Per què la guerra?

15 juliol, 2022
per què la guerra
Oriol Alonso Cano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, comparteix les principals reflexions i conclusions de l’intercanvi epistolar entre Albert Einstein i Sigmund Freud l’any 1932, que tenia com objectiu esclarir el fenomen de la guerra i que recull el llibre ‘¿Por qué la guerra?’.

 

per què la guerra
‘¿Por qué la guerra?’ | Editorial Minúscula (2001)

L’any 1931, la Comissió Permanent per la Literatura i les Arts de la Lliga de les Nacions va encarregar a l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual que organitzés una sèrie d’intercanvis epistolars entre diferents intel·lectuals. Un dels primers intel·lectuals seleccionats va ser Albert Einstein, que, al seu torn, va suggerir Sigmund Freud com a interlocutor del diàleg (prèviament, el 1927, s’havien trobat a casa del fill petit de Freud, a Berlín). El juny de 1932, el secretari de l’institut va contactar amb Freud per oficialitzar la invitació. El psicoanalista va acceptar l’oferta de bon grat, tot i que amb una mica d’escepticisme inicial.

 

L’eix central del debat: “Hi ha cap camí per evitar a la humanitat els estralls de la guerra?”

La proposta que planteja Einstein per resoldre aquesta pregunta té un marcat caràcter politicosocial

La carta d’Einstein s’envia el 30 de juliol. L’eix principal de la comunicació gira entorn de la pregunta següent: “hi ha cap camí per evitar a la humanitat els estralls de la guerra?”. Inicialment, la pregunta genera impotència a Einstein, ja que per respondre-la cal “penetrar en les foscors de la voluntat”, terreny vedat per al físic, acostumat a altres espais d’estudi i altres metodologies. Així mateix, la proposta que planteja Einstein per resoldre aquesta pregunta té un marcat caràcter politicosocial, atès que aposta per “la creació, amb el consens internacional, d’un cos legislatiu i judicial per dirimir qualsevol conflicte que pugui sorgir entre les nacions”. D’aquesta manera, amb la creació d’aquesta instància supranacional, cada estat hauria d’acceptar les ordres i les decisions d’aquest cos legislatiu, a més de renunciar a part de la seva sobirania.

Ara bé, aquesta aposta té, segons Einstein, diverses dificultats. La primera és que els governants de cada nació són poc proclius a cedir el seu poder d’acció i, en conseqüència, són hostils a qualsevol limitació de les seves decisions. En segon lloc, hi ha tot un gremi (mercenaris, senyors de la guerra…) que es beneficia contínuament de l’establiment dels paràmetres de la guerra i, finalment, de l’esclat bèl·lic.

Les tres grans preguntes que planteja Einstein

Més enllà d’aquestes dificultats, Einstein planteja tres preguntes fonamentals, que sorgeixen de les dificultats del fenomen.

  1. La primera consisteix a qüestionar-se com l’interès d’aquests pocs subjectes determina el rumb de les masses (per a qui, per si no fos poc, la guerra implica devastació i sofriment). Einstein dona una resposta althusseriana avant la lettre a aquesta pregunta: l’escola, la premsa i l’Església depenen de la classe dominant, cosa que les converteix en aparells ideològics crucials per inocular la lògica de dominació als ciutadans.
  2. La segona qüestió que planteja Einstein se centra en la manera com els procediments de dominació desperten sentiments violents, salvatges i abruptes que condueixen, fins i tot, a sacrificar les vides de les persones que estan directament implicades en el conflicte. La resposta que proposa Einstein és que l’ésser humà posseeix “un anhel d’odi i destrucció”, que existeix en estat latent en situacions normals i quotidianes, però que surt a la llum quan es donen les condicions idònies.
  3. Finalment, la tercera i última pregunta que llança Einstein —i que, a diferència de la resta, no té resposta— és com es pot intervenir (en) l’evolució mental del subjecte per posar-lo a resguard de la “psicosi de l’odi i la destructivitat”.

La resposta de Freud i com fer front a la pulsió de destrucció inherent a tots els éssers humans

A l’agost, la missiva arriba a Freud, que al setembre escriu i envia la seva resposta a Einstein. En primer lloc, Freud estableix que, en tot el regne animal, els conflictes d’interessos es resolen amb la violència. És un element estructural des de la nit dels temps. Freud recupera part del que va escriure a Tòtem i tabú (1913) per parlar de l’horda primordial i de com, a través de la força —i de la por que generava aquesta força—, decidia les confrontacions o els conflictes d’interessos entre els individus. Posteriorment, en el procés evolutiu, la força muscular serà substituïda per l’ús d’instruments: qui té les millors armes, o bé qui les fa servir amb més habilitat i destresa, és qui guanya la contesa o disputa. És a dir, arriba un moment en què la superioritat mental supera la força física. Tant mitjançant la violència física com a través de les argúcies mentals, la finalitat de la lluita és l’eliminació del rival (cosa que, d’una banda, impedeix la venjança i, de l’altra, serveix com a advertiment per a la resta de rivals potencials).

L’evolució de la violència, diu Freud, no s’atura aquí, sinó que posteriorment s’instaura en l’àmbit del dret. Si ens hi fixem bé, el dret és la violència que exerceix la comunitat perquè tots els seus integrants visquin en concòrdia (cadascú cedeix la seva pròpia llibertat per al benefici comunitari). Amb tot, es tracta d’un dret construït a partir de desigualtats (la llei ve marcada pels vencedors de la història). Amb això, es fa difícil arribar a la situació de l’anhelada pax aeterna: sempre hi haurà una part social sotmesa, cosa que generarà ressentiment, revolta, guerra civil (guerra que, al seu torn, forjarà noves unitats conflictives)…

La prevenció de la guerra només és possible mitjançant una violència central encarregada de mediar en tots els conflictes d’interessos

Per tant, la cohesió social és fràgil tant si es manté mitjançant el dret com si es garanteix a través de la guerra. Així mateix, es poden generar processos d’identificació (és a dir, teixir vincles de sentiment de comunitat, de pertinença…), però la instauració sòlida i duradora de la cohesió continua essent complexa. Per això, segons Freud, la prevenció de la guerra només és possible, tal com planteja Einstein, mitjançant “una violència central” encarregada de mediar en tots els conflictes d’interessos. Violència, així mateix, encarnada per una instància legislativa superior que gestioni les potencials dificultats entre nacions. Ara bé, aquest fet exigeix que s’atorgui el poder necessari a aquesta instància, cosa força problemàtica per les raons que ja esmentava Einstein. Així i tot, Freud aposta totalment per aquesta instància i perquè aquest paper l’exerceixi la Lliga de les Nacions.

No obstant això, l’obstacle principal que impedeix la pacificació comunitària absoluta és molt més profund, abismal, fosc: és la pulsió de destrucció inherent a tot ésser humà la que fa que es mantingui inquiet i l’orienta cap a l’agressivitat i la devastació. Aquesta pulsió “treballa dins de tot ésser viu i malda per produir la descomposició, per reconduir la vida a l’estat de matèria inanimada”, afirma Freud.

D’aquesta manera, la guerra és un desbordament de la pulsió de destrucció, el trasllat d’aquesta pulsió a la realitat (en aquest text, Freud distingeix entre pulsió de mort i pulsió de destrucció). Per intentar pal·liar aquest fenomen, cal intentar que l’altra pulsió que conviu dins el subjecte (eros), i que sempre intervé juntament amb la pulsió de mort, sigui predominant, o, com a mínim, prevalgui sobre la contrària. Amb aquesta aposta per l’altra pulsió, es poden establir vincles de sentiment entre els membres de la comunitat (sigui a través dels vincles que s’estableixen amb un objecte d’amor individual, però sense intervenir en les metes sexuals, sigui a partir de processos d’identificació).

Raó i cultura, els millors aliats per combatre la guerra

Ara bé, més enllà d’aquesta aposta per la pulsió eròtica (entenent eròtic en un sentit ampli, com l’eros grec), Freud apel·la a la preeminència de la raó com el mecanisme més eficaç per apaivagar els impulsos pulsionals destructius. Sotmetre la vida pulsional a la racionalitat és el mitjà més eficient per eliminar l’anhel de destrucció i, per tant, el desig de guerra.

Perquè això es produeixi, la cultura és fonamental. Els processos de culturització desplacen progressivament els objectius pulsionals, els demarquen, els posen límits i, finalment, interioritzen la inclinació d’agressió. A través de la cultura, la raó comença a imperar, i, gràcies a això, la pulsió es desvia cap a altres finalitats menys devastadores. El que fa la guerra, entre altres coses, és contradir el procés cultural, introduir el subjecte al regne de la barbàrie pulsional; aquí és on sorgeix la revolta, el rebuig (intel·lectual i afectiu) de la guerra per part de tothom que es defineix com a pacifista.

Per acabar, Freud esmenta un altre factor fonamental, juntament amb el procés cultural, per apaivagar els desitjos bèl·lics: es tracta, ni més ni menys, de l’angoixa davant els efectes d’una guerra futura. Ens encaminem, diu Freud, cap a la possibilitat d’una destrucció massiva, global i radical de la població (això ho escriu sis anys abans de la Segona Guerra Mundial), i aquest fet hauria de generar por i paràlisi cap als desitjos de destrucció que comporta la guerra.

Després de la resposta de Freud, l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual va decidir publicar la correspondència, a París, amb el títol Per què la guerra i en tres idiomes: alemany, francès i anglès. No obstant això, amb el triomf del Partit Nacionalsocialista, la circulació d’aquest text es va prohibir a Alemanya… Però això ja és una altra història. O no.

(Visited 11 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació
Comentaris
Deixa un comentari