El debat del Cinefòrum 'Jo, Daniel Blake' posa en valor el paper clau dels professionals en orientació i inserció laboral

22 juny, 2017

Nizaiá Cassian, professora del màster universitari d’Ocupació i mercat de treball: intervenció i coaching en l’àmbit laboral

El paper clau que juguen els professionals dedicats a l’orientació i inserció laboral i la necessitat de construir una mirada crítica, ètica i compromesa van centrar el debat del Cinefòrum sobre ‘Jo, Daniel Blake’, de Ken Loach, organitzat pels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació. Com a professora dels Estudis a l’àrea de Psicologia de la Intervenció Social vaig tenir l’oportunitat de compartir aquest debat  el passat 29 de maig amb Xavier Orteu, professor col·laborador de la UOC del grau d’Educació Social i del màster universitari d’Ocupació i mercat de treball: intervenció i coaching en l’àmbit laboral en el qual es va reflexionar sobre qüestions que són transversals a diverses assignatures i programes dels Estudis, en l’àmbit de la psicologia del treball, l’orientació i inserció laboral, la intervenció social i el camp de la psicologia social.

La pel·lícula pren com a punt de partida una reflexió freqüent al cinema de Ken Loach i que és el fil conductor d’una bona part de les seves pel·lícules, en les quals aborda qüestions vinculades a drets laborals, a condicions d’exclusió i a una mirada crítica respecte als sistemes d’assistència social.
Daniel Blake és un fuster de 59 anys que per primera vegada en la seva trajectòria laboral es veu obligat a acudir als serveis socials en caure malalt per problemes cardíacs. Encara que el seu metge dictamina que no pot treballar perquè si ho fa la seva salut corre greu perill, l’administració (a través d’una instància externalitzada d’avaluació) comunica que és apte per treballar i decideix no concedir-li la baixa mèdica que per dret li correspon. Daniel s’endinsa en un laberint burocràtic per apel·lar al dictamen que el declara com a persona sana i l’obliga a treballar a la vegada que ha de seguir en la cerca d’ocupació o en cas contrari rebrà una sanció que li cancel·larà la prestació per desocupació.

El seu recorregut pels circuits dels serveis socials i d’inserció laboral posa en discussió què implica estar protegit en el marc d’aquest Estat del benestar que es desmantella amb especial èmfasi en la reflexió sobre els efectes de precarietat dels actuals dispositius d’inserció.
Del “subjecte protegit” al “subjecte ocupable”: una mirada crítica sobre les polítiques d’ocupació i activació en el camp laboral.
Al debat es proposa analitzar com s’ha modificat la idea del subjecte protegit de l’estat del benestar i quins efectes d’exclusió genera aquesta mutació. Al centre de les seves pel·lícules, Ken Loach analitza el desmantellament de l’estat de benestar al Regne Unit i les conseqüències de les polítiques de retallades en un sistema que genera situacions de precarietat i vulneració als ciutadans que hauria de protegir. La destrucció dels drets i pactes lligats a aquest sistema de protecció i la seva reconversió cap a una deriva neoliberal, planteja com a principi fonamental que cadascú ha d’assumir individualment el risc i sort de la seva destinació.

Això s’observa en el progressiu desmantellament del “subjecte protegit” de l’estat del benestar i la desaparició del que havia estat el seu model d’intervenció social enfront de la desocupació, basat en la protecció social. La pel·lícula ens mostra una mutació en aquest model, que es dona compte d’una reformulació d’aquest subjecte de dret que passarà a ser redefinit en tant que “subjecte empleable”, i del gir d’un enfocament basat en la protecció, cap a una lògica d’intervenció basada en l’activació. La pel·lícula pren com a punt de partida la situació del protagonista, on les assegurances i prestacions per desocupació deixen de concebre’s com un dret enfront del risc d’exclusió, i passen a ser concebuts com a recursos discrecionals que tècnics, funcionaris i diversos treballadors del camp social, tenen la protestat per assignar o retirar.

Kean Loach ens proposa analitzar els efectes d’aquestes polítiques en el marc de la inserció laboral i com de facto aquestes expulsen als ciutadans que hauria de defensar. Aquests programes d’activació i ocupació tenen efectes altament problemàtics en operar sota la responsabilització individual. Alhora, comporten un desplaçament d’un dret universal (per exemple d’un segur de desocupació), cap a la seva redefinició com un dret subordinat a la implicació de la subjectivitat i el comportament de les persones sol·licitants (evident en els cursos de formació que Daniel es veu obligat a realitzar encara que de fet resultin absurds i innecessaris per a l’especificitat del seu camp laboral).

I subordinat també a l’avaluació altament subjectiva i parcial que realitzen els tècnics i treballadors socials del nivell d’esforç que manifesta la persona que sol·licita aquesta ajuda en la seva cerca d’ocupació. En aquest sentit, la pel·lícula retrata l’agressivitat implícita en aquests llits burocràtics i en el tracte de diversos treballadors socials, manifesta en aquesta mena de sentiment de sospita constant que s’expressa sobre les persones que sol·liciten algun tipus d’ajuda. Alhora, es qüestiona l’externalització d’aquests serveis socials, per exemple a partir de la delegació d’agències contractades que funcionen com a comitès mèdics d’avaluació, que prioritzen una mirada mercantil sobre les formes d’intervenció en el camp social.

En relació a aquestes qüestions, Xavier Orteu conclou al debat abordant el paper clau que juguen els professionals dedicats a l’orientació i inserció laboral i la necessitat de construir una mirada crítica, ètica i compromesa a l’interior del seu camp. Els subjectes de l’atur són culpabilitzats i s’obliga als agents (d’inserció) a buscar constantment formes de responsabilització de l’altre, o de penalització de les seves conductes. Les situacions de desocupació van acompanyades d’una pràctica moral on es culpabilitza al subjecte assenyalant que “en realitat no vol treballar” o “no s’esforça prou per millorar la seva ocupació”. Aquesta individualització dels problemes en relació amb l’atur aïlla a les persones, i a partir del sistema de competència ataca les bases de solidaritat, on cadascun ha de preocupar-se de si mateix i de la seva situació. És a partir d’aquestes premisses que en la part final del debat es discuteix la necessitat d’alternatives més justes i solidàries en les perspectives de la intervenció social en l’àmbit de l’ocupació.
 

(Visited 43 times, 1 visits today)
Autor / Autora