Daniel Ilzarbe: “Els videojocs i les xarxes socials com Instagram o TikTok activen el circuit de recompensa del cervell, per la qual cosa són potencialment addictius”

És obvi que actualment l’ús de les pantalles i l’accés a internet per part de la població infantojuvenil generen polèmica. El repte en aquest sentit és determinar fins a quin punt aquesta pràctica pot resultar perillosa o potencialment patològica, “i la principal via per entendre com estan utilitzant les xarxes socials i els videojocs és preguntar-ho a nens i joves”, assenyala Daniel Ilzarbe, psiquiatre infantil i de l’adolescència de la Unitat de Conductes Addictives en Adolescents (UNICA-A) de l’Hospital Clínic de Barcelona.

L’especialista va participar en la xerrada Pantalles i conductes addictives en la infància i l’adolescència a través de les noves tecnologies, organitzada pel màster de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d’Intervenció de la Universitat de Catalunya (UOC), sobre l’addicció a les pantalles i en la qual va fer un repàs de l’evidència científica existent respecte del trastorn per l’ús de videojocs i va explicar, amb l’exposició de casos clínics, en què consisteix el que es coneix com a “addicció a internet”.

En aquesta entrevista amplia alguns dels continguts d’aquesta xerrada i comparteix la seva experiència i opinió sobre el nexe nens/joves-internet, característic de la societat actual, i els problemes potencials que s’hi associen.

En línies generals, quina és la situació actual dels nens i joves espanyols respecte de l’impacte negatiu de les noves tecnologies en la seva salut i benestar?

Segons les dades d’una enquesta feta per UNICEF en adolescents estudiants d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) del nostre país, s’estima que un de cada tres adolescents tenien un ús d’internet considerat “de risc”, i que en el cas dels videojocs, un de cada cinc presentava aquest risc.

Cal tenir en compte que no tots els adolescents amb un ús de risc presenten o desenvoluparan un trastorn en el futur. La prevalença de trastorn per ús de videojocs en població general s’ha establert en xifres d’entre el 2 % i el 3 %.

Respecte de l’ús problemàtic d’internet, és difícil fer comparatives o proporcionar una xifra concreta, perquè no hi ha uns criteris definits ni està contemplat oficialment com a trastorn. No obstant això, els estudis sobre aquest tema diuen que les prevalences han augmentat, la qual cosa té sentit, tenint en compte que cada vegada disposem de més accessibilitat a internet.

Quin és el rang d’edat que presenta més risc de desenvolupar una addicció a les pantalles, a internet o a les noves tecnologies?

No hi ha estudis sobre aquest tema. Sí que sabem que la majoria dels trastorns mentals, incloses les addiccions, s’inicien en l’etapa de la infància i l’adolescència. Es tracta d’un moment de gran vulnerabilitat per al cervell, que està en creixement, i també d’oportunitat, perquè és quan es desenvolupen i consoliden moltes de les xarxes neuronals.

Exposar el cervell a moltes o poques hores de pantalles, estimular-lo amb recompenses immediates o diferides, entrenar-lo per a l’atenció dirigida o la multitasca, etc., generarà que es potenciïn unes xarxes més que unes altres, i que pugui instaurar-se’n un ús saludable o que hi hagi un major potencial de risc d’ús d’aquestes tecnologies.

En el cas dels videojocs, quines són les evidències més destacables respecte del seu impacte en la salut física i mental d’aquest grup de població?

La majoria dels resultats s’han centrat a estudiar la patologia mental, i han demostrat l’existència d’una associació, sense poder establir-ne una causalitat. L’ús de videojocs s’ha relacionat amb una major prevalença de trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i també amb simptomatologia d’ansietat i depressió, però el que no està clar és què va ser primer: és l’elevat temps que es dedica als videojocs el que genera aïllament i depressió, o la simptomatologia depressiva porta l’adolescent a refugiar-se en aquesta opció? Segurament, arriba un punt en què el cercle es retroalimenta en els dos sentits, i cal abordar tots dos aspectes simultàniament.

Què s’amaga darrere dels likes? 

Les evidències que es tenen respecte dels videojocs, són extrapolables a altres opcions en línia, especialment a les xarxes socials?

Els estudis que aborden l’ús problemàtic d’internet també presenten troballes similars, si bé els continguts de cada plataforma o aplicació afavoreix que hi hagi peculiaritats diferents. Entre els pacients amb conductes addictives associades a l’ús de pantalles que atenem en el nostre programa, predomina l’ús de videojocs entre els adolescents homes i el de les xarxes socials entre les adolescents dones.

Com a expert, què és el que fa tan “atractives” xarxes socials com Instagram o TikTok i els continguts que per mitjà d’elles publiquen els influenciadors?

Les xarxes socials i les aplicacions busquen que l’usuari passi el màxim temps possible utilitzant-les. Les estratègies són àmplies: per exemple, l’scrolling, en el qual anem passant d’un contingut a un altre sense saber quin serà el següent o si ens agradarà o no. Funciona com la recompensa intermitent de les màquines escurabutxaques. Un altre exemple són els likes/m’agrada rebuts i percebuts, que activen la recompensa i el reconeixement social.

Totes elles, en últim terme, activen el sistema de recompensa del cervell. Aquest sistema afavoreix que repetim comportaments que ens agraden (per exemple, menjar xocolata, quedar amb amics, buscar una persona que ens atreu…); però també la majoria de les drogues activen el circuit de recompensa i, per això, són addictives.

Els mecanismes que utilitzen els videojocs i les xarxes socials activen aquest circuit de recompensa, fomenten la repetició del comportament i, per això, tenen un potencial addictiu.

Basant-nos en la teva experiència, quin seria el màxim d’hores (diàries o setmanals) que un jove hauria de passar connectat a internet?

Tal com hem comentat, el que marca la diferència és la funcionalitat. Per exemple, un jove que treballi com a programador de videojocs passarà moltes hores davant de la pantalla per una qüestió laboral sense que aquesta circumstància es consideri problemàtica; mentre que en el cas d’un altre que es connecti menys hores a internet, però que a causa d’això limiti la seva vida social o arribi tard a la feina, sí que aquest ús li estarà generant un problema. De fet, algunes guies recomanen no preguntar pel temps d’ús per fer la valoració, ja que considerar que determinades hores són “poques” o “moltes” pot suposar un biaix per als professionals.

En els casos d’addicció a les pantalles, quina és la pauta habitual d’abordatge en aquest grup de població?

A diferència de les addiccions a substàncies, l’objectiu no és l’abstinència, sinó que en algunes addiccions comportamentals, com és el cas de les conductes addictives a través de pantalles, l’objectiu és aconseguir-ne un ús saludable/controlat. És una realitat que en la societat i en el món en què vivim necessitem les pantalles per al nostre treball i socialització habitual, per la qual cosa s’intenta en aquests casos acompanyar els pacients i les seves famílies en aquesta direcció.

Quant a l’abordatge, es fa una avaluació per determinar si hi ha comorbilitat amb un altre trastorn mental que també requereixi tractament, i es considera la funció de l’ús de pantalles per treballar la motivació cap a altres activitats amb l’adolescent i proporcionar-li estratègies per a la regulació emocional.

Amb els pares també es revisen pautes parentals i se’ls acompanya en el procés de creixement del seu fill/a.

Ensenyar a “caminar” per internet

Què poden fer els pares per, en la mesura que sigui possible, vigilar de prop el comportament dels seus fills a la xarxa, educar-los en un ús responsable i prevenir l’addicció?

En el nostre programa sempre posem el símil que ensenyar-los a utilitzar les pantalles i internet és com “ensenyar-los a caminar pel carrer”. Igual que se’ls explica que hi ha determinades hores en les quals no se surt de casa, que hi ha carrers que són més perillosos que uns altres, que no es poden refiar d’estranys, que fins a determinada edat han d’anar sempre acompanyats d’adults, etc., cal fer-ho amb les pantalles: s’utilitzen a unes hores determinades, hi ha coses que es poden fer i unes altres que no; han de tenir precaució amb qui es relacionen en línia, deixar-los clar que els pares supervisaran tots els continguts i tot el que fan en les pantalles… En resum: cal “caminar” amb els fills per internet.

Finalment, quina és la teva opinió respecte de les mesures adoptades per diverses administracions de prohibir o restringir l’ús de mòbils a les aules?

Hi ha algunes preguntes que s’han de respondre des de la societat i des de l’educació i no solament des de l’àmbit de la salut. Jo crec que hi ha unes formes de protecció que han de provenir dels pares i unes altres de les institucions.

Es tracta, en definitiva, de promocionar-ne un ús adequat, i ensenyar-los que hi ha moments en què es poden utilitzar les pantalles i uns altres en els quals connectar-s’hi no ofereix un aprenentatge raonable.