Autoritat i llibertat: la ruptura entre S. Freud i C.G. Jung

Oriol Alonso Cano, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, desgrana la pel·lícula A Dangerous Method (2011) del director canadec David Cronenberg per explicar-nos la relació entre Sigmund Freud, pare de la psicoanàlisi, i Carl Gustav Jung, psiquiatre i fundador de l’escola de la psicologia analítica, i les causes de la seva confrontació que els van dur a la ruptura epistolar, professional i personal.

El 2011 el director canadenc David Cronenberg va aconseguir, per fi, estrenar un dels seus projectes més personals, i alhora arriscats, ja que significava allunyar-se del to més comercial emprès en les seves dues anteriors pel·lícules (A History of Violence, 2005 i Eastern Promises, 2007) i tornar a un relat fosc i una mica sòrdid, en què es recuperava algun dels eixos temàtics que l’havien obsessionat al llarg de la seva carrera. En particular, el projecte, finalment cristal·litzat en la inquietant A dangerous method, tractava, d’una banda, sobre l’enllaç entre C. G. Jung i la seva pacient Sabina Spielrien i, de l’altra, penetrava en la relació entre Jung i S. Freud per així endinsar-se en els detalls de la psicoanàlisi, un dels temes més admirats de Cronenberg. Més enllà d’aquestes qüestions, la pel·lícula versa sobre la confiança i la lleialtat, així com les problemàtiques que comporten. Confiança i lleialtat envers el pare (Freud), però també envers la mare (l’esposa de Jung, Emma i ​​la seva amant, Sabina).

Freud i Jung, una relació marcada per l’ambivalència

Centrem-nos en el primer eix, que és el que ens interessa aquí. Cronenberg dibuixa una relació entre Jung i Freud marcada per l’ambivalència. Hi ha admiració mútua:  d’una banda, hi ha l’autoritat de qui obre el camí per a una nova manera d’abordar les complexitats de la psique; però, per l’altra, l’admiració cap a algú que encarna la força i el vigor de qui vol desenvolupar i implementar allò que proscriu per l’autoritat. Més enllà d’això, aquesta relació, també des de la gènesi, estarà cartografiada per la desconfiança i, sobretot, en la diferència de postures sobre quin ha de ser el rumb d’allò que ells estimen. És a dir, ens trobem davant de típica relació paterno-filial.

Cronenberg traça majestuosament aquesta ambivalència que expressa molt bé Freud en el seu escrit Contribució a la història del moviment psicoanalític, escrit realitzat, en gran part, per donar resposta a la seva ruptura amb Jung. Ara bé, no avancem esdeveniments, i anem a la història del seu vincle per veure els detalls d’aquesta ruptura.

Els motius de la ruptura epistolar, professional i personal entre Freud i Jung

El 1900 Jung, que en aquella època era psiquiatre a la clínica psiquiàtrica de Burghölzli, llegeix la Interpretació dels somnis de Freud i es veu interpel·lat de tal manera pel concepte de repressió, que li permet entendre certes problemàtiques relacionades amb el test d’associació de paraules que va crear per tractar pacients esquizofrènics (dementia praecox). Posteriorment, quan el 1905 és nomenat cap de Psiquiatria de Burghölzli, clínica de la Universitat de Zuric, amb la complicitat de Bleuer, director de la institució, implementa el mètode psicoanalític en el tractament dels seus pacients i, finalment, el 1906 es llança a iniciar la correspondència amb el seu mestre a l’ombra, Sigmund Freud.

Així mateix, Freud, en rebre la missiva de Jung, veu el seu interlocutor com algú interessant amb qui poder expandir el seu mètode -fins aleshores repudiat i criticat en els cercles de poder-, i assolir així el prestigi científic en vincular la seva proposta amb la psiquiatria. Per Freud, doncs, s’obria una oportunitat important d’expandir i reivindicar la psicoanàlisi. La primera trobada, que es produeix el 1907, és absolutament satisfactòria, ja que conversen extensament sobre temes crucials per a la psicoanàlisi: la repressió i la seva implicació en el mecanisme psíquic, de com el trauma sexual (l’entramat edípic) s’enquadra a l’origen de la mateixa… No obstant això, lluny de caure en el parany de l’hipnotisme, en aquesta primera trobada ja van començar a forjar-se les primeres friccions que, a la llarga, es convertiran en esquerdes insalvables que dinamitaran definitivament la relació en el futur.

D’una banda, hi havia l’obsessió de Freud a reduir qualsevol (mal) funcionament psíquic a qüestions sexuals. Per a Jung això implicava limitar enormement el camp de treball perquè, segons la seva postura, hi havia altres factors que intervenen en la neurosi que van més enllà de la sexualitat. D’altra banda, hi havia tot l’interès jungià pel fet religiós, místic, l’ocultisme… que Freud interpretava com a elements inacceptables, ja que s’allunyaven del rigor científic, a més d’obstaculitzar el desenvolupament del moviment psicoanalític, ja tan injuriat en aquell moment per l’opinió pública i acadèmica.

Malgrat les discrepàncies inicials, tots dos van continuar amb la seva correspondència i, sobretot, amb la seva relació. El 1908, a través de Jung, es realitza a Salzburg el primer Congrés de Psicoanàlisi així com es gesta la fundació del Jahrbuch für psychoanalische und psychopatologische Forschungen, amb Bleuer i Freud de directors i Jung de cap de redacció. El 1910, Stanley Hall convida Freud i Jung a la Universitat de Clark a Worcester, invitació que tots dos accepten de bona gana (ambdós, tanmateix, van ser nomenats amb el títol honorífic de LL.D –Legum Doctor- en aquesta visita), ja que veuen en aquest moviment un pas crucial i estratègic per a la difusió de la psicoanàlisi.

El 1910, encara que les tensions seguien creixent, Freud va considerar que, com Alemanya i els països de parla alemanya eren tan hostils envers la psicoanàlisi, havia de traslladar el moviment psicoanalític a Zuric com a centre neuràlgic i, alhora, atorgar a Jung la rellevància absoluta. Així doncs, es va fundar l’Associació Psicoanalítica Internacional (IPA) i Jung en va ser nomenat president.

El complex d’Èdip o les concepcions de la libido, principals motius de confrontació

Ara bé, les contradiccions entre tots dos es feien cada cop més explícites i tenses, i les dificultats de gestió i la convivència dins del moviment s’anaven convertint progressivament en una qüestió insostenible. Per exemple, Freud relata com Jung va presidir el congrés del 1913 d’una manera desmesurada i inoportuna. Més enllà d’aquest fet, les concepcions de la libido de tots dos van ser un punt de confrontació important. Per a Freud, principalment la libido té una dimensió sexual, en canvi, per a Jung era considerada com a energia pura, abstracta i universal (és a dir, podia ser sexual i asexual).

Així mateix, hi va haver altres discrepàncies teòriques de pes: per a Jung el complex d’Èdip era considerat com una cosa simbòlica; no existia pulsió de vida i de mort perquè el que hi havia era força vital neutra. D’aquesta manera, l’inconscient jungià deixa de ser singular i llastat pel complex d’Èdip per convertir-se en quelcom col·lectiu. Així doncs, segons Freud, a l’anàlisi de Jung no hi havia cap consideració per la història passada del pacient així com per la qüestió de la transferència, la confusió jungiana entre somni i pensaments onírics latents…

Totes aquestes qüestions van conduir a liquidar la relació epistolar, professional i evidentment personal entre tots dos. Va ser una ruptura difícil i complexa, que va motivar a Freud a repensar certes direccions que estava prenent el moviment psicoanalític i que a Jung el va conduir, en primer lloc, a una situació d’abstracció i malestar profund i, posteriorment, a continuar amb la seva recerca i tractament cap a altres rutes més afins a les seves inquietuds culturals i intel·lectuals.