Quan el tot és més que la suma de les parts

Caminant sols, arribarem més ràpid; però caminant acompanyats, arribarem més lluny. Aquest antic proverbi, al qual no se li atribueix un autor conegut, podria ser una bona síntesi del debat que va donar forma a l’últim cinefòrum celebrat pels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.

L’activitat es va basar en la pel·lícula Dos dies, una nit (2014), dirigida per Jean-Pierre i Luc Dardenne i protagonitzada per Marion Cotillard. El film narra els esdeveniments que viu la Sandra (Marion Cotillard), una treballadora d’una fàbrica de plaques solars, quan torna al seu lloc de feina després d’una baixa per salut mental. El seu cap li comunica que l’acomiadarà perquè s’ha adonat que els seus companys i companyes poden assumir la feina que li correspon a ella a canvi de rebre un incentiu per l’esforç addicional. Aquesta decisió, que s’havia comunicat i votat en la seva absència, porta la Sandra a mirar de convèncer, durant un cap de setmana —dos dies i una nit, com el títol de la pel·lícula—, els seus companys i companyes de feina perquè el dilluns tornin a votar i rebutgin el bo econòmic perquè ella no sigui acomiadada.

L’individualisme, la competència feroç, la lluita per ser el més fort, l’estandardització dels processos laborals…, però també l’existència —o potser no— d’altres lògiques de treball, de relació i, en definitiva, de viure, són alguns dels debats i tensions que ens mostra la pel·lícula, i justament són aquests els conceptes centrals sobre els quals va girar la reflexió de l’activitat organitzada.

Aquests conceptes són rellevants per a l’estudi de les organitzacions i empreses contemporànies des de l’àmbit de la psicologia i les ciències socials. Així, gràcies a la invitació que el doctor Pablo Neut va acceptar per comentar la pel·lícula, vam poder entendre com el neoliberalisme, aquella paraula tan gastada i difusa, aterra en la quotidianitat de les persones per imposar-nos una manera d’entendre el món en què la primacia del llenguatge bel·ligerant, la guerra, la lluita i la força s’imposa a altres lògiques de relacionar-nos —en l’àmbit laboral o en qualsevol altre— amb els i les altres.

En aquest sentit, davant la precarietat i el futur familiar i econòmic d’una dona amb problemes de salut mental recentment reincorporada a l’empresa, quina decisió prendrien els companys i les companyes sobre acceptar o rebutjar l’incentiu?

El debat amb el doctor Pablo Neut va servir per analitzar en profunditat aquestes qüestions, però també per comentar la rellevància de les altres possibilitats que queden invisibilitzades precisament perquè totes i tots tenim la lògica neoliberal de la competència més que assumida. Així, Neut ens va explicar molt gràficament que la pel·lícula comença amb la protagonista plorant i donant-se ànims a si mateixa per tirar endavant. En canvi, al final, la pel·lícula mostra una Sandra segura i somrient després d’afirmar que han sabut —tant ella com tots els seus companys i companyes— lluitar i plantar cara per aconseguir guanyar la votació. Com va ser possible aquesta transició? I, sobretot, com es pot dur a terme un procés així en una empresa o una organització real?

Des del debat, i també amb les aportacions i preguntes del públic, vam poder aprendre que, per escapar de la lògica neoliberal, necessitem visibilitzar que no estem sols (ni en la feina, ni en qualsevol altre àmbit), sinó que sempre som, i alhora tenim, una xarxa o una estructura de suport: siguin les companyes més afins a la Sandra, amb les quals es comença a produir el canvi en la votació, o bé un estat que legisla normatives que asseguren uns drets laborals, o bé el nucli familiar. En tots aquests casos, hi ha afectes i efectes pels quals les persones, en qualsevol grup, som més que la suma de les parts. Per tant, aquesta energia o potència que no és en cap persona, però que és en totes, ens permet, tal com descriu el proverbi inicial, arribar més lluny, allà on no hauríem pogut arribar mai per nosaltres mateixos.

Així, el reconeixement de l’altra persona, a la qual ens uneixen més elements que no ens en separen, o el suport mutu, permeten a la protagonista dur a terme l’assertiva acció d’un simple “no” per trencar la dicotomia de la votació que la responsabilitzava a ella per triar. Una elecció pervertida, ja que, tal com es va argumentar en el debat, no és una decisió realment lliure (clàssica al·lusió del neoliberalisme), sinó una llibertat delimitada i restringida a dues opcions: l’incentiu o el lloc de feina de la Sandra.

Per a aquest debat vam recórrer el treball de diversos autors en l’estudi de les relacions de poder, el neoliberalisme i l’autoritat, com ara Danilo Martuccelli, Michel Foucault, Slavoj Žižek o Kathya Araujo, experts i amb un gran recorregut en l’anàlisi dels conceptes de la pel·lícula. Recomanem seguir-los i llegir-los a totes les persones interessades en el contingut d’aquest cinefòrum.

📹 Recupera la sessió a continuació: