El museu a casa (32) – Courbet: El taller del pintor

Rebutjada a l’Exposició Universal de 1855 (onze de les seves obres van ser acceptades), l’obra va ser presentada al públic durant una exposició personal de l’artista al Pavillon du Réalisme (edifici temporal que Courbet havia construït gairebé davant de l’ Exposició Universal). El quadre serà comprat primer per la seva vídua i servirà de teló de fons per al teatre amateur de l’Hotel Desfossés.

Barreja en aquest quadre totes les categories tradicionals: el paisatge, l’escena de gènere, el nu, el retrat de grup, la natura morta (amb un barret de plomes, una guitarra i una daga als peus del caçador), temes religiosos: Judici Final, Davallament de la Creu , Memento mori (amb la calavera col·locada damunt d’un número arrugat del Journal des Débats, resposta de Courbet als atacs d’aquest diari).

Aparentment, aquesta tela és una escena de gènere del tipus retrat de grup, però aquí l’artista ha trencat els codis. L’escena passa a l’estudi de Courbet a París, probablement al número 32 de rue Hautefeuille. Està dividit en tres parts: al centre, l’artista pintant un paisatge d’Ornans, als seus peus un gat blanc, un pastoret del Franc Comtat (la innocència) i una model nua (la percepció sensorial de la veritat).

A la seva dreta, els escollits, els bons; a la seva esquerra, els que viuen de la mort i de la misèria.

Cadascun dels personatges representa una idea alhora que un ésser de carn. A l’esquerra, un rabí (la religió jueva) i un jueu amb turbant amb la seva caixa de fusta (el comerç), un home amb barret (representa l’avi de Courbet o el ministre d’Hisenda Achille Fould), un sacerdot (representat per Louis Veuillot, periodista ultracatòlic), un caçador furtiu amb bata blanca i mocador marró (representat pel general Garibaldi), comerciant de roba de segona mà que ofereix una catifa antiga (Victor de Persigny, ministre de l’Interior) de Napoleó III, un segador i un terratinent (que representa el món agrícola o potser les nacions en lluita per la seva independència, Itàlia, Hongria, Polònia) i un obrer sense feina (representa l’atur), un enterrador (Émile de Girardin, fundador de diaris populars, considerat com a “enterrador de la República”), un xinès, un pobre antic republicà de 1793 (representat per l’erudit i polític Lazare Carnot), i finalment un caçador sobre una cadira de caoba amb una capa verdosa que s’assembla a Napoleó III, el gos del qual observa un barret i un punyal símbols de la poesia romàntica. Una màscara funerària sobre un diari representa la premsa. Al davant, una irlandesa donant el pit a un nen, al·lusió a la gran fam del 1845 a Irlanda

A la dreta, Charles Baudelaire, llegint assegut sobre una taula, personifica la poesia. Al seu costat una parella de burgesos visitant el taller uns aficionats mundans (el matrimoni Sabatier i el seu fill, col·leccionistes de Montpellier i fourieristes militants). Al mig del grup una parella es besen per representar l’amor lliure. Champfleury, amic del pintor, s’asseu sobre un tamboret i representa la prosa. Al fons, Proudhon amb les seves fines ulleres per la filosofia social, Promayet per la música, Max Buchon per la poesia realista, Urbain Cuenot, un amic íntim de Courbet, i, finalment, Alfred Bruyas (el mecenes de Montpeller).

Joan Campàs i Montaner