homes que posseïen una menor asimetria fluctuant van tenir una major proporció de còpules associades amb orgasmes. Encara que les dades aportades en l’article proporcionen certa evidència que l’atractiu físic i la mida corporal dels homes poden estar correlacionats també amb l’existència d’orgasmes copulatius en les dones, els mateixos autors indiquen la necessitat d’esperar que noves investigacions analitzin la robustesa d’aquestes relacions. En qualsevol cas, aquestes dades suggereixen que l’orgasme femení humà està dissenyat per a retenir l’esperma inseminat preferentment per homes que han tingut una elevada estabilitat en el seu desenvolupament. Això dóna suport a la idea de l’evolució de l’orgasme femení com un mecanisme de manipulació del resultat de la competició espermàtica en una situació de poliàndria facultativa. Al mateix temps, posen en dubte la hipòtesi tradicional que el considerava com un simple efecte incidental de l’orgasme masculí.[53]

Què se’n pot deduir de tot el que portem analitzat? Sembla que cada cop hi ha més consens a considerar que existeix una relació entre l’orgasme femení i la retenció de l’esperma, unit a un aspecte ocult de la sexualitat femenina: la infidelitat sexual. Recordem que Kinsey va trobar que les dones tenien gairebé el doble de probabilitats d’aconseguir més orgasmes amb els seus companys d’aventures extra matrimonials que amb els seus marits. En un estudi britànic recent s’ha posat de manifest que les dones tenen més orgasmes amb retenció d’esperma (els que es produeixen en els dos minuts posteriors a l’orgasme masculí) amb els seus companys extra matrimonials que amb els seus esposos[54]. No obstant això, pot ser que el factor decisiu sigui el moment de la relació sexual: sembla que les dones que tenen aventures extra matrimonials fan coincidir les trobades sexuals amb la fase més fèrtil del cicle menstrual, abans de l’ovulació. En efecte, la taxa de relacions sexuals amb el company d’aventures durant els moments de màxima fertilitat és el triple de la taxa que té lloc durant la fase posterior a l’ovulació, de baixa fertilitat[55].

És possible que la capacitat orgàsmica femenina hagi estat en els seus orígens un subproducte, com sostenien Symons i Gould. Però sembla que l’evolució ha modificat de manera adaptativa l’orgasme femení pel que fa a quan i amb qui es produeix. Sembla que l’orgasme serveix com a mecanisme de selecció de l’home que acabarà fecundant els òvuls, un home que no ha de ser forçosament el marit. Les
dones tenen més orgasmes amb una parella habitual que tingui bones qualitats genètiques, que s’expressen en mesures anatòmiques de simetria i judicis sobre l’atractiu físic. Però si tenen una aventura, trien preferentment a companys d’elevada qualitat genètica i experimenten orgasmes més freqüents en el context d’aquestes relacions. Per a les dones que en tenen, l’orgasme pot facilitar una estratègia de relació consistent a aconseguir el millor dels dos mons: la inversió d’un home que proporciona educació i recursos als seus fills, i bons gens d’un altre home que subministra poca inversió, però que augmenta la qualitat genètica de la descendència.

Una pregunta final podem formular al conjunt d’aquestes teories: com han influït aquestes funcions de l’orgasme en les estratègies sexuals masculines?. Si l’orgasme femení serveix per a detectar l’home perfecte o per augmentar les probabilitats de concebre amb un home concret, la selecció hauria d’afavorir l’evolució conjunta d’adaptacions en els homes per tal que s’incrementi la probabilitat que les seves companyes arribin al clímax sexual. Caldria predir que els homes experimentarien adaptacions concebudes per: (a) detectar l’orgasme femení, (b) no ser enganyats pel fingiment femení de l’orgasme, (c) retenir l’ejaculació fins que la dona arribi a l’orgasme i (d) ejacular immediatament després d’aquest. No hi ha proves de l’existència d’aquestes hipotètiques adaptacions d’evolució conjunta, un desafiament per a futures investigadores sobre les possibles funcions de l’orgasme femení.


[1] Sarah Blaffer Hrdy (2000). The Woman that Never Evolved. Cambridge. Harvard University Press.2ª ed. 304 pàgs. Veure una ressenya a   Human Ecology  Vol. 11, No. 1, Mar., 1983. En línia a http://www.jstor.org/stable/4602688

[2] David M. Buss (2011). La evolución del deseo. Madrid. Alianza ed. (Col. El libro de bolsillo, Psicologia. Ciencias sociales 3613). 4ª impr. Pàgs. 348-388

[3] Paco Traver: «La función del orgasmo femenino», Blog Neurocincia/cultura, 3 de juliol del 2011.  En línia a http://pacotraver.wordpress.com/2011/07/03/la-funcion-del-orgasmo-femenino/

[4] Symons, Donald. (1981) The evolution of human sexuality. Nova York. Oxford University Press, pàg. 75.

[5] Mah K, Binik YM. «The nature of human orgasm: a critical review of major trends». Clinical Psychology Review, 21, 6, agost 2001, pàg. 823–56, s’hi identifiquen almenys vint-i-sis definicions d’orgasme

[6] Travis, Carol. i Sadd, Susan. (1977). The Redbook Report on female sexuality. Nova York. Delacorte Press. 178 pàgs.

[7] Symons , Donald. (1981) The evolution of human sexuality. Nova York. Oxford University Press, pàg. 86

[8] Ibidem; Gould, Stephen Jay: «Freudian Slip». Natural History, 2/87, pàgs. 14-21. En línia a http://ww2.valdosta.edu/~jloughry/BIOL4600/Evolution%20readings/Gould2.pdf

[9] Gould, 1987, 16

[10] Davenport, William.H. (1977), «Sex in cross-cultural perspective», a Beach, Frank A., Human sexuality in four perspectives. Baltimore. The Johns Hopkins University Press, pàg.149.

[11] Slob, A.K.  i Van der Werff ten Bosch, J.J. (1991) «Orgasm in nonhuman species», a Kothari, P. I Patel, R. (eds.) (1991). Proceedings of the First International Conference on orgasm. Bombay. VRP Publishers. 274 pàgs.

Dixon, Alan F. (1998). Primate sexuality. Nova York. Oxford University Press. 560 pàgs.

Baker, R.Robin i Bellis, Mark. (1995). Human sperm competition. Londres. Chapman Hall.354 pàgs.

[12] Elwin, Verrier (1968). The kingdom of the young. Londres. Oxford University Press. 282 pàgs.

[13] Shostak, Marjorie (2000). Nisa: The life and words of a !Kung woman. Cambridge, MA. Harvard University Press.  4ª ed. pàgs. 286-287.

[14] Rancour-Laferriere, Daniel (1992). Signs of the flesh: An essay on the evolution of human sexuality.Bloomington.  Indiana University Press. 488 pàgs..

[15] Ibídem, pàg. 79

[16] Ibídem, pàg. 70.

[17] Ibídem, pàg. 105

[18] David M. Buss: La evolución del deseo, pàg. 356-357

[19] Morris, Desmond (2006). El mono desnudo. Barcelona. Debolsillo. (Col.Ensayo,58). 5ª impr. 272 pàgs.

[20] Eibl-Eibesfeldt, Irenaus (2007). Human ethology. Nova York. Aldine de Gruyter.848 pàgs.

[21] Angier, Natalie (1999). Mujer, una geografía íntima. Barcelona. Debate.(Col. Temas de debate). 1ª impr. Pàg. 74

[22] Alexander, R.D. i Noonan, K.M.: «Concealment of ovulation, parental care, and human social evolution». A Napoleon A. Cahgnon i William Irons (eds.) (1979). Evolutionary biology and human social behavior: an anthropological perspective. North Scituate, MA. Duxbury Press. Pàg. 449

[23] Alexander, R.D.: «Sexuality and sociability in humans and other primates», a Katchadourian, Herant A. (ed) (1979). Human sexuality: a comparative and developmental perspective. Berkeley. University of California Press. Pàgs. 81-97)

[24] David M. Buss: La evolución del deseo, pàg. 357

[25] Hrdy, Sarah Blaffer  (1999). Mother nature. Nova York. Pantheon Books. 752 pàgs.

[26] Hrdy, Sarah Blaffer (2001). The woman that never evolved. Cambridge. Harvard University Press. 2ª ed. 304 pàgs.

[27] David M. Buss: La evolución del deseo, pàg. 357-358

[28] Symons, Donald:  «Another woman that never existed». Quarterly Review of Biology57, 1982, pàgs. 297-300

[29] Hrdy, Sarah Blaffer  (1999).  Mother nature. Nova York. Pantheon Books. Pàg. 223.

[30] Fox, Wolff i Baker (1970) foren els primers a proposar aquesta hipòtesi, que ha estat estudiada recentment per diversos científics, en particular Baker i Bellis (1995)

[31] Levin, Roy.J. (1981): «The female orgasm: a current appraisal». Journal of Psychonomic Research, 25, pàgs. 119-133.

[32] Baker, R.Robin i Bellis, Mark (1995). Human sperm competition. Londres. Chapman Hall.354 pàgs.

[33] Fox, C.A.; H.S. Wolff; J.A. Baker: «Measurement of intra-vaginal and intra-uterine pressures during human coitus by radiotelemetry». Journal of Reproduction and Fertility, 22, pàgs. 243-251

[34] Smith, R.L.: «Human sperm competition», a R.L. Smith (ed.) (1984). Sperm competition and the evolution of animal mating systems. Londres. Academic Press. Pàgs. 601-660.

[35] Baker, R.Robin i Bellis, Mark. (1995). Human sperm competition. Londres. Chapman Hall.354 pàgs.

[36] R. Robin Baker i Mark A. Bellis: «Human sperm competition: ejaculate manipulation by females and a function for tbe female orgasm». Animal Behaviour,Volume 46, Issue 5, November 1993, Pages 887–909. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0003347283712728

[37] Wellings,K.; Field, J.;Johnson, A.M. i Wadsworth, J. (1994). Sexual behavior in Britain. Londres. Penguin Books.

[38] Travis, Carol. i Sadd, Susan. (1977). The Redbook Report on female sexuality. Nova York. Delacorte Press. 178 pàgs.

[39] Kinsey, Alfred C., Pomeroy, Wardell B., Martin, Clyde E. (1953). Sexual behavior in the huamn female. Filadelfia. Saunders.842 pàgs.

[40] Michael, R.T.; Gagnon, J.H.;Laumann. E.O.; i Kolata, G. (1994). Sex in America: A definitive Survey. Nova York. Little Brown. 300 pàgs.

[41] David M. Buss: La evolución del deseo, pàg. 359-360

[42] Fisher, S. (1973). The female orgasm: Psychology, Physiology and fantasy. Nova York. Basic Books. 533 pàgs.;

[43] Chesser, Eustace (1957). The sexual, marital and family relationship of the English woman. Nova York. Roy.

[44] David M. Buss: La evolución del deseo, pàg. 360-361

[45] Troisi, Alfonso i Carosi, Monica: «Female orgasm rate increases with male dominance in Japanese macaques». Animal Behavior, 1998, 56, pàgs. 1261-1266.En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0003347298908983

[46] Benshoof, Lee  i Thornhill Randy: «The evolution of monogamy and concealed ovulation in humans». Journal of Social and Biological Structures, abril 1979, Vol. 2, nº 2, pàgs. 95-106. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/0140175079900010

Gangestad, Steven W.: «Sexual selectionmand physical attractiveness: implications for mating dynamics». Human Nature, 4, pàgs. 205-236.En línia a http://download.springer.com/static/pdf/257/art%253A10.1007%252FBF02692200.pdf?auth66=1415295753_741966db69508d225e66d943f855db52&ext=.pdf

[47] Moller, Anders P. i Swaddle, John P. (1997). Asymmetry, developmental stability and evolution. Oxford. Oxford University Press. 304 pàgs.

[48] Thornhill. Randy: «Fluctuating asymmetry and the mating system of the Japanese scorpionfly, Panorpa japonica». Animal behaviour, Vol. 44, nº 5, novembre 1992, pàgs. 867-879.

Parson, P.A.: «Fluctuating asummetry: an epigenetic mesaure of stress». Biologicval Review, maig 1990, Vol. 65, nª 2, pàgs. 131-145.

[49] Gangestad Steven W.: «Facial attractiveness, developmental stability, and fluctuating asymmetry». Ethology and Sociobiology, Vol. 15, nº 2, març 1994, pàgs. 73-85. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/0162309594900183

[50] Randy Thornhill (i altres): «Human female orgasm and mate fluctuating asymmetry». Animal Behaviour, 1995, Vol. 50, nº 6, pàgs. 297-302. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/000334729580014X

[51] Palmer, A.Richard i Strobeck, C.: «Fluctuating asymmetry: measurement, analysis, patterns». Annual Review of Ecology and Systematics, 17, 1986, pàgs. 392-421. En línia a http://www.jstor.org/stable/2097002

[52] Livshits, G. i Kobylianski, E.: «Fluctuating asymmetry as a possible measure of developmental homeostasis in humans: a review». Human Biology, agost 1991, Vol. 63, nº 4, pàgs. 441-466. En línia a http://www.jstor.org/stable/41464192

[53] Federico Guillén Salazar i Gemma Pons Salvador: «El orgasmo femenino, ¿adaptación o subproducto de la evolución?». Gazeta de Antropología, setembre 2000, 16, artículo 18. En línia a http://www.ugr.es/~pwlac/G16_18Federico_Guillen-Gemma_Pons.html

[54] Baker, R.Robin i Bellis, Mark (1995). Human sperm competition. Londres. Chapman Hall.354 pàgs.

[55] Ibídem.

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

(Visited 17 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari