Anna Rigat: “Els límits infantils generen patiment als nens i nenes, però són totalment necessaris per a un bon desenvolupament personal”

Anna Rigat, llicenciada en Psicologia i en Pedagogia, va iniciar la seva trajectòria professional al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) de la Garrotxa. Actualment, treballa com a psicòloga i pedagoga a l’Escola Pia d’Olot i l’Escola Pia de Salt, i com a professora col·laboradora del màster de Psicopedagogia dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Autora d’altres obres com Relaciones, vivencias y psicopatología, recentment ha publicat Resi, supervivent, un recurs en format de conte infantil que pretén fomentar les competències emocionals i orientar els adults, explicant-los com prevenir i com actuar davant d’infants que hagin estat víctimes d’abusos sexuals i maltractaments infantils.

En aquesta entrevista, ens explica la importància de l’acompanyament en l’infant així com les precaucions i mesures que ha d’adoptar l’entorn familiar per evitar que sorgeixin patologies psicològiques dins d’aquest entorn.

Estàs constantment en contacte amb joves i adolescents a les escoles de primària i secundària. Què és el que més valores del teu dia a dia com a psicopedagoga?

El que més valoro és poder acompanyar aquests infants i adolescents. Estar disponible i ser propera oferint temps de relació, de comunicació, de comprensió i d’escolta. Impressiona la capacitat (i necessitat) dels adolescents a l’hora de compartir inquietuds i patiments, sempre que disposen d’aquest espai.

Ets coautora de Relaciones, vivencias y psicopatología, un llibre que tracta sobre el paper dels pares en el patiment infantil. En què consisteix el patiment mental excessiu?

Tots sabem que cert malestar i patiment és inherent a la vida i, potser fins i tot necessari. Però, malauradament, també és cert que hi ha infants i joves que viuen sotmesos a unes situacions vitals i relacionals tan inadequades i alterades que poden afectar negativament al seu desenvolupament psíquic i mental, generant major vulnerabilitat a patir possibles trastorns mentals.

Què ha de fer un jove davant una situació de patiment mental excessiu? I si es troba en un entorn familiar tòxic?

Cal poder demanar ajuda (a un/a mestre/a, professor/a, amic o amiga o una persona de confiança). Verbalitzar i compartir el malestar per sentir i saber que no s’està sol, per poder buscar vies de solució o de protecció.

Es pot gestionar el patiment infantil i juvenil d’una forma òptima per poder dur a terme una vida plena i satisfactòria?

Tal com he comentat, un cert patiment és inevitable, i fins i tot pot ser favorable. Per exemple, els límits infantils generen patiment als nens i nenes, però són totalment necessaris per a un bon desenvolupament personal i per poder conviure en comunitat.

Aquestes petites frustracions que comencem a viure i a experimentar des de petits, ens ajuden, progressivament, a tolerar millor la frustració i a encaixar situacions i complexitats que no sempre podem modificar (malalties, accidents, etc).

Valorar i il·lusionar-nos pel que tenim, aprendre a renunciar a l’omnipotència infantil i posar passió en les petites coses del dia a dia, clarament ens pot ajudar a sentir-nos més plens i feliços.

Quines precaucions i mesures han d’adoptar els pares per evitar que sorgeixin patologies psicològiques dins l’entorn familiar?

La millor manera de disminuir possibles patologies és que els pares es coneguessin a si mateixos i no projectessin en els fills les seves pròpies carències o dificultats. Malauradament, en alguns casos, els adults són víctimes de la seva pròpia història, i inconscientment reprodueixen i perpetuen les dinàmiques alterades de relació.

Poder establir des de l’inici un vincle segur amb l’infant, oferir una presència, un acompanyament, uns hàbits saludables i una mirada atenta i comprensiva, segur que ajuden a disminuir el risc de possibles futures patologies o malestars.

Creus que la societat disposa de les eines necessàries per estar preparada per tenir fills?

En general, considero que a la societat catalana, en comparació amb altres països, es prepara poc per tenir fills, donat que el nivell d’acompanyament pel que fa a les baixes de maternitat i paternitat, conciliació laboral i familiar, ajudes estatals, gratuïtat educativa, etcètera, és pràcticament inexistent. Caldria també incrementar una atenció preventiva prioritzant especialment la població més vulnerable per promoure la salut mental i el benestar emocional (intervencions per afavorir la criança positiva, programes per fomentar estils de vida saludables a nivell físic, cognitiu i emocional, etc).

Recentment, has publicat el llibre Resi, supervivent. Ens pots explicar breument de què tracta?

Exacte! Resi, supervivent, és un conte infantil per prevenir els abusos sexuals i altres maltractaments infantils (editorial Claret).

El conte pretén ser un recurs preventiu per sensibilitzar, formar i informar a infants a partir de tres anys i començar a parlar i educar en els límits, el respecte, l’afecte i la sexualitat.

A través d’una història senzilla i tendra, s’ofereix un recurs (amb guia didàctica a l’interior) per fomentar les competències emocionals i ajudar als adults (mestres, mares, pares i altres professionals) a explicar als infants com prevenir els abusos sexuals i els maltractaments infantils.

Consideres que hi ha molts joves en l’actualitat que es poden sentir identificats amb en Resi?

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un de cada cinc infants són víctimes d’abusos sexuals. Si aquí hi afegim tots els altres casos víctimes de maltractament (físic, verbal o relacional), el percentatge incrementa encara més. Per tant, per desgràcia, és una temàtica de gran impacte actualment.

Com ha d’actuar l’entorn d’un jove que es troba en una situació similar a la d’en Resi?

Sovint, aproximadament el 80% de les vegades, els abusadors són persones de l’entorn més proper (pare, avi, veí, etc.) i, el propi infant víctima de l’abús, té por a verbalitzar el que està vivint, per por que no el creguin o generar un trencament familiar.

Com adults és important estar atents a possibles símptomes d’alerta i en cas que l’infant sigui capaç d’expressar el que està passant, cal escoltar-lo, acompanyar-lo i anar a denunciar per tal de poder-se protegir.

Què va ser el que et va portar a embarcar-te com a professora col·laboradora a la UOC?

Per mi va ser un repte personal on, per una banda, sentia el desig de continuar aprenent, i, per altra banda, també la il·lusió de poder compartir experiències i bagatge professional amb els alumnes.

Actualment, participes com a professora col·laboradora del màster de Psicopedagogia de la UOC a l’assignatura de Fonaments de l’assessorament i la intervenció psicopedagògica. Què és el que en destacaries?

Destacaria moltes coses: la qualitat del programa i l’actualització acurada del contingut; el seguiment personalitzat i inclusiu; el predomini d’activitats enfocades al treball grupal per tal de promoure la reflexió i l’aprenentatge; l’adquisició d’un coneixement aplicable i significatiu; etc.

Des de la teva experiència, què creus que aporta el model diferencial UOC respecte d’altres universitats tradicionals?

Ha estat (i és) una universitat pionera en la digitalització de qualitat. Aquesta característica diferencial en relació amb les universitats tradicionals, clarament facilita el poder conciliar els estudis amb altres aspectes (familiars, laborals, etc).

Seguint per aquesta línia, quins beneficis diries que obté l’estudiantat i el professorat del model UOC? Què pot aportar el professorat col·laborador a la UOC?

Doncs tal com dèiem, per ambdues bandes (alumnat i professorat), considero que hi ha major facilitat i flexibilitat d’accés, generant una menor limitació o renúncia. El professorat col·laborador a la UOC pot aportar la seva mirada i experiència pràctica provinent d’àmbits del sector i alhora reflexionar conjuntament per tal d’actualitzar de forma continuada els elements teòrics fonamentals per l’àmbit d’estudi.