Què és la criança positiva? Claus i exemples per educar des del respecte i l’afecte

Les darreres dècades, el món ha experimentat transformacions profundes que han repercutit en tots els aspectes de la nostra vida. L’arribada del segle xxi no solament va revolucionar la manera que teníem de comunicar-nos o d’accedir al coneixement, sinó que també va redefinir conceptes com el de la criança. Educar una criatura ja no només és vetllar pel seu aprenentatge, sinó també pel seu benestar. Aquesta pràctica, cada vegada més usual, es coneix com a criança positiva.

Aquest nou enfocament, basat en el respecte mutu i l’entesa entre pares i fills, té cada vegada més seguidors. Pares i mares de tot el món se submergeixen en un viatge d’aprenentatge continu, un procés que molt sovint comença amb un llibre com Para quererte mejor: Manual con casos reales para una crianza positiva de Laura Cerdán (Mcgraw-Hill, 2023), professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva obra és, per a molts progenitors, una eina d’iniciació a la criança positiva i proporciona una forma pràctica i respectuosa d’educar els més menuts.

Què és la criança positiva?

Malgrat que l’expressió criança positiva es defineix per si sola, Cerdán explica que aquest enfocament tracta d'”educar els infants amb respecte”, cosa que implica veure els petits com a éssers humans autònoms amb drets, “no com a propietats dels seus progenitors”. Per a això és imprescindible comprendre i respectar els diferents estadis evolutius de l’infant i les seves capacitats canviants, fet que ens permetrà establir límits de manera respectuosa, “sense recórrer a càstigs físics ni a tractes humiliants”.

Cerdán, que classifica la criança positiva en l'”estil democràtic” d’ensenyament, també destaca que la comunicació i l’afecte entre pares i fills fan possible “eliminar les lluites de poder”. No obstant això, aclareix que aquest enfocament no és sinònim de renunciar a l’autoritat, ni de “promoure un estil de criança permissiu en què tot s’hi val”.

Criar amb respecte: beneficis més enllà del concepte

L’enfocament positiu en la criança aporta múltiples beneficis. Cerdán destaca que, en promoure la comunicació i l’afecte sense recórrer a la violència, s’estableix una relació sòlida i respectuosa entre pares i fills. A més, si es fomenta l’autoconeixement emocional en l’infant, és possible assegurar un desenvolupament emocional saludable.

La criança positiva cerca crear “un entorn segur i afectuós en què el menor se senti a gust, protegit i segur”. Això, a llarg termini, condueix a un comportament millorat, un ambient familiar més harmoniós i més autoestima en els infants.

Claus per abordar la criança positiva

La criança positiva és una educació basada en conseqüències. Aquest enfocament evita la por en el menor i li ensenya “el que ha de fer i el que no”, al mateix temps que li aporta capacitat de raonar.

Cerdán insisteix que el respecte i l’afecte són “la base d’aquest tipus de criança”. No obstant això, hi ha altres claus essencials perquè aquesta filosofia educativa sigui un èxit per a pares i fills.

• Comprendre les necessitats de l’infant: és fonamental reconèixer que les conductes de l’infant, sigui el plor o fins i tot els comportaments innovadors, són maneres que té de comunicar les necessitats i les emocions. És imprescindible aprendre a interpretar aquests senyals per respondre de manera adequada.
• Promoure la comunicació i l’escolta activa: l’avantsala per comprendre les necessitats dels petits és fomentar un diàleg obert i una escolta genuïna que permeten que “l’infant se senti estimat i escoltat”. Aquesta connexió enforteix el vincle i la confiança mútua entre pares i fills.
• Autoreflexionar i autoconèixer-se: els pares han de ser conscients del propi estil de criança, les influències passades i els nivells de paciència. És vital fer un exercici d’introspecció i avaluació (encara que “sense culpa”, destaca l’autora) per identificar i corregir patrons que puguin no ser beneficiosos.
• Anticipar-se: una part crucial de la criança positiva és estar un pas endavant, anticipant les reaccions i les necessitats de l’infant.

Exemples reals de criança positiva

Laura Cerdán destaca que “les bases d’aquest estil de criança són sempre les mateixes”, independentment de l’edat de l’infant. No obstant això, cal saber adequar les actuacions a l’edat de la criatura. En aquest context, l’autora parla dels límits, que han de canviar i evolucionar paral·lelament al creixement del menor.

En parlar sobre exemples concrets, la professora de la UOC recorda la importància de substituir “el càstig per la conseqüència educativa”. Així, si un infant ha pintat una paret amb colors, no l’hem de castigar amb una surra, sinó que li “donarem un drap i li farem netejar la paret” perquè aquesta resposta “l’ensenya a assumir les conseqüències dels seus actes”.

Un altre exemple il·lustratiu per entendre la diferència entre la criança tradicional i la positiva radica en com es gestiona una rebequeria infantil. Cerdán ens posa en context: imaginem una situació en què un infant es frustra i desencadena una rebequeria quan la seva mare li diu que és hora d’anar-se’n del parc.

En un ensenyament amb mètodes tradicionals, la mare reacciona emprenyada davant el comportament i el plor de l’infant. En la seva frustració, podria donar-li un clatellot i posar-lo al cotxet bruscament, exclamant que “n’està farta”. Aquí, hi ha una manifestació clara de violència física i verbal. En aquest context, la criatura no sols no aprèn a gestionar les emocions —ja que el seu cervell encara no està completament desenvolupat per a això—, sinó que també podria interpretar que actuar amb violència és una forma vàlida de gestionar situacions estressants.

Contrastem això amb un enfocament de criança positiva. Una mare informada sobre les etapes de desenvolupament del seu fill anticiparia la possible reacció a l’hora de dir-li que és hora d’anar-se’n. En lloc d’esperar a l’últim moment, l’avisa amb anticipació, per exemple, esmentant que se n’aniran al cap de deu minuts. Aquest acte tan simple proporciona a l’infant un temps de preparació, la qual cosa li permet “anticipar el que passarà” i li aporta “tranquil·litat i seguretat”. Com a resultat, l’infant se sent més segur i comprès, la qual cosa probablement donarà lloc a una reacció més calmada i positiva.

L’autora de Para quererte mejor destaca la importància de “canviar l’enfocament ‘adultocentrista’ i posar el focus en la infància”, i insisteix que la majoria d’hàbits s’aprenen per imitació: “puc manar al nen que vagi ell sol a rentar-se les dents o puc acompanyar-lo i rentar-me-les amb ell”.