Dol, malenconia i regressió al jo

Oriol Alonso Cano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, reflexiona sobre el dol i la malenconia, els seus vincles i diferències, a partir del text de Sigmund Freud, Dol i malenconia, publicat al 1915.

Com es pot separar el dol de la malenconia? Però, s’ha de fer veritablement? Quins ingredients entren en joc en la malenconia que en el dol desapareixen o bé tenen un paper radicalment secundari? Aquestes són algunes de les preguntes que aborda Freud en l’elaboració del seu cèlebre text Dol i malenconia, publicat el 1915 però exposat ja abans a Ernest Jones, el 1914. Concretament, les idees que Freud desplega en aquest text es poden considerar clarament el desenvolupament i aprofundiment dels punts que va exposar, en aquella mateixa època, sobre el narcisisme i l’ideal del jo. I és que, per a Freud, hi ha un vincle indissoluble entre malenconia i narcisisme. Ara bé, per aconseguir aquest lligam estructural, primer s’ha de fer un recorregut teòric important i veure, entre altres coses, les imbricacions i separacions que es produeixen entre el treball del dol i la malenconia.

En un primer moment, sembla que hi ha una unió indissoluble entre dol i malenconia. Semblen dos estats semblants, per no dir idèntics, ja que el dol, vist de manera superficial, implica l’estat melancòlic en diversos trams del seu procés. Ara bé, si comencem a endinsar-nos mínimament en aquests dos fenòmens, observarem que això no és així. D’una banda, diu Freud, el dol fa referència a la resposta, la reacció, d’un subjecte enfront de la pèrdua de la persona estimada, o bé d’aquell objecte que actua com si ho fos, és a dir, que s’identifica amb l’objecte estimat. A més, el dol pot ser considerat un estat conjuntural, més o menys efímer, però de naturalesa passatgera. Per això no se’l considera un estat patològic.

Els vincles i les diferències entre el dol i la malenconia

Si aprofundim una mica més en el treball del dol, s’aprecia com, segons Freud, aquest respon a un imperatiu de la realitat perquè el subjecte extregui tots els llaços libidinals envers l’objecte perdut. El món, la realitat, exigeix els seus tributs, i el subjecte ha de pagar per aquests tributs. Aquesta retirada, no obstant això, genera malestar, dolor, sofriment, fins i tot en els moments que s’entreveu l’objecte que substituirà el perdut. Moltes vegades hi ha rebuig a les demandes de la realitat i aquest rebuig pot ser tan intens que condueix a una situació de sentir-se estrany en el món o bé a una retenció de l’objecte per via de la psicosi al·lucinatòria.

Ara bé, normalment s’atenen les exhortacions de la realitat i aquesta retirada, efectivament, es duu a terme a poc a poc, de manera progressiva, amb una gran despesa de temps i d’energia d’investidura, ja que hi ha dolor mentre l’objecte perdut roman en el centre de la vida psíquica del subjecte. Quan el treball del dol ja ha complert la funció de retreure els llaços libidinals de l’objecte perdut, el jo s’allibera i pot, novament, fer vincle de manera més o menys plena amb un altre objecte.

La malenconia, al seu torn, és una mica més complexa, diu Freud. Realment es presenta en una multitud de formes, unes amb un caràcter més somàtic, altres d’ordre psíquic, però la qüestió és que, en efecte, no hi pot haver una unitat de síntesi que defineixi unívocament la malenconia. Així, doncs, i assumint aquesta dificultat inherent de tipificació, Freud assegura que la malenconia es refereix a un neguit profund, a una falta d’interès pel món exterior, a la pèrdua de la capacitat d’estimar, produir fets, esdeveniments i coses, a una rebaixa de l’autoestima traduïda per autoretrets, autocàstigs…

La malenconia es pot donar en casos de pèrdua de l’objecte estimat, però també per una pèrdua més ideal, o bé per alguna cosa que es desconeix absolutament. Això darrer és el que és veritablement interessant, perquè es podria dir que en la malenconia es produeix una pèrdua d’objecte que és inconscient, a diferència del dol, en què no hi ha res inconscient relacionat amb la pèrdua (una altra cosa és el treball propi del dol i els efectes reals que produeix). En el dol, la inhibició i la falta d’interès per la realitat procedeixen de l’absorció del jo fruit del treball del dol, mentre que en la malenconia es presenten de manera enigmàtica perquè no s’acaba d’identificar l’objecte, en molts casos.

Més enllà d’aquest caràcter inconscient de l’objecte perdut, en el melancòlic, sobretot, i a diferència del dol, el que es produeix és un empobriment del jo. Dit en altres paraules, mentre que en el dol serà el món la instància que deixarà de tenir sentit, i es convertirà en un element residual, en la malenconia, per contra, serà el jo el que es buida de sentit, tal com es pot observar en el reguitzell d’autoretrets, autocàstigs, insults envers un mateix o una mateixa… (que poden completar-se amb insomni, expulsió d’aliments…). Hi ha, al seu torn, una satisfacció sàdica en el sofriment, un automartiri que gaudeix en la malenconia.

Ara bé, diu Freud, si s’hi para atenció, s’adverteix que aquests autoretrets, autocàstigs i altres procediments de tortura del subjecte envers si mateix, en realitat estan destinats a un altre. Dit d’una altra manera, lluny de dirigir-se a la pròpia persona, el martiri està destinat a una altra persona, objecte… que el subjecte estima, ha estimat o estimaria. Els autoretrets són realment retrets contra un objecte d’amor. Com pot ser això?

Les fases del procés melancòlic

En el procés melancòlic se seguiria la ruta següent: en primer lloc, hi ha una tria d’objecte i un vincle libidinal amb aquest. No obstant això, en segon terme, es produeix un capgirament, una fragmentació, una fractura d’aquest vincle (per les raons que siguin —afront real, desengany…—). Finalment, en tercer lloc, hi ha un truncament del procediment normal d’extreure la libido d’aquest objecte per desplaçar-la a un altre. Les raons d’aquest truncament poden ser diverses, però la principal és que la investidura libidinal d’aquest objecte va ser poc resistent, i es cancel·la definitivament, però la libido alliberada no es desplaça a un altre objecte, sinó que, per contra, es retira al jo. D’aquesta manera, aquesta libido que engoleix al jo serveix per establir una identificació del jo amb l’objecte perdut (tots dos aparentment no hi són…). Així, doncs, la pèrdua de l’objecte es traduirà en la pèrdua del jo, i, d’altra banda, el conflicte que es dona entre el jo i l’objecte estimat-perdut es transformarà en una bifurcació del jo en, d’una banda, el jo crític i, de l’altra, el jo alterat per la identificació (d’aquí els autocàstigs, els autoretrets, l’autocensura…).

Tal com podem observar, en la malenconia hi ha una dominació narcisista força acusada. I és que, veritablement, segons Freud, la malenconia pren part dels seus caràcters del dol, però també, i sobretot, de la regressió de l’elecció narcisista d’objecte que es dona en el narcisisme.

Al seu torn, aquesta assimilació del jo amb un objecte és el que explica el sadisme que indueix al suïcidi del melancòlic o melancòlica. El jo es pot donar mort perquè, en virtut d’aquesta reculada d’investidura libidinal d’objecte, es tracta a si mateix com un objecte i, com a tal, hi pot adreçar tota la seva hostilitat, la que normalment recau sobre l’objecte. És a dir, se substitueix la reacció originària del jo envers els objectes del món exterior, i ell mateix passa a ser un objecte més.

La malenconia, al seu torn, pot acabar convertint-se en mania. En aquest cas, el jo ha d’haver vençut la pèrdua de l’objecte, però el que passa és que tota la càrrega libidinal lliure, que la malenconia havia retret en el jo, ara, voraç, desfermada, va a la recerca de noves investidures i objectes.

Tal com s’ha pogut observar, tant el dol com la malenconia, passat un cert temps, transcorren sense deixar seqüeles greus. Les diferències principals consisteixen, d’una banda, en el marcat component narcisista de la malenconia, a diferència del treball del dol, i, d’altra banda, en el caràcter predominantment inconscient, tant de l’objecte com de diversos processos (enfrontaments, càrregues, descàrregues…), que es produeix en el subjecte melancòlic.