Nizaiá Cassián: “Des de l’acadèmia i la docència ens hem de deixar influir per les lluites, demandes, reflexions i formes d’organització que han impulsat els feminismes”

30 octubre, 2023
Nizaiá Cassián ha rebut la menció M. Encarna Sanahuja Yll a l'excel·lència en la inclusió de la perspectiva de gènere en la pràctica docent universitària Foto: Universitat Rovira i Virgili

Nizaiá Cassián, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del grup de recerca CareNet de l’IN3, acaba de ser distingida amb la menció M. Encarna Sanahuja Yll, que atorga el Govern de la Generalitat. El govern català ha valorat la seva proposta sobre les pràctiques i les perspectives de gènere i feministes de manera transversal en tots els continguts acadèmics relacionats amb la docència en Educació Social i Psicologia Social. En aquesta entrevista, Cassián valora la importància de rebre la menció i reflexiona sobre el que significa per a ella la inclusió de la perspectiva de gènere en la pràctica docent universitària.

Acabes de rebre la menció M. Encarna Sanhuja Yll. T’esperaves aquest reconeixement? 

El projecte que vaig presentar per a la menció M. Encarna Sanahuja Yll parteix d’una aposta central per a una comprensió transfeminista i antiracista de la perspectiva de gènere. Aquest compromís és l’eix vertebrador de la proposta. És a dir, amplia les anàlisis del que anomenem perspectiva de gènere. Entenc que apel·lar a la perspectiva de gènere pot ser estratègic i necessari en determinats moments, però alhora he de dir que personalment no em sento del tot còmoda amb aquesta noció. Considero que és un terme que sovint es queda petit davant la diversitat, la riquesa i la urgència de les demandes, les lluites, les anàlisis i els horitzons emancipatoris que s’han plantejat des de l’ampli camp dels feminismes.

Quan vaig presentar la proposta per a la menció, tenia dubtes que aquest posicionament fos no solament acceptat, sinó també reconegut institucionalment. Si bé parlem constantment de la perspectiva de gènere, també vivim en un moment reactiu, en què es vol estrènyer, excloure i reduir qui pot participar del marc de drets i de vida digna que obre el feminisme. En aquest sentit, aquesta menció és una confirmació que hem de continuar dialogant per aquest camí.

Què significa haver rebut aquesta distinció del Govern?

El fet de rebre aquesta menció és una confirmació que hem de continuar dialogant per aquest camí. El fet que el projecte presentat rebi aquesta menció suposa que el Govern de la Generalitat de Catalunya valora aquesta aposta transfeminista i antiracista en la docència universitària, i que hi dona suport (almenys en termes formals). Implica que hi ha un posicionament comú institucional respecte a aquestes qüestions. És un punt de partida que hem de continuar fomentant, nodrint i posant en pràctica amb totes les seves implicacions.

És fonamental parlar des dels feminismes com una pràctica que és col·lectiva, en moviment i viva

Per a tu, què implica incorporar la perspectiva de gènere en la docència universitària?

Personalment em sento més identificada amb el fet de parlar més aviat de compromís feminista (és a dir, d’una aposta feminista en el camp acadèmic, docent i investigador) i no tant de perspectiva de gènere. S’ha de tractar d’un compromís enfront de la violència, de les formes de dominació, de la desigualtat i de les relacions injustes de poder, submissió i explotació. En aquest sentit, per a mi és fonamental parlar des dels feminismes com una pràctica col·lectiva, en moviment i viva: una pràctica d’emancipació. Els feminismes no són una perspectiva, sinó una pràctica i una experiència viva de cerca de coneixements, eines i maneres d’organitzar-se conjuntament per a una vida lliure de violència, d’explotació i d’injustícia. Aquesta pràctica s’ha de centrar, concretament, en els cossos de les dones, les lesbianes, les persones trans i les identitats de sexe i gènere dissidents, però no només: els feminismes són una aposta que no s’acaba en el gènere i en la identitat de gènere.

Els feminismes han plantejat tota una riquesa teoricoepistemològica, política i analítica en les seves anàlisis de l’explotació i la dominació: s’han centrat en el capitalisme, des dels feminismes marxistes i les anàlisis del capitalisme racial per part del feminisme antiracista; en les eines teòriques que visibilitzen els processos colonials i neocolonials i els efectes que tenen en els cossos i les formes de vida que queden fora del paradigma modern i colonial; en l’economia, l’explotació de la naturalesa i la noció mateixa de naturalesa, des dels ecofeminismes; en la cisheteronormativitat de la medicina i els efectes que té en la patologització i la normalització dels cossos, des del transfeminisme; en el capacitisme present en les formes neoliberals i productistes d’ordenar la sustentació de la vida, des dels feminismes cripple queer, etc.

Incorporar l’aposta o el compromís feminista en la docència universitària implica deixar-nos travessar per totes aquestes produccions teòriques i tots aquests debats que han obert els moviments feministes en diferents camps teòrics, professionals i disciplinaris. Implica sacsejar el currículum acadèmic, posar la lupa en la formació dels equips docents per identificar els múltiples biaixos que reprodueixen (de gènere, cisheteronormatius, racials, de classe, de procedència o capacitistes). També suposa capgirar els marcs teòrics de les nostres disciplines, que continuen essent profundament androcèntrics i eurocèntrics, i que sovint reprodueixen coneixements que patologitzen les dissidències.

Aquesta menció respon a la necessitat d’encarar el repte pendent que comporta la incorporació efectiva del gènere en la docència universitària. En quin punt ens trobem pel que fa a l’assoliment d’aquest repte? En aquesta tasca d’incorporar la perspectiva de gènere en la docència, quin és l’aspecte que resulta més difícil?

 Crec que la qüestió més difícil té a veure amb la noció mateixa d’incorporació. L’aposta feminista implica un gest que generalment no “s’integra”, no “s’incorpora”, sinó que té l’objectiu de sacsejar, transformar, desmuntar, desorganitzar i reorganitzar de maneres més justes, més equitatives i més ètiques. Assenyalar les desigualtats i les violències implica, en la majoria de casos, una feina paral·lela de desconstrucció de les estructures institucionals que sostenen i reprodueixen dia a dia aquestes desigualtats en el camp educatiu. Alhora, implica un treball creatiu, d’imaginació i creació d’altres maneres possibles de donar sentit a la tasca docent i a la relació entre professorat i estudiantat i amb la comunitat universitària. Implica una feina d’imaginació política feminista, de contagi i d’entusiasme que moltes vegades no és fàcil de sostenir i fomentar en els marcs institucionals de la universitat.

I és que la falta de temps, les estructures mateixes de precarització, jerarquització i sobrecàrrega dels equips docents, els blindatges burocràtics o les relacions entre professorat i alumnat (que cada vegada es veuen més influïdes per formes tecnificades d’avaluació mútua constant) fan que aquests processos d’imaginació política feminista i construcció de comunitats emancipatòries siguin molt complexos. Però treballem per fer-ho possible, perquè moltes de nosaltres, com a acadèmiques i docents, sentim el compromís i la responsabilitat que aquests espais educatius no continuïn reproduint i legitimant les violències (patriarcals, racials i cisheteronormatives) que nosaltres mateixes hem viscut, o que hem vist exercir sobre altres persones, en diferents moments del nostre pas per les institucions educatives. 

Tot i que és un gest important i útil, incorporar la perspectiva de gènere en la docència no és només incloure més dones en les referències bibliogràfiques, o parlar en un llenguatge no sexista en els textos i les aules

Si l’aplicació no és transversal, hi ha el risc de caure en el purplewahsing? Què és el purplewashing? Consideres que moltes accions en l’àmbit universitari poden ser qualificades així?

El terme purplewashing és un anglicisme que se sol emprar per assenyalar el gest de “maquillatge superficial” a l’hora d’incorporar la perspectiva de gènere. La qüestió més difícil és no caure en el marc reduccionista, que assumeix que incorporar la perspectiva de gènere en la docència consisteix a incloure més dones en les referències bibliogràfiques o a fer servir llenguatge no sexista en els textos i a les aules. Això és un gest important i útil, però cal situar-lo entre una multiplicitat de gestos que van molt més enllà i que hem de treballar. No hem d’utilitzar les categories “dones” o “gènere” com a universals estandarditzats. De quines dones parlem? Quines condicions específiques de violència i discriminació les afecten? Des del camp educatiu, tenim la responsabilitat de complicar les anàlisis i insistir que no es tracta només de parlar de paritat de gènere o d’inclusió laboral, ni de “trencar el sostre de vidre”: ens hem de preguntar, per exemple, qui són aquestes dones que actualment han pogut trencar el sostre de vidre, i a costa de quins cossos. Des dels feminismes antiracistes, s’ha insistit que les dones autòctones “s’han pogut alliberar” de les tasques de la llar i la cura a costa de la precarització i l’explotació de les dones migrants i racialitzades, que actualment duen a terme aquestes feines en condicions d’explotació i manca de drets laborals. Aquest exemple ens fa veure que necessitem complicar els debats, i aquest és el repte. Hem de recuperar tota la riquesa i la complexitat de les discussions feministes per incorporar, juntament amb el gènere, una mirada sobre formes de desigualtat estructural en termes de racisme, classe, transfòbia, lesbofòbia, capacitisme i discapacitat, amb estratègies que recullin una dimensió veritablement emancipatòria de l’acadèmia. 

Des dels feminismes, s’han plantejat discussions clau sobre la manera com la ciència i el que entenem per coneixement s’han construït a mida del subjecte home, blanc i autònom, entès com a subjecte únic i universal (és a dir, adaptades a l’androcentrisme i a una ciència cisheteropatriarcal). Així mateix, també s’han centrat en la condició eurocèntrica i colonial que acompanya històricament el naixement de moltes de les nostres disciplines acadèmiques. Són qüestions que volem problematitzar. No es tracta només d’afegir més dones a les referències bibliogràfiques de les assignatures, sinó de desmuntar un subjecte patriarcal únic de coneixement o de qüestionar-nos visions eurocèntriques del coneixement, de la patologització dels nostres cossos. 

Apostes per una aplicació transversal de les perspectives de gènere en tot l’àmbit acadèmic. Com ho planteges? És possible fer-ho sense dificultats ni resistències?

El projecte presentat per a la menció planteja que, per fer realment efectiu el compromís feminista i de gènere en la docència universitària, aquesta transformació s’ha de dur a terme en diferents àmbits formals, de continguts, metodològics, de formació dels equips docents i estructurals. Això implica actualitzar i refer el currículum acadèmic, a partir d’una perspectiva feminista i de gènere transversal. Així mateix, cal crear eines i materials docents amb perspectiva de gènere i metodologies feministes, i impulsar pràctiques afirmatives per corregir els biaixos i les desigualtats de gènere, racials, de classe i capacitistes en la formació dels equips docents. Finalment, ens calen estratègies de transformació de la institució universitària que tinguin en compte qüestions estructurals, com les condicions laborals, les càrregues docents i la prioritat dels encàrrecs relacionats amb aquests processos.

Des de la universitat hem d’escoltar i aprendre del que passa allà fora, al carrer

Des d’on s’han d’impulsar les pràctiques feministes a les universitats? És feina del rectorat? Del professorat? De la comunitat en conjunt?

Des del camp acadèmic i docent necessitem contagiar-nos i deixar-nos influir per l’ampli ventall de lluites, demandes, reflexions, sabers i formes d’organització que han impulsat els feminismes en relació amb el capitalisme, la feminització de la pobresa, i la distribució racialitzada i feminitzada del treball de cures (i les violències que això comporta en la falta de drets laborals). De la mateixa manera, ens hem de fixar en les crítiques transfeministes a la normalització i la producció binària dels cossos i la violència mèdica. Sovint l’estudiantat mateix forma part d’aquests processos d’organització social. Som nosaltres, des de la universitat, que no escoltem i no aprenem del que passa allà fora, al carrer. En l’acadèmia acostumem a anar sempre darrere de la vida i ens fa falta escolta i humilitat. Alhora, no es tracta d’acaparar, absorbir o espoliar aquests coneixements construïts des dels moviments socials feministes, sinó de ser conscients que el que posen en qüestió també ens interpel·la.

(Visited 27 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Periodista col·laborador
Comentaris
Deixa un comentari