Anna Mateus: «Els municipis més petits poden ser el millor espai d’integració»

Anna Mateus ha guanyat el primer Premi UOC Rural pel seu treball “Migracions i despoblament: dos camins que s’encreuen?”, que pren com a punt de partida les converses del seu avi amb un veí d’origen magrebí.

Anna Mateus té 30 anys, viu a Lleida, és estudiant del grau d’Educació Social i recentment ha estat la guanyadora del Premi UOC Rural pel seu treball final de grau (TFG). Sota el títol: “Migracions i despoblament: dos camins que s’encreuen?”, Mateus combina assaig i proposta, prenent com a referència les converses amb el seu avi, pagès de tota la vida, i un veí marroquí, l’Abdul, que treballa al sector agrari. A partir d’aquest fenomen, l’estudiant es planteja la hipòtesi de les comunitats rurals com a possibles xarxa d’acollida de persones migrants.

El jurat d’aquests primers Premis UOC Rural va tenir en compte criteris com ara el nivell d’aportació de la proposta per resoldre reptes relacionats amb el desenvolupament social, econòmic i cultural de les zones rurals, i l’aplicabilitat, transferibilitat i rellevància dels resultats. Pel que fa als membres, aquests han estat la Sandra Sanz Martos, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació i el Benja Anglès Juanpere, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política, tots dos en qualitat de sotsdirectors de programes emergents dels seus respectius estudis; la Teresa Nielles Algueró, delegada de la UOC a les Terres de l’Ebre; l’Alfred Charques Calderon, delegat de la UOC a la Comunitat Valenciana; el Carles Rocadembosch Bruch, en qualitat de coordinador de Nova Ruralitat; el Diego Pontones Hernán, de la Xarxa Espanyola de Desenvolupament Rural (REDR) i l’Eduard Trepat Deltell, coordinador tècnic de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA).

Explica’m una mica el teu TFG. Com se’t va acudir?

El meu TFG parteix de les converses que tenia el meu padrí amb un veí d’origen marroquí, l’Abdul. Tot això passava quan jo era petita, i m’ha quedat gravat per sempre. És per això que vaig decidir que aquest fet concret seria el tret de sortida del treball. A les zones rurals, a diferència de les ciutats, és al camp on hi ha la feina: és a prop dels cultius i els conreus on succeeix l’impacte de l’arribada de les persones migrades. Em vaig adonar que a les ciutats som capaces de trobar un lloc on totes aquestes persones que arriben puguin ser acollides en bones condicions, i que potser els pobles podrien ser una eina d’acollida amb moltes més garanties.

A partir d’aquestes converses, em vaig preguntar si d’aquell fet puntual se’n podria extrapolar una dinàmica general d’acollida a través de la feina d’un educador social. Jo visc a Lleida, i em conec tot el Baix Segre. Aquí, el que passa durant la temporada de fruita és que arriben milers de persones per treballar de fora i es fa molt difícil acollir-les amb les garanties necessàries. L’educació social l’entenc com una eina que dinamitza i acompanya a escala comunitària.

Pobles petits, gran acollida.

El meu treball es basa en pobles de menys de 2.000 habitants, que encara tenen dinàmiques més tancades, i on aquesta necessitat d’integració és més fàcil de gestionar si existeix la figura de l’educador social. Als nuclis petits és més senzill dur a terme aquests processos.

Per exemple: si hi ha una persona que arriba a la ciutat i li resulta un espai hostil, existeix la possibilitat de dur-la a una zona rural. La realitat és que els pobles s’estan despoblant i poden ser un espai que brindi oportunitats. És aquí on l’acompanyament de l’educador social es fa més necessari que mai, perquè integrar algú sense cap procés pot ser una feina molt complicada.

Per què vas decidir estudiar el grau a la UOC?

Vaig estudiar Comunicació Audiovisual abans de fer aquest grau d’Educació Social. Vaig tenir un estiu una mica complicat en una zona de conflicte. Quan vaig tornar a casa vaig patir una crisi existencial i vaig decidir començar a cursar els estudis d’Educació Social a través de la UOC, ja que em brindava una autonomia que jo necessitava perquè estava treballant en aquell moment.

Hi ha tingut alguna cosa a veure el fet que visquis fora de Barcelona?

L’he anat fent des d’allà on he estat. Sobretot des de Lleida, que és la meva ciutat. Principalment, ho vaig triar per tenir la possibilitat d’anar-me desplaçant o treballant en altres feines i no sentir-me lligada a uns horaris fixos.

T’agradaria que el teu TFG acabés convertint-se en un projecte real? Que es desplegui en algun municipi concret?

M’encantaria fer d’això alguna cosa més gran, evidentment. Però, com a tot arreu, es necessita finançament i ajuda. Després de les eleccions, tampoc sembla que anem cap a un escenari on això sigui més fàcil. Que s’estableixi un estigma és molt fàcil, però retirar-lo és el més difícil. Al final, el tema resideix en com poder fer comunitat, i la comunitat només es fa tenint a tota mena de gent en comú, en un mateix espai. Això sí: el món de l’educació social és molt precari, i tirar endavant coses com aquesta sense una gran xarxa de contacte es fa molt difícil.

I en l’àmbit públic? Creus que hi ha opcions?

Encara no ho he mirat. Mentre feia el mateix treball vaig anar veient algunes fonts de finançament a escala europea, que m’agradaria explorar a poc a poc al llarg d’aquests mesos. A més, el treball es va plantejar com un assaig, una reflexió de la situació que vivim ara mateix en aquest país i com podríem adoptar el camí i les eines per reconduir-ho.

M’ha agradat molt preparar aquest assaig, però necessito que hi hagi més parts implicades perquè sola és impossible dur-lo a terme, llevat que estiguis en una posició estratègica i econòmica molt favorable.

T’ha sorprès el premi?

De fet, quan vaig rebre el correu vaig pensar que s’havien equivocat! Estic molt contenta amb la meva tutora, la Mireia, que també ha tingut un nivell d’exigència alt. El fet que la tutora tingués tant de nivell i que em proposés presentar-lo al premi em va esperonar a fer-ho. Crec que hem treballat molt i el fet que es reconegui com un treball ben fet és molt bonic.

Creus que se’t poden obrir més portes a partir d’ara?

Si em fan moltes entrevistes i surto als mitjans segur que sí! Ara de debò: se m’estan obrint, sobretot, a mi mateixa. Jo penso molt, durant tot el dia, i posar les coses sobre el paper m’endreça la ment. La difusió sempre és bona, i que et donin un premi és un reconeixement a què té un sentit tot el que he fet fins ara.

Quins són els teus plans, ara?

Estic treballant amb nois joves que han migrat sols. Partit a partit. Cada dia hi ha pals a les rodes per tot arreu i el que toca és continuar endavant. Si no puc seguir des del meu lloc de feina, doncs fer-ho des del projecte del TFG o des de la plataforma d’educadors socials que just ara acabem de crear a Lleida.

És una professió molt dura, però a quin preu ho fem? Hi ha molta precarització, complicació del mateix lloc de feina, se’ns colla molt a totes… I necessitem poder tenir les garanties laborals adequades i un salari digne per poder dur a terme la feina amb les majors garanties.