12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades

10 novembre, 2014

Arribats a aquest punt –després d’haver presentat els aspectes centrals de la selecció sexual–, ens podem preguntar sobre els orígens de l’art. I comencem amb una observació de Leroi-Gouthan[1]:

«L’ús d’ocre és particularment intens: No és estrany trobar una capa de sòl de la cova impregnat amb un color vermell violaci a una profunditat de vuit polzades. La mida d’aquests dipòsits d’ocre planteja un problema encara no resolt. La coloració és tan intensa que pràcticament tot el terreny solt sembla consistir en ocre. Un pot imaginar que el aurinyacians han pintat regularment els seus cossos de vermell, tenyit les seves pells d’animals, cobert les seves armes, i ruixat el terra dels seus habitatges, i que van utilitzar una pasta d’ocre amb fins decoratius en totes les fases de la seva vida domèstica. Ho hem d’assumir com a mínim, si hem de donar compte de veritables mines d’ocre en els que alguns d’ells van viure…».

A partir d’aquesta constatació es tracta de construir un model que permeti explicar  l’emergència evolutiva de l’art, dels rituals i de la cultura simbòlica en l’Homo sapiens, que relacioni, a la vegada (a) la teoria de l’evolució de Darwin per la selecció natural i sexual, (b) la investigació en la senyalització sexual dels micos salvatges i els simis, (c) el registre fòssil de l’encefalització en l’evolució humana, (d) els darrers descobriments arqueològics de pigments d’ocre vermell que es remunten a l’especiació a l’Àfrica de l’Homo sapiens fa uns 250.000 anys, i (e) l’etnografia moderna dels caçadors-recol·lectors.

La nostra hipòtesi impugna la suposició dominant que el primer art va ser pintat o gravat en superfícies externes com ara parets de les coves o parets rocoses, així com que l’art comença amb l’Homo sapiens, i defensa que els orígens de l’art es remunten pel cap baix als neandertals i, probablement, a l’Homo heidelbergensis,  i que el primer suport va ser inicialment el cos humà, i va consistir en dissenys predominantment de color vermell sang realitzats damunt el cos amb la intenció de crear una representació d’una falsa menstruació.

Procés de mòlta del pigment ocre vermell

L’ocre vermell es mòlt en una pols fina entre pedres de moldre: la inferior plana, la superior rodona.

Ritus de pas per entrar a l’edat adulta, entre els massai.

Apache Sunrise Ceremony, Camp Verde, Yavapai Apache Reservation. Noia pintada amb ocre vermell.

En els primats, la sincronia reproductiva normalment pren la forma d’estacionalitat en la  concepció i el naixement.

  • com més gran sigui el nombre de femelles ovulant que hagin de ser vigilades de forma simultània, més difícil és per a qualsevol mascle dominant de tenir èxit en monopolitzar un harem per a ell sol.
  • això és simplement perquè, per a tenir cura de qualsevol femella fèrtil, el mascle deixa inevitablement a les altres en llibertat per a aparellar-se amb els seus rivals. El resultat és la distribució de la paternitat més àmpliament entre la població masculina total, i l’augment de la diversitat genètica.

Figura a. Les femelles que competeixen pels bons gens han d’evitar la sincronia ovulatòria. Passant d’una dona a una altra, un sol mascle dominant en aquestes condicions pot exercir un monopoli de fecundació. Clau: Cercle = dona. Punter = ovulació. Triangle = home.

Figura b. Les femelles necessitades del temps i de l’energia masculina han de sincronitzar els seus cicles, per a impedir a qualsevol mascle monopolitzar l’accés a la fecundació.

Ovulació oculta, sincronia i evolució

La sincronia reproductiva mai és perfecta. Segons els diferents models teòrics, les femelles dels primats i dels humans en evolució tendeixen a la sincronització reproductiva quan s’aconsegueixin més beneficis per a la salut garantint l’accés sexual a diversos mascles; per contra, si els beneficis s’aconsegueixen restringint l’accés sexual a un únic mascle dominant, llavors les femelles eviten la sincronia.

En el cas humà, segons la nostra hipòtesi, el nivell d’encefalització que fa que els nadons neixin “incomplerts” i amb el cervell no format del tot, amb el que necessiten moltes cures i una dieta d’alta qualitat, l’estratègia reproductiva de les femelles va consistir, probablement, a no deixar-se dominar per un mascle dominant. La femella humana no necessita un soci que només la deixi prenyada per a desaparèixer, abandonant-la a favor de la seva pròxima parella sexual. Per a qualsevol grup local de femelles, el millor és tenir una gran proporció de mascles –fins ara exclosos per la jerarquia del mascle dominant– que puguin ser inclosos en el sistema de cria i col·laborin a aportar recursos.

En evolucionar l’ovulació oculta i la receptivitat contínua, l’estratègia reproductiva passa per llargs períodes de relacions per tal d’incrementar les oportunitats d’aconseguir la fecundació.

Figura c. Els homes abandonen les femelles un cop l’ovulació ha passat.

Figura d. Les femelles contraresten aquest problema mitjançant l’ocultació de l’ovulació i l’ampliació de la receptivitat.

La sincronia reproductiva va ser una estratègia clau per a l’anivellament reproductiu, reduint l’hegemonia del mascle dominant i comprometent més als conjunt dels mascles en la inversió en els fills. Una major sincronia reproductiva a causa de l’estacionalitat durant els cicles glacials podrien haver diferenciat les estratègies reproductives dels Neandertal de les de l’avantpassat de l’Homo sapiens i ser-ne, en part, la causa de la seva desaparició.

Els costos de l’increment de la grandària del cervell

En aquest model, el factor que impulsa les estratègies femenines és l’alt cost per a les femelles del cada cop més gran cervell de la descendència, la qual cosa requereix una major inversió per part dels mascles.

Les femelles de l’Homo heidelbergensis, l’avantpassat dels Neandertals i dels humans moderns, van ser objecte d’una creixent pressió de selecció per la major mida del cervell en els últims mig milió d’anys: van necessitar més energia de suport. Això va significar una major productivitat per als mascles com a caçadors. A més, els costos energètics d’una major encefalització van provocar la reducció dels costos energètics no dels ronyons, del fetge o del cor, sinó del tracte intestinal (la seva reducció va comportar la necessitat d’una dieta d’alta qualitat per la reducció de la digestió, cosa que complicava, encara més, la cria dels fills).

Segons el món darwinià de la competència sexual dels primats, els mascles podrien estar més interessats en la recerca de noves femelles fèrtils que en el subministrament de les necessitats de les mares lactants i dels seus nadons.

Les dones, a diferència dels ximpanzés, no mostren el seu període fèrtil. Però les femelles no poden amagar fàcilment la menstruació. Els períodes menstruals marquen molt clarament que les dones estan a prop de la fecunditat entre les altres dones que estan embarassades i en període de lactància. Per tant, els mascles dominants podrien dirigir-se a les dones que tinguessin el període i negligir a les més necessitades de suport.

Menstruació, sincronia i pintura vermella

La menstruació es va convertir, així, en un problema clau perquè potencialment creava conflictes entre les femelles i conflictes entre els mascles. La menstruació té poc impacte social entre els ximpanzés o els bonobos, atès que les inflors visibles del cicle estral són el focus de l’atenció dels mascles. Però, entre els humans:

  • Una vegada que els signes externs de l’ovulació s’havien eliminat, la menstruació es va convertir en el senyal més visible d’una pròxima fertilitat.
  • Potencialment, els mascles dominants podien explotar aquesta informació, dirigint-se repetidament a les femelles en cicle a costa de les dones embarassades o en lactància

Figura e. La menstruació ara atreu l’atenció desproporcionada masculina.

Les que havien perdut la inversió masculina necessitaven prendre el control.

  • Les femelles més velles i les més experimentades van formar una coalició amb les femelles en cicle admetent-les en el seu cercle (model de l’àvia). Això permetria entendre l’origen del parentiu i dels models matrilineals i matrilocals posteriors
  • Els pigments ocres vermells van permetre a les dones prendre el control conscient sobre les seves senyals, resistint qualsevol estratègia del mascle dominant de seleccionar i escollir entre elles per causes biològiques.

Figura f. Membres de la coalició van respondre a aquesta amenaça mitjançant el control de l’accés mascle a la (imminent) femella fèrtil.

  •  Atès que la sincronia menstrual precisa i  sostinguda és difícil d’aconseguir, pintant-se amb pigments de color vermell sang era la millor opció per a incorporar al conjunt de mascles en la reproducció i en l’obtenció de recursos; i això fou possible mitjançant la sincronia artificial, ritualment construïda.

Figura g.  Per evitar que els mascles seleccionessin i escollissin entre elles, els membres de la coalició uneixen les seves forces i es cobreixen de pintura.

Una dona Himba (nord de Namíbia) cosmèticament adornada amb ocre vermell.

Com afecta això a les estratègies masculines?

La dona A utilitza cosmètics com a part de la seva coalició ritual cada vegada que una d’elles menstrua; la dona B i totes les seves veïnes no usen cosmètics.

El mascle A està preparat per treballar / invertir per a obtenir l’accés; acabarà treballant per a la coalició de la dona A. Si el mascle A no és capaç de competir amb el mascle B en termes de dominació, triarà les femelles que es pinten d’ocre vermell. El mascle A guanya una salut regular com a resultat.

El mascle B intenta una estratègia de control: deixa de banda la parella una vegada que està embarassada i va a la cerca d’una dona fèrtil. El mascle  B s’aparellarà amb la dona B, però l’abandonarà si troba una nova femella en cicle. Ella llavors, té poc suport durant l’embaràs / la lactància. La qüestió  serà: què guanya el mascle B? La femella B i les seves veïnes no cosmètiques aconsegueixin atencions, però cap inversió fiable, del mascle B: seran elles, doncs, les que reclamaran tenir una inversió com la que dispensa el mascle A.

Conclusió: quan els costos d’encefalització comencen a fer-se sentir i es necessiten estratègies de cooperació per a donar suport a la descendència, quantes dones escolliran als  dominadors preferentment als inversors?

Dominació inversa, caràcter sagrat i tabú

Les estratègies femenines de la lluita contra l’hegemonia del mascle dominant i la seva jerarquia culminen en un enderrocament de la dominació –a l’estil dels primats– i la seva substitució per l’estil de «dominació inversa» –a l’estil del recol·lector-caçador (una jerarquia social invertida). Per a mantenir un ordre social igualitari, les persones s’uneixen per a resistir ser dominades per ningú.

Les femelles han necessitat  assenyalar “No” per a construir-se a si mateixes com a inviolables utilitzant pigments vermells.

Per a defensar-se físicament contra l’assetjament dels mascles que no són parents, les dones desafiants necessitaven servir-se del suport dels seus familiars masculins –fills i germans– com a membres de seves coalicions de dominància inversa.

Figura h.  «Sexe equivocat, espècie equivocada, moment equivocat».

En l’art rupestre dels San, una «nova donzella» s’identifica durant la seva primera cerimònia de la menstruació com un animal sagrat, el gènere ambivalent  ‘Mascle antílop’. Pintura de la roca d’un antílop, Drakensberg, Sud-àfrica.

Conclusions

Abans es pensava que l’art i la cultura simbòlica van sorgir per primera vegada a Europa fa uns 40.000 anys, durant la transició del Paleolític Mitjà al Superior –sovint anomenada l’«explosió simbòlica» o «revolució del Paleolític Superior». Alguns arqueòlegs encara s’adhereixen a aquest punt de vista.

Altres accepten ara que la cultura simbòlica probablement va sorgir a l’Àfrica subsahariana en una data molt anterior, durant el període conegut com a Paleolític Mitjà.

L’evidència consisteix en tradicions d’ocres amb una forta selecció pel color vermell, exemples dels anomenats «llapis ocre», que semblen haver estat utilitzats amb finalitats de disseny, probablement en el cos, i els gravats geomètrics en blocs d’ocre. Tota aquesta producció formada per una indústria de cosmètics  es pot datar entre 100.000 i 200.000 anys

Si hem interpretat correctament la tradició ocre, constitueix una prova per al primer «art» del món –un aspecte de la «cultura simbòlica»– en la  forma d’ornamentació personal i pintures corporals.


[1] Leroi-Gourhan, A. (1968). The Art of Prehistoric Man in Western Europe. London. Thames & Hudson, pàg. 40.

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana

14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge10

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari