La coeducació: reptes i eines per a una escola coeducativa

14 abril, 2023
coeducación

Què és la coeducació? La coeducació i l’escola mixta són el mateix? És l’escola actual una escola coeducativa? Nadia Ahufinger Sanclemente, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, i Ana Hildago Urtiaga, professora d’ensenyament secundari, conferenciant i formadora en coeducació, tracten d’aclarir i respondre a aquestes preguntes en el següent article:

Els darrers anys, cada cop s’escolta més el terme coeducació, encara que moltes vegades en trobem explicacions i definicions que són buides de contingut o que són contràries als principals objectius pels quals es va designar aquest concepte. 

Com a docents, hem de ser conscients que la igualtat entre els sexes és responsabilitat del conjunt de la societat i que l’escola, en particular, és l’àmbit de socialització més favorable per assolir-la gràcies al seu caràcter integrador i inclusiu.

Què és la coeducació?

La coeducació, o l’educació per a la igualtat, és el mètode d’innovació educativa i renovació pedagògica que porta la teoria feminista a la pràctica a l’aula. Els elements que intervenen en la implementació de la coeducació són els següents:

  • La teoria feminista, que estableix les bases del pensament propiciatori del canvi cultural necessari.
  • El marc legislatiu estatal i autonòmic, que ha de recollir un currículum feminista preceptiu que concreti i seqüenciï els objectius, els continguts, els criteris i els estàndards d’avaluació.
  • Els objectius generals de la coeducació, que són:
    1. Garantir l’accés a l’educació obligatòria per a totes les nenes.
    2. Formar noies i nois en relacions justes, basades en la igualtat i el respecte.
    3. Erradicar actituds, comportaments i valors que sustenten la violència contra les nenes i les dones
    4. Garantir una educació lliure d’androcentrisme, sexisme i masclisme
  • La metodologia, és a dir, el procediment a l’aula o al centre educatiu, que ha de ser integradora, global i sistemàtica. La coeducació s’ha de treballar de manera transversal des de totes les assignatures i àmbits de l’ensenyament.
  • Les administracions educatives, que han de prioritzar la formació del professorat en coeducació. Els serveis d’inspecció, que han de comprovar la consecució correcta d’aquests continguts en les programacions anuals i d’aula i en els projectes educatius dels centres.

Una mica d’història: d’on venim i cap a on anem

A Espanya, l’educació com a dret universal es va recollir per primera vegada en la Constitució de Cadis del 1812, però, malgrat que es deia universal, només es referia als nens homes. Va ser la Llei general d’instrucció pública del 1857 (Llei Moyano) la que va reconèixer per primera vegada el dret de les nenes a una educació acadèmica elemental, en escoles separades i amb un currículum diferenciat que els ensenyés a ser bones esposes i mares: cuidar la llar i la família, aprendre els patrons socials i desenvolupar qualitats com la decència, la submissió o l’obediència.

A la fi del segle xix van arribar les primeres vindicacions feministes en matèria educativa. El 1883 es va aprovar l’ordre que va permetre a les nenes matricular-se de batxillerat i, el 1910, la reial ordre del Ministeri d’Instrucció Pública que va autoritzar l’accés de la dona a la universitat.

Durant la Segona República es va aconseguir que les nenes i els nens aprenguessin els mateixos continguts en els mateixos espais, atès que l’escola pública va posar en pràctica el projecte de renovació pedagògica de la Institución Libre de Enseñanza. No obstant això, el franquisme va imposar la Llei d’ensenyament primari el 1945, que va eliminar tots els intents d’inclusió i igualtat i va tornar a l’educació segregada i al currículum diferenciat per sexes. El 1970, ja en els últims anys de la dictadura, la Llei general d’educació (EGB) —coneguda com a Llei Villar Palasí— va posar fi a l’educació segregada per sexes fins als tretze anys en els centres públics, encara que, quinze anys després, va caldre un decret que obligués a tots els centres sostinguts amb diners públics a ser mixtos.

Els anys noranta van ser crucials per avançar cap a la coeducació. Fins llavors, el terme coeducació designava l’educació mixta, però, una vegada assolida a Espanya, es va reconceptualitzar com a educació per a la igualtat entre nenes i nens. En aquesta dècada es van crear els organismes de la dona, que faciliten el gran augment de producció de jornades, materials, tallers, etc. de la temàtica. Tot aquest avenç en el nostre context va coincidir, a més, amb la preocupació internacional per la igualtat dels sexes.

Si bé és cert que, des de finals dels anys noranta, hi ha hagut avenços en relació amb la coeducació, no es va implementar com s’esperava a causa de la manca de voluntat política, de manera que se’n van haver de fer càrrec les docents feministes. Actualment, encara som lluny de la implantació de la coeducació en el nostre context, i són les docents feministes les que, empeses per una forta convicció, intenten posar-la en pràctica dedicant-hi hores extres tot i no haver-ne rebut formació reglada prèvia en la majoria dels casos.

Per què diem que no hem fet encara el pas de l’escola mixta a l’escola coeducativa?

L’escola mixta ha afavorit l’accés i la incorporació de les nenes a les aules; sens dubte, un dret que hem de celebrar i no donar per descomptat. Així i tot, és important saber que el fet que les nenes i els nens aprenguin els mateixos continguts en els mateixos espais no garanteix la coeducació. A continuació, s’exposen els principals aspectes que fan que encara no puguem dir que el nostre sistema d’escolarització és coeducatiu:

L’androcentrisme del currículum oficial i altres materials escolars

La transmissió del coneixement a les escoles parteix d’una mirada masculinitzada o androcèntrica; en altres paraules, la visió del món s’explica, exclusivament, des del punt de vista de l’home, que es presenta com a universal, objectiu i neutral. Tal com mostren autores com López-Navajas (2021), la presència de les dones en el currículum i en els textos escolars és de tot just un 7,6 % en les matèries dels quatre cursos de l’ESO; és a dir, el 92 % dels i les referents que s’hi estudien són homes. Aquesta mirada esbiaixada repercuteix negativament en el pla social, cultural i educatiu.

El currículum ocult

Anomenem currículum ocult o extraescolar els aspectes i aprenentatges que es fan dins de les escoles però que no tenen caràcter oficial; per exemple, l’establiment de les relacions socials entre nens i nenes a l’aula o al pati. Aquest aprenentatge indirecte, subtil, tàcit però molt profund s’esdevé cada dia i impacta sobre manera en l’adquisició de totes les competències, especialment en la cívica i cultural, ja que es manifesta en la relació que l’alumnat estableix amb si mateix, entre iguals i amb la societat.

En aquest sentit, encara hi ha desigualtat d’expectatives, nivell d’exigència i valoració d’actituds per part del professorat cap als nens i cap a les nenes, a causa d’un biaix sexista estructural. Per exemple, estudis com els de Subirats (2017) mostren que el professorat dirigeix un 23 % més de comentaris als alumnes homes i que els missatges que els transmeten són diferents: es dirigeixen als nens, sobretot, per donar instruccions sobre com completar les tasques, fer crítiques i transmetre’ls comentaris sobre el seu comportament, mentre que en el cas de les nenes destaquen les referències al seu aspecte físic, el major ús de diminutius i la seva escassa estimulació. Un altre exemple és que el mal comportament dels nens es tolera millor que el de les nenes; el professorat es val de les nenes perquè els nens n’aprenguin.

Sabem que el tracte diferencial amb els uns i les altres és la causa principal que aquests comportaments s’aprenguin i s’adoptin. Alguns estudis (Subirats i Brullet, 2009; Subirats, 2017), per exemple, demostren que a cinc o sis anys les nenes comencen a dubtar sobre quan és pertinent intervenir per explicar alguna cosa sobre la seva vida privada, així que només ho fan si la seva aportació està vinculada amb el treball que s’està fent a classe. En canvi, els nens se senten amb més autoritat per explicar les seves experiències personals, familiars o sobre qualsevol assumpte. Amb vuit anys, les nenes ja no volen sortir a la pissarra, demanen la paraula la meitat de les vegades que els nois a classe i, també, parlen la meitat de les vegades que els nois en les assemblees de classe.

Un altre aspecte del currículum ocult que obstaculitza la coeducació és la desigualtat de representació en el llenguatge. Les llengües són constructes socials i, en conseqüència, no són neutrals: reflecteixen les nostres relacions, valors i interessos. Així, el professorat, com la resta de la societat, parla com pensa i s’expressa a través d’un llenguatge androcèntric (des del punt de vista masculí que no esmenta les dones, les quals queden absents i invisibilitzades en el discurs) i un llenguatge sexista (discrimina la dona, sigui perquè mostra cap a ella odi, o menyspreu, o subvaloració). Les nenes, d’adultes, hauran naturalitzat que se les ignori; que un home expliqui com una cosa nova el que elles acaben de manifestar en una reunió (en anglès, hepeating); que, si intervenen, ho hagin de fer ràpid i amb poca assertivitat, o que homes inexperts els expliquin alguna cosa en la qual elles són expertes (en anglès, mansplaining), entre altres situacions.

Com podem treballar per aconseguir una escola coeducativa? Quins són els reptes i les eines més importants?

  • Reconèixer les alumnes com a subjectes de l’educació: hem de saber que el llenguatge és ple de possibilitats i d’estratègies per afavorir la igualtat entre els sexes. És una eina clau perquè les alumnes es reconeguin i siguin reconegudes en les paraules que expressen i amb què construeixen i transmeten la realitat i el coneixement, que puguin anomenar-se en primera persona i vegin que es creen noves realitats i maneres de fer les coses que permeten reinterpretar i transformar el món; per exemple, paraules com metgessa, ministra, cuidador o llevador obren noves possibilitats per a l’accés a professions tradicionalment associades a un sexe o a l’altre.
  • Compensar la representació de les noies: per exemple, cal revisar les tasques que assignem als nens i a les nenes a l’aula per evitar que es reforcin els estereotips sexistes. En els treballs grupals, cal nomenar noies com a representants per afavorir el seu lideratge i establir quotes en els càrrecs representatius (com ara en l’elecció de la persona delegada de classe) per propiciar oportunitats de lideratge. En aquest mateix sentit, les escoles han de tenir el compromís de segregar les estadístiques per sexe per, després, poder analitzar-les i comprovar si els canvis van generant altres tendències més igualitàries.

  • Distribuir el temps de manera igualitària: petits canvis com que el professorat dirigeixi la mirada conscientment a les alumnes quan fan la classe, que estiguin pendents que els nois no acaparin el temps ni interrompin les intervencions de les noies, o que els preguntin a elles directament quan s’intueixi que poden aportar alguna cosa encara que no hagin aixecat la mà.

  • Distribuir l’espai de manera igualitària: si s’anima les noies a sortir a la pissarra, es procura que els nois no acaparin l’espai d’intervenció tant a l’aula com als passadissos i els patis, o es fan agrupaments de manera dirigida per compensar el nombre de nois i de noies. En aquest mateix sentit, és important treballar des de la col·laboració i la cooperació, i no en la competitivitat, mitjançant metodologies participatives.

Respecte al currículum oficial, caldrà la revisió i la compensació dels continguts acadèmics androcèntrics. El professorat ha de revisar el currículum i rescatar i incorporar el llegat cultural de les dones, i també propiciar la cerca del “subjecte absent” en les diferents assignatures (on eren o on són les experiències de les dones?). Els nens i les nenes han de conèixer la realitat de les dones en la història, les matemàtiques, el saber científic, la política o l’art. Respecte als llibres de text, es poden seleccionar els que representin les dones dins del text —no com una nota a part—, i també els que facin ús d’una comunicació i un llenguatge no sexistes. Si no es disposa de llibres amb aquestes característiques, es pot plantejar com a activitat l’anàlisi i la reflexió sobre la major presència dels homes i el motiu de l’absència de les dones, i també sobre les accions i actituds de les imatges, i completar el tema tractat amb les dones referents però absents en aquest. Per a etapes més primerenques i un altre tipus de materials, com ara contes, literatura, joguines, jocs, cançons, sèries, pel·lícules, notícies, publicitat, xarxes socials, etc., s’haurien d’avaluar els valors i els ensenyaments que transmeten, analitzar-ne el nombre de personatges femenins i masculins i les seves actituds, i fomentar una actitud crítica en l’alumnat sobre els missatges sexistes que aquells materials transmeten, les seves causes i l’impacte que generen.

L’escola educa en aprenentatges intel·lectuals, però també ha d’incorporar els aprenentatges que s’han menyspreat per haver estat considerats “de dones”: els sabers relacionats amb la cura, l’autonomia o la llibertat són indispensables per afavorir el desenvolupament biopsicosocial ple de l’estudiantat. Les lleis educatives estatals i les autonòmiques no han incorporat ni desenvolupat aquests continguts curriculars específics, d’aquí la necessitat de treballar per incorporar-los.

En aquest mateix sentit, en el procés cap a la coeducació és imprescindible la inclusió de l’educació emocional, socioafectiva i sexual en el currículum oficial. Els continguts s’han d’organitzar i prioritzar d’acord amb l’etapa i el cicle de l’alumnat, i s’ha de partir de dos blocs de continguts:

  • Sobre l’autoconeixement i la valoració personal, per tant, més centrat en cada nen i nena: des de l’escola, s’ha d’acompanyar l’alumnat en la construcció de la seva identitat corporal per treballar aspectes com el tabú de la menstruació, els estereotips de gènere corporals, els mites sobre la bellesa, l’autosexualització i el malestar amb el propi cos, que pot portar-los a desenvolupar trastorns alimentaris, conductes autolítiques o disfòries de gènere d’inici ràpid. Se’ls han de mostrar les conseqüències negatives i limitants que tenen els estereotips de gènere sobre la seva identitat sexual, perquè puguin ser conscients de l’absència de la dona i del seu llegat cultural, treballar per aconseguir l’eliminació dels estereotips en els diferents àmbits de la socialització (mitjans de comunicació, repartiment de tasques domèstiques, el llenguatge, etc.) i identificar la violència masclista en tots els seus graus i desenvolupar-ne eines de prevenció i erradicació.

  • Sobre l’establiment de les relacions interpersonals entre tots dos sexes (desenvolupament socioafectiu i sexual): els nens i les nenes han de reconèixer les emocions i els sentiments propis i aliens. Això els permetrà, sobretot als nens homes, desenvolupar l’empatia i aprendre a valorar els sentiments, saber escoltar-los i expressar-los de manera justa, sense xantatge ni manipulació. Serà clau fomentar la comunicació assertiva perquè ells desestimin l’agressivitat i, elles, la passivitat. Treballar perquè elles siguin protagonistes i se sentin segures de si mateixes els permetrà superar la incapacitat de reconèixer els seus propis assoliments i vàlua personal– i trencar amb la profecia autocomplerta sobre les seves expectatives. Treballar el valor de l’amistat i de l’amor, i la gelosia, permetrà detectar les conductes abusives del ciberassetjament i conèixer les eines necessàries per evitar-les i denunciar-les. Finalment, serà clau treballar sobre la conducta i la salut sexual, que requereix, per exemple, comprendre conceptes com el desig i el consentiment sexual; conèixer els drets sexuals i reproductius; estudiar el procés de fecundació i embaràs, els embarassos no desitjats, el dret a decidir sobre l’avortament, els mètodes anticonceptius i els mites sobre les relacions sexuals; conèixer el dret de cada persona a decidir sobre la seva activitat sexual; informar-se sobre les malalties de transmissió sexual, i aprendre sobre l’explotació sexual i reproductiva dels infants i de les dones (la prostitució i el tràfic de blanques, la pornografia, l’ovodonació o les mares de lloguer).

En definitiva, la didàctica del feminisme i de la coeducació han de ser prioritàries per a qualsevol docent si vol ensenyar no només sobre i per a la meitat del seu alumnat. Urgeix un canvi, tant en els continguts educatius com en la mentalitat del professorat, que incorpori el feminisme i permeti a les futures generacions de professionals incorporar la coeducació a les aules.

 

Aquest article neix en el marc del Grau d’Educació Primària de la UOC. Un dels principals propòsits del professorat d’aquest grau és garantir que es treballin de forma transversal aquells eixos que es consideren importants per a la formació de futurs i futures mestres, entre ells el de l’educació inclusiva, i assegurar així, una coherència formativa sobre cada temàtica.
 
Aquests documents es troben accessibles en obert al repositori de la UOC per posar-los a l’abast, també, de tota la comunitat educativa externa a la universitat.

🔗 Consulta aquí el document teòric de referència sobre la coeducació.

Hidalgo-Urtiaga, A. (2022). La práctica docente coeducativa: trayectoria, retos y recursos. [Recurs d’aprenentatge, PID_00288895]. Universitat Oberta de Catalunya. http://hdl.handle.net/10609/146825

(Visited 206 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professora d’ensenyament secundari en l'especialitat d'Anglès a la Comunitat de Madrid. Presidenta de DoFemCo (Docentes Feministas por la Coeducación), conferenciant i formadora en coeducació.
Comentaris
Deixa un comentari