Les paradoxes de la professionalització de l’educació social

25 maig, 2023
educació social professió

A propòsit de la VIII Jornada d’Educació Social de la UOC, Jordi Solé Blanch, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, reflexiona sobre les paradoxes de la professió i sobre el present i futur de l’educació social.

Quatre anys després de la celebració de la darrera Jornada d’Educació Social de la UOC, el passat dissabte 20 de maig vam celebrar-ne la vuitena edició. Aquest cop hem dedicat la jornada a l’anàlisi de l’estat de la professió, a reflexionar sobre el present i el futur de l’educació social tenint en compte les paradoxes que ha calgut afrontar (i es continuen afrontant) al llarg d’una trajectòria de més de trenta anys, si situem l’any 1991, amb l’aprovació del Reial decret que donava llum verda al desplegament universitari de la titulació, llavors una diplomatura, com la data oficial del seu naixement.

En la presentació de la jornada dèiem que la pregunta a propòsit de l’agència de la professió en l’acompanyament a les persones i els seus efectes sobre les polítiques públiques continua estant sobre la taula, és a dir, que després d’haver assolit un lloc en el camp professional gràcies a l’impuls de les associacions i els col·legis professionals, gràcies també a l’existència d’uns estudis universitaris consolidats, sabem que encara hi ha molt per fer. Hi ha molts fronts oberts.

educació social
Eva Bretones, Asun Pié i Segundo Moyano, professors dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i ponents de la VIII Jornada d’Educació Social

Fem un breu repàs. Les polítiques públiques de les darreres dècades, sotmeses a la doxa neoliberal, no han fet més que afeblir les estructures bàsiques de l’estat del benestar. L’externalització sistemàtica i -sovint injustificada- de tota mena de programes i serveis per part de les diferents administracions públiques -havent de renovar licitacions i subvencions, en molts casos, any rere any- ha provocat que les condicions laborals dels professionals es debilitin i la qualitat dels serveis es deteriori.

De la mateixa manera, tampoc podem oblidar la burocratització imparable d’un sistema que, per més que s’automatitzi i digitalitzi, no fa més que multiplicar les tasques administratives, tancant els professionals en els seus despatxos mentre els sotmet, a ells i a les persones que atenen, a protocols ridículs i processos de control i rendiment de comptes que només serveixen per acumular dades i justificar presumptes polítiques públiques basades en l’evidència.

Això, pel que fa a les condicions materials, però després caldria afegir les contradiccions pròpies de les professions del camp social: l’ambigüitat dels encàrrecs institucionals i les demandes socials i polítiques que es reben, i que ens recorden permanentment la paradoxa indefugible que sempre acompanya aquestes professions en la seva funció dialèctica entre el control i l’ajuda; entre la necessitat d’incorporar, en la pràctica professional diària, la perspectiva de l’ajust i l’adaptació i, alhora, no abandonar l’anhel polític de la transformació i el canvi social; entre el messianisme i els seus excessos paternalistes (per no parlar del sorgiment, en molts àmbits, del que podríem anomenar una “indústria del rescat i la salvació”), i la pulsió policial, sempre amatent, sobretot quan reproduïm, amb les nostres pràctiques, marcs mentals discriminatoris que no fan més que reforçar les desigualtats socials; entre l’omnipotència, és a dir, creure que l’educació ho pot tot o que l’educació social ha d’estar a tot arreu, i la impotència, dimitir perquè no hi ha res a fer.

educació social
Brígida Maestres, César Haba, Rut Barranco, Kaoutar Loukaini i Jordi Enjuanes durant la sessió celebrada el passat 20 de maig

Finalment, cal assenyalar també la mateixa debilitat de la professió i el seu camp disciplinari a l’hora d’oferir marcs teòrics i models de treball capaços d’orientar la pràctica professional des d’una posició ètica, política i pedagògica sòlida i consistent. De fet, l’educació social ocupa, en molts casos, un lloc de subordinació respecte d’altres disciplines. Per això, diem que hi ha una mena d’inversió proporcional (i aquesta és una de les paradoxes) amb el fet de trobar-nos amb una professió més o menys reconeguda, però que, alhora, sembla deslocalitzada, subordinada i potser invisibilitzada, malgrat la seva presència formal.

En la definició de l’encàrrec que reben els educadors i les educadores socials intervenen molts actors. D’una banda, tenim les administracions públiques, que no dicten soles les polítiques socials i, de l’altra, els operadors privats que conformen el denominat tercer sector social; un conjunt d’entitats, d’associacions i cooperatives de mides molt diverses, etc., però també de fundacions i empreses privades amb interessos propis que fan dels serveis socials, un negoci i, sovint, un negoci ben lucratiu. Gegants empresarials que han viscut de l’obra pública durant moltes dècades continuen incrementant els seus beneficis i els dels seus accionistes mitjançant filials dedicades a múltiples serveis d’atenció a les persones, sovint, a costa dels recursos i els professionals que es fan càrrec d’aquests mateixos serveis.

I és que l’educació social, per bé i per mal, és una professió que forma part d’aquestes estructures de gestió dels serveis públics, i és probable que hagi perdut una certa capacitat de connectar i dotar de coherència els elements teòrics, els objectius, les funcions i els procediments que emmarquen els seus models d’actuació. Les conseqüències es tradueixen, normalment, en el malestar, en la desorientació, en la pèrdua de sentit de molts professionals envers allò que fan, etc. Fins i tot, des de la perspectiva de les noves generacions, ni tan sols la memòria de la lluita pel reconeixement de la professió que les va precedir es troba present en el sentit que donen a les seves tasques i funcions. Malgrat tot, els processos de professionalització continuen vius.

Com repensar l’educació social des de les pràctiques?

Que aquests processos no retrocedeixin davant la complexitat d’un context social i polític que exigeix als professionals l’acceptació de lògiques que escapen a les finalitats ètiques i pedagògiques de les seves funcions o que, simplement, els deixa a la deriva, depèn de la nostra capacitat per sostenir una posició capaç d’articular el saber, les pràctiques i la col·laboració amb els altres. També la col·laboració entre disciplines, així com la que caldria promoure entre el camp de la recerca i el de la pràctica professional.

Aquest ha estat un dels objectius de la jornada: articular el saber i les pràctiques per connectar mons que de vegades no es troben. No és només el vell conflicte, entenem que superat, entre la teoria i la pràctica, sinó les lògiques de funcionament dels professionals i els serveis en els quals treballen i un món acadèmic noquejat per dinàmiques productives pròpies, sovint allunyades de les realitats socials i les urgències a les quals cal donar resposta. En les taules de debat de la jornada es van apuntar alguns dels efectes més evidents de les derives acadèmiques: producció científica aliena a les necessitats i llocs epistemològics dels professionals, entotsolada en les publicacions científiques que només impacten en les bases de dades que estableixen els ridículs rànquings de les revistes acadèmiques; pràctiques “d’extractivisme acadèmic” per obtenir dades a través de falses recerques aplicades; menysteniment de la veu dels professionals i les persones que són objecte de les polítiques socials, etc.

Els nous horitzons de l’educació social

La jornada ha servit per assenyalar aquestes qüestions i anar més enllà. En el moment que es comparteixen experiències que donen compte de la construcció de la professió, ens adonem dels camins recorreguts i els que hi ha encara per recórrer. Els ponents van parlar, per exemple, de l’aposta per les comunitats de pràctica o la creació d’espais de formació impulsats pels mateixos professionals, sense donar l’esquena a la universitat, però al marge de les dinàmiques credencialistes i les modes teòriques que envaeixen el camp de la formació contínua. Es va fer esment també al compromís ètic i polític de la professió, a la necessitat de traduir els encàrrecs institucionals, que sovint exigeixen coses molt allunyades del que haurien de fer els professionals (control, custòdia, assistencialisme), en treball educatiu; als temps institucionals i els temps de l’acció socioeducativa; al paper de la vocació; a la necessitat de construir i reforçar estructures col·lectives d’autoorganització, com els col·legis professionals i els sindicats, per compensar la fragmentació i l’especialització, etc.

Hi ha molt per fer, però tenim un col·lectiu professional viu, disposat a superar la queixa victimista i improductiva, una part del món acadèmic menys obedient a les derives tecnocràtiques del treball científic, fent una aposta clara per la formació, i estudiants que assenyalen nous horitzons. Des del Grau d’Educació Social de la UOC continuarem nodrint els anhels de transformació d’uns i altres mitjançant actes com aquests, oberts a l’intercanvi, la conversa i el pensament.

(Visited 47 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.
Comentaris
Deixa un comentari